La Guerra Civil: exercicis de la PAU d’Història resolts

Els dos cops d’estat es van produir en moments de crisi profunda. El del 1923 va arribar quan el sistema de la Restauració estava esgotat: el desastre d’Annual (1921) al Marroc havia obert el debat sobre les responsabilitats de l’exèrcit i de la corona, i a Catalunya el pistolerisme enfrontava sindicalistes i patronal. El 13 de setembre, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es va pronunciar a Barcelona, i el rei Alfons XIII, en lloc d’oposar-s’hi, el va nomenar cap del govern.

El del 1936 es va produir en plena Segona República. Després de la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer del 1936, el país vivia una gran polarització, amb el record de la revolució d’octubre del 1934 i amb assassinats polítics d’un bàndol i de l’altre durant la primavera. El 17 de juliol una part de l’exèrcit es va alçar al Marroc i l’endemà la revolta es va estendre a la Península, amb el general Mola com a organitzador.

Els dos cops tenen dues semblances clares. La primera és el suport que van rebre: tots dos van comptar amb el suport majoritari dels empresaris i de la patronal, que volien acabar amb la conflictivitat obrera, i de pràcticament tota la jerarquia de l’Església catòlica. La segona és que tots dos van ser precedits per un clima de violència política i social, el pistolerisme abans del 1923 i, el 1936, la revolució d’octubre i els assassinats de la primavera, que els colpistes van presentar com la prova que calia restablir l’ordre.

Les diferències són igual d’importants. La primera és el resultat: el cop de Primo de Rivera va triomfar gairebé sense resistència, mentre que el del 1936 va fracassar a la majoria de les grans ciutats, com Madrid, Barcelona, València o Bilbao, i va donar pas a una guerra civil de gairebé tres anys, amb una violència desfermada en tots dos bàndols. La segona és l’actitud de l’esquerra: el 1923 el lerrouxisme i la UGT van tenir una actitud favorable o, si més no, no s’hi van oposar, i la UGT va arribar a col·laborar amb la dictadura, mentre que el cop del 1936 anava dirigit contra totes les forces polítiques i sindicals d’esquerres, sense distinció.

La comparació mostra una continuïtat de fons: l’exèrcit continuava considerant-se l’àrbitre de la vida política, amb el dret d’intervenir quan creia que l’ordre o la unitat de la pàtria estaven en perill, una tradició que venia dels pronunciaments del segle XIX. Però el context havia canviat molt. El 1923 un general substituïa un règim liberal desprestigiat amb l’acord del rei; el 1936 una part de l’exèrcit s’alçava contra el govern d’una república democràtica, sorgit d’unes eleccions que el Front Popular acabava de guanyar, en una Europa on avançaven els feixismes.

En conclusió, tots dos cops van néixer de la por de les classes conservadores davant la conflictivitat social i l’esquerra, i tots dos van portar a una dictadura. Però el del 1923 va donar pas a una dictadura que es va enfonsar el 1930 i va arrossegar la monarquia, mentre que el del 1936 va provocar una guerra i un règim que va durar fins a la mort de Franco, el 1975.

Barcelona, novembre del 1936. Estimat company: et devia aquesta carta des del juliol, i ara que les coses s’han calmat una mica t’explico tot el que ha passat. El 19 de juliol, a primera hora del matí, les tropes de les casernes de Barcelona van sortir al carrer per sumar-se al cop d’estat que els militars havien començat el dia 17 al Marroc. El general Goded va arribar de Mallorca en hidroavió per dirigir la revolta, però la vam aixafar en poc més d’un dia.

Els militants de la CNT i de la FAI vam aconseguir armes i vam aixecar barricades per tota la ciutat. T’ho he de reconèixer: la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, fidels al govern, també van ser decisives per derrotar els soldats. Goded es va rendir i va haver de demanar per ràdio als seus que deixessin les armes.

Amb la victòria, el poder era al carrer, a les mans dels treballadors armats. Aquella revolució que vam començar, la Generalitat volia controlar-la. El president de la Generalitat, Lluís Companys, ens va reunir i va reconèixer que la victòria era nostra, i el 21 de juliol la Generalitat va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb representants de tots els partits i sindicats antifeixistes, per controlar l’ordre públic i organitzar les milícies que havien d’anar a lluitar al front d’Aragó.

Per a nosaltres, el Comitè era molt més que això: era el nou poder popular, el poder dels treballadors, i des d’allà vam dirigir de fet la vida de la ciutat durant l’estiu.

A la ciutat hi havia, doncs, dos poders, la Generalitat i el Comitè, i ningú no controlava de debò l’ordre públic. Patrulles i grups armats van perseguir i matar molts dels qui consideraven suports dels revoltats: capellans, propietaris, patrons i gent de dretes. T’ho he de dir amb sinceritat: hi ha hagut molts excessos, i algunes morts no tenen cap justificació.

Mentre els milicians lluitaven al front, a la rereguarda els treballadors ens vam fer càrrec de les fàbriques, dels tramvies, dels serveis i de moltes terres. La col·lectivització es va estendre per tot Catalunya, i a molts pobles els pagesos van posar les terres en comú.

