El franquisme: exercicis de la PAU d’Història resolts

La primera idea és que la dona ha de quedar al marge de la política i obeir l’home: Pilar Primo de Rivera, dirigent de la Sección Femenina de la Falange, demana a les afiliades una feina callada, que no es faci veure, i que deixin el govern de la nació als homes, amb una obediència i una subordinació absolutes als seus caps.

La segona idea és que aquesta submissió no es limita a la política, sinó que és el paper que correspon a la dona en tota la vida, en l’àmbit públic i en el privat. Per això arriba a donar gràcies a Déu que la majoria de les dones no tinguin el do de la paraula, perquè així no cauen en la vanitat de lluir-lo a les places.

La primera idea és que l’Estatut és incompatible amb el nou règim. Segons la llei, l’«Alzamiento Nacional» va trencar amb totes les institucions que negaven els valors que volia restaurar, i l’Estatut, que la República havia concedit «en mala hora», ja no era vàlid des del 17 de juliol de 1936. Per això la llei el deroga.

La segona idea és la uniformitat i la centralització. En nom de la «unidad de la Patria», les províncies de Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona s’havien de governar amb les mateixes normes que la resta de províncies espanyoles, i l’Estat recuperava les competències legislatives i executives i els serveis que s’havien traspassat a Catalunya amb l’Estatut del 1932.

La relació de Catalunya amb l’Estat va canviar radicalment entre la Segona República i el franquisme. El 14 d’abril de 1931, quan es va proclamar la República, Francesc Macià va proclamar la República Catalana, però tres dies després, després de negociar amb ministres del govern provisional, la va convertir en la Generalitat de Catalunya, un govern autònom provisional. Començava així un règim d’autonomia que duraria fins al 1939.

La Generalitat va redactar un projecte d’estatut, l’Estatut de Núria, que els catalans van aprovar en referèndum l’agost del 1931 i que definia Catalunya com un estat autònom dins de la República espanyola. Les Corts republicanes el van discutir durant mesos, enmig d’una forta oposició, i el van retallar: Catalunya seria una regió autònoma dins d’un Estat integral, amb menys competències, sobretot en ensenyament i hisenda. Finalment, l’Estatut es va aprovar el setembre del 1932.

L’aprovació de l’Estatut s’emmarca en la política de reformes dels governs republicanosocialistes del primer bienni, presidits per Manuel Azaña, que va defensar l’autonomia catalana a les Corts com una manera d’encaixar Catalunya en la República. El fracàs del cop d’estat del general Sanjurjo, l’agost del 1932, en va facilitar l’aprovació, al mateix temps que la de la reforma agrària.

Amb l’Estatut, Catalunya va tenir Parlament, president i govern propis, i el català va ser oficial. La relació amb l’Estat va passar per moments difícils: el conflicte de la Llei de contractes de conreu i els Fets d’Octubre del 1934 van portar a la suspensió de l’autonomia, que es va restablir el febrer del 1936, després de la victòria del Front Popular. Durant la guerra, la Generalitat va assumir molt de poder, que va anar perdent davant del govern de la República.

El franquisme va trencar del tot aquesta relació. El règim, dictatorial i contrari a qualsevol autonomia, volia un estat unitari i centralista. Per això, quan les seves tropes van entrar a Catalunya per Lleida, l’abril del 1938, Franco va derogar l’Estatut amb la llei del 5 d’abril, i en ocupar tot el país, a principis del 1939, va suprimir la Generalitat. Catalunya va passar a ser governada com quatre províncies més, amb governadors civils nomenats pel govern central, i la llengua i la cultura catalanes van ser perseguides.

En conclusió, Catalunya va passar d’una autonomia reconeguda per la República, negociada i retallada però real, a la submissió total a un estat centralista que en negava la personalitat política.

L’afirmació és en bona part certa, però cal matisar-la. La Segona República va voler construir un estat laic: la Constitució del 1931 va separar l’Església i l’Estat, va permetre el divorci i va preveure la supressió del pressupost de culte i clergat; el 1932 es va dissoldre la Companyia de Jesús, i la Llei de confessions i congregacions religioses (1933) va prohibir als ordes religiosos dedicar-se a l’ensenyament. La República va impulsar, a més, una escola pública laica i mixta.

Per a la jerarquia de l’Església, aquestes reformes eren un atac a la religió. La crema de convents del maig del 1931 a Madrid i en altres ciutats havia enverinat les relacions des del principi, i el cardenal primat, Pedro Segura, es va enfrontar obertament al govern. L’Església va donar suport als partits de dretes contraris a les reformes dels governs republicanosocialistes, com la CEDA, que va guanyar les eleccions del 1933, i a les candidatures de dretes que es van enfrontar al Front Popular el 1936.

La guerra ho va canviar tot. Després del cop d’estat del juliol del 1936, a la zona republicana va esclatar una violència revolucionària anticlerical: es van assassinar milers de sacerdots, religiosos i religioses, i es van cremar esglésies i convents. Aquesta persecució va acabar de posar la majoria dels catòlics espanyols al costat dels revoltats, i el 1937 la Carta col·lectiva dels bisbes espanyols va donar suport al bàndol de Franco. La guerra es va presentar com una croada en defensa de la religió.

Tot i això, no tots els catòlics van estar al costat dels revoltats. El cardenal arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, no va signar la Carta col·lectiva i va morir a l’exili; el polític catòlic Manuel Carrasco i Formiguera, d’Unió Democràtica de Catalunya, va ser afusellat pels franquistes el 1938, i molts catòlics bascos van defensar la República. Més endavant, als anys seixanta i setanta, capellans obrers i grups catòlics de base es van oposar al franquisme.

El franquisme va suposar el retorn a un estat confessional catòlic, vertebrat pels valors tradicionals: el catolicisme va tornar a ser la religió oficial, l’Església va recuperar el control de l’ensenyament i de la moral pública, es va derogar el divorci i l’Estat va tornar a pagar el clergat. És el que s’anomena nacionalcatolicisme. El Concordat del 1953 amb la Santa Seu va consagrar aquesta aliança, i a canvi el règim intervenia en el nomenament dels bisbes.

Valorant els canvis i les continuïtats, l’afirmació és encertada pel que fa a la jerarquia: l’Església es va oposar a la República perquè la seva política laica li treia privilegis i influència, i va donar suport al franquisme, que li’ls retornava. Però no es pot generalitzar a tots els catòlics, i la relació amb el franquisme tampoc no va ser sempre igual: a partir del Concili Vaticà II (1962-1965) una part de l’Església es va anar distanciant del règim, i als anys setanta, amb el cardenal Vicente Enrique y Tarancón al capdavant de la Conferència Episcopal, la jerarquia en va prendre distàncies.

En conclusió, l’afirmació descriu bé la posició majoritària de la jerarquia catòlica, que es va enfrontar a la República laica i va legitimar el franquisme com una croada, però no recull la diversitat dels catòlics ni l’evolució de l’Església als darrers anys de la dictadura.

Madrid, 1945. Els meus superiors m’han demanat que expliqui per què ens vam alçar el 1936 i quin paper té avui l’exèrcit en el nou Estat. El juliol del 1936 jo servia com a oficial en una plaça on l’Alzamiento va triomfar. Nosaltres crèiem que la República, governada pel Frente Popular des del febrer, portava Espanya a la revolució comunista i a la ruptura, i que l’exèrcit tenia el deure de salvar la pàtria. Per això l’Alzamiento va ser, des del primer moment, obra dels militars.

Com que el cop no va triomfar a tot arreu, els generals revoltats van crear a Burgos la Junta de Defensa de Burgos, que va governar la zona nacional els primers mesos de la guerra. A finals de setembre del 1936, la Junta va designar el general Francisco Franco Generalísimo de tots els exèrcits i cap de l’Estat, i des d’aleshores tot el poder és a les seves mans.

El nou Estat que va sortir de la victòria del 1939 és, sobretot, un règim militar: el Generalísimo concentra tot el poder, molts militars ocupen ministeris i governs civils, i els tribunals militars han jutjat els vençuts. El seu ideal és l’anticomunisme: vam lluitar contra el marxisme i la revolució, i el Movimiento, amb la Falange, ha adoptat la simbologia i moltes idees dels règims feixistes d’Itàlia i Alemanya, que ens van ajudar a guanyar la guerra.

Aquest esperit es va veure el 1941, quan Alemanya va atacar la Unió Soviètica. Milers de voluntaris, militars i falangistes, van marxar al front rus amb la División Azul per combatre el comunisme, encara que Espanya no entrés oficialment en la guerra mundial.

La guerra, a més, no s’ha acabat del tot. A les muntanyes queden partides de guerrillers, el maquis, i l’any passat n’hi va haver que van entrar des de França per la Vall d’Aran. L’Exèrcit i la Guàrdia Civil els persegueixen sense descans, i això demostra que l’exèrcit continua sent el guardià de l’ordre.

Ara que Alemanya i Itàlia han perdut la guerra, les democràcies vencedores ens miren amb desconfiança. Però l’anticomunisme continuarà sent la nostra bandera: quan els aliats occidentals vegin el perill de la Unió Soviètica, recordaran que Espanya va ser la primera a vèncer el comunisme.

Epíleg, escrit des d’avui: aquell discurs anticomunista va permetre que el règim s’adaptés a la Guerra Freda i sobrevisqués. A partir dels anys cinquanta, cada vegada més ministres eren civils, però el franquisme no va deixar mai de ser vist com un règim militar: Franco no va renunciar mai al títol de Generalísimo, i en els darrers anys va posar al capdavant del govern un militar, l’almirall Luis Carrero Blanco.

