La Segona República: exercicis de la PAU d’Història resolts

La primera idea és la crítica de Clara Campoamor als qui volien condicionar el vot de les dones: alguns diputats de l’esquerra republicana, proposaven que només poguessin votar quan haguessin demostrat la seva fidelitat a la República, com si el vot fos un premi. Campoamor respon que les dones ja han lluitat per la República i que no se’ls pot exigir cap prova que no s’exigeixi als homes.

La segona idea és un argument d’igualtat: totes les dones, siguin obreres, universitàries o de qualsevol altra condició, paguen impostos i pateixen les conseqüències de les lleis igual que els homes, i per tant és injust que no puguin votar ni intervenir en l’elaboració d’aquestes lleis.

La primera idea és que Catalunya es constitueix en una regió autònoma dins de l’Estat espanyol, d’acord amb la Constitució republicana i el mateix Estatut: és una autonomia, no un estat independent ni federat. El seu organisme representatiu és la Generalitat, que governa i representa aquesta autonomia, i el seu territori són les quatre províncies catalanes: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.

La segona idea és la doble oficialitat de les llengües: el català és llengua oficial a Catalunya, igual que el castellà, i les disposicions oficials s’han de publicar en tots dos idiomes. Però el castellà és l’única llengua oficial en les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya i en la comunicació entre les autoritats de l’Estat i les catalanes.

La relació de Catalunya amb l’Estat va canviar radicalment entre la Segona República i el franquisme. El 14 d’abril de 1931, quan es va proclamar la República, Francesc Macià va proclamar la República Catalana, però tres dies després, després de negociar amb ministres del govern provisional, la va convertir en la Generalitat de Catalunya, un govern autònom provisional. Començava així un règim d’autonomia que duraria fins al 1939.

La Generalitat va redactar un projecte d’estatut, l’Estatut de Núria, que els catalans van aprovar en referèndum l’agost del 1931 i que definia Catalunya com un estat autònom dins de la República espanyola. Les Corts republicanes el van discutir durant mesos, enmig d’una forta oposició, i el van retallar: Catalunya seria una regió autònoma dins d’un Estat integral, amb menys competències, sobretot en ensenyament i hisenda. Finalment, l’Estatut es va aprovar el setembre del 1932.

L’aprovació de l’Estatut s’emmarca en la política de reformes dels governs republicanosocialistes del primer bienni, presidits per Manuel Azaña, que va defensar l’autonomia catalana a les Corts com una manera d’encaixar Catalunya en la República. El fracàs del cop d’estat del general Sanjurjo, l’agost del 1932, en va facilitar l’aprovació, al mateix temps que la de la reforma agrària.

Amb l’Estatut, Catalunya va tenir Parlament, president i govern propis, i el català va ser oficial. La relació amb l’Estat va passar per moments difícils: el conflicte de la Llei de contractes de conreu i els Fets d’Octubre del 1934 van portar a la suspensió de l’autonomia, que es va restablir el febrer del 1936, després de la victòria del Front Popular. Durant la guerra, la Generalitat va assumir molt de poder, que va anar perdent davant del govern de la República.

El franquisme va trencar del tot aquesta relació. El règim, dictatorial i contrari a qualsevol autonomia, volia un estat unitari i centralista. Per això, quan les seves tropes van entrar a Catalunya per Lleida, l’abril del 1938, Franco va derogar l’Estatut amb la llei del 5 d’abril, i en ocupar tot el país, a principis del 1939, va suprimir la Generalitat. Catalunya va passar a ser governada com quatre províncies més, amb governadors civils nomenats pel govern central, i la llengua i la cultura catalanes van ser perseguides.

En conclusió, Catalunya va passar d’una autonomia reconeguda per la República, negociada i retallada però real, a la submissió total a un estat centralista que en negava la personalitat política.

L’afirmació és en bona part certa, però cal matisar-la. La Segona República va voler construir un estat laic: la Constitució del 1931 va separar l’Església i l’Estat, va permetre el divorci i va preveure la supressió del pressupost de culte i clergat; el 1932 es va dissoldre la Companyia de Jesús, i la Llei de confessions i congregacions religioses (1933) va prohibir als ordes religiosos dedicar-se a l’ensenyament. La República va impulsar, a més, una escola pública laica i mixta.

Per a la jerarquia de l’Església, aquestes reformes eren un atac a la religió. La crema de convents del maig del 1931 a Madrid i en altres ciutats havia enverinat les relacions des del principi, i el cardenal primat, Pedro Segura, es va enfrontar obertament al govern. L’Església va donar suport als partits de dretes contraris a les reformes dels governs republicanosocialistes, com la CEDA, que va guanyar les eleccions del 1933, i a les candidatures de dretes que es van enfrontar al Front Popular el 1936.

La guerra ho va canviar tot. Després del cop d’estat del juliol del 1936, a la zona republicana va esclatar una violència revolucionària anticlerical: es van assassinar milers de sacerdots, religiosos i religioses, i es van cremar esglésies i convents. Aquesta persecució va acabar de posar la majoria dels catòlics espanyols al costat dels revoltats, i el 1937 la Carta col·lectiva dels bisbes espanyols va donar suport al bàndol de Franco. La guerra es va presentar com una croada en defensa de la religió.

Tot i això, no tots els catòlics van estar al costat dels revoltats. El cardenal arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, no va signar la Carta col·lectiva i va morir a l’exili; el polític catòlic Manuel Carrasco i Formiguera, d’Unió Democràtica de Catalunya, va ser afusellat pels franquistes el 1938, i molts catòlics bascos van defensar la República. Més endavant, als anys seixanta i setanta, capellans obrers i grups catòlics de base es van oposar al franquisme.

El franquisme va suposar el retorn a un estat confessional catòlic, vertebrat pels valors tradicionals: el catolicisme va tornar a ser la religió oficial, l’Església va recuperar el control de l’ensenyament i de la moral pública, es va derogar el divorci i l’Estat va tornar a pagar el clergat. És el que s’anomena nacionalcatolicisme. El Concordat del 1953 amb la Santa Seu va consagrar aquesta aliança, i a canvi el règim intervenia en el nomenament dels bisbes.

Valorant els canvis i les continuïtats, l’afirmació és encertada pel que fa a la jerarquia: l’Església es va oposar a la República perquè la seva política laica li treia privilegis i influència, i va donar suport al franquisme, que li’ls retornava. Però no es pot generalitzar a tots els catòlics, i la relació amb el franquisme tampoc no va ser sempre igual: a partir del Concili Vaticà II (1962-1965) una part de l’Església es va anar distanciant del règim, i als anys setanta, amb el cardenal Vicente Enrique y Tarancón al capdavant de la Conferència Episcopal, la jerarquia en va prendre distàncies.

En conclusió, l’afirmació descriu bé la posició majoritària de la jerarquia catòlica, que es va enfrontar a la República laica i va legitimar el franquisme com una croada, però no recull la diversitat dels catòlics ni l’evolució de l’Església als darrers anys de la dictadura.

El primer factor és el desastre colonial del 1898. La derrota davant dels Estats Units i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines van ser un cop molt dur per a l’exèrcit, que es va sentir culpat injustament per la premsa i els polítics. Molts militars van desenvolupar un ressentiment contra el poder civil i una mentalitat corporativa, i es van començar a veure com els guardians de la unitat i l’honor de la pàtria.

El segon factor són les campanyes del Marroc. Després del 1898, el Marroc es va convertir en la principal empresa colonial d’Espanya, i el 1912 s’hi va establir un protectorat. La guerra contra les tribus rifenyes va donar a l’exèrcit un protagonisme constant, però també grans desastres: el del Barranco del Lobo (1909), el mateix estiu de la Setmana Tràgica, amb centenars de morts i ferits, i sobretot el d’Annual (1921), amb milers de morts. Al Marroc es va formar una generació d’oficials africanistes, com Francisco Franco, que van fer carrera ràpida per mèrits de guerra i tenien una visió autoritària de la política.

