Història, PAU 2024 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític i social. Per la naturalesa, és un text: un document administratiu oficial, mecanografiat, amb segells i signatura.

El va emetre l’alcalde de Ripoll el 18 d’agost de 1937 i procedeix de l’Oficina Administrativa del Comitè Central d’Ajut als Refugiats de Catalunya. Autoritza tres refugiats que vivien en un poble de la província de Lleida a traslladar-se a Ripoll com a refugiats de guerra, i demana a les autoritats d’aquell poble que no hi posin dificultats.

El document se situa en el context de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). L’agost del 1937 Catalunya era la rereguarda de la zona republicana, lluny dels fronts de batalla, i acollia molts refugiats que fugien de les zones on avançaven les tropes franquistes. Per organitzar-ne l’acollida existia el Comitè Central d’Ajut als Refugiats de Catalunya, del qual procedeix el document.

El document és l’autorització de l’alcalde de Ripoll perquè tres refugiats que residien en un poble de la província de Lleida es traslladin a la seva vila. L’alcalde demana a les autoritats d’aquell poble que no posin obstacles al trasllat, cosa que mostra que els ajuntaments intervenien en l’acollida i els desplaçaments dels refugiats.

El cas és un exemple d’un fenomen massiu: l’acollida de refugiats va ser una característica de la vida quotidiana a la rereguarda catalana. A mesura que avançaven les tropes franquistes, arribaven a Catalunya moltíssimes persones, sobretot dones, gent gran i infants, que eren repartides per pobles i ciutats, on calia allotjar-les i alimentar-les en un context d’escassetat.

El fracàs del cop d’estat a Barcelona, el juliol del 1936, va enfonsar l’autoritat de l’Estat i de la Generalitat. Durant els primers mesos, patrulles i comitès armats van exercir una violència revolucionària contra els qui consideraven enemics de la revolució: capellans i religiosos, propietaris, empresaris i persones de dretes. Milers de persones van ser assassinades, sobretot el 1936, i moltes altres van haver de fugir o amagar-se. Aquesta violència va anar disminuint a mesura que les institucions van recuperar el control de l’ordre públic.

La població civil també va patir els bombardeigs de l’aviació italiana i alemanya, aliada de Franco, i també des del mar. Barcelona, Lleida, Granollers, Figueres i moltes altres poblacions van ser bombardejades; a Barcelona, els atacs del març del 1938 van causar prop d’un miler de morts. Per protegir-se, els veïns van construir centenars de refugis antiaeris.

Amb els homes mobilitzats al front, les dones van tenir un paper decisiu a la rereguarda. Al principi algunes van anar al front com a milicianes, però sobretot van ocupar llocs de treball a les fàbriques, especialment a la indústria de guerra, als transports i als serveis, i es van fer càrrec de l’assistència sanitària i de l’atenció als refugiats. Organitzacions com Mujeres Libres o la Unió de Dones de Catalunya en van impulsar la participació i la formació.

L’economia es va posar al servei de la guerra. La Generalitat va crear la Comissió d’Indústries de Guerra, que va reconvertir moltes fàbriques per produir armes i munició, i moltes empreses van ser col·lectivitzades. Però la pèrdua de mercats, la manca de matèries primeres i la mobilització dels homes van fer caure la producció.

Catalunya, lluny dels fronts fins al 1938, va acollir centenars de milers de refugiats: primer de Madrid i d’Aragó, després del sud i del nord d’Espanya i, el 1938, de les comarques de Ponent ocupades per l’exèrcit franquista. Pobles i ciutats els allotjaven en edificis requisats i els havien d’alimentar, cosa que agreujava l’escassetat.

Tot plegat va provocar una forta erosió de les condicions de vida. La manca d’aliments va obligar a racionar-los, els preus es van disparar i va créixer el mercat negre; les cues, la fam i les malalties es van fer habituals, sobretot el 1938. El cansament de la població davant la guerra va anar creixent fins a l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, a principis del 1939.

El 19 de juliol de 1936 les tropes de la guarnició de Barcelona es van sumar a l’aixecament militar contra la República, i el general Manuel Goded va arribar de Mallorca per dirigir-lo. El cop d’estat va fracassar gràcies a la resistència dels obrers armats, sobretot de la CNT, i de la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, que es van mantenir fidels al govern. Goded va ser detingut i Catalunya va quedar a la zona republicana.

El fracàs del cop va obrir una revolució. Els obrers armats es van fer amos del carrer i, per ordenar la nova situació, el 21 de juliol es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb representants dels partits i sindicats d’esquerra. Durant uns mesos va concentrar el poder real, mentre el govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, mantenia l’autoritat formal: era una situació de doble poder.