Entre el 1875 i el 1930, durant la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera, Espanya era encara un país majoritàriament agrari, amb una població rural nombrosa i pobra i una indústria concentrada en poques zones, sobretot a Catalunya i al País Basc. La manca de feina al camp va empènyer molta gent a marxar, i la primera característica d’aquestes migracions és que n’hi havia de dos tipus, exteriors i interiors. L’emigració exterior es dirigia sobretot a Amèrica, especialment a l’Argentina, Cuba i el Brasil, i Galícia era la regió que hi enviava més emigrants.

La segona característica és el canvi de tendència a partir del 1914, amb la Primera Guerra Mundial: l’emigració a l’exterior es va reduir i les migracions es van concentrar dins d’Espanya, del camp a la ciutat i cap a les zones amb feina, com Catalunya, Madrid, el País Basc, Canàries, València i Sevilla. A Catalunya arribaven sobretot persones d’Aragó, València, Múrcia i Almeria. Com a resultat, la població activa agrària va baixar lleugerament i va créixer la de la indústria i els serveis, tot i que el 1930 Espanya encara era un país poc urbanitzat.

Els anys seixanta corresponen a l’etapa del desarrollisme franquista. Després del Pla d’Estabilització del 1959, l’economia espanyola va créixer molt de pressa gràcies a la indústria, el turisme i les inversions estrangeres, mentre que el camp es mecanitzava i necessitava molta menys mà d’obra. La primera característica d’aquestes migracions és, de nou, la doble direcció: més d’un milió d’espanyols van emigrar a l’Europa occidental, a països com França, Alemanya i Suïssa, i una minoria a l’Amèrica Llatina, i les divises que enviaven a les seves famílies van ajudar a finançar el creixement econòmic.

La segona és el gran èxode rural cap a les zones industrials: Catalunya, Madrid i el País Basc. A Catalunya, els immigrants, molts d’Andalusia, Extremadura i Múrcia, es van instal·lar a Barcelona i al seu cinturó industrial, a ciutats com Badalona, Santa Coloma, Sabadell, Terrassa, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat o Sant Boi, i la població catalana va passar de 3,9 milions d’habitants el 1960 a 5,5 milions el 1975.

Aquest creixement tan ràpid va despoblar moltes zones rurals i va provocar grans desequilibris urbans: la manca d’habitatge i l’especulació van fer créixer el barraquisme i els barris dormitori, construïts de pressa i sense serveis.

Si comparem els dos períodes, hi ha continuïtats clares: en tots dos la causa principal era la pobresa del camp i la recerca de feina, i en tots dos Catalunya va ser una de les grans zones d’atracció. Però també hi ha canvis importants: l’emigració exterior va canviar de destinació, d’Amèrica a Europa, i les migracions interiors dels anys seixanta van ser molt més massives i van transformar del tot les ciutats i la societat catalanes.

En conclusió, les migracions van ser un dels motors de la modernització d’Espanya: van buidar el camp, van fer créixer les ciutats i la indústria i, a Catalunya, van formar una societat feta en bona part de gent vinguda d’arreu.

Juny del 1975. Veïns i veïnes: molts de nosaltres vam arribar a aquest barri als anys cinquanta i seixanta, des d’Andalusia, Múrcia, Extremadura o Galícia, per treballar a les fàbriques i a les obres de Barcelona i dels pobles del voltant, que necessitaven mà d’obra. Aquella allau d’immigrants va fer créixer les ciutats molt més de pressa que els serveis. Els blocs on vivim es van aixecar de pressa i sense cap planificació, amb materials dolents, i encara hi ha carrers sense asfaltar ni enllumenar.

Ens falten els serveis socials més elementals. No hi ha prou escoles i molts nens estudien en aules plenes a vessar. Al barri no hi ha centres sanitaris: per anar al metge hem d’agafar dos autobusos, i el transport públic és tan escàs que els treballadors perden hores cada dia per anar a la fàbrica. Aquestes mancances no són culpa nostra: són el resultat d’una especulació que ha fet negoci amb els habitatges i d’uns ajuntaments que no hem pogut elegir democràticament.

Per això vam crear la nostra associació de veïns. Aprofitant els pocs marges legals que deixa el règim, ens reunim, recollim signatures i portem les nostres demandes a l’ajuntament: un ambulatori, una escola, una línia d’autobús, semàfors al carrer principal. A molts barris de Barcelona i de la seva àrea, altres associacions fan el mateix, i algunes ja han aconseguit petites victòries.

Quan l’ajuntament no ens escolta, sortim al carrer. Hem fet manifestacions, hem tallat carrers i ens hem tancat a la parròquia, encara que la policia ens ha dissolt més d’una vegada i alguns veïns han estat detinguts. Ocupar l’espai públic és l’única manera que tenim de fer-nos sentir, perquè en una dictadura no hi ha llibertat de reunió ni de manifestació.

Així hem après que les reivindicacions socials no es poden separar de les polítiques. Mentre no puguem elegir els nostres alcaldes ni reunir-nos lliurement, no tindrem els serveis que necessitem. Per això moltes entitats de barri, com la nostra, donen suport a l’Assemblea de Catalunya, que des del 1971 aplega partits, sindicats i entitats en la lluita per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. La lluita per l’ambulatori i per l’autobús és també la lluita per la democràcia. Us esperem a la propera assemblea del barri.

Les primeres grans conquestes socials i laborals de l’Espanya contemporània van arribar amb la Segona República. Els governs reformistes del primer bienni (1931-1933) i, de nou, els del Front Popular el 1936 van voler millorar la condició dels treballadors. La Constitució del 1931 definia Espanya com una «república democràtica de treballadors de tota classe» i protegia el treball, i el Ministeri de Treball, dirigit pel socialista Francisco Largo Caballero fins al 1933, va desplegar aquests principis amb una legislació nova.

Entre aquestes mesures destaca la Llei de jurats mixtos, que creava organismes amb representants dels patrons i dels obrers per negociar les condicions de treball i resoldre els conflictes. La vaga era legal i no es perseguia com un delicte de sedició, i els sindicats podien actuar amb llibertat. A més, el 1931 els treballadors van conquerir el permís de treball retribuït, uns dies de vacances pagades cada any.

El franquisme va desfer gairebé tot aquest camí. Ja durant la guerra, el Fuero del Trabajo del 1938, d’inspiració falangista, va imposar un model corporatiu: patrons i obrers quedaven enquadrats a la força en un sindicat únic, el sindicat vertical, controlat pel règim. Els sindicats de classe, com la CNT i la UGT, van ser il·legalitzats i perseguits, i la vaga es va convertir en un delicte: el Fuero considerava delicte de lesa pàtria qualsevol acte que alterés la normalitat de la producció.

Els treballadors també van perdre la negociació col·lectiva: els salaris i les condicions de treball els fixava el govern, fins que el 1958 la Llei de convenis col·lectius va permetre una negociació molt limitada dins del sindicat vertical. La protecció social va ser molt pobra: la Llei de bases de la seguretat social, aprovada el 1963, no va entrar en vigor fins al 1967, i el sistema de previsió que va crear era molt precari, amb una despesa social ínfima.

Aquest endarreriment va allunyar Espanya de l’Europa occidental. Després de la Segona Guerra Mundial, els països democràtics del continent van construir estats del benestar, amb sindicats lliures, negociació col·lectiva i sistemes amplis de sanitat, pensions i subsidis d’atur. Espanya, aïllada durant la postguerra i sotmesa a una dictadura, en va quedar al marge: els treballadors no tenien drets per defensar-se i l’Estat gastava en protecció social molt menys que els seus veïns. El creixement econòmic dels anys seixanta va millorar els salaris, però no va tancar aquesta distància. En definitiva, la República va obrir el camí dels drets socials que Europa consolidaria, i el franquisme el va tancar durant gairebé quatre dècades.

La Segona República va suposar un canvi profund per a les dones, que per primera vegada van ser reconegudes com a ciutadanes amb els mateixos drets que els homes. La Constitució del 1931 va establir la igualtat davant la llei sense distinció de sexe i, després d’un debat molt dur a les Corts, en què Clara Campoamor va defensar el vot femení, va reconèixer el dret de vot a partir dels 23 anys per a homes i dones. Les dones, que ja podien ser elegides des del juny del 1931, van votar per primera vegada en unes eleccions generals el novembre del 1933.

També es van obrir les portes de l’educació i del treball. La República va construir moltes escoles noves, va impulsar la coeducació i va afavorir que més noies estudiessin el batxillerat i anessin a la universitat. La Constitució garantia la igualtat d’accés als càrrecs i ocupacions públics, i les dones es van incorporar a professions que fins aleshores els havien estat gairebé tancades.

La família també va canviar. La Constitució basava el matrimoni en la igualtat de drets dels dos sexes, i el 1932 es va aprovar la llei del divorci. Ja en plena guerra, a Catalunya, la Generalitat va legalitzar l’avortament a finals del 1936.

La dictadura franquista va trencar amb tot això i va imposar el retorn al model domèstic tradicional, beneït per l’Església catòlica: la dona havia de ser esposa i mare, dedicada a la llar i sotmesa a l’home. La Sección Femenina de la Falange es va encarregar de difondre aquest ideal, i el Fuero del Trabajo del 1938 prometia alliberar la dona casada del taller i de la fàbrica.

Aquest model es va convertir en lleis. El 1939 es va derogar la llei del divorci, i en el matrimoni la dona va quedar en una posició de desigualtat jurídica: la dona casada necessitava el permís del marit, la llicència marital, per treballar, obrir un compte al banc o signar un contracte. A l’escola es va suprimir la coeducació: nois i noies estudiaven separats, i les noies rebien una formació orientada a les tasques de la llar.

Per a les dones, aquest retrocés va ser immens en termes polítics, socials i humans. En pocs anys van passar de ser ciutadanes amb els mateixos drets polítics que els homes a estar sotmeses jurídicament al marit, i moltes van quedar apartades dels estudis superiors, de bona part de les professions i de la vida pública. Generacions senceres de dones van veure limitades les seves vides, i molts dels drets perduts no es van recuperar fins a la democràcia, gairebé quaranta anys després.