A finals de setembre la situació va canviar. Es va formar un nou govern de la Generalitat, amb Josep Tarradellas com a conseller primer, i hi vam entrar la CNT i altres organitzacions obreres; a primers d’octubre el Comitè de Milícies es va dissoldre. Molts companys diuen que hem renunciat a la revolució, però el 24 d’octubre el govern Tarradellas va aprovar el decret de col·lectivitzacions, que reconeix el que vam fer a l’estiu. Encara no sé si guanyarem la guerra ni si la revolució resistirà, però mai no havia vist Barcelona tan viva. Una abraçada.

L’afirmació és en bona part certa, però cal matisar-la. La Segona República va voler construir un estat laic: la Constitució del 1931 va separar l’Església i l’Estat, va permetre el divorci i va preveure la supressió del pressupost de culte i clergat; el 1932 es va dissoldre la Companyia de Jesús, i la Llei de confessions i congregacions religioses (1933) va prohibir als ordes religiosos dedicar-se a l’ensenyament. La República va impulsar, a més, una escola pública laica i mixta.

Per a la jerarquia de l’Església, aquestes reformes eren un atac a la religió. La crema de convents del maig del 1931 a Madrid i en altres ciutats havia enverinat les relacions des del principi, i el cardenal primat, Pedro Segura, es va enfrontar obertament al govern. L’Església va donar suport als partits de dretes contraris a les reformes dels governs republicanosocialistes, com la CEDA, que va guanyar les eleccions del 1933, i a les candidatures de dretes que es van enfrontar al Front Popular el 1936.

La guerra ho va canviar tot. Després del cop d’estat del juliol del 1936, a la zona republicana va esclatar una violència revolucionària anticlerical: es van assassinar milers de sacerdots, religiosos i religioses, i es van cremar esglésies i convents. Aquesta persecució va acabar de posar la majoria dels catòlics espanyols al costat dels revoltats, i el 1937 la Carta col·lectiva dels bisbes espanyols va donar suport al bàndol de Franco. La guerra es va presentar com una croada en defensa de la religió.

Tot i això, no tots els catòlics van estar al costat dels revoltats. El cardenal arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, no va signar la Carta col·lectiva i va morir a l’exili; el polític catòlic Manuel Carrasco i Formiguera, d’Unió Democràtica de Catalunya, va ser afusellat pels franquistes el 1938, i molts catòlics bascos van defensar la República. Més endavant, als anys seixanta i setanta, capellans obrers i grups catòlics de base es van oposar al franquisme.

El franquisme va suposar el retorn a un estat confessional catòlic, vertebrat pels valors tradicionals: el catolicisme va tornar a ser la religió oficial, l’Església va recuperar el control de l’ensenyament i de la moral pública, es va derogar el divorci i l’Estat va tornar a pagar el clergat. És el que s’anomena nacionalcatolicisme. El Concordat del 1953 amb la Santa Seu va consagrar aquesta aliança, i a canvi el règim intervenia en el nomenament dels bisbes.

Valorant els canvis i les continuïtats, l’afirmació és encertada pel que fa a la jerarquia: l’Església es va oposar a la República perquè la seva política laica li treia privilegis i influència, i va donar suport al franquisme, que li’ls retornava. Però no es pot generalitzar a tots els catòlics, i la relació amb el franquisme tampoc no va ser sempre igual: a partir del Concili Vaticà II (1962-1965) una part de l’Església es va anar distanciant del règim, i als anys setanta, amb el cardenal Vicente Enrique y Tarancón al capdavant de la Conferència Episcopal, la jerarquia en va prendre distàncies.

En conclusió, l’afirmació descriu bé la posició majoritària de la jerarquia catòlica, que es va enfrontar a la República laica i va legitimar el franquisme com una croada, però no recull la diversitat dels catòlics ni l’evolució de l’Església als darrers anys de la dictadura.

La primera idea és que l’acció ha de ser extremadament violenta i exemplar. Mola, que signa amb el pseudònim d’«El Director», ordena als conspiradors que empresonin tots els dirigents dels partits, les associacions i els sindicats que no donin suport al moviment i que els apliquin càstigs exemplars, per ofegar de seguida qualsevol resistència o vaga d’un enemic que considera fort i ben organitzat.

La segona idea és l’objectiu final del cop: un cop conquerit el poder, s’ha d’instaurar una dictadura militar que restableixi l’ordre públic, imposi l’imperi de la llei i reforci l’exèrcit, de manera que la situació de fet creada pel cop es converteixi en una nova legalitat.

La primera idea és la justificació del cop. Mola nega que l’hagin preparat uns generals ambiciosos al servei dels partits derrotats a les eleccions del febrer del 1936 i el presenta com una acció de l’exèrcit per salvar la pàtria i restablir l’ordre davant el caos de l’anarquia que, segons ell, el Front Popular havia anat preparant des que va arribar al poder.

La segona idea és el projecte dels revoltats i la manera d’aconseguir-lo: imposar l’ordre, donar pa i treball i construir un estat gran, fort i poderós coronat per una creu, símbol de la religió catòlica. Per arribar-hi, Mola no accepta cap acord: les al·lusions a l’abraçada de Bergara (1839) i a la pau del Zanjón (1878), que van tancar amb pactes la primera guerra carlina i la guerra dels Deu Anys de Cuba, li serveixen per dir que només admetrà una victòria aclaparadora i definitiva.

Els dos textos són del general Emilio Mola, l’organitzador del cop d’estat del juliol del 1936, però tenen contextos molt diferents. El text A és una instrucció secreta de l’abril del 1936, escrita en plena preparació del cop, poc després de la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer. Com que només anava adreçada als conspiradors i no s’havia de fer pública, ens permet conèixer els veritables objectius dels colpistes, sense cap propaganda.

