Història, PAU 2023 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

És una font primària de caràcter polític. Per la naturalesa, és una fotografia, que es conserva a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet.

Mostra l’acte de presa de possessió de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat restaurada, celebrat a Barcelona el 24 d’octubre de 1977. Tarradellas, que presidia la Generalitat a l’exili, tornava a Catalunya després de gairebé quaranta anys.

La fotografia se situa en la Transició a la democràcia (1975-1986), pocs mesos després de les primeres eleccions democràtiques, del 15 de juny de 1977. A Catalunya les van guanyar les esquerres, i els parlamentaris catalans van reclamar el restabliment de la Generalitat. El govern d’Adolfo Suárez la va restablir provisionalment el setembre del 1977 i va acceptar el retorn de Tarradellas, abans i tot que s’aprovés la Constitució del 1978.

La fotografia mostra el moment central de l’acte de presa de possessió de Tarradellas: darrere d’una tribuna plena de micròfons, un grup d’autoritats, entre les quals hi ha un militar d’uniforme, aplaudeix en un saló presidit per un gran retrat del rei Joan Carles I amb el seu fill, el príncep Felip.

Al centre, amb el braç aixecat, hi ha Josep Tarradellas, que acaba de prendre possessió com a president de la Generalitat. Al seu costat, somrient i aplaudint, hi ha Adolfo Suárez, president del govern espanyol.

La presència de Suárez i el retrat del rei mostren que la Generalitat es restablia per un pacte amb el govern de Madrid i dins de la nova monarquia, abans de la Constitució.

A les eleccions generals del 15 de juny de 1977, les primeres democràtiques des del 1936, a Catalunya van guanyar les esquerres: els Socialistes de Catalunya van ser la força més votada, seguits del PSUC. Els diputats i senadors elegits a Catalunya es van constituir en Assemblea de Parlamentaris i van reclamar al president Adolfo Suárez el restabliment de la Generalitat i un estatut d’autonomia.

La pressió popular es va fer evident l’Onze de Setembre del 1977, quan centenars de milers de persones es van manifestar a Barcelona amb el lema «Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia». Suárez va optar per negociar directament amb Josep Tarradellas, el president de la Generalitat a l’exili, que acceptava la monarquia i la unitat de l’Estat.

Un decret llei del 29 de setembre de 1977 va restablir provisionalment la Generalitat. El 23 d’octubre Tarradellas va tornar a Barcelona i, des del balcó del Palau de la Generalitat, va pronunciar la frase «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!». L’endemà en va prendre possessió i, unes setmanes després, va formar un govern d’unitat amb representants dels principals partits, que havia de preparar el pas a l’autonomia.

El 1978 una comissió de vint parlamentaris va redactar el projecte d’Estatut al parador de Sau, i per això se’l coneix com a Estatut de Sau. Un cop aprovada la Constitució, el text es va negociar amb la comissió constitucional del Congrés; el 25 d’octubre de 1979 els catalans el van aprovar en referèndum, amb una àmplia majoria de vots favorables, i les Corts el van ratificar: es va promulgar el 18 de desembre de 1979.

L’Estatut del 1979 definia Catalunya com una nacionalitat que accedia a l’autogovern d’acord amb la Constitució. Les institucions de la Generalitat eren el Parlament, elegit per sufragi universal, que feia les lleis i elegia el president; el president de la Generalitat, i el Consell Executiu o Govern. Preveia també un Tribunal Superior de Justícia, que culminaria l’organització judicial a Catalunya.

El català era la llengua pròpia de Catalunya i oficial juntament amb el castellà. La Generalitat assumia competències en ensenyament, cultura, sanitat, dret civil català, agricultura, urbanisme i mitjans de comunicació, entre d’altres, i podia crear una policia pròpia. Les competències, però, s’havien de traspassar a poc a poc, i el finançament depenia de l’Estat.

Aprovat l’Estatut, el 20 de març de 1980 es van fer les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Les va guanyar Convergència i Unió (CiU), la coalició nacionalista de centredreta de Jordi Pujol, amb 43 dels 135 diputats.

La seguien els Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), amb 33 escons; el PSUC, amb 25; Centristes de Catalunya-UCD, amb 18; Esquerra Republicana de Catalunya, amb 14, i el Partit Socialista d’Andalusia, amb 2. Les esquerres havien guanyat a Catalunya les eleccions generals del 1977 i del 1979, però en les primeres autonòmiques el nacionalisme moderat va passar al davant.

Sense majoria absoluta, Pujol va ser investit president el 1980 amb el suport de Centristes de Catalunya-UCD i d’Esquerra Republicana, que va obtenir la presidència del Parlament per a Heribert Barrera. Va formar el seu primer govern, que va substituir el govern provisional de Tarradellas.