El tercer factor són les tendències colpistes. Avesat a intervenir en la política des dels pronunciaments del segle XIX, l’exèrcit no va renunciar a imposar-se per la força. El 1923 el general Miguel Primo de Rivera va fer un cop d’estat que va acabar amb el règim parlamentari; el 1932 el general José Sanjurjo es va revoltar contra la República, sense èxit, i el juliol del 1936 un grup de generals, entre els quals Mola i Franco, van fer el cop d’estat antirepublicà que va desencadenar la Guerra Civil.

El quart factor és la rivalitat entre el poder militar i el poder civil. El novembre del 1905, uns oficials van assaltar a Barcelona les redaccions del ¡Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya, i el govern, en lloc de castigar-los, va aprovar el 1906 la Llei de jurisdiccions, que posava sota la jurisdicció militar les ofenses a l’exèrcit i a la pàtria: va començar així un enfrontament durador entre l’exèrcit i el catalanisme. El 1917 les Juntes de Defensa van demostrar que els oficials podien pressionar el govern. Durant la Segona República, Manuel Azaña va voler sotmetre l’exèrcit al poder civil amb unes reformes militars que reduïen el nombre d’oficials i tancaven l’Acadèmia General Militar de Saragossa, i molts militars les van viure com una humiliació.

Raonant els canvis i les continuïtats, hi ha una línia de fons que travessa tot el període: l’exèrcit es considerava el garant de la unitat i de l’ordre i se sentia autoritzat a intervenir quan creia que la pàtria era en perill. El que va canviar va ser contra qui: el 1923 va actuar contra un règim liberal desprestigiat i amb el vistiplau del rei, mentre que el 1932 i el 1936 es va revoltar contra una república democràtica. La guerra del Marroc va ser l’escenari on es va forjar aquesta mentalitat, i els africanistes van ser els protagonistes del cop del 1936.

En conclusió, la pèrdua de les colònies, la guerra del Marroc, el colpisme i la rivalitat amb el poder civil expliquen que, entre el 1898 i el 1936, l’exèrcit espanyol tingués un paper polític molt més gran del que li corresponia en un estat liberal, i que acabés provocant la Guerra Civil i la dictadura de Franco.

És un cartell electoral de la campanya de les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, editat pel Partido Comunista de España, un dels partits que formaven la coalició del Frente Popular. Per això no demana el vot només per als comunistes, sinó per a tota la candidatura: «Votad al Frente Popular».

El missatge central és la petició d’amnistia per als presos i represaliats pels fets d’octubre del 1934. La figura vermella, que representa el poble treballador d’esquerres, separa els barrots que fan de dents a un cap monstruós amb barret, que simbolitza el capitalisme: votar el Frente Popular vol dir alliberar els empresonats i vèncer els poderosos que els tenen tancats.

És un cartell electoral de les mateixes eleccions, editat per Acción Popular, el partit principal de la CEDA, que es presentava dins de la coalició de dretes Unión de las Derechas (a Catalunya, el Front d’Ordre). Demana el vot per a les dretes i «contra el marxismo».

El seu missatge és la por. Presenta el socialisme i el marxisme com un perill per a l’economia i per a l’ordre social, com diu el lema «Socialismo destruye nuestra economía». El jove somrient que avança entre tanques trencades i flames representa un home d’esquerres que ho destrueix i ho crema tot al seu pas: si guanya l’esquerra, arribaran el caos i la ruïna.

Les eleccions del 16 de febrer de 1936 van ser les últimes de la Segona República i les més polaritzades. Després del bienni de govern del centre i la dreta i de la revolució d’octubre del 1934, la vida política es va dividir en dos grans blocs: el Frente Popular, que unia republicans d’esquerres, socialistes i comunistes (a Catalunya, el Front d’Esquerres), i la Unión de las Derechas, encapçalada per la CEDA (a Catalunya, el Front d’Ordre). Els partits de centre van quedar en un segon terme.

El Frente Popular tenia dos grans objectius. El primer era l’amnistia per als milers de presos per les insurreccions d’octubre del 1934 a Astúries i a Catalunya, que és el que reclama el cartell A. El segon era recuperar les reformes del primer bienni, el dels governs republicanosocialistes, com la reforma agrària, la reforma educativa i l’autonomia de Catalunya, suspesa després del Sis d’Octubre.

Dins del Frente Popular, els sectors més radicals, com el PCE, anaven més enllà i presentaven la campanya com una lluita contra el capitalisme més agressiu, que el cartell A dibuixa com un monstre que empresona els treballadors.

Les dretes, en canvi, van fer una campanya basada en la por: presentaven les eleccions com una tria entre l’ordre i la revolució i advertien que una victòria del Frente Popular portaria una revolució violenta. El cartell d’Acción Popular ho expressa amb el revolucionari que va calant foc a tot el que troba. Defensaven l’ordre, la propietat i la religió.

La victòria del Frente Popular va deixar el país dividit en dos blocs enfrontats, una fractura que desembocaria en el cop d’estat del juliol del 1936.

Les primeres grans conquestes socials i laborals de l’Espanya contemporània van arribar amb la Segona República. Els governs reformistes del primer bienni (1931-1933) i, de nou, els del Front Popular el 1936 van voler millorar la condició dels treballadors. La Constitució del 1931 definia Espanya com una «república democràtica de treballadors de tota classe» i protegia el treball, i el Ministeri de Treball, dirigit pel socialista Francisco Largo Caballero fins al 1933, va desplegar aquests principis amb una legislació nova.

Entre aquestes mesures destaca la Llei de jurats mixtos, que creava organismes amb representants dels patrons i dels obrers per negociar les condicions de treball i resoldre els conflictes. La vaga era legal i no es perseguia com un delicte de sedició, i els sindicats podien actuar amb llibertat. A més, el 1931 els treballadors van conquerir el permís de treball retribuït, uns dies de vacances pagades cada any.

El franquisme va desfer gairebé tot aquest camí. Ja durant la guerra, el Fuero del Trabajo del 1938, d’inspiració falangista, va imposar un model corporatiu: patrons i obrers quedaven enquadrats a la força en un sindicat únic, el sindicat vertical, controlat pel règim. Els sindicats de classe, com la CNT i la UGT, van ser il·legalitzats i perseguits, i la vaga es va convertir en un delicte: el Fuero considerava delicte de lesa pàtria qualsevol acte que alterés la normalitat de la producció.

Els treballadors també van perdre la negociació col·lectiva: els salaris i les condicions de treball els fixava el govern, fins que el 1958 la Llei de convenis col·lectius va permetre una negociació molt limitada dins del sindicat vertical. La protecció social va ser molt pobra: la Llei de bases de la seguretat social, aprovada el 1963, no va entrar en vigor fins al 1967, i el sistema de previsió que va crear era molt precari, amb una despesa social ínfima.

Aquest endarreriment va allunyar Espanya de l’Europa occidental. Després de la Segona Guerra Mundial, els països democràtics del continent van construir estats del benestar, amb sindicats lliures, negociació col·lectiva i sistemes amplis de sanitat, pensions i subsidis d’atur. Espanya, aïllada durant la postguerra i sotmesa a una dictadura, en va quedar al marge: els treballadors no tenien drets per defensar-se i l’Estat gastava en protecció social molt menys que els seus veïns. El creixement econòmic dels anys seixanta va millorar els salaris, però no va tancar aquesta distància. En definitiva, la República va obrir el camí dels drets socials que Europa consolidaria, i el franquisme el va tancar durant gairebé quatre dècades.

La Segona República va suposar un canvi profund per a les dones, que per primera vegada van ser reconegudes com a ciutadanes amb els mateixos drets que els homes. La Constitució del 1931 va establir la igualtat davant la llei sense distinció de sexe i, després d’un debat molt dur a les Corts, en què Clara Campoamor va defensar el vot femení, va reconèixer el dret de vot a partir dels 23 anys per a homes i dones. Les dones, que ja podien ser elegides des del juny del 1931, van votar per primera vegada en unes eleccions generals el novembre del 1933.

També es van obrir les portes de l’educació i del treball. La República va construir moltes escoles noves, va impulsar la coeducació i va afavorir que més noies estudiessin el batxillerat i anessin a la universitat. La Constitució garantia la igualtat d’accés als càrrecs i ocupacions públics, i les dones es van incorporar a professions que fins aleshores els havien estat gairebé tancades.