París, 1974. A petició de l’Organització, presento en aquest estudi les transformacions econòmiques i socials d’Espanya abans i després del Pla d’estabilització del 1959. Fins aquell any, el règim del general Franco havia aplicat l’autarquia: una economia tancada i intervinguda per l’Estat, que pretenia l’autosuficiència. El resultat va ser un fracàs. Als anys cinquanta l’economia creixia poc, amb una inflació alta i un fort dèficit comercial, i les reserves d’or i de moneda estrangera s’havien gairebé esgotat: el 1959 l’Estat era a prop de la suspensió de pagaments.

Per evitar la fallida, els ministres tecnòcrates, assessorats pel Fons Monetari Internacional i per l’OECE, l’antecessora d’aquesta Organització, van preparar el pla. Per oferir garanties als inversors estrangers i aprofitar el cicle expansiu de l’economia europea calia sanejar l’economia: es va devaluar la pesseta, es van congelar els salaris, es va retallar la despesa pública i es va liberalitzar el comerç exterior i la inversió estrangera. Els primers efectes van ser durs, amb una recessió i més atur.

Després van venir els plans de desenvolupament, a partir del 1964, que van marcar l’etapa del desarrollismo: durant els anys seixanta i fins al 1973, Espanya va créixer més de pressa que gairebé tots els països europeus. La crisi del petroli de l’any passat ha frenat aquest cicle i obre ara molts interrogants.

Gràcies a la inversió estrangera, que va arribar atreta pels salaris baixos i per un mercat en creixement, la indústria ha experimentat canvis espectaculars: s’han modernitzat les fàbriques i han crescut sectors nous, com l’automòbil, la química o els electrodomèstics.

L’economia espanyola té, però, un punt feble: la balança comercial és deficitària, perquè el país importa molt més del que exporta, sobretot maquinària i petroli. Aquest dèficit de la balança de pagaments s’ha compensat amb dues fonts de divises: els ingressos del turisme de masses, que cada estiu omple les costes de visitants europeus, i les remeses dels treballadors espanyols que han hagut d’emigrar a l’Europa industrial, a Alemanya, França o Suïssa.

Les transformacions socials han estat tan grans com les econòmiques. La modernització de l’agricultura i les desigualtats del camp, on molts jornalers no tenien terra ni feina, han provocat un gran èxode rural: milions de persones han anat a viure a les ciutats industrials de Catalunya, Madrid i el País Basc. Hi ha hagut problemes d’habitatge i de serveis, però el nivell de vida ha millorat i ha aparegut una societat de consum.

Com a la resta d’Europa, a Espanya les primeres reaccions autoritàries i conservadores van néixer, després de la Primera Guerra Mundial, de la crisi del sistema liberal de partits, de la por a la revolució, sobretot després de la Revolució Russa, i de la por a l’entrada de les masses en la política. A Itàlia, Mussolini va arribar al poder el 1922 i va crear el primer règim feixista.

L’experiència prèvia va ser la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). No era un règim feixista, però va acabar amb el parlamentarisme liberal de la Restauració i va assajar una modernització autoritària i corporativa: un partit únic, la Unión Patriótica; una Assemblea Nacional Consultiva en lloc de les Corts; i una Organització Corporativa Nacional que reunia patrons i obrers en comitès paritaris.

Durant la Segona República el feixisme va irrompre com a força política. El 1931 Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo van crear les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), i el 1933 José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, va fundar Falange Española. El 1934 es van fusionar en Falange Española de las JONS, un partit feixista, antidemocràtic i antimarxista, que defensava la violència política i un Estat nacionalsindicalista. A les eleccions del febrer del 1936 no va obtenir cap diputat, però després de la victòria del Front Popular va créixer i va participar en la violència que va precedir el cop d’estat.

El cop d’estat del juliol del 1936, la guerra civil i la victòria de Franco van portar a un règim autoritari de partit únic. El 1937 el Decret d’Unificació va fusionar la Falange i els carlins en Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’únic partit legal, amb Franco al capdavant. El règim, inspirat en el feixisme italià, era corporatiu i nacionalsindicalista: el Fuero del Trabajo (1938) i la Llei d’unitat sindical (1940) van enquadrar patrons i obrers en un sindicat vertical controlat per la Falange, i es van adoptar símbols, salutacions i uniformes feixistes.

Franco, però, va subordinar la nova Falange a un Estat fortament impregnat de tradicionalisme catòlic: el partit únic, que es va anar coneixent com el Movimiento, hi aplegava falangistes, carlins, monàrquics i catòlics. A partir del 1945, amb la derrota de l’Eix, el règim es va presentar com una «democràcia orgànica»: rebutjava els partits i el sufragi universal i deia que la representació arribava a través de la família, el municipi i el sindicat. Les Corts (1942) eren nomenades o elegides de manera indirecta, i lleis com el Fuero de los Españoles i la Llei del referèndum (1945) donaven una aparença de legalitat a una dictadura en què tot el poder era de Franco.

La singularitat del feixisme espanyol als primers anys del franquisme va ser que mai no va dominar del tot el règim. Hi va tenir un gran pes, sobretot entre el 1939 i el 1945, però sempre al servei de Franco i compartint el poder amb l’exèrcit i l’Església. El catolicisme polític, que des del segle XIX havia estat la gran força de la contrarevolució a Espanya, va donar al règim la seva legitimitat: la guerra es va presentar com una croada, i el nacionalcatolicisme va acabar pesant més que el feixisme.

La portada B és del 27 de gener de 1939, l’endemà que les tropes franquistes entressin a Barcelona, el dia 26, gairebé sense resistència. Correspon, doncs, a les primeres hores de la presència de l’exèrcit de Franco a la ciutat i als inicis del franquisme a Catalunya: el govern de la República i el de la Generalitat havien marxat cap al nord, i desenes de milers de persones fugien cap a la frontera francesa.

La idea central és l’adhesió de Barcelona al vencedor. El titular, «Barcelona para la España invicta de Franco», presenta la ciutat incorporada a l’Espanya de Franco, i el diari mateix canvia de bàndol: ara es proclama «Diario al servicio de España y del Generalísimo Franco» i respon «¡Presente!», com qui respon quan passen llista, per mostrar la seva fidelitat al nou poder.

Entre les dues portades, l’exèrcit franquista va ocupar Barcelona. La resistència que demanava la primera no es va produir: el 26 de gener de 1939 les tropes de Franco van entrar a la ciutat gairebé sense combatre, i en poques setmanes van ocupar la resta de Catalunya. L’endemà, el mateix diari deia exactament el contrari. El 25 de gener La Vanguardia era un diari «al servicio de la democracia», al servei d’una República que es presentava com la defensora de la llibertat davant els invasors; el 27 era un diari «al servicio de España y del Generalísimo Franco». A la capçalera tornen a aparèixer els noms dels fundadors, Carlos i Bartolomé Godó, i la numeració fa un salt enrere (any LV i número 22.575, davant l’any LVIII i el número 23.357 de dos dies abans), com si els números publicats durant la guerra no comptessin.

La comparació mostra el paper propagandístic de la premsa. En una guerra, cada bàndol fa servir els mitjans per mantenir la moral, mobilitzar la població i presentar l’enemic com un invasor o un criminal, i l’objectivitat hi queda sacrificada. En una dictadura, a més, no hi ha llibertat de premsa: amb la Llei de premsa del 1938, el franquisme va sotmetre els diaris a la censura prèvia i a les consignes del govern, i la premsa es va convertir en un instrument de propaganda del règim.

El canvi tan ràpid s’explica també per la història del diari. La Vanguardia, propietat de la família Godó, havia estat habitualment un diari vinculat al liberalisme monàrquic i, per això mateix, gens afí a la República. Durant la guerra els seus propietaris n’havien perdut el control i el diari s’havia posat al servei de la República; amb l’entrada de les tropes franquistes, els Godó el van recuperar i el van posar al servei del nou règim.

En conclusió, les dues portades mostren que un mateix diari pot dir coses oposades amb dos dies de diferència segons qui té el poder. Els mitjans no són mai del tot neutrals, i en les conjuntures de guerra i de dictadura es converteixen en instruments de propaganda: per això, quan els fem servir com a font, cal saber qui els controlava i amb quina finalitat.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític i propagandístic. Per la naturalesa, és un cartell de la sèrie La Frase Quincenal, editat a Barcelona per la Jefatura Provincial de Propaganda, un organisme del règim franquista, el 15 de juliol de 1942.

El cartell reprodueix, al costat del retrat de Franco, una frase seva: per als països d’Europa només hi ha un perill, «de ayer, de hoy y de mañana», el comunisme. Apel·la, doncs, a la por al comunisme arreu d’Europa i presenta Franco com el seu gran enemic.

El cartell se situa en la primera etapa del règim franquista (1939-1975), el 1942, en plena Segona Guerra Mundial. Espanya, que s’havia declarat no bel·ligerant, era al costat de les potències de l’Eix: el 1941 havia enviat la División Azul a lluitar contra la Unió Soviètica al costat de l’exèrcit alemany. A l’interior era l’etapa més feixista del règim, amb un gran pes de la Falange i una repressió molt dura.

L’anticomunisme era un pilar del discurs franquista. El règim presentava la Guerra Civil com una croada contra el comunisme i anomenava «rojos» tots els seus enemics, fossin republicans, socialistes, anarquistes o catalanistes; així justificava la dictadura i la repressió.

La propaganda recordava a la població, any rere any, la victòria de les tropes franquistes del 1939, presentada com la salvació d’Espanya davant el comunisme. Cartells com aquest, que sortien cada quinze dies, repetien la idea per mantenir la població mobilitzada i atemorida.

A més, el 1942 Franco donava suport a l’Alemanya nazi en la seva guerra contra la Unió Soviètica, que presentava com una lluita d’Europa contra el comunisme, i el cartell justificava així l’acostament a l’Eix.