Aquests objectius són clars. La violència ha de ser extrema i exemplar contra tots els dirigents dels partits, les associacions i els sindicats que no se sumessin al moviment, és a dir, contra el conjunt de les forces del Front Popular i del moviment obrer: no és un efecte no desitjat, sinó un mètode planificat per eliminar l’adversari. L’Estat que es vol construir és una dictadura militar, amb un exèrcit reforçat, que ha de convertir el fet consumat del cop en una nova legalitat. En aquest text la religió no hi apareix.

El text B és d’un moment ben diferent. L’agost del 1936 el cop havia fracassat a les principals ciutats, com Madrid i Barcelona i s’havia convertit en una guerra civil, i a la zona republicana havia esclatat una revolució social, amb una violència que va castigar especialment l’Església. Mola parla per ràdio des de Burgos, on s’havia constituït la Junta de Defensa Nacional dels militars revoltats, i el seu discurs té un caràcter justificatiu i legitimador: vol convèncer la població que l’alçament no era obra de generals ambiciosos, sinó una necessitat per salvar la pàtria.

Per això insisteix en la recerca de l’ordre davant el caos i l’anarquia i en la promesa de pa i treball, i dona a la religió catòlica un paper central: l’estat gran i fort que vol edificar ha d’estar coronat per una creu, símbol d’una fe que presenta com l’única cosa que ha quedat intacta. La violència ja no s’anomena obertament, però continua present en l’exigència d’una victòria aclaparadora i sense pactes.

En conclusió, el text secret mostra el projecte real, una dictadura militar imposada amb una violència planificada, i el text públic el justifica amb els arguments de l’ordre i de la religió. Aquesta aliança entre l’exèrcit i l’Església, que presentaria la guerra com una croada, va ser un dels fonaments del règim franquista.

La portada A és del 25 de gener de 1939, els darrers dies de la Catalunya republicana. Després de la derrota republicana a la batalla de l’Ebre, l’exèrcit franquista havia començat a finals del desembre del 1938 l’ofensiva de Catalunya i avançava ràpidament cap a Barcelona, mentre l’aviació estrangera bombardejava les ciutats catalanes.

El diari, que es presenta com un «diario al servicio de la democracia», fa una crida a resistir: el titular demana que el riu Llobregat, l’última línia abans de Barcelona, sigui «el Manzanares de Barcelona». És una al·lusió a la defensa heroica de Madrid, que el novembre del 1936 havia aturat l’atac franquista a la línia del riu Manzanares. La portada vol encoratjar soldats i civils a repetir aquella gesta i presenta els atacants com a invasors estrangers, les «divisiones italofacciosas».

Entre les dues portades, l’exèrcit franquista va ocupar Barcelona. La resistència que demanava la primera no es va produir: el 26 de gener de 1939 les tropes de Franco van entrar a la ciutat gairebé sense combatre, i en poques setmanes van ocupar la resta de Catalunya. L’endemà, el mateix diari deia exactament el contrari. El 25 de gener La Vanguardia era un diari «al servicio de la democracia», al servei d’una República que es presentava com la defensora de la llibertat davant els invasors; el 27 era un diari «al servicio de España y del Generalísimo Franco». A la capçalera tornen a aparèixer els noms dels fundadors, Carlos i Bartolomé Godó, i la numeració fa un salt enrere (any LV i número 22.575, davant l’any LVIII i el número 23.357 de dos dies abans), com si els números publicats durant la guerra no comptessin.

La comparació mostra el paper propagandístic de la premsa. En una guerra, cada bàndol fa servir els mitjans per mantenir la moral, mobilitzar la població i presentar l’enemic com un invasor o un criminal, i l’objectivitat hi queda sacrificada. En una dictadura, a més, no hi ha llibertat de premsa: amb la Llei de premsa del 1938, el franquisme va sotmetre els diaris a la censura prèvia i a les consignes del govern, i la premsa es va convertir en un instrument de propaganda del règim.

El canvi tan ràpid s’explica també per la història del diari. La Vanguardia, propietat de la família Godó, havia estat habitualment un diari vinculat al liberalisme monàrquic i, per això mateix, gens afí a la República. Durant la guerra els seus propietaris n’havien perdut el control i el diari s’havia posat al servei de la República; amb l’entrada de les tropes franquistes, els Godó el van recuperar i el van posar al servei del nou règim.

En conclusió, les dues portades mostren que un mateix diari pot dir coses oposades amb dos dies de diferència segons qui té el poder. Els mitjans no són mai del tot neutrals, i en les conjuntures de guerra i de dictadura es converteixen en instruments de propaganda: per això, quan els fem servir com a font, cal saber qui els controlava i amb quina finalitat.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític i social. Per la naturalesa, és un text: un document administratiu oficial, mecanografiat, amb segells i signatura.

El va emetre l’alcalde de Ripoll el 18 d’agost de 1937 i procedeix de l’Oficina Administrativa del Comitè Central d’Ajut als Refugiats de Catalunya. Autoritza tres refugiats que vivien en un poble de la província de Lleida a traslladar-se a Ripoll com a refugiats de guerra, i demana a les autoritats d’aquell poble que no hi posin dificultats.