El primer govern Pujol (1980-1984) va haver de construir l’administració autonòmica i negociar els traspassos de competències de l’Estat en un clima difícil: el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 i la LOAPA del 1982, una llei pactada per la UCD i el PSOE per harmonitzar les autonomies, que els nacionalistes veien com una retallada i que el Tribunal Constitucional va anul·lar en bona part el 1983.

Entre les lleis més importants hi ha la Llei de normalització lingüística (1983), que volia estendre l’ús del català a l’ensenyament, l’administració i els mitjans de comunicació; la llei que va crear la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1983), d’on van sortir TV3 i Catalunya Ràdio, i la llei de la policia de la Generalitat, que va reorganitzar els Mossos d’Esquadra com a policia autonòmica.

A les eleccions del 29 d’abril de 1984, CiU va obtenir la majoria absoluta, amb 72 diputats, i Pujol va governar sol. La Generalitat sorgida d’aquestes eleccions va continuar desplegant l’autogovern en ensenyament, sanitat i cultura, i va consolidar els nous mitjans públics en català. El 1986, l’any de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, Catalunya ja tenia unes institucions d’autogovern consolidades.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: el fragment d’un memorial, és a dir, d’un escrit de queixa i de petició adreçat al rei.

És el Memorial de Greuges, que una comissió de representants catalans va lliurar al rei Alfons XII a Madrid el 10 de març de 1885. Hi exposen els greuges, és a dir, les queixes, de Catalunya: el centralisme ofega la vida de les regions, el sistema administratiu propi s’ha substituït pel castellà i després per una còpia del francès, i el català s’ha desterrat de l’escola, de la contractació i dels tribunals. Tot i això, proclamen la seva fidelitat a la unitat d’Espanya.

El Memorial se situa el 1885, en el règim de la Restauració (1875-1931), dins la seva primera etapa (1875-1898), quan conservadors i liberals s’alternaven al govern sota la Constitució del 1876, que organitzava un Estat molt centralista.

És també el moment del naixement del catalanisme polític, que passava de la defensa cultural de la Renaixença a les reivindicacions polítiques. El Memorial va sorgir de la protesta contra dos projectes del govern: un tractat comercial amb el Regne Unit, que amenaçava la indústria catalana, i la unificació del Codi civil, que posava en perill el dret civil català.

La primera idea és la crítica al centralisme. Els autors no volen trencar la unitat d’Espanya; al contrari, diuen que la volen enfortir, però creuen que el camí no és «ofegar i destruir la vida regional» en benefici del centre, sinó deixar que les províncies es desenvolupin lliurement. És el plantejament regionalista del primer catalanisme: una Espanya més forta perquè les regions tenen vida pròpia.

La segona idea és la situació de la llengua. El català només es pot fer servir a casa i en la conversa familiar: s’ha desterrat de les escoles, de la contractació pública i dels tribunals, on sovint jutges i testimonis no s’entenen. El Memorial denuncia així que la llengua del país no té cap reconeixement oficial, una reivindicació que el catalanisme mantindria des d’aleshores.

Valentí Almirall, que venia del republicanisme federal, havia organitzat el Primer Congrés Catalanista (1880) i el 1882 havia fundat el Centre Català, la primera entitat política del catalanisme, que volia aplegar catalanistes de totes les tendències. Des del Centre Català va impulsar el Memorial de Greuges, que ell mateix va redactar en bona part i que una comissió va lliurar al rei Alfons XII el 10 de març de 1885.

El Memorial era alhora un document de reivindicació i de protesta. Denunciava que la monarquia no atenia Catalunya ni administrativament ni políticament, i demanava el respecte i la restitució de les llibertats perdudes, en especial el dret civil propi i la llengua. També protestava contra mesures concretes del govern, com els tractats comercials que obrien el mercat espanyol als productes estrangers, i defensava el proteccionisme que reclamava la indústria catalana.

Set anys més tard, el 1892, la Unió Catalanista, una federació d’entitats catalanistes creada el 1891, va aprovar a Manresa les Bases per a la Constitució Regional Catalana, conegudes com a Bases de Manresa. Les van promoure els sectors conservadors del catalanisme, amb Lluís Domènech i Montaner com a president de l’assemblea i Enric Prat de la Riba com a secretari.

Les Bases eren un projecte d’autonomia per a Catalunya dins de l’Estat espanyol. El poder central es reservava les relacions exteriors, l’exèrcit, les duanes i les grans obres públiques, i Catalunya tindria les seves Corts, un poder executiu i uns tribunals propis, i el català com a única llengua oficial. Però era un projecte molt conservador: les Corts catalanes s’elegirien per sufragi corporatiu, restringit als caps de casa agrupats per oficis i professions, i no per sufragi universal.