El règim franquista tenia una gran afinitat ideològica amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, que l’havien ajudat a guanyar la Guerra Civil amb tropes, avions i armament. El partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, copiava el model feixista: el culte al cabdill, la salutació, l’uniforme, l’enquadrament de la joventut i de les dones i el sindicat vertical.

En començar la Segona Guerra Mundial (1939), Espanya es va declarar neutral, però el 1940, amb les victòries alemanyes, es va proclamar no bel·ligerant i va ocupar Tànger. Franco es va entrevistar amb Hitler a Hendaia (octubre del 1940), però no va entrar a la guerra, perquè el país estava arruïnat i Hitler no va acceptar les seves demandes territorials al nord d’Àfrica. Tot i això, va col·laborar amb l’Eix: el 1941 va enviar la División Azul, formada per voluntaris, a lluitar contra la Unió Soviètica, i va subministrar a Alemanya matèries primeres com el volframi.

Quan la guerra va girar a favor dels aliats, el 1943, Franco va tornar a la neutralitat i va retirar la División Azul. El règim va intentar amagar el seu passat feixista i presentar-se com una dictadura catòlica i anticomunista.

Acabada la guerra, el 1945, la victòria aliada va deixar el franquisme aïllat. El 1946 l’ONU el va condemnar i va recomanar la retirada dels ambaixadors, i Espanya va quedar fora del Pla Marshall. El règim va respondre amb l’autarquia i amb grans mobilitzacions de suport al dictador.

La Guerra Freda ho va canviar tot: per als Estats Units, l’anticomunisme de Franco i la posició estratègica d’Espanya importaven més que la manca de democràcia. El 1950 l’ONU va anul·lar la condemna; el 1953 el règim va signar el Concordat amb la Santa Seu i els pactes amb els Estats Units, que hi van instal·lar bases militars a canvi d’ajuda econòmica i militar, i el 1955 Espanya va entrar a l’ONU. Els països de l’Europa occidental van restablir les relacions diplomàtiques, tot i que no la van admetre a la Comunitat Econòmica Europea.

El règim franquista va néixer de la victòria en la Guerra Civil i es va construir sobre la violència. Durant la guerra i després del 1939, la repressió va eliminar o neutralitzar els vençuts: milers d’afusellaments després de consells de guerra sumaríssims, entre ells el del president de la Generalitat Lluís Companys (1940), camps de concentració, presons plenes i batallons de treballadors forçats.

Aquesta repressió es va institucionalitzar amb lleis. La Ley de Responsabilidades Políticas (1939) castigava amb multes, confiscacions i inhabilitacions els qui havien donat suport a la República, fins i tot amb efectes retroactius, i la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940) perseguia els maçons i els comunistes. També es van depurar els mestres i els funcionaris, i milers de persones van haver d’exiliar-se.

L’estat que es va establir era una dictadura personal i totalitària. Franco, Cabdill i Generalíssim, concentrava tots els poders: era cap de l’Estat, del govern, de l’exèrcit i del partit únic, i podia dictar lleis. El règim es recolzava en l’exèrcit, en l’Església catòlica, que el va legitimar com a defensor de la fe (el nacionalcatolicisme), i en la Falange. També va suprimir l’autonomia de Catalunya i va perseguir la llengua i la cultura catalanes.

El partit únic havia nascut amb el Decreto de Unificación (1937), que va fusionar la Falange i els carlins en Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’únic partit permès, conegut després com el Movimiento Nacional. A continuació, el règim es va dotar d’unes Leyes Fundamentales que feien de constitució: el Fuero del Trabajo (1938), la Ley Constitutiva de las Cortes (1942), que creava unes Corts sense poder real, i el Fuero de los Españoles (1945), una declaració de drets que no es respectaven.

La Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947) va definir Espanya com un regne i va donar a Franco la facultat de designar el seu successor, i la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958) en va fixar els principis ideològics. Així, el franquisme es va anar institucionalitzant sense deixar de ser una dictadura.

Després de la guerra, el 1939, el règim va imposar a tot el país una política autàrquica i intervencionista. Hi havia raons ideològiques, perquè imitava els models feixistes, que volien una economia nacional autosuficient, i raons pràctiques: la destrucció de la guerra, la Segona Guerra Mundial i, a partir del 1945, l’aïllament internacional del règim. L’Estat controlava els preus, el comerç exterior i la producció, i el 1941 va crear l’Institut Nacional d’Indústria (INI) per fomentar les indústries que considerava estratègiques, com les militars, la siderúrgia o l’energia.

Els resultats van ser un fracàs i un retrocés econòmic: la producció va trigar més d’una dècada a recuperar els nivells d’abans de la guerra. Els aliments bàsics es van racionar amb la cartilla de racionament, que va durar fins al 1952, i va aparèixer l’estraperlo, el mercat negre, on es venia a preus molt alts el que faltava a les botigues. Per a la població van ser els «anys de la fam»: escassetat, salaris molt baixos, malalties com la tuberculosi i l’empobriment d’amplis sectors de les classes populars, mentre uns pocs s’enriquien amb l’estraperlo.

A finals dels anys cinquanta l’autarquia estava esgotada: hi havia inflació, dèficit i l’Estat era a prop de la fallida. El 1957 van entrar al govern els tecnòcrates, vinculats a l’Opus Dei, i el 1959 van aprovar el Pla d’Estabilització, el punt d’inflexió: va devaluar la pesseta, va liberalitzar el comerç exterior, va obrir el país a la inversió estrangera i va retallar la despesa pública. A partir del 1964 van venir els plans de desenvolupament, que van impulsar la indústria amb els pols de desenvolupament.

El resultat va ser el desarrollismo, un creixement econòmic molt ràpid durant els anys seixanta i fins a la crisi del petroli del 1973. Va arribar una onada industrial, finançada amb la inversió estrangera, les divises del turisme i les que enviaven els emigrants.

Els efectes sobre la població van ser molt diferents dels de la postguerra. Milions de persones van emigrar del camp a les ciutats industrials de Catalunya, Madrid i el País Basc, i més d’un milió van marxar a treballar a l’Europa occidental, a Alemanya, França o Suïssa. El creixement desordenat de les ciutats va provocar greus dèficits d’habitatge, d’escoles i d’hospitals, amb barraques i barris dormitori. Però, en conjunt, les condicions de vida van millorar: van pujar els salaris i va néixer una societat de consum, amb el cotxe utilitari, la televisió i la nevera.

Les dues polítiques es contraposen: l’autarquia, tancada i intervencionista, va aïllar el país i va portar fam i misèria, mentre que el desarrollismo, que obria l’economia a l’exterior, va modernitzar Espanya i va millorar el nivell de vida, tot i que sense llibertats i amb grans desequilibris.

Durant la primera etapa, de la postguerra fins a finals dels anys cinquanta, l’oposició ho va tenir extremadament difícil. La repressió va ser duríssima: execucions, presons, camps de concentració, depuracions i l’exili de centenars de milers de persones. Els partits i sindicats d’esquerra, com el PCE, el PSUC, el PSOE, la CNT o ERC, van quedar desarticulats, i els militants que quedaven actuaven en una clandestinitat molt perillosa. La fam i la por feien que gairebé no hi hagués vagues obreres; una excepció va ser la vaga de tramvies de Barcelona del 1951.

La resistència més visible va ser la guerrilla dels maquis, sobretot a partir del 1944, quan, amb la derrota de l’Alemanya nazi a la vista, guerrillers comunistes van intentar envair la Vall d’Aran. Els maquis van actuar a les muntanyes de diverses regions i a Catalunya hi va haver també grups anarquistes urbans, però la Guàrdia Civil els va anar eliminant i a principis dels anys cinquanta la guerrilla rural s’havia extingit; els grups urbans van resistir uns quants anys més. El 1956 van començar les primeres protestes universitàries a Madrid, protagonitzades per estudiants que ja no havien fet la guerra.

Durant l’etapa del desarrollismo, dels anys seixanta fins a la fi del règim, l’oposició va créixer de manera progressiva. Les vagues d’Astúries del 1962 van obrir un cicle de lluites obreres. Van néixer les Comissions Obreres, que van aplicar l’estratègia entrista: presentar-se a les eleccions del Sindicat Vertical per defensar els treballadors des de dins. També van actuar sindicats clandestins, com la UGT i l’USO, i els partits de l’oposició, sobretot el PCE i el PSUC, es van reorganitzar i van guanyar influència.

L’oposició es va estendre a altres sectors. El moviment universitari i estudiantil va créixer molt, i a Barcelona la Caputxinada del 1966 va fundar un sindicat democràtic d’estudiants. Als barris de les grans ciutats, les associacions de veïns van lluitar per uns serveis dignes. També van aparèixer organitzacions de lluita armada i terroristes, com ETA, que el 1973 va assassinar el president del govern, Luis Carrero Blanco, o el FRAP.

Als últims anys del règim l’oposició es va unir en plataformes unitàries: a Catalunya, l’Assemblea de Catalunya (1971), que reclamava «llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia», i a Espanya, la Junta Democràtica (1974), impulsada pel PCE. Les mobilitzacions que van impulsar, malgrat la repressió, van ser una de les forces que van empènyer el canvi polític.

En resum, l’oposició va passar de ser una minoria perseguida i aïllada, que resistia amb les armes o des de l’exili, a ser un moviment ampli i divers, obrer, estudiantil, veïnal i polític, arrelat a la societat, que va fer cada cop més difícil la continuïtat del règim.

A finals dels anys cinquanta el règim, en plena crisi econòmica, va donar el poder econòmic a uns ministres tecnòcrates, molts vinculats a l’Opus Dei, com Alberto Ullastres, Mariano Navarro Rubio i Laureano López Rodó, que van desplaçar els falangistes. El seu objectiu era modernitzar l’economia sense canviar la dictadura. A Catalunya, el règim va buscar el suport de les elits locals: Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona del 1957 al 1973, va impulsar un creixement urbà desordenat i especulatiu.