La família també va canviar. La Constitució basava el matrimoni en la igualtat de drets dels dos sexes, i el 1932 es va aprovar la llei del divorci. Ja en plena guerra, a Catalunya, la Generalitat va legalitzar l’avortament a finals del 1936.

La dictadura franquista va trencar amb tot això i va imposar el retorn al model domèstic tradicional, beneït per l’Església catòlica: la dona havia de ser esposa i mare, dedicada a la llar i sotmesa a l’home. La Sección Femenina de la Falange es va encarregar de difondre aquest ideal, i el Fuero del Trabajo del 1938 prometia alliberar la dona casada del taller i de la fàbrica.

Aquest model es va convertir en lleis. El 1939 es va derogar la llei del divorci, i en el matrimoni la dona va quedar en una posició de desigualtat jurídica: la dona casada necessitava el permís del marit, la llicència marital, per treballar, obrir un compte al banc o signar un contracte. A l’escola es va suprimir la coeducació: nois i noies estudiaven separats, i les noies rebien una formació orientada a les tasques de la llar.

Per a les dones, aquest retrocés va ser immens en termes polítics, socials i humans. En pocs anys van passar de ser ciutadanes amb els mateixos drets polítics que els homes a estar sotmeses jurídicament al marit, i moltes van quedar apartades dels estudis superiors, de bona part de les professions i de la vida pública. Generacions senceres de dones van veure limitades les seves vides, i molts dels drets perduts no es van recuperar fins a la democràcia, gairebé quaranta anys després.

Com a la resta d’Europa, a Espanya les primeres reaccions autoritàries i conservadores van néixer, després de la Primera Guerra Mundial, de la crisi del sistema liberal de partits, de la por a la revolució, sobretot després de la Revolució Russa, i de la por a l’entrada de les masses en la política. A Itàlia, Mussolini va arribar al poder el 1922 i va crear el primer règim feixista.

L’experiència prèvia va ser la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). No era un règim feixista, però va acabar amb el parlamentarisme liberal de la Restauració i va assajar una modernització autoritària i corporativa: un partit únic, la Unión Patriótica; una Assemblea Nacional Consultiva en lloc de les Corts; i una Organització Corporativa Nacional que reunia patrons i obrers en comitès paritaris.

Durant la Segona República el feixisme va irrompre com a força política. El 1931 Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo van crear les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), i el 1933 José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, va fundar Falange Española. El 1934 es van fusionar en Falange Española de las JONS, un partit feixista, antidemocràtic i antimarxista, que defensava la violència política i un Estat nacionalsindicalista. A les eleccions del febrer del 1936 no va obtenir cap diputat, però després de la victòria del Front Popular va créixer i va participar en la violència que va precedir el cop d’estat.

El cop d’estat del juliol del 1936, la guerra civil i la victòria de Franco van portar a un règim autoritari de partit únic. El 1937 el Decret d’Unificació va fusionar la Falange i els carlins en Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’únic partit legal, amb Franco al capdavant. El règim, inspirat en el feixisme italià, era corporatiu i nacionalsindicalista: el Fuero del Trabajo (1938) i la Llei d’unitat sindical (1940) van enquadrar patrons i obrers en un sindicat vertical controlat per la Falange, i es van adoptar símbols, salutacions i uniformes feixistes.

Franco, però, va subordinar la nova Falange a un Estat fortament impregnat de tradicionalisme catòlic: el partit únic, que es va anar coneixent com el Movimiento, hi aplegava falangistes, carlins, monàrquics i catòlics. A partir del 1945, amb la derrota de l’Eix, el règim es va presentar com una «democràcia orgànica»: rebutjava els partits i el sufragi universal i deia que la representació arribava a través de la família, el municipi i el sindicat. Les Corts (1942) eren nomenades o elegides de manera indirecta, i lleis com el Fuero de los Españoles i la Llei del referèndum (1945) donaven una aparença de legalitat a una dictadura en què tot el poder era de Franco.

La singularitat del feixisme espanyol als primers anys del franquisme va ser que mai no va dominar del tot el règim. Hi va tenir un gran pes, sobretot entre el 1939 i el 1945, però sempre al servei de Franco i compartint el poder amb l’exèrcit i l’Església. El catolicisme polític, que des del segle XIX havia estat la gran força de la contrarevolució a Espanya, va donar al règim la seva legitimitat: la guerra es va presentar com una croada, i el nacionalcatolicisme va acabar pesant més que el feixisme.

La Constitució del 1876, inspirada per Antonio Cánovas del Castillo, va ser la base del sistema de la Restauració. Es fonamentava en la sobirania compartida: el poder no venia només de la nació, sinó del rei i de les Corts junts. El rei tenia un paper central, perquè feia les lleis amb les Corts, nomenava i destituïa el govern i podia dissoldre les cambres. Les Corts eren bicamerals: un Congrés elegit i un Senat format en part per senadors per dret propi i per senadors vitalicis nomenats per la corona. L’Estat era confessional: la religió catòlica era l’oficial, l’Estat es comprometia a mantenir-ne el culte i els ministres i les altres religions només es toleraven en privat.

A més, la Constitució no fixava el tipus de sufragi, que es va deixar a lleis posteriors: va ser censatari fins al 1890 i universal masculí després, però sempre falsejat pel caciquisme. Els drets que reconeixia es podien suspendre i quedaven limitats per les lleis. L’èmfasi en les prerrogatives del rei va permetre que Alfons XIII intervingués massa en la política, i el seu suport al cop d’estat de Primo de Rivera, el 1923, va deixar sense efecte la Constitució i va acabar arrossegant la monarquia el 1931.

La Constitució del 1931, en canvi, va definir Espanya com una «república democràtica de treballadors de tota classe» i va establir que tots els poders emanaven del poble. Les Corts eren unicamerals, un sol Congrés elegit per sufragi universal, i el president de la República tenia uns poders limitats. L’Estat deixava de tenir religió oficial: se separava de l’Església i reconeixia la llibertat de consciència i de culte.

La Constitució republicana també va garantir la igualtat de drets entre els sexes: va reconèixer el vot de les dones a partir dels 23 anys i el divorci. A més, va protegir la situació dels treballadors amb el reconeixement dels seus drets socials, i va obrir la porta a l’autonomia de regions com Catalunya.

Per això només la del 1931 es considera democràtica. La del 1876 era liberal, perquè reconeixia drets i un parlament, però no democràtica: la sobirania no residia en el poble, el sufragi, censatari i després només masculí, estava falsejat pel caciquisme, el rei conservava un poder enorme i els drets i les llibertats dels ciutadans no estaven garantits. La del 1931 posava la sobirania en el poble, garantia el sufragi universal d’homes i dones i protegia els drets. En definitiva, una monarquia constitucional pot ser liberal sense ser democràtica.

La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 1914. Va ser fruit de l’auge del catalanisme polític, sobretot de la Lliga Regionalista, que des de la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba des del 1907, reclamava una institució que unís tot Catalunya. El desembre del 1913, el govern d’Eduardo Dato va permetre per decret que les diputacions s’unissin, i les quatre diputacions catalanes van formar la Mancomunitat.

La Mancomunitat va tenir tres presidents. Prat de la Riba la va dirigir fins a la seva mort, el 1917, i en va posar en marxa el gran projecte; el va succeir l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que la va presidir fins als inicis de la dictadura de Primo de Rivera. Després, la dictadura hi va col·locar Alfons Sala, un home afí al règim, fins que la va dissoldre el 1925.

La seva obra es va centrar en els serveis que l’Estat no oferia. Va construir carreteres i una xarxa telefònica que va arribar a molts pobles; va impulsar l’ensenyament tècnic i professional, amb l’Escola del Treball, i la formació de mestres i de bibliotecàries; va crear una xarxa de biblioteques populars i va donar suport a l’Institut d’Estudis Catalans i a la normalització de la llengua catalana. També va promoure una agricultura més moderna.

