Història, PAU 2026 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

Madrid, 1945. Els meus superiors m’han demanat que expliqui per què ens vam alçar el 1936 i quin paper té avui l’exèrcit en el nou Estat. El juliol del 1936 jo servia com a oficial en una plaça on l’Alzamiento va triomfar. Nosaltres crèiem que la República, governada pel Frente Popular des del febrer, portava Espanya a la revolució comunista i a la ruptura, i que l’exèrcit tenia el deure de salvar la pàtria. Per això l’Alzamiento va ser, des del primer moment, obra dels militars.

Com que el cop no va triomfar a tot arreu, els generals revoltats van crear a Burgos la Junta de Defensa de Burgos, que va governar la zona nacional els primers mesos de la guerra. A finals de setembre del 1936, la Junta va designar el general Francisco Franco Generalísimo de tots els exèrcits i cap de l’Estat, i des d’aleshores tot el poder és a les seves mans.

El nou Estat que va sortir de la victòria del 1939 és, sobretot, un règim militar: el Generalísimo concentra tot el poder, molts militars ocupen ministeris i governs civils, i els tribunals militars han jutjat els vençuts. El seu ideal és l’anticomunisme: vam lluitar contra el marxisme i la revolució, i el Movimiento, amb la Falange, ha adoptat la simbologia i moltes idees dels règims feixistes d’Itàlia i Alemanya, que ens van ajudar a guanyar la guerra.

Aquest esperit es va veure el 1941, quan Alemanya va atacar la Unió Soviètica. Milers de voluntaris, militars i falangistes, van marxar al front rus amb la División Azul per combatre el comunisme, encara que Espanya no entrés oficialment en la guerra mundial.

La guerra, a més, no s’ha acabat del tot. A les muntanyes queden partides de guerrillers, el maquis, i l’any passat n’hi va haver que van entrar des de França per la Vall d’Aran. L’Exèrcit i la Guàrdia Civil els persegueixen sense descans, i això demostra que l’exèrcit continua sent el guardià de l’ordre.

Ara que Alemanya i Itàlia han perdut la guerra, les democràcies vencedores ens miren amb desconfiança. Però l’anticomunisme continuarà sent la nostra bandera: quan els aliats occidentals vegin el perill de la Unió Soviètica, recordaran que Espanya va ser la primera a vèncer el comunisme.

Epíleg, escrit des d’avui: aquell discurs anticomunista va permetre que el règim s’adaptés a la Guerra Freda i sobrevisqués. A partir dels anys cinquanta, cada vegada més ministres eren civils, però el franquisme no va deixar mai de ser vist com un règim militar: Franco no va renunciar mai al títol de Generalísimo, i en els darrers anys va posar al capdavant del govern un militar, l’almirall Luis Carrero Blanco.

Abans d’agafar l’avió cap a París he volgut saber qui era Josep Tarradellas, el polític que dona nom a l’aeroport del Prat. Tarradellas va ser conseller de la Generalitat durant la Segona República i la Guerra Civil. El 1939, amb la victòria de Franco, va haver de marxar a l’exili, com milers de catalans, i el franquisme va abolir l’autonomia de Catalunya. La Generalitat només va sobreviure fora del país: el 1954 Tarradellas en va ser elegit president a l’exili, i durant més de vint anys va mantenir viva la institució des de França.

Mentrestant, a Catalunya, la lluita per l’autonomia anava unida a la lluita per la democràcia. Després de la mort de Franco, el 1975, la societat catalana es va mobilitzar amb la campanya «Volem l’Estatut» i amb el lema «Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia». L’11 de setembre del 1976 es va celebrar a Sant Boi de Llobregat un gran acte a favor de l’Estatut.

Les primeres eleccions democràtiques, el juny del 1977, van donar la victòria a Catalunya als partits que reclamaven l’autonomia. Els diputats i senadors elegits a Catalunya van formar l’Assemblea de Parlamentaris catalans, que va reclamar el restabliment de la Generalitat. L’11 de setembre d’aquell mateix any, gairebé un milió de persones es van manifestar a Barcelona amb la mateixa reivindicació.

El govern d’Adolfo Suárez va decidir negociar amb Tarradellas, perquè representava la continuïtat de la institució. El setembre del 1977 es va restablir provisionalment la Generalitat, i el 23 d’octubre Tarradellas va tornar de l’exili i, des del balcó del Palau de la Generalitat, va saludar la multitud amb el seu famós «Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!». Per això és el símbol del retorn de l’autogovern i de la continuïtat entre la Generalitat republicana i la democràtica.

Mentre Tarradellas presidia la Generalitat provisional, una comissió de parlamentaris va redactar el nou Estatut al parador del pantà de Sau, a Osona, i per això se’n diu Estatut de Sau. Seguint el camí que obria la Constitució del 1978, l’Estatut va ser aprovat en referèndum el 1979.

El 1980 es van fer les primeres eleccions al Parlament de Catalunya des del 1932. Les va guanyar Convergència i Unió, i el seu líder, Jordi Pujol, va ser elegit president de la Generalitat, un càrrec que va ocupar fins al 2003. Així es va formar l’actual Catalunya autònoma, i Tarradellas va passar a la història com el polític que va fer de pont entre la Generalitat de l’exili i la de la democràcia.

Entre el 1875 i el 1930, durant la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera, Espanya era encara un país majoritàriament agrari, amb una població rural nombrosa i pobra i una indústria concentrada en poques zones, sobretot a Catalunya i al País Basc. La manca de feina al camp va empènyer molta gent a marxar, i la primera característica d’aquestes migracions és que n’hi havia de dos tipus, exteriors i interiors. L’emigració exterior es dirigia sobretot a Amèrica, especialment a l’Argentina, Cuba i el Brasil, i Galícia era la regió que hi enviava més emigrants.