El document se situa en el context de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). L’agost del 1937 Catalunya era la rereguarda de la zona republicana, lluny dels fronts de batalla, i acollia molts refugiats que fugien de les zones on avançaven les tropes franquistes. Per organitzar-ne l’acollida existia el Comitè Central d’Ajut als Refugiats de Catalunya, del qual procedeix el document.

El document és l’autorització de l’alcalde de Ripoll perquè tres refugiats que residien en un poble de la província de Lleida es traslladin a la seva vila. L’alcalde demana a les autoritats d’aquell poble que no posin obstacles al trasllat, cosa que mostra que els ajuntaments intervenien en l’acollida i els desplaçaments dels refugiats.

El cas és un exemple d’un fenomen massiu: l’acollida de refugiats va ser una característica de la vida quotidiana a la rereguarda catalana. A mesura que avançaven les tropes franquistes, arribaven a Catalunya moltíssimes persones, sobretot dones, gent gran i infants, que eren repartides per pobles i ciutats, on calia allotjar-les i alimentar-les en un context d’escassetat.

El fracàs del cop d’estat a Barcelona, el juliol del 1936, va enfonsar l’autoritat de l’Estat i de la Generalitat. Durant els primers mesos, patrulles i comitès armats van exercir una violència revolucionària contra els qui consideraven enemics de la revolució: capellans i religiosos, propietaris, empresaris i persones de dretes. Milers de persones van ser assassinades, sobretot el 1936, i moltes altres van haver de fugir o amagar-se. Aquesta violència va anar disminuint a mesura que les institucions van recuperar el control de l’ordre públic.

La població civil també va patir els bombardeigs de l’aviació italiana i alemanya, aliada de Franco, i també des del mar. Barcelona, Lleida, Granollers, Figueres i moltes altres poblacions van ser bombardejades; a Barcelona, els atacs del març del 1938 van causar prop d’un miler de morts. Per protegir-se, els veïns van construir centenars de refugis antiaeris.

Amb els homes mobilitzats al front, les dones van tenir un paper decisiu a la rereguarda. Al principi algunes van anar al front com a milicianes, però sobretot van ocupar llocs de treball a les fàbriques, especialment a la indústria de guerra, als transports i als serveis, i es van fer càrrec de l’assistència sanitària i de l’atenció als refugiats. Organitzacions com Mujeres Libres o la Unió de Dones de Catalunya en van impulsar la participació i la formació.

L’economia es va posar al servei de la guerra. La Generalitat va crear la Comissió d’Indústries de Guerra, que va reconvertir moltes fàbriques per produir armes i munició, i moltes empreses van ser col·lectivitzades. Però la pèrdua de mercats, la manca de matèries primeres i la mobilització dels homes van fer caure la producció.

Catalunya, lluny dels fronts fins al 1938, va acollir centenars de milers de refugiats: primer de Madrid i d’Aragó, després del sud i del nord d’Espanya i, el 1938, de les comarques de Ponent ocupades per l’exèrcit franquista. Pobles i ciutats els allotjaven en edificis requisats i els havien d’alimentar, cosa que agreujava l’escassetat.

Tot plegat va provocar una forta erosió de les condicions de vida. La manca d’aliments va obligar a racionar-los, els preus es van disparar i va créixer el mercat negre; les cues, la fam i les malalties es van fer habituals, sobretot el 1938. El cansament de la població davant la guerra va anar creixent fins a l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, a principis del 1939.

El 19 de juliol de 1936 les tropes de la guarnició de Barcelona es van sumar a l’aixecament militar contra la República, i el general Manuel Goded va arribar de Mallorca per dirigir-lo. El cop d’estat va fracassar gràcies a la resistència dels obrers armats, sobretot de la CNT, i de la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, que es van mantenir fidels al govern. Goded va ser detingut i Catalunya va quedar a la zona republicana.

El fracàs del cop va obrir una revolució. Els obrers armats es van fer amos del carrer i, per ordenar la nova situació, el 21 de juliol es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb representants dels partits i sindicats d’esquerra. Durant uns mesos va concentrar el poder real, mentre el govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, mantenia l’autoritat formal: era una situació de doble poder.

La revolució també va ser econòmica. Moltes fàbriques i empreses van ser col·lectivitzades i gestionades pels seus treballadors, i al camp es van fer col·lectivitzacions de terres. La Generalitat va intentar recuperar la iniciativa: a la tardor del 1936 es va formar un govern d’unitat amb la CNT i el POUM, amb Josep Tarradellas com a conseller primer, el Comitè de Milícies es va dissoldre i un decret va regular les col·lectivitzacions.

Mentrestant, columnes de milicians voluntaris, com la de Buenaventura Durruti, van sortir cap al front d’Aragó per prendre Saragossa, Osca i Terol, però no ho van aconseguir, i el front es va estabilitzar. Aquesta guerra de columnes, poc disciplinada, va mostrar la necessitat d’un exèrcit regular, que seria l’Exèrcit Popular de la República.

Les tensions entre els partidaris de fer primer la revolució, la CNT-FAI i el POUM, i els que volien guanyar primer la guerra i restablir l’autoritat del govern, el PSUC i ERC, van esclatar en els Fets de Maig del 1937, quan els enfrontaments armats van paralitzar Barcelona durant diversos dies. Després dels fets, el govern de la República va assumir l’ordre públic i la defensa de Catalunya, el POUM va ser il·legalitzat i perseguit i la Generalitat va perdre poder.