La Generalitat republicana, en canvi, va ser un autèntic govern autònom. Es va restablir el 1931, amb la República, i el 1932 les Corts van aprovar l’Estatut d’autonomia, que li donava un Parlament, un govern i competències pròpies. La va dirigir Esquerra Republicana de Catalunya, primer amb Francesc Macià i, després de la seva mort, amb Lluís Companys, i la seva política va ser més progressista que la que havia inspirat la Lliga. En l’ensenyament va impulsar una escola pública, laica i catalana, amb l’Escola Normal de la Generalitat i la Universitat Autònoma; en el camp, mentre la Lliga defensava els propietaris, Esquerra va aprovar el 1934 la Llei de contractes de conreu per protegir els rabassaires i altres pagesos que conreaven terres d’altri.

Per això les dues institucions tenien una naturalesa política diferent. La Mancomunitat era una unió administrativa de les diputacions provincials dins d’un estat centralista, sense poder per fer lleis, tot i que va ser la primera institució comuna de tot Catalunya des del 1714. La Generalitat era una institució d’autogovern amb poder legislatiu i executiu, reconeguda per un estatut d’autonomia dins d’una república democràtica.

Precisament per això les dues dictadures les van suprimir. Primo de Rivera va aplicar una política anticatalanista: va restringir l’ús públic del català i de la bandera catalana, i el 1925 va dissoldre la Mancomunitat. La Generalitat, suspesa després dels Fets d’Octubre del 1934 i restablerta el 1936, va ser abolida per Franco: el 1938, quan les seves tropes van entrar a Catalunya, va derogar l’Estatut, i després de la guerra el règim va perseguir la llengua i la cultura catalanes i va afusellar el president Companys, el 1940. Totes dues institucions van caure, doncs, per la voluntat de dues dictadures de suprimir qualsevol forma d’autogovern català.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: el fragment d’una proclama adreçada als catalans.

La va pronunciar el president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, el 6 d’octubre de 1934. Hi denuncia que les forces monarquitzants i feixistes han arribat al poder i que la República és en perill, i justifica la solidaritat de Catalunya amb les forces republicanes que s’han aixecat contra elles. En aquesta mateixa proclama, Companys va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola.

La proclama se situa en la Segona República (1931-1936), durant el mandat del president de la Generalitat Lluís Companys, que havia succeït Francesc Macià quan aquest va morir, el desembre del 1933. A Espanya governaven els partits de centredreta que havien guanyat les eleccions del novembre del 1933, i a Catalunya la Llei de contractes de conreu enfrontava la Generalitat amb el govern central. El 4 d’octubre de 1934 tres ministres de la CEDA, que l’esquerra considerava un partit proper al feixisme, van entrar al govern de Lerroux, i les esquerres hi van respondre amb una vaga general revolucionària.

La primera idea és la denúncia que les «forces monarquitzants i feixistes» s’han apoderat del poder i posen en perill la República. Companys interpreta l’entrada de la CEDA al govern com una amenaça feixista, en un clima europeu en què les dretes autoritàries havien liquidat la democràcia a Itàlia, amb Mussolini, i a Alemanya, amb Hitler (1933), i acabaven de fer-ho a Àustria.

La segona idea és la crida a defensar la República i les llibertats conquerides, entre elles l’autonomia de Catalunya, sumant-se a les forces republicanes que s’han aixecat en armes arreu d’Espanya. Companys presenta una Catalunya «liberal, democràtica i republicana», solidària amb els qui lluiten «per la Llibertat i pel Dret».

A les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 va guanyar a Catalunya Esquerra Republicana de Catalunya, fundada poques setmanes abans i encapçalada per Francesc Macià. El 14 d’abril, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i, poc després, Macià va proclamar la República Catalana com a estat integrant d’una federació ibèrica.

La proclamació de Macià anava més enllà del que s’havia pactat a Sant Sebastià i creava un conflicte amb el govern provisional de la República. El 17 d’abril tres ministres d’aquest govern, Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer, van arribar a Barcelona i es va arribar a un acord: Macià renunciava a la República Catalana a canvi de restablir la Generalitat, amb un govern provisional, i del compromís de redactar un estatut d’autonomia que havien d’aprovar les Corts constituents.

Una comissió va redactar l’Estatut a Núria i el 2 d’agost de 1931 va ser aprovat en referèndum amb un suport aclaparador, fruit d’una gran mobilització ciutadana; com que les dones encara no votaven, centenars de milers de dones hi van donar suport amb la seva signatura. L’Estatut de Núria definia Catalunya com un estat autònom dins la República espanyola, que concebia com una república federal.

A les Corts constituents l’Estatut va topar amb una forta oposició de les dretes i d’una part de l’esquerra, i la Constitució del desembre del 1931 va definir un estat integral, no federal, cosa que obligava a retallar-lo. El debat es va allargar fins que el fracàs del cop d’estat del general Sanjurjo, la Sanjurjada, l’agost del 1932, va reforçar el govern de Manuel Azaña, i les Corts van aprovar l’Estatut el setembre del 1932.

L’Estatut del 1932 era menys ambiciós que el de Núria. Definia Catalunya com una regió autònoma dins l’Estat espanyol i establia la cooficialitat del català i del castellà. La Generalitat la formaven el Parlament, el president i el Consell Executiu, i tenia competències en agricultura, obres públiques, sanitat, administració local i dret civil, compartides en ensenyament, a més dels serveis d’ordre públic i d’una hisenda limitada. Les primeres eleccions al Parlament, el novembre del 1932, les va guanyar ERC, i Macià en va ser elegit president.

L’aplicació de l’Estatut no va ser fàcil. El traspàs de serveis i de recursos va ser lent, i el 1934 la Llei de contractes de conreu, aprovada pel Parlament per protegir els rabassaires, va enfrontar la Generalitat amb els propietaris agraris i amb el govern central, que la va portar al Tribunal de Garanties Constitucionals.

Quan Lluís Companys va arribar a la presidència de la Generalitat, després de la mort de Macià (desembre del 1933), el partit hegemònic era Esquerra Republicana de Catalunya, catalanista, republicà i d’esquerres, amb el suport de les classes mitjanes, els menestrals i els pagesos, dirigit per Companys i per figures com Josep Tarradellas. La principal força de l’oposició era la Lliga Regionalista, que el 1933 va passar a dir-se Lliga Catalana, un partit catalanista conservador i d’ordre dirigit per Francesc Cambó.

A l’esquerra obrera hi havia el Bloc Obrer i Camperol, marxista, que el 1935 es va unir amb el grup d’Andreu Nin per formar el POUM, i els partits socialistes i comunistes que el 1936 es fusionarien en el PSUC. També hi havia partits més petits, com Acció Catalana o el catòlic Unió Democràtica de Catalunya.

El sindicat majoritari era la CNT, anarcosindicalista, partidària de l’acció directa i contrària a la participació electoral, on tenia molt de pes la FAI, amb dirigents com Joan Garcia Oliver. La UGT, socialista, era minoritària a Catalunya. El CADCI agrupava els dependents del comerç i de la indústria i era catalanista, i la Unió de Rabassaires, vinculada a ERC, defensava els pagesos que conreaven vinyes a parts de fruits.

La Generalitat va desplegar la seva obra de govern: va assumir l’ordre públic, coordinat amb l’Estat per la Junta de Seguretat de Catalunya, i va crear el Tribunal de Cassació de Catalunya. El Parlament va aprovar la Llei de contractes de conreu (abril del 1934), que permetia als rabassaires accedir a la propietat de la terra que treballaven. Els propietaris agraris, amb l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la Lliga, s’hi van oposar, i el govern central la va portar al Tribunal de Garanties Constitucionals, que la va anul·lar.

L’entrada de la CEDA al govern central va precipitar els Fets d’Octubre: el 6 d’octubre de 1934 Companys va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola, però l’exèrcit, dirigit pel general Domènec Batet, va sufocar la revolta en poques hores. El govern de la Generalitat va ser empresonat, l’Estatut va quedar suspès i milers de persones van ser detingudes. El Tribunal de Garanties Constitucionals va condemnar Companys i els seus consellers a trenta anys de presó.