La revolució també va ser econòmica. Moltes fàbriques i empreses van ser col·lectivitzades i gestionades pels seus treballadors, i al camp es van fer col·lectivitzacions de terres. La Generalitat va intentar recuperar la iniciativa: a la tardor del 1936 es va formar un govern d’unitat amb la CNT i el POUM, amb Josep Tarradellas com a conseller primer, el Comitè de Milícies es va dissoldre i un decret va regular les col·lectivitzacions.

Mentrestant, columnes de milicians voluntaris, com la de Buenaventura Durruti, van sortir cap al front d’Aragó per prendre Saragossa, Osca i Terol, però no ho van aconseguir, i el front es va estabilitzar. Aquesta guerra de columnes, poc disciplinada, va mostrar la necessitat d’un exèrcit regular, que seria l’Exèrcit Popular de la República.

Les tensions entre els partidaris de fer primer la revolució, la CNT-FAI i el POUM, i els que volien guanyar primer la guerra i restablir l’autoritat del govern, el PSUC i ERC, van esclatar en els Fets de Maig del 1937, quan els enfrontaments armats van paralitzar Barcelona durant diversos dies. Després dels fets, el govern de la República va assumir l’ordre públic i la defensa de Catalunya, el POUM va ser il·legalitzat i perseguit i la Generalitat va perdre poder.

El 1938 la guerra va arribar a Catalunya. L’ofensiva franquista d’Aragó va ocupar Lleida i les comarques de Ponent i, a l’abril, va arribar al Mediterrani per Vinaròs, de manera que va dividir en dues la zona republicana. Per intentar capgirar la situació, l’Exèrcit Popular va iniciar el juliol del 1938 la batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant de la guerra, que va acabar el novembre amb la derrota republicana.

Esgotat, l’exèrcit republicà no va poder aturar l’ofensiva sobre Catalunya que va començar el desembre del 1938. Barcelona va ser ocupada el 26 de gener de 1939 i, en les setmanes següents, centenars de milers de persones, entre elles el govern de la Generalitat, van fugir cap a França. La guerra va acabar l’1 d’abril de 1939.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter jurídic i polític. Per la naturalesa, és un text legal.

Recull tres articles de la Llei de jurisdiccions, del 23 de març de 1906, signada pel rei Alfons XIII i pel president del Consell de Ministres, Segismundo Moret, i publicada a la Colección Legislativa del Ejército. La llei castiga les ofenses a la nació i als seus símbols, com la bandera i l’himne, i a l’exèrcit i l’armada, i amenaça amb penes que poden arribar a la mort qui prengui les armes per la independència d’una part del territori.

La llei se situa durant el regnat d’Alfons XIII, en la segona etapa de la Restauració borbònica (1875-1931). Després del desastre del 1898, el sistema del torn dinàstic estava en crisi i creixien els moviments que el qüestionaven: el republicanisme i el catalanisme polític, que el 1901 havia guanyat les eleccions a Barcelona amb la Lliga Regionalista. L’exèrcit, desprestigiat per la derrota colonial, reaccionava amb duresa contra les crítiques.

La llei volia preservar la nació espanyola i els seus símbols, la bandera, l’himne nacional i els altres emblemes, i castigava qui els ultratgés de paraula, per escrit o amb caricatures. Amb això, l’Estat de la Restauració es defensava del catalanisme i de qualsevol moviment que posés en dubte la unitat d’Espanya.

També protegia l’exèrcit i l’armada de les injúries i les ofenses. La llei va néixer arran de l’assalt d’uns oficials a les redaccions de la revista satírica ¡Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya, el novembre del 1905, per un acudit que es burlava de l’exèrcit. Els militars van exigir que aquests delictes els jutgessin tribunals militars, i el govern de Moret ho va acceptar.

Després del desastre del 1898, bona part de la burgesia catalana va perdre la confiança en els partits dinàstics. El 1901 es va fundar la Lliga Regionalista i, a les eleccions generals d’aquell any, la candidatura dels «quatre presidents» d’entitats econòmiques i culturals barcelonines, entre els quals hi havia el doctor Bartomeu Robert, va derrotar els partits del torn a Barcelona i va trencar el domini caciquil a la ciutat.

La Lliga, dirigida per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, representava un catalanisme conservador, catòlic i d’ordre, que acceptava la monarquia i volia l’autonomia de Catalunya i la modernització d’Espanya. Prat de la Riba en va fixar la doctrina a La nacionalitat catalana (1906): Catalunya és una nació, amb llengua, dret i cultura pròpies, mentre que Espanya és l’Estat, que s’hauria d’organitzar de manera federal.