El Pla d’Estabilització del 1959 va posar fi a l’autarquia: va devaluar la pesseta, va liberalitzar el comerç i va obrir el país a les inversions estrangeres. Després d’una breu recessió, va començar un gran creixement econòmic, orientat a partir del 1964 pels plans de desenvolupament. Catalunya, que ja tenia una base industrial, en va ser una de les grans beneficiàries: es van modernitzar el tèxtil i el metall i van créixer la química, l’automòbil, amb la SEAT, i els electrodomèstics.

El turisme es va convertir en un dels motors de l’economia: la Costa Brava i la Costa Daurada van rebre milions de visitants europeus, que van aportar divises però també una urbanització massiva del litoral. Les divises del turisme i les remeses dels emigrants a Europa van finançar la importació de maquinària.

El creixement va provocar una gran onada migratòria: més d’un milió de persones d’Andalusia, Múrcia, Extremadura i Aragó van arribar a Catalunya, sobretot a l’àrea de Barcelona. Molts es van haver d’instal·lar en barraques, com les de Montjuïc o el Somorrostro, o en polígons d’habitatges construïts de pressa als barris perifèrics i a ciutats com l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Badalona o Santa Coloma de Gramenet.

Aquests barris suburbials creixien sense serveis socials: hi faltaven escoles, ambulatoris, transport públic, clavegueram i carrers asfaltats, i aquesta manca va fer néixer les associacions de veïns. La immigració i l’augment de la natalitat van fer créixer molt la població catalana, que es va rejovenir i va canviar la seva composició lingüística i cultural, una realitat que Francesc Candel va descriure a Els altres catalans (1964). El desarrollismo va fer de Catalunya una societat urbana, industrial i de consum, però sense llibertats.

Durant els primers anys de la dictadura, l’oposició va ser molt feble. La repressió era extrema: milers d’afusellats, com el president Lluís Companys (1940), presons plenes i depuracions, i els principals dirigents dels partits i sindicats havien mort, eren a la presó o a l’exili. Els grups que van sobreviure a la clandestinitat, com el PSUC, la CNT, ERC o el Front Nacional de Catalunya, actuaven aïllats, i la Generalitat es mantenia a l’exili.

Amb l’esperança que la derrota de l’Eix comportés la caiguda de Franco, a partir del 1944 es va desenvolupar el maquis, una guerrilla antifranquista. Aquell any, guerrillers comunistes procedents de França van intentar una invasió per la Vall d’Aran, que va fracassar, i a Catalunya hi van actuar sobretot grups anarquistes, com els de Josep Lluís Facerias i Quico Sabaté, amb atemptats i atracaments. La repressió i la manca de suport internacional van fer que el PCE abandonés la lluita armada el 1948, i els últims guerrillers anarquistes van caure el 1957 (Facerias) i el 1960 (Sabaté).

La primera protesta social massiva va ser la vaga de tramvies de Barcelona del 1951: la pujada del preu del bitllet va provocar un boicot ciutadà als tramvies, seguit d’una vaga general, i el govern va haver de fer marxa enrere. El 1957 hi va haver un segon boicot.

Amb el desarrollismo, l’oposició va créixer. El moviment obrer es va reorganitzar amb les Comissions Obreres, nascudes de les assemblees de fàbrica (la primera de Catalunya és del 1964), que aprofitaven les eleccions del sindicat vertical per fer-hi elegir els seus representants i van protagonitzar vagues cada vegada més nombroses, com la de la SEAT del 1971.

L’oposició catalanista va tenir un paper clau. Nuclis catòlics com el de Jordi Pujol van protagonitzar els Fets del Palau (1960), en què es va cantar el Cant de la senyera davant de ministres franquistes, i l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, va criticar el règim en una entrevista a Le Monde (1963). Els estudiants van crear un sindicat democràtic a la Caputxinada (1966). El front cultural, amb la Nova Cançó, Òmnium Cultural i les editorials en català, va defensar la llengua, i als barris obrers van néixer les associacions de veïns.

El 1971 es va crear l’Assemblea de Catalunya, que va unir partits, sindicats, entitats i persones de totes les tendències amb un programa comú: «Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia». Quan Franco va morir, el 1975, l’oposició catalana era àmplia i unitària.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: el fragment d’un discurs que va publicar l’endemà el diari Arriba de Madrid, el diari de la Falange.

L’autor és Ramón Serrano Suñer, ministre d’Afers Exteriors del règim franquista i un dels principals dirigents de la Falange, que el va pronunciar a Madrid el 24 de juny de 1941, dos dies després que l’Alemanya nazi envaís la Unió Soviètica. En nom de la Falange, acusa Rússia de ser la culpable de la Guerra Civil espanyola i en reclama l’«exterminio».

El discurs se situa en els primers anys del franquisme (1939-1975), la dictadura que el general Franco va imposar després de guanyar la Guerra Civil. En aquesta primera etapa el règim tenia un caràcter totalitari, inspirat en els feixismes: la Falange hi tenia un gran pes i Serrano Suñer, concunyat de Franco, n’era l’home fort.

En el pla internacional, el món vivia en plena Segona Guerra Mundial (1939-1945). Espanya s’havia declarat no bel·ligerant i era propera a l’Alemanya de Hitler i a la Itàlia de Mussolini, que havien ajudat Franco durant la guerra. Arran de la invasió alemanya de la Unió Soviètica, el 22 de juny de 1941, el règim va organitzar la División Azul per anar a combatre al front rus.

Serrano Suñer parla en nom de la Falange, el partit únic del règim, i dicta una «sentencia condenatoria»: Rússia, és a dir, la Unió Soviètica comunista, és la culpable de la Guerra Civil espanyola. Repeteix la tesi del franquisme, que presentava la guerra com una croada contra el comunisme i el cop d’estat del 1936 com la resposta a una amenaça revolucionària.

La fa culpable també de la mort de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange, afusellat a Alacant el novembre del 1936, i de la de tants «camaradas» i soldats caiguts en la guerra. Així converteix els morts del bàndol franquista en màrtirs de la lluita contra el comunisme.

Finalment, afirma que l’«exterminio» de Rússia és una exigència de la història i del futur d’Europa. El discurs justifica la participació espanyola en la guerra de Hitler contra la Unió Soviètica: aquells mateixos dies es van començar a reclutar els voluntaris de la División Azul. Mostra l’anticomunisme radical del règim i la seva proximitat a l’Eix.

Després de la victòria del 1939, el general Francisco Franco va instaurar una dictadura personal. Era alhora cap de l’Estat, president del govern, generalíssim dels exèrcits i cap nacional del partit únic, i concentrava tot el poder sense cap control. El règim era antidemocràtic i anticomunista i, en aquests primers anys, s’inspirava en els feixismes italià i alemany, amb la salutació a la romana, el culte al cabdill i l’enquadrament de la població.

Era un Estat centralista i uniformitzador, que va suprimir les autonomies i perseguia les llengües i les cultures diferents de la castellana. L’únic partit permès era la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, creada el 1937 per la unificació de falangistes i carlins, que enquadrava la societat amb seccions com el Frente de Juventudes i la Sección Femenina. Treballadors i empresaris havien de formar part del sindicat vertical, i les vagues estaven prohibides.

El règim tenia un tarannà fortament repressiu: tribunals militars, presons i camps de concentració plens, afusellaments i depuració de funcionaris i mestres. L’Església catòlica el legitimava i, a canvi, va recuperar una gran influència en l’ensenyament i en la vida social: era el nacionalcatolicisme.

Les primeres lleis van servir per castigar els vençuts. La Ley de Responsabilidades Políticas (1939) permetia sancionar amb multes, confiscacions i inhabilitacions els qui havien donat suport a la República, i la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940) perseguia aquests dos «enemics» de la propaganda franquista. El 1942 la llei de creació de les Corts va establir les Cortes Españolas, un pseudoparlament de procuradors que no s’elegien per sufragi universal i que no limitaven el poder de Franco.

Quan l’Eix va començar a perdre la guerra, el règim va voler donar-se una aparença menys feixista. El 1945 va aprovar el Fuero de los Españoles, una declaració de drets que el govern podia suspendre quan volgués, i la llei del referèndum, que permetia a Franco sotmetre lleis a consulta popular. La llei de successió (1947), aprovada en referèndum, definia Espanya com un regne i donava a Franco la prefectura de l’Estat de per vida i el poder de proposar el seu successor a títol de rei.

Així, entre el 1939 i el 1947 el franquisme va passar d’una dictadura de tipus feixista a un règim que es presentava com una monarquia catòlica i «orgànica», però el poder continuava a les mans de Franco i la repressió no va desaparèixer.

Durant la Guerra Civil, Franco havia rebut un ajut decisiu de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, i el 1939 Espanya es va adherir al Pacte Antikomintern. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939, el règim es va declarar neutral, però amb clares simpaties per l’Eix.

Amb les victòries alemanyes del 1940 i l’entrada d’Itàlia a la guerra, Espanya va passar a la «no bel·ligerància», que volia dir afavorir l’Eix sense entrar en el conflicte, i va ocupar Tànger. L’octubre del 1940 Franco i Hitler es van entrevistar a Hendaia: Franco demanava territoris al nord d’Àfrica i ajut econòmic i militar a canvi d’entrar a la guerra, però no van arribar a cap acord sobre l’entrada d’Espanya a la guerra: només es va signar un protocol secret que no es va aplicar.

L’ajut a l’Eix es va concretar de diverses maneres: exportacions de matèries primeres com el wolframi, facilitats per als submarins alemanys i propaganda favorable. La col·laboració més clara va ser la División Azul, desenes de milers de voluntaris que van combatre al front rus al costat de l’exèrcit alemany entre el 1941 i el 1943.