El 1938 la guerra va arribar a Catalunya. L’ofensiva franquista d’Aragó va ocupar Lleida i les comarques de Ponent i, a l’abril, va arribar al Mediterrani per Vinaròs, de manera que va dividir en dues la zona republicana. Per intentar capgirar la situació, l’Exèrcit Popular va iniciar el juliol del 1938 la batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant de la guerra, que va acabar el novembre amb la derrota republicana.

Esgotat, l’exèrcit republicà no va poder aturar l’ofensiva sobre Catalunya que va començar el desembre del 1938. Barcelona va ser ocupada el 26 de gener de 1939 i, en les setmanes següents, centenars de milers de persones, entre elles el govern de la Generalitat, van fugir cap a França. La guerra va acabar l’1 d’abril de 1939.

És un quadre estadístic. És una font secundària, perquè l’han elaborat historiadors a partir de documents de l’època i es publica en un llibre d’història.

Prové del primer volum de la Breu història de la Guerra Civil a Catalunya, dirigida pels historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font (Edicions 62, 2005). Recull, per a cadascun dels vuit bisbats de Catalunya, el nombre de sacerdots que hi havia el 1936, quants en van morir a partir del 19 de juliol de 1936 i quin percentatge representaven: en total, 1.541 morts de 5.060 sacerdots.

Les dades se situen en la Guerra Civil espanyola (1936-1939), a la rereguarda republicana de Catalunya. El cop d’estat militar contra la República va fracassar a Barcelona el 19 de juliol de 1936, i l’autoritat de l’Estat i de la Generalitat es va enfonsar davant dels obrers armats. En aquell buit de poder va esclatar una revolució social i una onada de violència contra els qui eren considerats enemics de la revolució, i l’Església va ser un dels blancs principals: es van assassinar milers de persones i es van cremar esglésies i convents, sobretot els primers mesos de la guerra.

Aquest anticlericalisme tenia arrels antigues, perquè bona part del moviment obrer veia l’Església com una aliada dels rics i de les dretes, i ja havia esclatat, per exemple, durant la Setmana Tràgica del 1909. La violència es va anar reduint a mesura que les institucions republicanes van recuperar el control de l’ordre públic, a partir de la tardor del 1936 i sobretot després dels Fets de Maig del 1937.

Els dos bisbats amb més sacerdots morts en xifres absolutes van ser el de Tortosa, amb 316, i el de Barcelona, amb 277. Entre tots dos sumen 593 morts, més d’un terç (un 38 %) dels 1.541 de tot Catalunya.

Els seus percentatges, però, són molt diferents. Al bisbat de Tortosa hi va morir el 61,2 % dels sacerdots, el doble que en el conjunt de Catalunya, on en va morir el 30,45 % (1.541 de 5.060). Al de Barcelona, en canvi, el percentatge és del 23,3 %, per sota de la mitjana: hi van morir molts sacerdots perquè era, de lluny, el bisbat que en tenia més (1.251). El bisbat de Lleida, amb 270 morts, té el percentatge més alt de tots, el 65,8 %, més del doble de la mitjana. Lleida i Tortosa, a l’oest i al sud de Catalunya, són els dos bisbats que doblen la mitjana catalana: hi van morir prop de dos de cada tres sacerdots.

El 19 de juliol de 1936 les tropes de la guarnició de Barcelona van sortir de les casernes per sumar-se al cop d’estat contra la República. El general Manuel Goded va arribar de Mallorca per dirigir-lo, però els militants obrers armats, sobretot de la CNT, i la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, que es van mantenir fidels a la Generalitat, els van derrotar entre el 19 i el 20 de juliol. Goded es va rendir i Catalunya va quedar en mans de la República.

El fracàs del cop va enfonsar l’autoritat de l’Estat i va obrir una revolució. Grups armats, patrulles de control i comitès locals, sobretot anarquistes, van desencadenar una onada de violència contra els qui consideraven enemics de la revolució. Les causes eren l’odi acumulat en anys de conflictes socials, la por al triomf dels revoltats i la manca d’autoritat. Les víctimes van ser sacerdots i religiosos, propietaris, empresaris, polítics i militants de dretes: milers de persones, entre les quals els 1.541 sacerdots morts que recull la taula. També es van cremar esglésies i convents.

Per ordenar aquella situació, el 21 de juliol el president de la Generalitat, Lluís Companys, va acceptar la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb representants dels partits i sindicats d’esquerra, com la CNT, la FAI, la UGT, ERC i el POUM. El Comitè, on la CNT tenia un pes decisiu, organitzava les milícies que sortien cap al front d’Aragó i controlava l’ordre públic, mentre el govern de la Generalitat mantenia l’autoritat formal: era un doble poder.

La revolució també va ser econòmica. Els treballadors es van fer càrrec de moltes fàbriques, empreses de serveis i transports, sovint perquè els propietaris havien fugit o havien estat assassinats, i en moltes comarques els pagesos van col·lectivitzar terres. Comitès obrers dirigien la producció.

La Generalitat va anar recuperant el control. A finals de setembre del 1936 es va formar un govern d’unitat, amb Josep Tarradellas com a conseller primer, en què entraven la CNT i el POUM, i a primers d’octubre el Comitè de Milícies es va dissoldre. El 24 d’octubre el govern va aprovar el Decret de col·lectivitzacions i control obrer, que legalitzava i ordenava el procés: les empreses de més de cent treballadors i les abandonades pels propietaris passaven a ser col·lectives, i a la resta hi havia un control obrer.