L’assalt militar al ¡Cu-Cut! (1905) i la Llei de jurisdiccions (1906) van provocar la creació de Solidaritat Catalana, una coalició contra la llei de gairebé totes les forces catalanes, de la Lliga als republicans federals i nacionalistes i als carlins. A les eleccions generals del 1907 va obtenir 41 dels 44 diputats catalans. Tot i aquest èxit, les diferències internes, agreujades per la Setmana Tràgica (1909), la van dissoldre.

Davant la Lliga es va consolidar un catalanisme d’esquerres i republicà. Els catalanistes que rebutjaven el conservadorisme de la Lliga i el seu acostament a la monarquia van fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906) i, el 1910, la Unió Federal Nacionalista Republicana, que volia unir catalanisme, republicanisme i reformes socials, però no va aconseguir prendre l’hegemonia a la Lliga.

L’altre gran rival de la Lliga va ser el republicanisme lerrouxista. Alejandro Lerroux, amb un discurs populista, anticlerical i contrari al catalanisme, tenia molt de suport entre els obrers i els immigrants de Barcelona, i el 1908 va fundar el Partit Republicà Radical. Els lerrouxistes es van oposar a Solidaritat Catalana i van disputar a la Lliga el vot de Barcelona.

Malgrat aquests rivals, la Lliga es va convertir en el partit hegemònic del catalanisme. Prat de la Riba va presidir la Diputació de Barcelona a partir del 1907, des d’on va impulsar institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, i el 1914 va aconseguir la creació de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual va ser el primer president.

La Mancomunitat va ser una aspiració de la Lliga Regionalista i del seu dirigent Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona. El 1911 les quatre diputacions catalanes van aprovar unes bases per unir-se en una sola institució. Per aconseguir-ho calia el suport del govern central: el projecte de llei de mancomunitats de José Canalejas va ser aprovat al Congrés, però el seu assassinat (1912) el va aturar al Senat. Finalment, el govern conservador d’Eduardo Dato el va aprovar per decret el desembre del 1913, i la Mancomunitat es va constituir l’abril del 1914.

La Mancomunitat era una federació de les quatre diputacions provincials, amb funcions només administratives i sense poder legislatiu. La formaven una Assemblea, integrada per tots els diputats provincials, un Consell Permanent i un president. Tot i les seves limitacions, va ser la primera institució de govern comuna per a tot Catalunya des del 1714.

Durant la presidència de Prat de la Riba (1914-1917) es va posar en marxa un ambiciós programa de modernització. La Mancomunitat va assumir i ampliar les institucions culturals impulsades per la Diputació de Barcelona, com l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya, va impulsar l’ensenyament tècnic i professional i va iniciar un pla de carreteres, camins veïnals i telèfons per connectar tots els municipis.

Quan Prat de la Riba va morir, el 1917, el va succeir l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1917-1923), que va continuar l’obra. Es van obrir les primeres biblioteques populars, es van estendre les xarxes de camins i de telèfons, es van impulsar l’ensenyament i els serveis tècnics per a l’agricultura i es va desenvolupar l’assistència sanitària i social. El 1918 i el 1919 la Mancomunitat també va encapçalar la campanya per un estatut d’autonomia, que les Corts no van aprovar.

El cop d’estat de Primo de Rivera (1923) va obrir l’última etapa. El dictador, contrari al catalanisme, va substituir Puig i Cadafalch per Alfons Sala i Argemí (1924-1925), un polític monàrquic afí al règim, que va buidar la Mancomunitat del seu programa catalanista. El 1925 la dictadura la va dissoldre.

En onze anys i amb tres presidents, Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i Sala, la Mancomunitat va modernitzar Catalunya en la cultura, l’educació, les comunicacions i l’agricultura, i va demostrar que l’autogovern era possible: va ser un precedent de la Generalitat republicana.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític i propagandístic. Per la naturalesa, és un cartell de la sèrie La Frase Quincenal, editat a Barcelona per la Jefatura Provincial de Propaganda, un organisme del règim franquista, el 15 de juliol de 1942.

El cartell reprodueix, al costat del retrat de Franco, una frase seva: per als països d’Europa només hi ha un perill, «de ayer, de hoy y de mañana», el comunisme. Apel·la, doncs, a la por al comunisme arreu d’Europa i presenta Franco com el seu gran enemic.

El cartell se situa en la primera etapa del règim franquista (1939-1975), el 1942, en plena Segona Guerra Mundial. Espanya, que s’havia declarat no bel·ligerant, era al costat de les potències de l’Eix: el 1941 havia enviat la División Azul a lluitar contra la Unió Soviètica al costat de l’exèrcit alemany. A l’interior era l’etapa més feixista del règim, amb un gran pes de la Falange i una repressió molt dura.