La segona característica és el canvi de tendència a partir del 1914, amb la Primera Guerra Mundial: l’emigració a l’exterior es va reduir i les migracions es van concentrar dins d’Espanya, del camp a la ciutat i cap a les zones amb feina, com Catalunya, Madrid, el País Basc, Canàries, València i Sevilla. A Catalunya arribaven sobretot persones d’Aragó, València, Múrcia i Almeria. Com a resultat, la població activa agrària va baixar lleugerament i va créixer la de la indústria i els serveis, tot i que el 1930 Espanya encara era un país poc urbanitzat.

Els anys seixanta corresponen a l’etapa del desarrollisme franquista. Després del Pla d’Estabilització del 1959, l’economia espanyola va créixer molt de pressa gràcies a la indústria, el turisme i les inversions estrangeres, mentre que el camp es mecanitzava i necessitava molta menys mà d’obra. La primera característica d’aquestes migracions és, de nou, la doble direcció: més d’un milió d’espanyols van emigrar a l’Europa occidental, a països com França, Alemanya i Suïssa, i una minoria a l’Amèrica Llatina, i les divises que enviaven a les seves famílies van ajudar a finançar el creixement econòmic.

La segona és el gran èxode rural cap a les zones industrials: Catalunya, Madrid i el País Basc. A Catalunya, els immigrants, molts d’Andalusia, Extremadura i Múrcia, es van instal·lar a Barcelona i al seu cinturó industrial, a ciutats com Badalona, Santa Coloma, Sabadell, Terrassa, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat o Sant Boi, i la població catalana va passar de 3,9 milions d’habitants el 1960 a 5,5 milions el 1975.

Aquest creixement tan ràpid va despoblar moltes zones rurals i va provocar grans desequilibris urbans: la manca d’habitatge i l’especulació van fer créixer el barraquisme i els barris dormitori, construïts de pressa i sense serveis.

Si comparem els dos períodes, hi ha continuïtats clares: en tots dos la causa principal era la pobresa del camp i la recerca de feina, i en tots dos Catalunya va ser una de les grans zones d’atracció. Però també hi ha canvis importants: l’emigració exterior va canviar de destinació, d’Amèrica a Europa, i les migracions interiors dels anys seixanta van ser molt més massives i van transformar del tot les ciutats i la societat catalanes.

En conclusió, les migracions van ser un dels motors de la modernització d’Espanya: van buidar el camp, van fer créixer les ciutats i la indústria i, a Catalunya, van formar una societat feta en bona part de gent vinguda d’arreu.

El catalanisme polític va néixer durant la Restauració, un sistema centralista i basat en el caciquisme, del qual una part de la burgesia catalana se sentia exclosa, i la Renaixença n’havia preparat el terreny recuperant la llengua i la cultura catalanes. En els darrers anys del segle XIX hi va predominar un catalanisme tradicionalista i catòlic, com el del vigatanisme, el grup de Vic de Josep Torras i Bages, que defensava una Catalunya cristiana, rural i fidel a les seves tradicions.

Al mateix temps, el catalanisme es va organitzar en entitats com el Centre Català, fundat per Valentí Almirall el 1882; la Lliga de Catalunya, creada el 1887 pels sectors més moderats que se’n van separar, i la Unió Catalanista, que el 1892 va aprovar les Bases de Manresa. En aquestes entitats hi havia sobretot burgesos de diferents tipus: propietaris, banquers, fabricants, comerciants i professionals liberals.

El 1901 va néixer la Lliga Regionalista, el gran partit del catalanisme conservador, dirigit per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, que va trencar el domini dels partits dinàstics a Barcelona. El 1906, davant la Llei de jurisdiccions, va impulsar la Solidaritat Catalana, una coalició amb la major part dels republicans i amb els carlins que va guanyar àmpliament les eleccions del 1907. Des del 1914, la Lliga va dirigir la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Prat de la Riba, que va crear escoles, biblioteques, carreteres i xarxes de telèfon.

La Lliga, però, era un partit d’ordre. Davant la conflictivitat obrera i el pistolerisme, va donar suport al cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera el 1923, perquè esperava que acabés amb el desordre. La dictadura, però, va ser molt centralista i el 1925 va suprimir la Mancomunitat.

Durant la Segona República, la Lliga, que el 1933 va passar a dir-se Lliga Catalana, va quedar en segon terme davant d’Esquerra Republicana i es va oposar a moltes polítiques del govern de la Generalitat, com la Llei de contractes de conreu. Quan es va produir el cop d’estat del juliol del 1936, molts dels seus dirigents, amenaçats per la revolució a la rereguarda, van marxar de Catalunya, i alguns, com Cambó, van acabar donant suport al bàndol de Franco.

Al llarg d’aquests seixanta anys hi ha una continuïtat clara: el catalanisme conservador va defensar sempre l’autonomia de Catalunya dins d’Espanya, l’ordre social i els interessos de la burgesia. El canvi més important va ser el pas d’un moviment cultural i tradicionalista a un partit modern, capaç de guanyar eleccions i de governar una institució com la Mancomunitat. Però la seva doble fidelitat, al catalanisme i a l’ordre social, el va portar a contradiccions: quan va veure amenaçat l’ordre, va donar suport a solucions autoritàries que acabarien perjudicant l’autogovern.

En conclusió, el catalanisme conservador va ser la força hegemònica del catalanisme fins al 1931 i va aconseguir el primer autogovern català contemporani, la Mancomunitat, però amb la República va perdre el protagonisme a favor de l’esquerra, i la Guerra Civil va acabar d’enfonsar-lo.