Tot i això, de fet hi continuava havent una dualitat de poders. D’una banda, la Generalitat i les forces que li donaven suport, com ERC i el PSUC, volien guanyar primer la guerra i restablir l’autoritat del govern i un exèrcit regular; de l’altra, la CNT-FAI i el POUM volien fer avançar la revolució, i les patrulles de control actuaven pel seu compte. El desembre del 1936 el POUM va quedar fora del govern, i durant la primavera del 1937 les tensions per l’ordre públic, els proveïments i el control de les milícies van anar creixent.

Els Fets de Maig van ser l’esclat de la tensió entre els dos blocs de la rereguarda: d’una banda, la CNT-FAI i el POUM, partidaris de fer primer la revolució; de l’altra, la Generalitat, ERC i el PSUC, que volien guanyar primer la guerra i restablir l’autoritat del govern. El detonant va arribar el 3 de maig de 1937, quan la policia de la Generalitat, per ordre del comissari d’ordre públic Eusebi Rodríguez Salas, del PSUC, va intentar ocupar l’edifici de la Telefònica de la plaça de Catalunya, controlat per la CNT.

Barcelona es va omplir de barricades i durant diversos dies, fins al 7 de maig, hi va haver combats als carrers entre els militants de la CNT-FAI i del POUM i les forces de la Generalitat i del PSUC, amb centenars de morts i ferits. Els dirigents de la CNT van demanar als seus militants que deixessin les armes, i el govern de la República va enviar milers de guàrdies d’assalt des de València per restablir l’ordre.

Les conseqüències van ser molt grans. El govern de la República va assumir l’ordre públic i la defensa de Catalunya, i la Generalitat va perdre bona part del poder que havia acumulat. Francisco Largo Caballero va haver de dimitir i el va substituir Juan Negrín. El POUM va ser il·legalitzat i perseguit, i el seu dirigent Andreu Nin va ser detingut i assassinat. La CNT va perdre influència. A finals del 1937 el govern de la República es va traslladar de València a Barcelona, i les relacions amb la Generalitat de Companys van ser tenses, perquè el govern central va anar assumint competències catalanes, com la indústria de guerra.

Militarment, Catalunya havia estat lluny dels combats. Des de l’estiu del 1936 havia enviat columnes de milicians, com la de Buenaventura Durruti, al front d’Aragó, on no van aconseguir prendre Saragossa ni Osca. La primavera del 1938, l’ofensiva franquista d’Aragó va entrar a Catalunya: va ocupar Lleida a l’abril i va arribar al Mediterrani per Vinaròs, de manera que la zona republicana va quedar partida en dues.

Per intentar capgirar la guerra, l’Exèrcit Popular de la República va travessar l’Ebre el 25 de juliol de 1938. La batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant de la guerra, va durar fins al novembre i va acabar amb la derrota republicana i el desgast definitiu del seu exèrcit.

El 23 de desembre de 1938 va començar l’ofensiva franquista sobre Catalunya. Tarragona va caure a mitjan gener i Barcelona el 26 de gener de 1939, i les tropes de Franco van arribar a la frontera francesa a principis de febrer. En la retirada, centenars de milers de refugiats civils i militars, entre els quals el president de la República, Manuel Azaña, i el president Companys, van travessar la frontera cap a França, i molts van acabar en camps d’internament com el d’Argelers. Sense Catalunya, la República ja no es va poder refer, i la guerra es va acabar l’1 d’abril de 1939.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític i social. Per la naturalesa, és una fotografia, obra del fotògraf Carlos Pérez de Rozas, que es conserva a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Mostra la sortida cap al front, des de Barcelona, de la columna Los Aguiluchos, formada per milicians de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), el 28 d’agost de 1936, poc més d’un mes després de l’inici de la Guerra Civil.

La fotografia se situa en els primers temps de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), que va començar amb el cop d’estat militar del 17 i el 18 de juliol de 1936 contra la República. A Barcelona el cop va fracassar el 19 i el 20 de juliol per la resistència de les forces d’ordre públic lleials i dels obrers armats, sobretot de la CNT-FAI.

Catalunya va quedar a la zona republicana i hi va esclatar una revolució social. Els partits i els sindicats d’esquerra van organitzar columnes de milicians voluntaris, que van marxar cap al front d’Aragó per intentar recuperar ciutats com Saragossa i Osca.

La fotografia mostra un grup nombrós de milicians, dones i homes joves, que es preparen per marxar al front. La presència de tantes dones és significativa: als primers mesos de la guerra moltes milicianes van anar a combatre, cosa que trencava amb el paper tradicional de la dona.

Porten una mena d’uniforme improvisat, amb gorres i mocadors al coll, van armats amb fusells, aixequen banderes i alguns saluden amb el puny tancat, la salutació antifeixista del moviment obrer. Eren milícies de partit i de sindicat, formades per voluntaris i sense la disciplina d’un exèrcit regular.

L’escena té lloc enmig d’un carrer de Barcelona i transmet alegria i entusiasme: els milicians somriuen i posen davant la càmera. Reflecteix l’ambient revolucionari de l’estiu del 1936, quan molts pensaven que la guerra seria curta i que la victòria contra el feixisme obriria el camí cap a una nova societat.