A les eleccions del febrer del 1936, el Front d’Esquerres, la versió catalana del Front Popular, va guanyar a Catalunya. Companys i el seu govern van ser amnistiats i van tornar a la Generalitat, i l’Estatut es va restablir. Però la tensió política i social va créixer: la polarització entre dretes i esquerres, els conflictes laborals i la conspiració militar van conduir fins a la vigília del cop d’estat de juliol del 1936.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és una fotografia, feta per Sagarra segons el peu, publicada com a imatge principal d’una portada de premsa.

Es tracta de la portada del diari La Vanguardia de Barcelona del 17 d’abril de 1931, tres dies després de la proclamació de la República. Mostra una noia que passeja la bandera republicana davant l’Ajuntament de Barcelona, enmig de la gent que celebrava el nou règim.

La font se situa als inicis de la Segona República (1931-1936). Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 van donar la victòria a les candidatures republicanes a la majoria de les grans ciutats, i el 14 d’abril es va proclamar la República i el rei Alfons XIII va marxar a l’exili.

A Barcelona, aquell mateix 14 d’abril Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament, i Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, va proclamar la República Catalana. El 17 d’abril, el dia d’aquesta portada, un acord amb tres ministres del Govern provisional de la República la va convertir en un govern autònom, la Generalitat de Catalunya.

La protagonista de la fotografia és una noia jove adornada amb simbologia republicana: porta un barret de punta i una tela amb un emblema creuada al pit, i passeja una gran bandera republicana, com diu el peu de la foto.

És asseguda dalt d’un cotxe davant l’Ajuntament de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, el lloc des d’on el 14 d’abril s’havia proclamat la República a la ciutat.

La noia somriu i l’envolta molta gent, entre la qual alguns joves també amb barret de punta. L’escena transmet l’alegria i l’entusiasme amb què bona part de la població va rebre la República, que despertava grans esperances de canvi polític i social després de la dictadura de Primo de Rivera i de la crisi de la monarquia.

Després de la proclamació de la República, el govern provisional de la Generalitat va fer redactar un projecte d’Estatut, l’Estatut de Núria, que els catalans van aprovar en plebiscit l’agost del 1931 per una majoria aclaparadora. Les Corts espanyoles el van retallar, i l’Estatut d’autonomia de Catalunya es va aprovar finalment el setembre del 1932, en un debat que es va accelerar després del fracàs del cop d’estat del general Sanjurjo. L’Estatut feia de Catalunya una regió autònoma dins de l’Estat espanyol i creava les institucions de la Generalitat: el Parlament, elegit per sufragi universal, que aprovava les lleis; el president de la Generalitat i el Consell Executiu, el govern, responsable davant el Parlament; i el Tribunal de Cassació, el tribunal superior de Catalunya. Declarava cooficials el català i el castellà i donava a la Generalitat competències en ensenyament i cultura, compartides amb l’Estat, en sanitat i beneficència, obres públiques, dret civil, administració local i ordre públic, entre d’altres.

A les eleccions al Parlament del novembre del 1932, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va obtenir una àmplia majoria, molt per davant de la Lliga Regionalista. Francesc Macià, fundador d’Estat Català i líder d’ERC, que presidia la Generalitat des del 1931, en va ser elegit president, i el seu govern va començar a organitzar les noves institucions i a rebre els traspassos de serveis de l’Estat.

Una part important de l’obra de govern es va dedicar a l’ensenyament i la cultura. L’Escola Normal de la Generalitat va formar mestres en la pedagogia activa i en català, i el 1933 la Universitat de Barcelona va obtenir l’autonomia, governada per un patronat de la Generalitat i de l’Estat. També es van impulsar la sanitat i l’assistència social i es va preparar una nova divisió territorial de Catalunya en comarques.

Macià va morir el desembre del 1933 i el Parlament va elegir president Lluís Companys, també d’ERC, que havia estat president del Parlament i ministre de Marina. La seva llei més important va ser la Llei de contractes de conreu (abril del 1934), pensada per als rabassaires i els altres pagesos que conreaven terres arrendades: allargava la durada dels contractes, els protegia dels desnonaments i els permetia accedir a la propietat de les terres que treballaven des de feia anys.

Els propietaris agraris, agrupats a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, i la Lliga s’hi van oposar, i el govern de Madrid la va portar al Tribunal de Garanties Constitucionals, que el juny del 1934 la va anul·lar perquè considerava que el Parlament català no tenia competència per aprovar-la. El Parlament la va tornar a aprovar sense canvis, i el conflicte entre la Generalitat i el govern radical de Ricardo Samper, sostingut per la CEDA, es va enverinar al llarg de l’estiu del 1934.

Les eleccions generals del novembre del 1933 van donar el govern de la República a la dreta: governava el Partit Radical d’Alejandro Lerroux amb el suport parlamentari de la CEDA, que va frenar les reformes del primer bienni. A Catalunya, l’enfrontament amb la Generalitat d’ERC va créixer arran de la Llei de contractes de conreu, que el Tribunal de Garanties Constitucionals havia anul·lat el juny del 1934 i que el Parlament de Catalunya havia tornat a aprovar.

El detonant va ser l’entrada de tres ministres de la CEDA al govern de Lerroux, el 4 d’octubre de 1934. Les esquerres ho van veure com el primer pas cap al feixisme, perquè la CEDA no acceptava clarament la República. Es va convocar una vaga general a tot Espanya, que a Astúries es va convertir en una revolució obrera.

A Catalunya, el 6 d’octubre el president Lluís Companys va proclamar des del balcó del Palau de la Generalitat «l’Estat Català dins la República Federal Espanyola». El general Domènec Batet, cap de la divisió militar de Catalunya, va declarar l’estat de guerra i va fer intervenir l’exèrcit, i a la matinada del 7 d’octubre Companys es va rendir, després d’uns combats que van causar desenes de morts.

La repressió va ser immediata. Companys i el seu govern van ser empresonats, i el 1935 el Tribunal de Garanties Constitucionals els va condemnar a trenta anys de presó per rebel·lió. Les Corts van suspendre l’Estatut d’autonomia, i milers de persones van ser detingudes a Catalunya.

Durant més d’un any la Generalitat va estar intervinguda pel govern central: la van dirigir governadors generals nomenats des de Madrid i el Parlament va quedar tancat. Es va deixar sense efecte la Llei de contractes de conreu, i molts pagesos van ser desnonats per ordre dels propietaris.

Les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 van donar la victòria al Front Popular a Espanya i, a Catalunya, al Front d’Esquerres, que aplegava ERC i els altres partits d’esquerra, davant del Front Català d’Ordre, encapçalat per la Lliga. El nou govern va decretar l’amnistia: Companys i els consellers van sortir de la presó, Companys va recuperar la presidència, el Parlament es va tornar a reunir i l’Estatut va tornar a estar vigent.

Els mesos següents van ser de forta tensió. A Catalunya es va tornar a aplicar la Llei de contractes de conreu, hi va haver vagues i conflictes laborals i la CNT va recuperar força, mentre que a Espanya creixia la violència política entre l’extrema esquerra i l’extrema dreta i una part de l’exèrcit preparava una insurrecció contra la República.

És una font primària, contemporània dels fets que tracta, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: el fragment d’un discurs parlamentari recollit al Diario de Sesiones de les Corts.

És el discurs que la diputada Clara Campoamor va pronunciar a les Corts Constituents de la Segona República l’1 d’octubre de 1931, durant el debat de la Constitució. Hi defensa que les dones tinguin dret de vot i adverteix els diputats que deixar-les al marge de la República seria un error històric.

El discurs se situa en els inicis de la Segona República (1931-1936). La República s’havia proclamat el 14 d’abril de 1931, després de les eleccions municipals del 12 d’abril, i el juny se n’havien elegit les Corts Constituents, amb majoria de republicans i socialistes.

L’octubre del 1931 aquestes Corts debatien el projecte de Constitució, i un dels punts més discutits va ser el sufragi femení, que va dividir fins i tot els republicans. La cambra el va aprovar, i les dones van votar per primera vegada en unes eleccions generals el novembre del 1933.

La primera idea és que només s’aprèn a exercir la llibertat exercint-la. Campoamor respon així als qui deien que les dones encara no estaven preparades per votar: amb la frase de Humboldt, defensa que l’única manera de madurar políticament és «caminar dentro de ella», és a dir, votar. Negar-los el vot perquè no hi estaven preparades era condemnar-les a no estar-ho mai.