La diferència entre els dos documents és clara. El Memorial era un text reivindicatiu, adreçat al rei, que recollia queixes generals i conjunturals contra la política del govern i no proposava cap organització política nova. Les Bases, en canvi, eren una carta constitucional regional: un programa articulat que definia com s’havia d’organitzar i governar Catalunya. Entre l’un i l’altre, el catalanisme havia passat de la protesta a la proposta i, alhora, de la direcció progressista d’Almirall a la conservadora de la Unió Catalanista.

Durant la primera etapa de la Restauració, el catalanisme va passar de la Renaixença literària i cultural, que havia restaurat els Jocs Florals el 1859, a l’acció política. En aquest pas es van definir dos grans corrents: un de conservador i catòlic, i un altre de progressista i laic, que procedia del republicanisme federal.

El corrent conservador tenia un nucli important a Vic, d’on li ve el nom de vigatanisme: un grup de clergues i intel·lectuals catòlics, com el canonge Jaume Collell, que des del setmanari La Veu del Montserrat defensava una Catalunya tradicional i catòlica. La seva gran figura va ser Josep Torras i Bages, que el 1899 va ser nomenat bisbe de Vic.

A La tradició catalana (1892), Torras i Bages va definir un catalanisme catòlic i conservador: Catalunya era una nació forjada pel cristianisme, i la seva identitat es basava en la religió, la família i la propietat, uns fonaments que el liberalisme centralista posava en perill. Se li atribueix la frase «Catalunya serà cristiana o no serà». Aquest regionalisme tradicionalista va influir molt en el catalanisme conservador posterior.

L’altre corrent el va encapçalar Valentí Almirall (1841-1904). Havia estat republicà federal, seguidor de Pi i Margall, però el fracàs de la Primera República el va portar a defensar un catalanisme progressista, laic i democràtic, independent dels partits espanyols. El 1879 va fundar el Diari Català, el primer diari en català, i el 1880 va organitzar el Primer Congrés Catalanista.

El 1882 Almirall va fundar el Centre Català, una entitat política que volia unir tots els catalanistes al marge dels partits espanyols, i el 1886 va publicar Lo catalanisme, on exposava la seva doctrina: Catalunya tenia una personalitat pròpia, diferent de la castellana, i calia organitzar l’Estat de manera federal perquè se li reconegués l’autogovern.

Els dos corrents van coincidir en la mobilització que va conduir al Memorial de Greuges, però les diferències de fons entre el laïcisme d’Almirall i el catolicisme conservador van portar els moderats a deixar el Centre Català i a fundar la Lliga de Catalunya el 1887, l’antecedent de la Unió Catalanista.

És un quadre estadístic, una font de caràcter judicial i social. És una font primària i oficial: les dades les va publicar el mateix règim franquista.

Recull el nombre total de reclusos a les presons espanyoles del 1940 al 1947, i el desglossa en homes i dones. Les dades surten del quadre «Reclusos en las fechas que se detallan», de l’Anuario año 1955 del Ministeri de Justícia, publicat a Madrid el 1955.

L’anuari es va publicar el 1955, en ple franquisme (1939-1975), però les dades corresponen a la primera etapa del règim, la de la postguerra. Després de la victòria a la Guerra Civil, la dictadura va empresonar centenars de milers de republicans i opositors, i les presons es van omplir molt per sobre de la seva capacitat.

El 1955, en canvi, el règim ja havia superat l’aïllament internacional, després dels pactes amb els Estats Units del 1953, i podia presentar aquelles xifres com una cosa del passat.

La primera característica és la forta disminució del nombre de presos: el 1940 n’hi havia 270.719 i el 1947, 36.379, més de set vegades menys. La caiguda és especialment acusada entre 1941 i 1944, quan es passa de 233.373 a 74.095 reclusos. S’explica per les llibertats condicionals i els indults amb què el règim buidava unes presons massificades, i també per les execucions; no vol dir que la repressió s’acabés.

La segona característica és que les dones eren una minoria de la població reclusa: el 1940 eren 23.232, menys d’un 9 % del total, davant de 247.487 homes. El nombre de dones també baixa, fins a 3.999 el 1947, però una mica més a poc a poc que el dels homes, de manera que el seu pes en el total puja fins a prop d’un 11 %. El 1944 la taula no dona dades per sexe.