Després de la derrota dels militars revoltats a Barcelona, el juliol del 1936, el poder real va passar als obrers armats. El 21 de juliol el president Lluís Companys va acceptar la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, format pels partits i els sindicats d’esquerra amb predomini de la CNT-FAI, que organitzava les milícies, el proveïment i l’ordre a la rereguarda. Així va néixer una dualitat de poder: el Govern de la Generalitat mantenia l’autoritat legal, però el Comitè tenia el poder efectiu.

Els primers mesos van ser de revolució social: els comitès obrers es van fer càrrec de fàbriques, transports i serveis, molts propietaris van fugir i hi va haver una violència incontrolada contra religiosos, patrons i persones de dretes. Per recuperar el control, el setembre del 1936 es va formar un govern de la Generalitat amb totes les forces antifeixistes, també la CNT i el POUM, amb Josep Tarradellas com a conseller primer, i a l’octubre el Comitè de Milícies es va dissoldre.

Aquell govern va aprovar el decret de col·lectivitzacions i control obrer (octubre del 1936), que legalitzava les col·lectivitzacions: les empreses de més de cent treballadors i les dels propietaris que havien fugit passaven a ser gestionades pels treballadors. Tarradellas, que també era conseller de Finances, va intentar dirigir una economia de guerra i adaptar la indústria catalana a la producció militar.

Les tensions entre els anarquistes i el POUM, que volien aprofundir la revolució, i el PSUC i ERC, que prioritzaven guanyar la guerra i reforçar l’Estat, van esclatar en els Fets de Maig del 1937. El 3 de maig la policia de la Generalitat va intentar ocupar l’edifici de la Telefònica, controlat per la CNT, i Barcelona es va omplir de barricades durant gairebé una setmana, amb centenars de morts.

Les conseqüències van ser greus per a l’autogovern i per a la revolució: el govern de la República va assumir l’ordre públic a Catalunya, el POUM va ser il·legalitzat i el seu dirigent Andreu Nin va ser assassinat, i Largo Caballero va ser substituït al capdavant del govern per Juan Negrín. A la tardor del 1937 el govern de Negrín es va traslladar de València a Barcelona, cosa que va reduir encara més el paper de la Generalitat.

Mentrestant, a Catalunya arribaven cada vegada més refugiats que fugien de l’avanç franquista en altres parts de la zona republicana, fins a sumar-ne centenars de milers. La seva acollida, enmig del racionament, de l’escassetat i dels bombardejos de l’aviació italiana i alemanya, va ser un dels grans problemes de la rereguarda catalana.

La batalla de l’Ebre (juliol-novembre del 1938), la més llarga i sagnant de la guerra, va acabar amb la retirada de l’exèrcit republicà, que va quedar molt afeblit. El 23 de desembre de 1938 les tropes de Franco van iniciar l’ofensiva de Catalunya, amb una gran superioritat en homes, artilleria i aviació.

L’avanç franquista va ser ràpid: Tarragona va caure el 15 de gener de 1939, Barcelona el 26 de gener, sense resistència, i Girona el 4 de febrer. Pel camí, l’aviació bombardejava les ciutats i les carreteres plenes de gent que fugia, i a principis de febrer les tropes franquistes van arribar a la frontera francesa.

Davant l’avanç, prop de mig milió de persones, soldats i civils, van creuar la frontera cap a França en ple hivern i en condicions duríssimes, entre ells el president Companys i el president de la República, Manuel Azaña. Molts van ser tancats en camps a les platges, com els d’Argelers i Sant Cebrià. Va començar així l’exili republicà.

La derrota republicana s’explica per diverses causes. La primera, la desigualtat de l’ajut exterior: Franco va rebre de manera continuada tropes, aviació i armament de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, mentre que la República, per la política de no-intervenció de França i del Regne Unit, només va comptar amb l’ajut irregular, i pagat, de la Unió Soviètica i amb les Brigades Internacionals.

La segona, la divisió interna del bàndol republicà. Anarquistes i poumistes, que volien fer la revolució, i comunistes, socialistes i republicans, que volien guanyar primer la guerra, es van enfrontar fins a les armes, com en els Fets de Maig del 1937. Aquesta divisió va causar una gran desorganització, amb milícies i poders diversos que no obeïen un comandament únic.

La tercera, la diferència d’eficàcia militar. Franco disposava d’un exèrcit professional, amb les tropes d’Àfrica, i, des de l’octubre del 1936, d’un comandament únic, mentre que la República va haver de construir un nou exèrcit, l’Exèrcit Popular, a partir de milícies poc preparades i sense prou oficials.

És una font primària, contemporània dels fets. Per la naturalesa, és una fotografia de Carlos Pérez de Rozas, que es conserva a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Es va fer a Barcelona el 19 de juliol de 1936, el dia que la sublevació militar va arribar a la ciutat, i mostra un grup de civils i de militars armats que avancen junts per un carrer, molts amb el braç o el puny alçat.

La fotografia se situa a l’inici de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), el 19 de juliol de 1936. El 17 de juliol una part de l’exèrcit s’havia sublevat al Marroc contra el govern del Front Popular, i el 19 la revolta va arribar a Barcelona, on les tropes van sortir de les casernes per ocupar la ciutat.

El fracàs del cop a Catalunya va obrir una guerra que duraria gairebé tres anys i, a la rereguarda republicana, una revolució social.

La imatge mostra un grup de civils, alguns en mànigues de camisa o amb granota, i de militars o guàrdies amb uniforme que marxen junts pel mig d’un carrer de Barcelona. Esgrimeixen fusells, aixequen el puny i fan gestos de victòria, com qui celebra haver guanyat.