Quan la guerra va girar a favor dels Aliats, Franco es va haver d’adaptar. El 1942 Serrano Suñer, el ministre més proper a l’Eix, va ser substituït, i el 1943 Espanya va tornar a la neutralitat i va retirar la División Azul per les pressions dels Aliats.

Tot i això, després del 1945 els vencedors van condemnar el règim pel seu origen i pels seus vincles amb l’Eix. Espanya va quedar fora de l’ONU, el 1946 l’Assemblea General va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid i el país va quedar exclòs del Pla Marshall. El règim va reforçar l’autarquia, que aplicava des del 1939, i va organitzar grans manifestacions de suport a Franco, que presentava l’aïllament com una conspiració estrangera.

L’esclat de la Guerra Freda, a partir del 1947-1948, ho va canviar tot: per als Estats Units, l’anticomunisme de Franco i la posició estratègica d’Espanya passaven a ser més importants que el seu passat. El 1950 l’ONU va revocar la recomanació i els ambaixadors van tornar. El 1953 el règim va signar un nou concordat amb el Vaticà, que donava grans privilegis a l’Església, i uns acords bilaterals amb els Estats Units, que a canvi d’ajut econòmic i militar instal·laven bases nord-americanes a Espanya. Era el final de l’aïllament.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter oficial i educatiu. Per la naturalesa, és un text normatiu: una circular de la Inspecció Provincial de Primera Enseñanza publicada al Boletín Oficial de la provincia de Barcelona el 14 de novembre de 1939.

La signa l’inspector en cap, José Junquera Muné, a Barcelona el 10 de novembre de 1939, «Año de la Victoria», i dona instruccions a tots els mestres de la província: a l’escola només es pot ensenyar en castellà i cal suprimir la coeducació de nens i nenes.

La circular se situa als inicis del franquisme (1939-1975), el 1939, pocs mesos després que les tropes franquistes ocupessin Barcelona, el gener del 1939, i que la guerra acabés, l’1 d’abril. Per això el document parla de l’«Año de la Victoria».

Era la primera etapa del règim, la més dura: el nou Estat havia abolit l’autonomia de Catalunya i depurava els funcionaris i els mestres que havien estat fidels a la República. L’escola havia de transmetre els valors del nacionalcatolicisme i de la Falange i havia de servir per imposar el castellà i acabar amb l’obra educativa republicana i catalana.

L’inspector recorda als mestres que l’únic «idioma vehicular» a l’escola és el castellà, al qual anomena «idioma nacional», perquè alguns encara feien servir el català a classe. Era una prohibició del català a l’ensenyament i una mostra de la persecució de la llengua: el franquisme el va expulsar de l’escola, de l’administració i de la vida pública.

En segon lloc, ordena suprimir «radicalment» la coeducació, és a dir, que nens i nenes estudiïn junts a la mateixa aula. Només s’admet en els pàrvuls, els infants menors de sis anys. La República havia estès l’escola mixta, i el franquisme la va prohibir perquè la considerava contrària a la moral catòlica: nens i nenes havien de rebre una educació separada i diferent, i les nenes s’havien de preparar per ser mares i esposes.

La circular apel·la al «patriotismo» dels educadors: l’escola franquista havia de formar bons espanyols i bons catòlics, segons els principis del nacionalcatolicisme, i trencar amb l’escola catalana, laica i mixta dels anys republicans.

Per al franquisme, l’autonomia de Catalunya era incompatible amb la unitat d’Espanya. Franco ja havia abolit l’Estatut d’autonomia l’abril del 1938, quan les seves tropes van entrar a Lleida, i amb l’ocupació de Catalunya, el gener i el febrer del 1939, la Generalitat i el Parlament van desaparèixer. Catalunya va tornar a ser només quatre províncies.

El poder va passar a les autoritats del «Nuevo Estado»: els governadors civils nomenats des de Madrid, les diputacions provincials i uns ajuntaments amb alcaldes designats. L’única organització política permesa era el partit únic, FET de las JONS, i els partits catalans, republicans i d’esquerra i els sindicats obrers van ser prohibits; els treballadors van ser enquadrats en el sindicat vertical.

La repressió contra les persones va ser sistemàtica. Prop de mig milió de persones havien fugit a l’exili, i els qui es van quedar i havien estat fidels a la República van ser jutjats en consells de guerra sumaríssims: milers de persones van ser afusellades, moltes al Camp de la Bota de Barcelona, i desenes de milers van passar per presons i camps de concentració. El 1940 el president Lluís Companys, detingut a França per la Gestapo i lliurat a Franco, va ser afusellat al castell de Montjuïc.

La repressió tenia també una vessant econòmica i laboral. La Llei de responsabilitats polítiques (1939) castigava amb multes i confiscacions els qui havien donat suport a la República, i molts funcionaris i mestres van ser depurats i van perdre la feina. Les denúncies i els avals que s’exigien per treballar mantenien la població atemorida i en silenci.

Contra la llengua i la cultura catalanes, el règim va fer una persecució sistemàtica: el català va perdre tota oficialitat i va ser prohibit a l’escola, a l’administració, a la premsa, a la ràdio i en els rètols, i es van castellanitzar els noms dels carrers i dels pobles. Les institucions culturals catalanes van ser suprimides o castellanitzades, i es van prohibir els símbols, com la senyera i Els Segadors. Molts intel·lectuals, com Pompeu Fabra, van haver de marxar a l’exili, i la cultura catalana va sobreviure en l’àmbit privat i en la clandestinitat.

Després de la guerra, el franquisme va aplicar una política econòmica autàrquica, inspirada en els feixismes i en el nacionalisme econòmic: Espanya havia de produir tot el que necessitava i reduir al mínim les importacions. L’aïllament internacional posterior al 1945 va reforçar aquesta política, que es va mantenir fins al Pla d’Estabilització del 1959.

L’autarquia anava acompanyada d’un fort intervencionisme de l’Estat: el govern fixava preus i salaris, controlava el comerç exterior i les divises, decidia quines empreses podien obrir o ampliar-se i quines matèries primeres rebien, i creava empreses públiques a través de l’Institut Nacional d’Indústria (1941). El resultat va ser l’estancament: la producció no va recuperar el nivell d’abans de la guerra fins als anys cinquanta.

Per a la població, els anys quaranta van ser «els anys de la fam». Els aliments bàsics es repartien amb la cartilla de racionament, vigent fins al 1952, però les quantitats eren insuficients, i va créixer l’estraperlo, el mercat negre, on els productes es venien a preus molt alts. Els qui s’hi enriquien, sovint amb la protecció del règim, contrastaven amb la misèria de la majoria.

A Catalunya els efectes van ser especialment greus, perquè la seva economia depenia de la indústria. El tèxtil, el sector principal, necessitava importar el cotó i altres matèries primeres, a més de maquinària i combustibles, que amb l’autarquia arribaven en quantitats molt petites i amb permisos de l’Estat. Moltes fàbriques treballaven pocs dies a la setmana, i les restriccions elèctriques, que van durar fins als anys cinquanta, n’aturaven sovint la producció.

L’intervencionisme també va afectar l’agricultura i el comerç: els pagesos havien de vendre el blat i altres productes a l’Estat a preus fixats, cosa que n’afavoria l’ocultació per vendre’ls a l’estraperlo, i el comerç estava sotmès a quotes i permisos. Les classes treballadores catalanes van patir salaris molt baixos, sense dret de vaga ni sindicats lliures, mentre els preus pujaven, i la fam, les malalties i les cues van ser habituals. El malestar va esclatar en el boicot als tramvies i la vaga general de Barcelona del 1951.

És un quadre estadístic, una font de caràcter judicial i social. És una font primària i oficial: les dades les va publicar el mateix règim franquista.

Recull el nombre total de reclusos a les presons espanyoles del 1940 al 1947, i el desglossa en homes i dones. Les dades surten del quadre «Reclusos en las fechas que se detallan», de l’Anuario año 1955 del Ministeri de Justícia, publicat a Madrid el 1955.

L’anuari es va publicar el 1955, en ple franquisme (1939-1975), però les dades corresponen a la primera etapa del règim, la de la postguerra. Després de la victòria a la Guerra Civil, la dictadura va empresonar centenars de milers de republicans i opositors, i les presons es van omplir molt per sobre de la seva capacitat.

El 1955, en canvi, el règim ja havia superat l’aïllament internacional, després dels pactes amb els Estats Units del 1953, i podia presentar aquelles xifres com una cosa del passat.

La primera característica és la forta disminució del nombre de presos: el 1940 n’hi havia 270.719 i el 1947, 36.379, més de set vegades menys. La caiguda és especialment acusada entre 1941 i 1944, quan es passa de 233.373 a 74.095 reclusos. S’explica per les llibertats condicionals i els indults amb què el règim buidava unes presons massificades, i també per les execucions; no vol dir que la repressió s’acabés.

La segona característica és que les dones eren una minoria de la població reclusa: el 1940 eren 23.232, menys d’un 9 % del total, davant de 247.487 homes. El nombre de dones també baixa, fins a 3.999 el 1947, però una mica més a poc a poc que el dels homes, de manera que el seu pes en el total puja fins a prop d’un 11 %. El 1944 la taula no dona dades per sexe.

Acabada la guerra, el 1939, la dictadura de Franco va organitzar una repressió sistemàtica contra els vençuts, per castigar-los i per evitar qualsevol resistència. Centenars de milers de soldats i civils republicans van passar per camps de concentració i per presons massificades, com mostren les xifres oficials del 1940, i molts presos van haver de treballar en batallons de treballadors i en colònies penitenciàries.

La jurisdicció militar jutjava en consells de guerra sumaríssims, sense garanties, els acusats de «rebel·lió militar», una acusació que capgirava els fets, ja que els rebels havien estat els militars colpistes. Milers de persones van ser afusellades; entre elles, el president de la Generalitat Lluís Companys, lliurat per la Gestapo i executat a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940.