La segona idea és l’advertència als diputats: deixar les dones al marge seria un «error histórico» per a la mateixa República, que es privaria d’una força nova que li havia donat suport. Campoamor contesta així la por, compartida per una part de l’esquerra, que les dones votessin el que els diguessin els capellans; per a ella, un règim democràtic no podia excloure la meitat de la població.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) havia desprestigiat la monarquia d’Alfons XIII, que l’havia acceptada. Després de la caiguda del dictador, els republicans espanyols i catalans van signar el Pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), al qual es van afegir els socialistes, per portar la República. El govern de l’almirall Aznar va convocar eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931, que es van viure com un plebiscit sobre la monarquia.

Les candidatures republicanes i socialistes van guanyar a la majoria de les capitals de província. El 14 d’abril es va proclamar la República a Eibar, a Barcelona i a Madrid, i Alfons XIII va marxar a l’exili sense abdicar. A Barcelona, Francesc Macià, d’Esquerra Republicana de Catalunya, va proclamar la República Catalana, que, després de negociar amb el govern de Madrid, es va convertir en la Generalitat de Catalunya.

El poder el va assumir un Govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora, amb republicans de dreta i d’esquerra, socialistes i nacionalistes catalans i gallecs, que va governar per decret fins que es van reunir les Corts. Va aprovar les primeres reformes: els decrets laborals del socialista Francisco Largo Caballero, ministre de Treball, i la reforma militar de Manuel Azaña, ministre de la Guerra, que oferia el retir amb el sou sencer als oficials que no volguessin jurar fidelitat a la República.

El 28 de juny de 1931 es van fer les eleccions a Corts Constituents, amb sufragi universal masculí. La conjunció republicanosocialista va obtenir una àmplia majoria, i el PSOE va ser el grup més nombrós. L’octubre, Azaña va passar a presidir el govern i, un cop aprovada la Constitució, Alcalá-Zamora va ser elegit president de la República i Azaña va formar un govern de republicans d’esquerra i socialistes, sense els radicals d’Alejandro Lerroux.

La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, definia Espanya com una «República democrática de trabajadores de toda clase», amb la sobirania en el poble. El poder legislatiu era en mans d’una sola cambra, les Corts, i el cap de l’Estat era el president de la República, elegit per sis anys. L’Estat era «integral», compatible amb l’autonomia de municipis i regions, cosa que obria la porta als estatuts d’autonomia.

La Constitució separava l’Església i l’Estat: establia la llibertat de consciència i de cultes, permetia el matrimoni civil i el divorci i prohibia als ordes religiosos dedicar-se a l’ensenyament. Incloïa també una àmplia declaració de drets individuals i socials, i reconeixia el vot a les dones, aprovat després d’un debat que va encapçalar Clara Campoamor. Era una constitució democràtica i progressista, però les seves mesures religioses van dividir el país des del primer moment.

A les eleccions a Corts Constituents del 28 de juny de 1931 va guanyar àmpliament la conjunció de republicans i socialistes, i el PSOE va ser la minoria més nombrosa. Amb Manuel Azaña al capdavant del govern des de l’octubre, republicans d’esquerra i socialistes es van proposar modernitzar el país amb un programa de reformes que afectava el treball, el camp, l’exèrcit, l’Església i l’escola.

En el món laboral, el ministre de Treball, Francisco Largo Caballero, va crear els jurats mixtos per negociar salaris i condicions, i va estendre la jornada de vuit hores al camp. La Llei de reforma agrària, aprovada el setembre del 1932, volia expropiar, amb indemnització, una part dels grans latifundis del sud per repartir-los entre els jornalers, però l’Institut de Reforma Agrària va tenir pocs recursos i es va aplicar molt lentament.

El mateix setembre del 1932 les Corts van aprovar l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que restablia la Generalitat amb Parlament i govern propis, presidida per Francesc Macià. En matèria religiosa, el govern va dissoldre la Companyia de Jesús (1932) i, el 1933, va aprovar la llei de congregacions, que prohibia als ordes religiosos dedicar-se a l’ensenyament. Per substituir-ne les escoles i lluitar contra l’analfabetisme, el ministeri d’Instrucció Pública va construir milers d’escoles, va crear places de mestres i va impulsar les Missions Pedagògiques, que portaven la cultura als pobles.

Les reformes van topar amb una forta oposició dels grans propietaris, de l’Església i d’una part de l’exèrcit, i el 10 d’agost de 1932 el general José Sanjurjo es va revoltar a Sevilla. El cop va fracassar en poques hores i Sanjurjo va ser condemnat a mort, tot i que la pena li va ser commutada; de retruc, el fracàs del cop va accelerar l’aprovació de l’Estatut i de la reforma agrària.

Per l’esquerra, la CNT, on pesaven molt els sectors més radicals, vinculats a la FAI, considerava la República un règim burgès i va optar per la insurrecció. El gener del 1932 els miners de l’Alt Llobregat i el Cardener es van revoltar a Fígols, Berga, Sallent i Cardona i van proclamar el comunisme llibertari; l’exèrcit va sufocar la revolta i el govern va deportar a l’Àfrica alguns dirigents anarquistes.

La conflictivitat va continuar el 1933 amb noves vagues generals i insurreccions anarquistes. La del gener del 1933 va acabar a Casas Viejas (Cadis) amb una repressió brutal de la Guàrdia d’Assalt contra els jornalers revoltats, que va desgastar molt el govern d’Azaña. Atacat per la dreta i per l’esquerra obrera, el govern va caure el setembre del 1933, i les eleccions del novembre, les primeres eleccions generals en què van votar les dones, les va guanyar la dreta.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: un discurs pronunciat per Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona el 14 d’abril de 1931.

En el discurs, Macià proclama la República Catalana com a estat integrant d’una Federació Ibèrica, assumeix provisionalment la presidència del govern de Catalunya i demana el suport dels altres pobles d’Espanya i del món contra la monarquia borbònica.

El discurs se situa a l’inici de la Segona República (1931-1936), el mateix 14 d’abril de 1931. Dos dies abans, a les eleccions municipals del 12 d’abril, les candidatures republicanes havien guanyat a la majoria de les grans ciutats, i a Catalunya la vencedora havia estat Esquerra Republicana de Catalunya, fundada feia poques setmanes.

Arran d’aquells resultats, aquell dia es va proclamar la República a Barcelona i a Madrid, i el rei Alfons XIII va marxar cap a l’exili. A Catalunya començava una etapa d’autogovern que culminaria amb l’Estatut del 1932.

En aquest fragment, Macià adreça una crida a tots els pobles d’Espanya i del món perquè donin suport, almenys «espiritualment», a la República que acaba de proclamar i se situïn com ell enfront de la monarquia borbònica, que considera abatuda. Busca la solidaritat dels altres pobles peninsulars, d’acord amb la idea d’una federació de repúbliques ibèriques, i el reconeixement internacional.

A més, Macià parla com el cap d’un estat sobirà: ofereix l’esforç del «poble renaixent» català per afermar la pau internacional, com si Catalunya fos un membre més de la comunitat de nacions. Aquesta proclamació sobirana va xocar amb el Govern provisional de la República, i tres dies després Macià va acceptar convertir la República Catalana en la Generalitat de Catalunya.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) havia desacreditat la monarquia d’Alfons XIII, que l’havia acceptada. Després de la caiguda del dictador, les forces republicanes, amb els catalanistes d’esquerra, van signar el Pacte de Sant Sebastià (agost del 1930) per posar fi a la monarquia, i el govern de l’almirall Aznar va convocar eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931.

Les eleccions es van convertir en un plebiscit sobre la monarquia. A Catalunya la gran vencedora va ser Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un partit creat el març del 1931 que unia l’Estat Català de Francesc Macià, el Partit Republicà Català de Lluís Companys i el grup de L’Opinió, i que va superar la Lliga Regionalista.