L’anticomunisme era un pilar del discurs franquista. El règim presentava la Guerra Civil com una croada contra el comunisme i anomenava «rojos» tots els seus enemics, fossin republicans, socialistes, anarquistes o catalanistes; així justificava la dictadura i la repressió.

La propaganda recordava a la població, any rere any, la victòria de les tropes franquistes del 1939, presentada com la salvació d’Espanya davant el comunisme. Cartells com aquest, que sortien cada quinze dies, repetien la idea per mantenir la població mobilitzada i atemorida.

A més, el 1942 Franco donava suport a l’Alemanya nazi en la seva guerra contra la Unió Soviètica, que presentava com una lluita d’Europa contra el comunisme, i el cartell justificava així l’acostament a l’Eix.

El règim franquista tenia una gran afinitat ideològica amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, que l’havien ajudat a guanyar la Guerra Civil amb tropes, avions i armament. El partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, copiava el model feixista: el culte al cabdill, la salutació, l’uniforme, l’enquadrament de la joventut i de les dones i el sindicat vertical.

En començar la Segona Guerra Mundial (1939), Espanya es va declarar neutral, però el 1940, amb les victòries alemanyes, es va proclamar no bel·ligerant i va ocupar Tànger. Franco es va entrevistar amb Hitler a Hendaia (octubre del 1940), però no va entrar a la guerra, perquè el país estava arruïnat i Hitler no va acceptar les seves demandes territorials al nord d’Àfrica. Tot i això, va col·laborar amb l’Eix: el 1941 va enviar la División Azul, formada per voluntaris, a lluitar contra la Unió Soviètica, i va subministrar a Alemanya matèries primeres com el volframi.

Quan la guerra va girar a favor dels aliats, el 1943, Franco va tornar a la neutralitat i va retirar la División Azul. El règim va intentar amagar el seu passat feixista i presentar-se com una dictadura catòlica i anticomunista.

Acabada la guerra, el 1945, la victòria aliada va deixar el franquisme aïllat. El 1946 l’ONU el va condemnar i va recomanar la retirada dels ambaixadors, i Espanya va quedar fora del Pla Marshall. El règim va respondre amb l’autarquia i amb grans mobilitzacions de suport al dictador.

La Guerra Freda ho va canviar tot: per als Estats Units, l’anticomunisme de Franco i la posició estratègica d’Espanya importaven més que la manca de democràcia. El 1950 l’ONU va anul·lar la condemna; el 1953 el règim va signar el Concordat amb la Santa Seu i els pactes amb els Estats Units, que hi van instal·lar bases militars a canvi d’ajuda econòmica i militar, i el 1955 Espanya va entrar a l’ONU. Els països de l’Europa occidental van restablir les relacions diplomàtiques, tot i que no la van admetre a la Comunitat Econòmica Europea.

El règim franquista va néixer de la victòria en la Guerra Civil i es va construir sobre la violència. Durant la guerra i després del 1939, la repressió va eliminar o neutralitzar els vençuts: milers d’afusellaments després de consells de guerra sumaríssims, entre ells el del president de la Generalitat Lluís Companys (1940), camps de concentració, presons plenes i batallons de treballadors forçats.

Aquesta repressió es va institucionalitzar amb lleis. La Ley de Responsabilidades Políticas (1939) castigava amb multes, confiscacions i inhabilitacions els qui havien donat suport a la República, fins i tot amb efectes retroactius, i la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940) perseguia els maçons i els comunistes. També es van depurar els mestres i els funcionaris, i milers de persones van haver d’exiliar-se.

L’estat que es va establir era una dictadura personal i totalitària. Franco, Cabdill i Generalíssim, concentrava tots els poders: era cap de l’Estat, del govern, de l’exèrcit i del partit únic, i podia dictar lleis. El règim es recolzava en l’exèrcit, en l’Església catòlica, que el va legitimar com a defensor de la fe (el nacionalcatolicisme), i en la Falange. També va suprimir l’autonomia de Catalunya i va perseguir la llengua i la cultura catalanes.

El partit únic havia nascut amb el Decreto de Unificación (1937), que va fusionar la Falange i els carlins en Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’únic partit permès, conegut després com el Movimiento Nacional. A continuació, el règim es va dotar d’unes Leyes Fundamentales que feien de constitució: el Fuero del Trabajo (1938), la Ley Constitutiva de las Cortes (1942), que creava unes Corts sense poder real, i el Fuero de los Españoles (1945), una declaració de drets que no es respectaven.

La Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947) va definir Espanya com un regne i va donar a Franco la facultat de designar el seu successor, i la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958) en va fixar els principis ideològics. Així, el franquisme es va anar institucionalitzant sense deixar de ser una dictadura.