A més, el règim va crear jurisdiccions especials: la Llei de responsabilitats polítiques (1939) castigava amb multes i confiscacions de béns els qui havien donat suport a la República, i la Llei de repressió de la maçoneria i el comunisme (1940) perseguia maçons i comunistes. Les depuracions van expulsar de la feina funcionaris i mestres considerats desafectes al règim.

Davant d’aquesta repressió, l’oposició interior va tenir molt poc pes a la postguerra immediata. Els partits i sindicats que intentaven reorganitzar-se en la clandestinitat —el PCE, el PSOE, la CNT, la UGT, el PSUC, ERC i d’altres— patien caigudes i detencions constants dels seus militants, i molts dirigents van ser executats o empresonats.

La resistència armada la va protagonitzar el maquis, guerrillers que actuaven a les muntanyes de Galícia, Astúries, Lleó, Aragó, el País Valencià o Andalusia. L’octubre del 1944 uns quants milers de guerrillers organitzats pel PCE van entrar des de França per la Vall d’Aran, però la invasió va fracassar. El maquis rural es va anar extingint a finals dels anys quaranta i començament dels cinquanta, i a Barcelona hi va haver una guerrilla urbana anarquista, amb figures com Josep Lluís Facerias o Quico Sabaté.

La primera gran protesta popular a l’interior va ser la vaga de tramvies de Barcelona, el març del 1951: arran d’una pujada del preu del bitllet, la població va deixar d’agafar els tramvies durant dies, i la protesta va acabar en una vaga general. A l’exili es mantenien el govern de la República i el de la Generalitat, que esperaven en va una intervenció dels aliats contra Franco després del 1945. Els pactes amb els Estats Units i el Concordat amb el Vaticà, el 1953, van esvair aquesta esperança i van consolidar el règim.

Acabada la Guerra Civil, el 1939, el règim franquista va imposar l’autarquia: una política econòmica que pretenia que Espanya s’abastís a si mateixa, sense dependre de l’exterior, i en què l’Estat intervenia en la producció, els preus i el comerç. S’inspirava en el model dels feixismes, i l’aïllament internacional del règim després del 1945 la va reforçar.

L’Estat controlava tot el comerç exterior: calien permisos per importar i exportar, i la manca de divises, de petroli, de fertilitzants i de maquinària va provocar greus problemes d’abastiment de matèries primeres. La producció agrària i industrial va caure per sota dels nivells d’abans de la guerra, i les restriccions d’electricitat eren constants.

Per repartir els aliments escassos, el govern va establir el racionament dels productes bàsics, que va durar fins al 1952. Cada família tenia una cartilla de racionament que donava dret a unes quantitats mínimes de pa, oli, sucre o llegums a preus fixats per l’Estat, però que no arribaven per viure. Els anys quaranta van ser els «anys de la fam»: moltes famílies passaven gana, i la desnutrició va afavorir malalties com la tuberculosi.

L’escassetat va fer créixer un mercat negre, l’estraperlo, on es venien els productes racionats a preus molt més alts que els oficials. Hi havia un estraperlo de supervivència, el de la gent humil que comprava o venia petites quantitats, i un de gran escala, en què empresaris, funcionaris i persones ben relacionades amb el règim van acumular grans fortunes.

Les condicions de treball eren molt dures. Els salaris, fixats pel govern, eren molt baixos, i com que el cost de la vida pujava sense parar, el poder adquisitiu dels treballadors va caure molt per sota del d’abans de la guerra. Les jornades eren llargues, molts obrers necessitaven més d’una feina per sobreviure, i la disciplina a les fàbriques era rígida, amb la por constant a l’acomiadament i a la denúncia política.

Els sindicats obrers, com la CNT i la UGT, van quedar prohibits, i la vaga es considerava un delicte. L’única organització permesa era l’Organización Sindical, el sindicat vertical, que agrupava obligatòriament empresaris i treballadors sota el control de l’Estat i de la Falange, i que no defensava els interessos obrers. Fins als anys cinquanta, amb el final del racionament el 1952, les condicions de vida no van començar a millorar.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és una fotografia, obra del fotògraf Carlos Pérez de Rozas, que es conserva a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Mostra el general Franco a Barcelona el 28 de gener de 1942, saludant des d’un balcó una multitud reunida al carrer durant una visita a la ciutat.

La fotografia se situa en el franquisme (1939-1975), en la seva primera etapa, la dels anys quaranta, quan el règim era més proper als feixismes i Europa vivia la Segona Guerra Mundial. Van ser anys de repressió dels vençuts, de fam i d’autarquia econòmica.

A Catalunya, a més, el règim havia suprimit l’Estatut i la Generalitat i perseguia la llengua i la cultura catalanes.

En primer pla hi ha el general Franco, vist d’esquena, amb la boina i l’uniforme de Falange, el partit únic, una indumentària que en aquells anys subratllava la proximitat del règim als feixismes.

Saluda amb el braç alçat la multitud que omple el carrer i els balcons, guarnits amb banderes. Aquestes concentracions, sovint organitzades pel mateix règim, volien mostrar l’adhesió popular al Caudillo.

L’envolten autoritats civils i militars, la majoria amb uniforme, que expressen el suport de l’exèrcit i del partit al dictador. La imatge és un exemple del culte a la personalitat de Franco i de l’ús de la propaganda durant el primer franquisme.

El règim franquista va néixer de la victòria militar a la Guerra Civil. Era una dictadura personal: el general Francisco Franco, nomenat Generalísimo i cap de l’Estat pels militars sublevats el 1936, concentrava tots els poders. Dirigia el govern, podia dictar lleis, era el cap suprem de l’exèrcit i del partit, i no responia davant de cap parlament ni de cap elecció.

Fins al 1945 el règim es va inspirar en els feixismes italià i alemany: un sol partit, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, creat el 1937; la salutació a la romana, els uniformes i els símbols falangistes; un sindicat vertical que agrupava obligatòriament obrers i empresaris, i una propaganda que exaltava el Caudillo. Era, a més, un estat centralista i uniformitzador, que va suprimir les autonomies de Catalunya i del País Basc i va perseguir les llengües i les cultures diferents de la castellana.

L’altre gran pilar va ser l’Església catòlica, que havia presentat la guerra com una croada. El règim li va retornar i ampliar el poder: el catolicisme va ser la religió oficial, l’Església va controlar bona part de l’educació i de la moral pública, i el divorci va ser abolit. És el que s’anomena nacionalcatolicisme.

El règim es va organitzar amb un seguit de lleis. El Fuero del Trabajo (1938) regulava unes relacions laborals sense sindicats lliures ni dret de vaga, sota el control de l’Estat. La repressió dels vençuts es va fer amb la Ley de Responsabilidades Políticas (1939), que castigava els qui havien donat suport a la República, i la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940). Milers de persones van ser afusellades, empresonades o depurades, i el 1940 el president de la Generalitat Lluís Companys va ser afusellat a Montjuïc.

El 1942 la Ley Constitutiva de las Cortes va crear les Cortes Españolas, un pseudoparlament: els procuradors no s’elegien per sufragi universal: n’hi havia per raó del càrrec, designats per Franco o elegits indirectament per corporacions com els ajuntaments i el sindicat vertical, i no podien controlar el govern.

El 1945, quan la derrota de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista era un fet, el règim va voler esborrar la seva imatge feixista i presentar-se com una dictadura catòlica i anticomunista. El juliol del 1945 va aprovar el Fuero de los Españoles, una pseudodeclaració de drets i llibertats que en la pràctica no garantia res, i va reduir el pes visible de Falange.

Quan va acabar la Guerra Civil, l’Espanya de Franco era molt propera a l’Alemanya nazi i a la Itàlia feixista, que l’havien ajudat a guanyar-la, i el 1939 es va adherir al Pacte Antikomintern. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939, Espanya es va declarar neutral, en bona part perquè el país estava arruïnat per la guerra.

El juny del 1940, davant les victòries alemanyes, Franco va passar a la no-bel·ligerància: sense entrar a la guerra, es posava al costat de l’Eix i l’ajudava, i va ocupar Tànger. L’octubre del 1940 es va entrevistar amb Hitler a Hendaia per negociar l’entrada a la guerra, però les seves demandes, com Gibraltar, el Marroc francès, armes i aliments, eren massa altes i no hi va haver acord.

El 1941, després de l’atac alemany a la Unió Soviètica, el règim va enviar la División Azul, una unitat de voluntaris, molts d’ells falangistes, que va lluitar amb l’exèrcit alemany al front de Rússia fins al 1943.

El 1943, quan la guerra començava a girar a favor dels aliats, Franco va retirar la División Azul i va tornar a la neutralitat, i va anar amagant els trets més feixistes del règim.

Després de la derrota de l’Eix, el 1945, el règim va quedar aïllat. Espanya no va ser admesa a l’ONU, que el 1946 va condemnar el règim de Franco i va recomanar retirar els ambaixadors de Madrid; França va tancar la frontera i Espanya va quedar fora del Pla Marshall.

La Guerra Freda ho va canviar tot: per als Estats Units, l’anticomunisme de Franco el convertia en un aliat útil. El 1950 l’ONU va anul·lar la recomanació i els ambaixadors van tornar. El 1953 el règim va signar el Concordat amb el Vaticà, que li donava legitimitat catòlica, i els pactes amb els Estats Units, que permetien instal·lar bases militars nord-americanes a Espanya a canvi d’ajuda econòmica i militar. Era la sortida parcial de l’aïllament, que es completaria amb l’entrada a l’ONU el 1955.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és una fotografia en color, de l’arxiu de l’agència de notícies Europa Press.

Mostra l’enterrament del general Francisco Franco a la basílica del Valle de los Caídos, el 23 de novembre de 1975, tres dies després de la seva mort.