El 14 d’abril, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, i poc després Francesc Macià, des del Palau de la Diputació, a la mateixa plaça de Sant Jaume, va proclamar la República Catalana dins una federació ibèrica. Per resoldre el conflicte amb el Govern provisional, el 17 d’abril tres ministres, entre ells el català Lluís Nicolau d’Olwer, van viatjar a Barcelona i van pactar amb Macià que la República Catalana es convertiria en un govern autònom, la Generalitat de Catalunya, que redactaria un estatut d’autonomia i el presentaria a les Corts.

Les principals forces polítiques catalanes eren ERC, republicana, catalanista i d’esquerres, amb el suport de les classes mitjanes, dels rabassaires i d’una part dels obrers, que va dominar la Generalitat, i la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, conservadora, que representava la burgesia. El moviment obrer estava dominat per la CNT, anarcosindicalista, que rebutjava la política parlamentària.

La Generalitat provisional va encarregar a una comissió la redacció de l’estatut, que es va enllestir a Núria el juny del 1931. L’Estatut de Núria definia Catalunya com un estat autònom dins una República federal, i el poble català el va aprovar en referèndum el 2 d’agost de 1931 amb un suport aclaparador.

La Constitució del desembre del 1931, però, va definir un «Estat integral», compatible amb les autonomies però no federal, i les Corts van retallar l’estatut en un debat llarg i tens, amb l’oposició de les dretes. Després del cop d’estat fallit del general Sanjurjo, l’agost del 1932, les Corts el van aprovar el 9 de setembre de 1932.

L’Estatut del 1932 definia Catalunya com una regió autònoma dins l’Estat espanyol i feia oficials el català i el castellà. Creava la Generalitat, formada pel Parlament, el president i el Consell Executiu, i un Tribunal de Cassació, i li donava competències en ensenyament, cultura, ordre públic, obres públiques i dret civil, entre d’altres, amb una hisenda limitada. Era menys ambiciós que el de Núria, però va ser la primera autonomia política de la Catalunya contemporània.

Aprovat l’Estatut, el novembre del 1932 es van fer les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, que ERC va guanyar per majoria absoluta. Francesc Macià va ser elegit president de la Generalitat, i el govern va començar a rebre els traspassos de serveis i a aprovar lleis pròpies. Quan Macià va morir, el desembre del 1933, el Parlament va elegir president Lluís Companys.

Mentrestant, a les eleccions generals del novembre del 1933 havien guanyat les dretes, i a Espanya va començar a governar el Partit Radical d’Alejandro Lerroux amb el suport de la CEDA. Un govern de centredreta a Madrid havia de conviure amb un govern d’esquerres a Barcelona.

El gran conflicte va ser la Llei de contractes de conreu (1934), que permetia als rabassaires i a altres conreadors comprar les terres que treballaven des de feia més de divuit anys. Els propietaris de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la Lliga s’hi van oposar, i el Tribunal de Garanties Constitucionals la va anul·lar el juny del 1934. El Parlament la va tornar a aprovar, i la tensió entre els governs de Madrid i de Barcelona es va disparar.

Quan el 4 d’octubre de 1934 tres ministres de la CEDA van entrar al govern, les esquerres ho van veure com un pas cap al feixisme i van convocar una vaga general. El 6 d’octubre, Companys va proclamar «l’Estat Català dins la República Federal Espanyola», però l’exèrcit, dirigit pel general Batet, va sufocar la revolta en poques hores i el govern de la Generalitat va ser detingut.

La repressió va ser dura: l’Estatut va quedar suspès, milers de persones van ser detingudes, molts ajuntaments d’esquerres van ser destituïts i Companys i els seus consellers van ser jutjats i condemnats a trenta anys de presó. El govern de Madrid va nomenar un governador general de Catalunya.

A les eleccions del 16 de febrer de 1936 el Front Popular va guanyar a Espanya, i a Catalunya el Front d’Esquerres, una coalició d’ERC, els socialistes, els comunistes i altres forces d’esquerra, va derrotar el Front Català d’Ordre, encapçalat per la Lliga. El nou govern va amnistiar els presos, Companys va tornar a la presidència de la Generalitat i es va restablir l’Estatut.

Els mesos següents van ser de gran tensió. La Generalitat va tornar a aplicar la Llei de contractes de conreu, amb l’hostilitat dels propietaris; la conflictivitat obrera va créixer, amb vagues impulsades per la CNT, i la violència política entre l’extrema esquerra i l’extrema dreta es va estendre per tot Espanya, mentre una part de l’exèrcit preparava el cop d’estat contra la República que va esclatar el juliol del 1936.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter jurídic i polític. Per la naturalesa, és un text legal.

Recull uns articles del capítol V de la Llei de contractes de conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya, signada pel president de la Generalitat, Lluís Companys, l’11 d’abril de 1934 i publicada l’endemà al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya. Aquests articles regulen el dret dels pagesos que conreen una terra per contracte a comprar-la al propietari.

La llei se situa a la Segona República (1931-1936), en concret el 1934. A Catalunya governava Esquerra Republicana, amb Lluís Companys de president des de feia pocs mesos, i aplicava l’Estatut d’autonomia del 1932.

A Espanya, en canvi, des de les eleccions del novembre del 1933 governaven els radicals amb el suport de la CEDA, en l’anomenat bienni conservador o radical-cedista, de manera que el govern d’esquerres català convivia amb un govern de centredreta a Madrid.

L’article 44 fixa les condicions perquè el pagès que conrea una terra per contracte la pugui comprar pagant-ne el valor al propietari, com diu l’article 43. Calen tres requisits alhora: que sigui una terra conreada amb un contracte agrícola regulat per la llei; que el contracte hagi durat més de divuit anys; i que la terra l’hagi treballat directament qui la vol comprar o la seva família.

Era la mesura més innovadora de la llei: permetia que els rabassaires i els parcers que feia molts anys que treballaven la mateixa terra se’n fessin propietaris, i per això els propietaris s’hi van oposar.

Al camp català, sobretot a les zones de vinya, molts pagesos treballaven terres que no eren seves amb contractes de rabassa morta o de parceria, i havien de lliurar al propietari una part de la collita. Des de la crisi de la fil·loxera, a finals del segle XIX, els rabassaires reclamaven contractes més justos i l’accés a la propietat. S’organitzaven a la Unió de Rabassaires, propera a ERC, mentre que els propietaris s’agrupaven a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), que tenia el suport de la Lliga.

Per resoldre aquest conflicte, el govern d’ERC va impulsar la Llei de contractes de conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya i promulgada l’abril del 1934. La llei donava estabilitat als contractes i permetia als conreadors comprar les terres que treballaven des de feia més de divuit anys.

L’IACSI i la Lliga Catalana s’hi van oposar i van impulsar un recurs d’inconstitucionalitat davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, que el juny del 1934 va anul·lar la llei perquè considerava que la Generalitat no tenia competència per aprovar-la. El Parlament de Catalunya la va tornar a aprovar, i el conflicte intern es va convertir en un enfrontament entre el govern d’esquerres de Catalunya i el govern de centredreta de Madrid.

El 4 d’octubre de 1934 van entrar tres ministres de la CEDA al govern de Lerroux. Les esquerres ho van veure com l’arribada del feixisme al poder i van convocar una vaga general revolucionària, que a Astúries es va convertir en una revolució obrera armada, aixafada per l’exèrcit.

A Catalunya, el 6 d’octubre Lluís Companys va proclamar «l’Estat Català dins la República Federal Espanyola». El general Batet va declarar l’estat de guerra i, després d’uns enfrontaments armats que van causar desenes de morts, el govern de la Generalitat es va rendir la matinada del 7. La vaga general també va fracassar a Barcelona, perquè la CNT no s’hi va sumar.

Les conseqüències van ser molt dures. Companys i els consellers van ser empresonats i condemnats a trenta anys de presó, i molts alcaldes i ajuntaments d’esquerres van ser destituïts. L’Estatut va quedar suspès: el govern de Madrid va nomenar un governador general i un Consell de la Generalitat designat des de Madrid. L’autonomia va quedar suspesa de fet fins que les esquerres van guanyar les eleccions del febrer del 1936.

Després de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931, la Generalitat provisional de Francesc Macià va encarregar la redacció d’un estatut d’autonomia. Una comissió el va redactar a Núria el juny del 1931, i el poble català el va aprovar en referèndum el 2 d’agost amb més del 99 % dels vots. L’Estatut de Núria definia Catalunya com un estat autònom dins una República federal.