L’escena s’ha de relacionar amb els combats d’aquell mateix dia. Les tropes sublevades, dirigides pel general Goded, van ser derrotades als carrers de Barcelona per la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, fidels a la Generalitat i a la República, i pels obrers armats, sobretot de la CNT. La fotografia reflecteix aquesta unió de civils i forces lleials que va fer fracassar el cop a Catalunya, i alhora el poder que els obrers armats van guanyar al carrer.

La Guerra Civil es va internacionalitzar des del principi, en una Europa dividida entre democràcies, feixismes i l’URSS. França i la Gran Bretanya, per por d’una guerra general i del contagi revolucionari, van impulsar l’agost del 1936 un acord de No-intervenció, vigilat per un comitè amb seu a Londres, que prohibia vendre armes als dos bàndols. Alemanya, Itàlia i l’URSS el van signar però no el van complir, i la No-intervenció va perjudicar sobretot la República, el govern legítim, que no podia comprar armes a les democràcies mentre els sublevats rebien una ajuda constant.

El bàndol franquista va rebre l’ajuda decisiva de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista: avions que ja el juliol del 1936 van permetre passar l’exèrcit d’Àfrica a la Península, armes, assessors i tropes. Mussolini va enviar el Corpo Truppe Volontarie, amb desenes de milers de soldats, i el Portugal de Salazar va donar suport logístic i va deixar passar subministraments per la seva frontera.

La República només va comptar amb l’ajuda de l’URSS, que a partir de l’octubre del 1936 va enviar tancs, avions, armes i assessors militars, pagats amb les reserves d’or del Banc d’Espanya, i amb la de Mèxic, que li va vendre armes i, en acabar la guerra, va acollir milers d’exiliats.

Les Brigades Internacionals eren unitats de voluntaris estrangers, majoritàriament antifeixistes i comunistes, allistats a partir de la crida de la Internacional Comunista (Comintern) el 1936. Hi van lluitar desenes de milers de combatents de més de cinquanta països, organitzats des d’Albacete. Van tenir un paper destacat en la defensa de Madrid el novembre del 1936 i en batalles com les del Jarama, Guadalajara o l’Ebre, i el govern de Negrín les va retirar a finals del 1938, amb un acomiadament multitudinari a Barcelona.

La Legión Cóndor era la unitat militar que l’Alemanya nazi va enviar en ajuda de Franco a partir del novembre del 1936. Estava formada per aviadors, personal de suport i tanquistes, i Alemanya la va fer servir per provar armes i tàctiques noves. Va ser molt important per a l’exèrcit franquista, perquè li va donar la superioritat aèria, i va protagonitzar bombardeigs com el de Guernica, l’abril del 1937.

La desigualtat dels ajuts estrangers va ser un dels factors que expliquen la victòria franquista.

A la zona sublevada, coneguda com a «nacional», els militars van crear el juliol del 1936 a Burgos una Junta de Defensa Nacional, que va prohibir els partits i els sindicats d’esquerra i va declarar l’estat de guerra. A finals del setembre del 1936 els generals van nomenar Franco Generalísimo i cap de l’Estat, i l’1 d’octubre en va prendre possessió; així el comandament militar i el poder polític van quedar en mans d’una sola persona.

L’abril del 1937 el Decret d’Unificació va fusionar la Falange i els carlins en un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, dirigit per Franco, i el gener del 1938 es va formar el primer govern, a Burgos. Es construïa així un estat dictatorial, militaritzat i molt jerarquitzat, amb el suport de l’Església, que va presentar la guerra com una croada, i amb una repressió sistemàtica dels vençuts.

A la zona republicana, el cop va enfonsar l’autoritat de l’Estat. El poder va passar al carrer, als comitès de partits i sindicats i a les milícies obreres, que van fer una revolució social, amb col·lectivitzacions d’empreses i de terres, i van desfermar una violència incontrolada contra els considerats enemics. A Catalunya, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes va tenir de fet més poder que la Generalitat durant els primers mesos.

El setembre del 1936 el socialista Francisco Largo Caballero va formar un govern d’unitat amb republicans, socialistes, comunistes i, des del novembre, anarquistes. Dins del bàndol republicà s’enfrontaven dues posicions: la dels comunistes, els socialistes moderats i els republicans, que volien un Estat fort i un exèrcit regular per guanyar primer la guerra, i la dels anarquistes de la CNT-FAI i del POUM, que volien fer alhora la guerra i la revolució.

El conflicte va esclatar a Barcelona amb els Fets de Maig del 1937, uns combats als carrers entre anarquistes i poumistes, d’una banda, i les forces de la Generalitat i els comunistes del PSUC, de l’altra. Després, Largo Caballero va dimitir i el socialista Juan Negrín va formar un govern que va il·legalitzar el POUM i va centralitzar el poder. La Generalitat de Companys va perdre competències, com l’ordre públic, i les tensions amb el govern central van créixer quan aquest es va traslladar a Barcelona a finals del 1937.

Al final de la guerra, el març del 1939, el coronel Segismundo Casado va fer un cop d’estat a Madrid contra Negrín, que volia continuar resistint, per negociar la rendició amb Franco. La negociació va fracassar i a finals de març les tropes franquistes van entrar a Madrid.

Així, mentre a la zona franquista el poder es va concentrar des del principi en una sola persona, a la republicana les divisions internes van afeblir l’esforç de guerra fins al final.