Acabada la guerra, el 1939, la dictadura de Franco va organitzar una repressió sistemàtica contra els vençuts, per castigar-los i per evitar qualsevol resistència. Centenars de milers de soldats i civils republicans van passar per camps de concentració i per presons massificades, com mostren les xifres oficials del 1940, i molts presos van haver de treballar en batallons de treballadors i en colònies penitenciàries.

La jurisdicció militar jutjava en consells de guerra sumaríssims, sense garanties, els acusats de «rebel·lió militar», una acusació que capgirava els fets, ja que els rebels havien estat els militars colpistes. Milers de persones van ser afusellades; entre elles, el president de la Generalitat Lluís Companys, lliurat per la Gestapo i executat a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940.

A més, el règim va crear jurisdiccions especials: la Llei de responsabilitats polítiques (1939) castigava amb multes i confiscacions de béns els qui havien donat suport a la República, i la Llei de repressió de la maçoneria i el comunisme (1940) perseguia maçons i comunistes. Les depuracions van expulsar de la feina funcionaris i mestres considerats desafectes al règim.

Davant d’aquesta repressió, l’oposició interior va tenir molt poc pes a la postguerra immediata. Els partits i sindicats que intentaven reorganitzar-se en la clandestinitat —el PCE, el PSOE, la CNT, la UGT, el PSUC, ERC i d’altres— patien caigudes i detencions constants dels seus militants, i molts dirigents van ser executats o empresonats.

La resistència armada la va protagonitzar el maquis, guerrillers que actuaven a les muntanyes de Galícia, Astúries, Lleó, Aragó, el País Valencià o Andalusia. L’octubre del 1944 uns quants milers de guerrillers organitzats pel PCE van entrar des de França per la Vall d’Aran, però la invasió va fracassar. El maquis rural es va anar extingint a finals dels anys quaranta i començament dels cinquanta, i a Barcelona hi va haver una guerrilla urbana anarquista, amb figures com Josep Lluís Facerias o Quico Sabaté.

La primera gran protesta popular a l’interior va ser la vaga de tramvies de Barcelona, el març del 1951: arran d’una pujada del preu del bitllet, la població va deixar d’agafar els tramvies durant dies, i la protesta va acabar en una vaga general. A l’exili es mantenien el govern de la República i el de la Generalitat, que esperaven en va una intervenció dels aliats contra Franco després del 1945. Els pactes amb els Estats Units i el Concordat amb el Vaticà, el 1953, van esvair aquesta esperança i van consolidar el règim.

Acabada la Guerra Civil, el 1939, el règim franquista va imposar l’autarquia: una política econòmica que pretenia que Espanya s’abastís a si mateixa, sense dependre de l’exterior, i en què l’Estat intervenia en la producció, els preus i el comerç. S’inspirava en el model dels feixismes, i l’aïllament internacional del règim després del 1945 la va reforçar.

L’Estat controlava tot el comerç exterior: calien permisos per importar i exportar, i la manca de divises, de petroli, de fertilitzants i de maquinària va provocar greus problemes d’abastiment de matèries primeres. La producció agrària i industrial va caure per sota dels nivells d’abans de la guerra, i les restriccions d’electricitat eren constants.

Per repartir els aliments escassos, el govern va establir el racionament dels productes bàsics, que va durar fins al 1952. Cada família tenia una cartilla de racionament que donava dret a unes quantitats mínimes de pa, oli, sucre o llegums a preus fixats per l’Estat, però que no arribaven per viure. Els anys quaranta van ser els «anys de la fam»: moltes famílies passaven gana, i la desnutrició va afavorir malalties com la tuberculosi.

L’escassetat va fer créixer un mercat negre, l’estraperlo, on es venien els productes racionats a preus molt més alts que els oficials. Hi havia un estraperlo de supervivència, el de la gent humil que comprava o venia petites quantitats, i un de gran escala, en què empresaris, funcionaris i persones ben relacionades amb el règim van acumular grans fortunes.

Les condicions de treball eren molt dures. Els salaris, fixats pel govern, eren molt baixos, i com que el cost de la vida pujava sense parar, el poder adquisitiu dels treballadors va caure molt per sota del d’abans de la guerra. Les jornades eren llargues, molts obrers necessitaven més d’una feina per sobreviure, i la disciplina a les fàbriques era rígida, amb la por constant a l’acomiadament i a la denúncia política.

Els sindicats obrers, com la CNT i la UGT, van quedar prohibits, i la vaga es considerava un delicte. L’única organització permesa era l’Organización Sindical, el sindicat vertical, que agrupava obligatòriament empresaris i treballadors sota el control de l’Estat i de la Falange, i que no defensava els interessos obrers. Fins als anys cinquanta, amb el final del racionament el 1952, les condicions de vida no van començar a millorar.