Història, PAU 2025 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

Per entendre la lluita obrera a Catalunya entre el 1914 i el 1923 has de començar per la CNT, el sindicat anarcosindicalista fundat a Barcelona el 1910, que durant la Primera Guerra Mundial va créixer moltíssim. Espanya era neutral i la indústria catalana va vendre teixits i altres productes als països en guerra: la producció industrial i els beneficis dels empresaris es van disparar, però els preus dels aliments van pujar molt més que els salaris, i les famílies obreres vivien cada vegada pitjor. Aquest malestar va portar molts treballadors al sindicat.

El 1917 el malestar va esclatar. L’agost, la CNT i la UGT van convocar una vaga general revolucionària a tot Espanya, que el govern va aixafar amb l’exèrcit. Aquell mateix any va triomfar a Rússia la revolució bolxevic, i el seu exemple va fer creure a molts treballadors que un canvi revolucionari era possible. Aquest rerefons explica la radicalització dels anys següents.

La conflictivitat va arribar al punt més alt el 1919 amb la vaga de La Canadenca, la principal companyia elèctrica de Barcelona. La vaga va deixar la ciutat sense llum i amb molts tramvies i fàbriques aturats durant setmanes, i va acabar amb una gran victòria: el govern va establir la jornada laboral màxima de vuit hores. En aquells anys, un dels dirigents més respectats de la CNT era Salvador Seguí, el Noi del Sucre, partidari d’una acció sindical forta però també de la negociació.

La resposta d’una part de la patronal va ser la violència, i així va començar el pistolerisme, una autèntica guerra social als carrers de Barcelona. D’una banda, la patronal pagava pistolers per matar sindicalistes, i a aquests sicaris s’hi van sumar membres dels Sindicats Lliures, uns sindicats nascuts el 1919 per enfrontar-se a la CNT; de l’altra, grups radicals de l’anarquisme responien amb atemptats contra patrons, encarregats i policies.

Entre el 1919 i el 1923 hi va haver centenars d’atemptats i d’assassinats. Quan el general Martínez Anido va ser governador civil de Barcelona, a partir del 1920, la repressió va aplicar la llei de fugues: les forces de l’ordre mataven detinguts i deien que havien intentat escapar. Entre les víctimes hi va haver l’advocat dels sindicalistes Francesc Layret, el 1920, i el president del govern Eduardo Dato, mort per anarquistes el 1921. El març del 1923, uns pistolers van assassinar Salvador Seguí al carrer. Aquella espiral de violència i la por de la burgesia a la revolució van ser l’excusa que va fer servir el setembre del 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, per fer el seu cop militar. Com veus, la lluita obrera d’aquells anys va ser alhora una lluita per millores laborals i una guerra als carrers.

Barcelona, setembre del 1888. Benvolgut amic: em pregunteu com funciona la política espanyola i per què hi ha tanta gent que en queda fora. Us ho explicaré amb franquesa. Des que el 1874 es va restaurar la monarquia dels Borbons, després de sis anys de revolucions, una república i guerres, el país es governa amb un sistema pensat per Antonio Cánovas del Castillo: el torn dinàstic. Els dos grans partits que accepten la monarquia, el Conservador de Cánovas i el Liberal de Práxedes Mateo Sagasta, s’alternen pacíficament al govern. Però aquest joc només és obert als qui accepten la monarquia i la Constitució del 1876: és excloent per naturalesa i, amb qui el qüestiona, repressiu.

En queden fora, en primer lloc, els republicans. El republicanisme va governar durant la Primera República, el 1873, i encara té molts seguidors a les ciutats. Està dividit entre els federals de Francesc Pi i Margall, els possibilistes d’Emilio Castelar i els partidaris de la insurrecció de Manuel Ruiz Zorrilla, però tots volen acabar amb la monarquia, i per això el sistema els margina i els vigila.

En segon lloc, els carlins. El carlisme defensa un altre rei, el pretendent carlí, i una monarquia tradicional i catòlica, contrària al liberalisme. Va perdre la darrera guerra el 1876, però molts dels seus partidaris, sobretot a les zones rurals de Catalunya, del País Basc i de Navarra, continuen rebutjant el sistema.

I, finalment, els obrers organitzats. Els anarquistes, molt forts aquí a Barcelona, rebutgen tota participació política, i els socialistes tot just comencen: Pablo Iglesias, un tipògraf de Madrid, va fundar el 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol, i aquest mateix agost s’ha creat a Barcelona la Unió General de Treballadors. Encara són pocs, però defensen la lluita de classes, i els governs els veuen com una amenaça.

Com s’aconsegueix que el sistema funcioni sense ells? Controlant les eleccions. Només vota una petita part dels homes, els que tenen propietats o paguen prou impostos, i fins i tot així els resultats es decideixen abans de votar: el govern que ha de guanyar prepara la llista dels qui han de sortir elegits, l’encasellat, i els cacics de cada poble s’encarreguen que surtin, amb favors, amenaces o manipulant directament les urnes. Així, les Corts no representen el país real.

Els qui protesten tampoc no tenen gaires garanties. Els drets que reconeix la Constitució es poden suspendre quan el govern ho decideix, i les autoritats en abusen; els jutges no són independents del poder polític, i molts diaris viuen dels favors del govern, que els fa servir al seu servei. En realitat, no hi ha un pluralisme polític autèntic: hi ha dos partits que es reparteixen el poder per torns.