Les Corts constituents, però, van aprovar el desembre del 1931 una Constitució que definia un «Estat integral», no federal, i van retallar l’estatut en un debat llarg. Finalment el van aprovar el setembre del 1932, després del cop fallit del general Sanjurjo.

L’Estatut del 1932 definia Catalunya com una regió autònoma dins l’Estat espanyol i declarava oficials el català i el castellà. Instituïa la Generalitat, formada pel Parlament, el president i el Consell Executiu, i un Tribunal de Cassació, i li donava competències en ordre públic, ensenyament i cultura, dret civil, obres públiques i administració local, entre d’altres, amb una hisenda pròpia limitada.

La Generalitat, governada per ERC, primer amb Macià i des del 1934 amb Lluís Companys, va desplegar una obra de govern reformista. La llei més important va ser la Llei de contractes de conreu (1934), que volia resoldre el conflicte dels rabassaires i facilitar-los l’accés a la propietat de la terra.

En la política educativa i lingüística, la Generalitat va promoure l’escola en català i la renovació pedagògica, va crear nous centres i, el 1933, va obtenir l’autonomia de la Universitat de Barcelona. També va fomentar la cultura catalana amb biblioteques, museus i ajuts a la creació, i va fer del català la llengua de l’administració catalana.

Aquesta obra es va veure interrompuda pels Fets d’Octubre del 1934, que van suspendre l’autonomia, i es va reprendre el febrer del 1936, fins que l’esclat de la guerra ho va capgirar tot.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter juridicopolític. Per la naturalesa, és un text: un fragment d’un document públic i legal.

És un fragment de la Constitució de la República espanyola, aprovada per les Corts Constituents el 9 de desembre de 1931. Recull l’article primer, que defineix el nou règim —una república democràtica, amb sobirania popular, un Estat integral compatible amb les autonomies i una nova bandera—, i l’article tercer, que declara que l’Estat no té religió oficial.

La Constitució se situa el 1931, en els inicis de la Segona República (1931-1936). La República s’havia proclamat el 14 d’abril de 1931, després que republicans i socialistes guanyessin les eleccions municipals a les grans ciutats, i el juny es van elegir unes Corts Constituents, amb majoria republicana i socialista, que van redactar aquesta constitució. Començava així el primer bienni, el reformista, que va durar fins al 1933.

L’article primer defineix Espanya com una «República democrática de trabajadores de toda clase», una fórmula que reflecteix el pes dels socialistes a les Corts i el caràcter social del nou règim. Afirma la sobirania popular: tots els poders «emanan del pueblo», i ja no es comparteixen entre el rei i les Corts, com a la Constitució del 1876.

L’Estat «integral» era una via intermèdia entre l’Estat unitari i el federal, que permetia que regions com Catalunya tinguessin un estatut d’autonomia. L’article també adopta una nova bandera tricolor, vermella, groga i morada, símbol de la ruptura amb la monarquia.

L’article tercer separa l’Església i l’Estat: en declarar que l’Estat no té religió oficial, posa fi a la confessionalitat catòlica i obre el pas a la llibertat de cultes. Va ser un dels punts que més van enfrontar la República amb l’Església i amb els catòlics conservadors.

Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 es van convertir en un plebiscit sobre la monarquia d’Alfons XIII, desprestigiada pel seu suport a la dictadura de Primo de Rivera. Les candidatures republicanes i socialistes, unides pel Pacte de Sant Sebastià (1930), van guanyar a la majoria de les capitals de província. El 14 d’abril es va proclamar la República a Eibar i, després, a Barcelona, a Madrid i a moltes altres ciutats, enmig de l’alegria popular, i el rei va abandonar Espanya sense abdicar.

A Barcelona, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament, i Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, guanyadora de les eleccions a Catalunya, va proclamar la República Catalana com a estat integrant d’una federació ibèrica. Tres dies després, tres ministres del Govern provisional van pactar amb Macià que la República Catalana es convertís en la Generalitat de Catalunya, un govern autònom provisional que havia de redactar un estatut d’autonomia.

A Madrid es va formar un Govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora, un republicà catòlic i moderat, amb ministres republicans, socialistes i nacionalistes. Entre els dirigents d’aquells anys destaquen també Manuel Azaña, ministre de la Guerra i després cap del govern, que va impulsar les grans reformes; el socialista Francisco Largo Caballero, ministre de Treball, i Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, que governaria en el segon bienni.

Les Corts Constituents, elegides el juny del 1931, van aprovar la Constitució el 9 de desembre. Era una constitució democràtica i avançada, que definia Espanya com una «República democrática de trabajadores de toda clase» i com un Estat integral, compatible amb l’autonomia de municipis i regions: per aquesta via Catalunya va obtenir el seu Estatut el 1932.

El poder legislatiu residia en una sola cambra, les Corts, elegides per sufragi universal, que per primera vegada incloïa les dones. El cap de l’Estat era el president de la República, elegit per sis anys —el primer va ser Alcalá-Zamora—, que nomenava el cap del govern, el qual necessitava la confiança de les Corts. Un Tribunal de Garanties Constitucionals vetllava pel compliment de la Constitució.

La Constitució contenia una àmplia declaració de drets individuals i socials: la igualtat davant la llei, la llibertat d’expressió i de reunió, l’ensenyament primari obligatori i gratuït, i la possibilitat d’expropiar la propietat per utilitat social. Els articles sobre l’Església van ser els més polèmics: l’Estat no tenia religió oficial, es reconeixien el matrimoni civil i el divorci, i els ordes religiosos no podrien dedicar-se a l’ensenyament.

Durant el bienni d’esquerres o reformista (1931-1933), els governs de republicans d’esquerra i socialistes, presidits per Niceto Alcalá-Zamora i, des de l’octubre del 1931, per Manuel Azaña, van emprendre un ampli programa de reformes per modernitzar Espanya. En l’àmbit laboral, el ministre de Treball, el socialista Francisco Largo Caballero, va aprovar uns decrets que establien la jornada de vuit hores al camp, els jurats mixtos per negociar salaris i condicions de treball, i el decret de termes municipals, que obligava els patrons a contractar primer els jornalers del mateix municipi.

La reforma militar, impulsada per Manuel Azaña com a ministre de la Guerra el 1931, volia un exèrcit més petit, modern i fidel a la República. Una llei permetia als oficials retirar-se amb el sou sencer si no volien jurar fidelitat al nou règim; es van reduir les divisions, es van suprimir les capitanies generals i es va tancar l’Acadèmia General Militar de Saragossa. Molts militars ho van viure com una agressió.

La República va separar l’Església i l’Estat. Va dissoldre la Companyia de Jesús el gener del 1932 i en va confiscar els béns, va aprovar el divorci i el matrimoni civil, va secularitzar els cementiris i, amb la llei de congregacions del 1933, va prohibir als ordes religiosos dedicar-se a l’ensenyament. Aquestes mesures van enfrontar el govern amb l’Església i amb bona part dels catòlics.

La reforma més esperada era l’agrària. La Llei de reforma agrària, aprovada el setembre del 1932, preveia expropiar, amb indemnització, una part dels latifundis, sobretot a Andalusia i a Extremadura, per assentar-hi pagesos sense terra. L’Institut de Reforma Agrària, que l’havia d’aplicar, va tenir pocs recursos, i els resultats van ser molt limitats: va decebre els jornalers i va alarmar els propietaris.

La gran aposta de la República va ser l’educació. Per combatre un analfabetisme que afectava una part molt gran de la població, el govern va crear milers d’escoles i places de mestres, i en va millorar els sous i la formació. Les Missions Pedagògiques portaven biblioteques, teatre, cinema i música als pobles més aïllats, i a Catalunya la Generalitat va impulsar l’ensenyament en català.

Aquestes reformes van topar amb la resistència dels grans propietaris, de l’Església i d’una part de l’exèrcit, i amb la impaciència de la CNT. El desgast del govern d’Azaña va portar a les eleccions del novembre del 1933, que van guanyar les dretes.