La fotografia se situa al final del franquisme (1939-1975), el 1975. Franco va morir el 20 de novembre després d’una llarga malaltia, en un moment de crisi del règim: havien crescut la protesta obrera i estudiantil, l’oposició democràtica i el terrorisme d’ETA, i el setembre del 1975 el règim encara havia afusellat cinc militants antifranquistes.

Dos dies després de la mort del dictador, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei, tal com havia previst Franco, i va començar la Transició.

Al centre de la imatge hi ha el taüt del general Franco cobert amb la bandera espanyola del règim, amb l’escut de l’àliga, un símbol de l’Espanya franquista.

El taüt és al costat de la tomba oberta a terra, dins la basílica, on està a punt de ser inhumat. Franco va ser enterrat al Valle de los Caídos, el monument que el règim havia fet construir per commemorar la seva victòria a la Guerra Civil, en part amb el treball de presos polítics.

L’envolten la seva família, autoritats del règim, militars d’uniforme i eclesiàstics, entre ells monjos de la basílica. Aquesta presència mostra els pilars que havien sostingut la dictadura durant gairebé quaranta anys: l’exèrcit, l’Església i el personal polític del règim.

El règim franquista va ser una dictadura perquè tot el poder es concentrava en una sola persona, el general Francisco Franco, Caudillo i Generalísimo. Com a cap de l’Estat i del govern, exercia el poder executiu i podia dictar lleis, era el cap suprem de l’exèrcit i del partit únic, i tenia l’última paraula en les condemnes a mort. No hi havia separació de poders, ni eleccions lliures, ni partits, i els drets i les llibertats estaven suprimits.

Era una dictadura de caire feixista, sobretot en els primers anys, centralista i uniformitzadora, que va suprimir les autonomies i va perseguir les llengües i les cultures no castellanes, amb un partit únic, FET y de las JONS, i el suport de l’exèrcit i de l’Església.

Una de les primeres normes del règim va ser el Decret d’Unificació, de l’abril del 1937, en plena guerra. Franco hi va fusionar la Falange i els carlins en un sol partit, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, del qual ell era el cap. Tots els altres partits quedaven prohibits, i el partit únic, que més endavant es diria Movimiento Nacional, va ser l’instrument polític del règim.

Les Cortes Españolas es van crear el 1942 amb la Ley Constitutiva de las Cortes. No eren un parlament democràtic: els procuradors no s’elegien per sufragi universal: n’hi havia per raó del càrrec, designats per Franco o elegits indirectament per corporacions com els ajuntaments i el sindicat vertical, i només preparaven i aprovaven les lleis, que el cap de l’Estat podia vetar. El règim les presentava com una «democràcia orgànica», basada en la família, el municipi i el sindicat.

La Ley de Sucesión (1947), aprovada en referèndum, definia Espanya com un regne i establia que Franco seria cap de l’Estat de manera vitalícia i que ell designaria el seu successor a títol de rei o de regent. En aplicació d’aquesta llei, el 1969 Franco va nomenar successor Joan Carles de Borbó.

Ni les Corts ni la Ley de Sucesión van limitar el poder personal de Franco, que va governar com a dictador fins a la seva mort, el 1975.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939, Espanya es va declarar neutral, tot i la seva proximitat a l’Alemanya nazi i a la Itàlia feixista, que havien ajudat Franco a guanyar la Guerra Civil. El país estava arruïnat i no podia fer una nova guerra.

El juny del 1940, davant les victòries alemanyes, Franco va passar a la no-bel·ligerància, una posició de suport a l’Eix sense entrar a la guerra. L’octubre del 1940 es va entrevistar amb Hitler a Hendaia per negociar l’entrada a la guerra, però no hi va haver acord perquè les seves demandes eren massa altes. El 1941, després de l’atac alemany a la Unió Soviètica, el règim va enviar la División Azul, una unitat de voluntaris que va lluitar amb l’exèrcit alemany al front rus. El 1943, quan la guerra girava a favor dels aliats, Franco va tornar a la neutralitat.

Després de la derrota d’Alemanya i Itàlia, el 1945, el règim va quedar aïllat: l’ONU no el va admetre i el 1946 va recomanar retirar els ambaixadors de Madrid. Franco va intentar amagar la seva antiga amistat amb l’Eix i presentar-se com un règim catòlic i anticomunista: el 1945 va aprovar el Fuero de los Españoles i la Ley del Referéndum, el 1947 la Ley de Sucesión, i va formar un govern amb ministres catòlics, com Alberto Martín-Artajo a Afers Exteriors, que va reduir el pes de Falange.

Des del 1939 el règim va aplicar una política econòmica autàrquica i intervencionista, inspirada en el feixisme italià: volia que Espanya s’autoabastís sense dependre de l’exterior, i l’Estat controlava els preus, la producció i el comerç exterior. El 1941 es va crear l’Instituto Nacional de Industria (INI) per impulsar la indústria pública.

El resultat va ser un fracàs. La producció agrària i industrial va caure, i va faltar de tot: aliments, electricitat i matèries primeres. Les cartilles de racionament, que van durar fins al 1952, no cobrien les necessitats, i es va estendre l’estraperlo, el mercat negre, amb el qual uns pocs s’enriquien mentre la majoria passava gana. Els anys quaranta van ser els «anys de la fam», amb un gran empobriment de la població.

L’autarquia va suposar un retrocés econòmic d’una dècada, que no es va començar a superar fins als anys cinquanta i, sobretot, fins al Pla d’Estabilització del 1959.

A finals dels anys cinquanta l’autarquia havia deixat l’economia espanyola al límit de la fallida. El 1959 el govern, amb ministres tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei, va aprovar el Pla d’Estabilització, que liberalitzava l’economia, l’obria a les importacions i al capital estranger i devaluava la pesseta. Després van venir els plans de desenvolupament, i l’economia va créixer molt de pressa durant els anys seixanta, fins a la crisi del 1973.

Catalunya va ser un dels grans motors d’aquest creixement. La indústria es va modernitzar i diversificar, amb sectors com l’automòbil —la SEAT, a la Zona Franca de Barcelona—, la química o els electrodomèstics, i va arribar molta inversió estrangera. La Costa Brava i la Costa Daurada es van convertir en destinacions del turisme de masses, que aportava divises i feina.

El creixement va atreure una gran immigració, sobretot andalusa, i la població de Catalunya va passar de poc més de tres milions d’habitants el 1950 a més de cinc milions i mig el 1975. L’àrea de Barcelona va créixer sense planificació: barraques, polígons d’habitatges aixecats de pressa, com Bellvitge, i ciutats dormitori sense prou escoles, ambulatoris, transport ni carrers urbanitzats. Aquestes disfuncions van generar greus problemes socials.

Als anys seixanta l’oposició al franquisme es va fer més massiva. Al món obrer van néixer les Comissions Obreres, que aprofitaven les eleccions del sindicat vertical per infiltrar-s’hi, i les vagues es van multiplicar, com la de la SEAT del 1971. A la universitat, el 1966 els estudiants van fundar en la Caputxinada el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, i als barris les associacions de veïns reclamaven els serveis que hi faltaven.

Els partits clandestins hi van tenir un paper clau, sobretot el PSUC, la força més organitzada de l’antifranquisme català i molt present a Comissions Obreres. El 7 de novembre de 1971 es va crear l’Assemblea de Catalunya, que unia partits, sindicats i entitats amb un programa comú: amnistia, llibertats democràtiques, restabliment de l’Estatut del 1932 i coordinació amb els altres pobles de l’Estat. El seu lema era «Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia».

Una petita part de l’oposició va optar per la lluita armada. El Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), un grup anarquista que feia atracaments per finançar la lluita obrera, en va ser l’exemple més conegut: un dels seus membres, Salvador Puig Antich, va ser executat a garrot el 2 de març de 1974, malgrat les protestes internacionals. La repressió va continuar fins a la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, però en aquell moment l’oposició ja era prou forta per exigir la ruptura democràtica.

Franco va abolir l’Estatut d’autonomia el 5 d’abril de 1938, pocs dies després que les seves tropes entressin a Lleida, i el 26 de gener de 1939 van ocupar Barcelona. El nou règim va suprimir totes les institucions catalanes: la Generalitat, el Parlament, el Tribunal de Cassació i les lleis aprovades durant la República, com la Llei de contractes de conreu.

En lloc de les institucions d’autogovern es van restablir les quatre províncies, amb uns governadors civils que dirigien també el Movimiento a cada província, i unes diputacions i uns ajuntaments nomenats des de dalt. Catalunya va quedar sotmesa, com la resta d’Espanya, al partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, al sindicat vertical i a totes les institucions del Nuevo Estado, un règim que no admetia partits ni eleccions lliures.

En economia, l’autarquia i l’intervencionisme van ser molt perjudicials per a la indústria catalana, que depenia de la importació de matèries primeres, com el cotó, i de l’energia. Les fàbriques tèxtils treballaven poques hores a la setmana per la falta de matèria primera i per les restriccions elèctriques, i el racionament, l’estraperlo i els salaris de misèria van empobrir les classes populars.

La repressió va ser especialment dura a Catalunya. Milers de persones van ser jutjades en consells de guerra i afusellades, moltes al Camp de la Bota de Barcelona, i el president de la Generalitat Lluís Companys, lliurat per la Gestapo, va ser executat a Montjuïc el 1940. Les presons es van omplir, centenars de milers de persones havien fugit a França per la frontera catalana el 1939, i les depuracions van apartar de la feina molts funcionaris i mestres.

A més, el règim va voler esborrar la personalitat catalana. El català va perdre l’oficialitat i va ser expulsat de l’escola, de l’administració, de la premsa, de la ràdio i dels rètols; es van prohibir els símbols catalans, com la senyera i Els Segadors, i es van castellanitzar els noms de carrers i de pobles. Les entitats culturals van ser tancades o perseguides, i el català va quedar reduït a l’ús familiar i a una cultura clandestina que, a poc a poc, va anar recuperant espais.