Per a nosaltres, els fabricants, aquest sistema té un preu però també un avantatge: després de tants anys d’inestabilitat, ens dona l’ordre que necessiten els negocis, com demostra aquest any l’Exposició Universal. Aquesta és la clau de tot: l’estabilitat del sistema es paga amb l’exclusió dels qui no accepten el joc i amb la corrupció de les eleccions.

La Constitució del 1876, inspirada per Antonio Cánovas del Castillo, va ser la base del sistema de la Restauració. Es fonamentava en la sobirania compartida: el poder no venia només de la nació, sinó del rei i de les Corts junts. El rei tenia un paper central, perquè feia les lleis amb les Corts, nomenava i destituïa el govern i podia dissoldre les cambres. Les Corts eren bicamerals: un Congrés elegit i un Senat format en part per senadors per dret propi i per senadors vitalicis nomenats per la corona. L’Estat era confessional: la religió catòlica era l’oficial, l’Estat es comprometia a mantenir-ne el culte i els ministres i les altres religions només es toleraven en privat.

A més, la Constitució no fixava el tipus de sufragi, que es va deixar a lleis posteriors: va ser censatari fins al 1890 i universal masculí després, però sempre falsejat pel caciquisme. Els drets que reconeixia es podien suspendre i quedaven limitats per les lleis. L’èmfasi en les prerrogatives del rei va permetre que Alfons XIII intervingués massa en la política, i el seu suport al cop d’estat de Primo de Rivera, el 1923, va deixar sense efecte la Constitució i va acabar arrossegant la monarquia el 1931.

La Constitució del 1931, en canvi, va definir Espanya com una «república democràtica de treballadors de tota classe» i va establir que tots els poders emanaven del poble. Les Corts eren unicamerals, un sol Congrés elegit per sufragi universal, i el president de la República tenia uns poders limitats. L’Estat deixava de tenir religió oficial: se separava de l’Església i reconeixia la llibertat de consciència i de culte.

La Constitució republicana també va garantir la igualtat de drets entre els sexes: va reconèixer el vot de les dones a partir dels 23 anys i el divorci. A més, va protegir la situació dels treballadors amb el reconeixement dels seus drets socials, i va obrir la porta a l’autonomia de regions com Catalunya.

Per això només la del 1931 es considera democràtica. La del 1876 era liberal, perquè reconeixia drets i un parlament, però no democràtica: la sobirania no residia en el poble, el sufragi, censatari i després només masculí, estava falsejat pel caciquisme, el rei conservava un poder enorme i els drets i les llibertats dels ciutadans no estaven garantits. La del 1931 posava la sobirania en el poble, garantia el sufragi universal d’homes i dones i protegia els drets. En definitiva, una monarquia constitucional pot ser liberal sense ser democràtica.

La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 1914. Va ser fruit de l’auge del catalanisme polític, sobretot de la Lliga Regionalista, que des de la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba des del 1907, reclamava una institució que unís tot Catalunya. El desembre del 1913, el govern d’Eduardo Dato va permetre per decret que les diputacions s’unissin, i les quatre diputacions catalanes van formar la Mancomunitat.

La Mancomunitat va tenir tres presidents. Prat de la Riba la va dirigir fins a la seva mort, el 1917, i en va posar en marxa el gran projecte; el va succeir l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que la va presidir fins als inicis de la dictadura de Primo de Rivera. Després, la dictadura hi va col·locar Alfons Sala, un home afí al règim, fins que la va dissoldre el 1925.

La seva obra es va centrar en els serveis que l’Estat no oferia. Va construir carreteres i una xarxa telefònica que va arribar a molts pobles; va impulsar l’ensenyament tècnic i professional, amb l’Escola del Treball, i la formació de mestres i de bibliotecàries; va crear una xarxa de biblioteques populars i va donar suport a l’Institut d’Estudis Catalans i a la normalització de la llengua catalana. També va promoure una agricultura més moderna.

La Generalitat republicana, en canvi, va ser un autèntic govern autònom. Es va restablir el 1931, amb la República, i el 1932 les Corts van aprovar l’Estatut d’autonomia, que li donava un Parlament, un govern i competències pròpies. La va dirigir Esquerra Republicana de Catalunya, primer amb Francesc Macià i, després de la seva mort, amb Lluís Companys, i la seva política va ser més progressista que la que havia inspirat la Lliga. En l’ensenyament va impulsar una escola pública, laica i catalana, amb l’Escola Normal de la Generalitat i la Universitat Autònoma; en el camp, mentre la Lliga defensava els propietaris, Esquerra va aprovar el 1934 la Llei de contractes de conreu per protegir els rabassaires i altres pagesos que conreaven terres d’altri.

Per això les dues institucions tenien una naturalesa política diferent. La Mancomunitat era una unió administrativa de les diputacions provincials dins d’un estat centralista, sense poder per fer lleis, tot i que va ser la primera institució comuna de tot Catalunya des del 1714. La Generalitat era una institució d’autogovern amb poder legislatiu i executiu, reconeguda per un estatut d’autonomia dins d’una república democràtica.

Precisament per això les dues dictadures les van suprimir. Primo de Rivera va aplicar una política anticatalanista: va restringir l’ús públic del català i de la bandera catalana, i el 1925 va dissoldre la Mancomunitat. La Generalitat, suspesa després dels Fets d’Octubre del 1934 i restablerta el 1936, va ser abolida per Franco: el 1938, quan les seves tropes van entrar a Catalunya, va derogar l’Estatut, i després de la guerra el règim va perseguir la llengua i la cultura catalanes i va afusellar el president Companys, el 1940. Totes dues institucions van caure, doncs, per la voluntat de dues dictadures de suprimir qualsevol forma d’autogovern català.