Història, PAU 2024 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

És un quadre estadístic. És una font secundària, perquè l’han elaborat historiadors a partir de documents de l’època i es publica en un llibre d’història.

Prové del primer volum de la Breu història de la Guerra Civil a Catalunya, dirigida pels historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font (Edicions 62, 2005). Recull, per a cadascun dels vuit bisbats de Catalunya, el nombre de sacerdots que hi havia el 1936, quants en van morir a partir del 19 de juliol de 1936 i quin percentatge representaven: en total, 1.541 morts de 5.060 sacerdots.

Les dades se situen en la Guerra Civil espanyola (1936-1939), a la rereguarda republicana de Catalunya. El cop d’estat militar contra la República va fracassar a Barcelona el 19 de juliol de 1936, i l’autoritat de l’Estat i de la Generalitat es va enfonsar davant dels obrers armats. En aquell buit de poder va esclatar una revolució social i una onada de violència contra els qui eren considerats enemics de la revolució, i l’Església va ser un dels blancs principals: es van assassinar milers de persones i es van cremar esglésies i convents, sobretot els primers mesos de la guerra.

Aquest anticlericalisme tenia arrels antigues, perquè bona part del moviment obrer veia l’Església com una aliada dels rics i de les dretes, i ja havia esclatat, per exemple, durant la Setmana Tràgica del 1909. La violència es va anar reduint a mesura que les institucions republicanes van recuperar el control de l’ordre públic, a partir de la tardor del 1936 i sobretot després dels Fets de Maig del 1937.

Els dos bisbats amb més sacerdots morts en xifres absolutes van ser el de Tortosa, amb 316, i el de Barcelona, amb 277. Entre tots dos sumen 593 morts, més d’un terç (un 38 %) dels 1.541 de tot Catalunya.

Els seus percentatges, però, són molt diferents. Al bisbat de Tortosa hi va morir el 61,2 % dels sacerdots, el doble que en el conjunt de Catalunya, on en va morir el 30,45 % (1.541 de 5.060). Al de Barcelona, en canvi, el percentatge és del 23,3 %, per sota de la mitjana: hi van morir molts sacerdots perquè era, de lluny, el bisbat que en tenia més (1.251). El bisbat de Lleida, amb 270 morts, té el percentatge més alt de tots, el 65,8 %, més del doble de la mitjana. Lleida i Tortosa, a l’oest i al sud de Catalunya, són els dos bisbats que doblen la mitjana catalana: hi van morir prop de dos de cada tres sacerdots.

El 19 de juliol de 1936 les tropes de la guarnició de Barcelona van sortir de les casernes per sumar-se al cop d’estat contra la República. El general Manuel Goded va arribar de Mallorca per dirigir-lo, però els militants obrers armats, sobretot de la CNT, i la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, que es van mantenir fidels a la Generalitat, els van derrotar entre el 19 i el 20 de juliol. Goded es va rendir i Catalunya va quedar en mans de la República.

El fracàs del cop va enfonsar l’autoritat de l’Estat i va obrir una revolució. Grups armats, patrulles de control i comitès locals, sobretot anarquistes, van desencadenar una onada de violència contra els qui consideraven enemics de la revolució. Les causes eren l’odi acumulat en anys de conflictes socials, la por al triomf dels revoltats i la manca d’autoritat. Les víctimes van ser sacerdots i religiosos, propietaris, empresaris, polítics i militants de dretes: milers de persones, entre les quals els 1.541 sacerdots morts que recull la taula. També es van cremar esglésies i convents.

Per ordenar aquella situació, el 21 de juliol el president de la Generalitat, Lluís Companys, va acceptar la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb representants dels partits i sindicats d’esquerra, com la CNT, la FAI, la UGT, ERC i el POUM. El Comitè, on la CNT tenia un pes decisiu, organitzava les milícies que sortien cap al front d’Aragó i controlava l’ordre públic, mentre el govern de la Generalitat mantenia l’autoritat formal: era un doble poder.

La revolució també va ser econòmica. Els treballadors es van fer càrrec de moltes fàbriques, empreses de serveis i transports, sovint perquè els propietaris havien fugit o havien estat assassinats, i en moltes comarques els pagesos van col·lectivitzar terres. Comitès obrers dirigien la producció.

La Generalitat va anar recuperant el control. A finals de setembre del 1936 es va formar un govern d’unitat, amb Josep Tarradellas com a conseller primer, en què entraven la CNT i el POUM, i a primers d’octubre el Comitè de Milícies es va dissoldre. El 24 d’octubre el govern va aprovar el Decret de col·lectivitzacions i control obrer, que legalitzava i ordenava el procés: les empreses de més de cent treballadors i les abandonades pels propietaris passaven a ser col·lectives, i a la resta hi havia un control obrer.

Tot i això, de fet hi continuava havent una dualitat de poders. D’una banda, la Generalitat i les forces que li donaven suport, com ERC i el PSUC, volien guanyar primer la guerra i restablir l’autoritat del govern i un exèrcit regular; de l’altra, la CNT-FAI i el POUM volien fer avançar la revolució, i les patrulles de control actuaven pel seu compte. El desembre del 1936 el POUM va quedar fora del govern, i durant la primavera del 1937 les tensions per l’ordre públic, els proveïments i el control de les milícies van anar creixent.

Els Fets de Maig van ser l’esclat de la tensió entre els dos blocs de la rereguarda: d’una banda, la CNT-FAI i el POUM, partidaris de fer primer la revolució; de l’altra, la Generalitat, ERC i el PSUC, que volien guanyar primer la guerra i restablir l’autoritat del govern. El detonant va arribar el 3 de maig de 1937, quan la policia de la Generalitat, per ordre del comissari d’ordre públic Eusebi Rodríguez Salas, del PSUC, va intentar ocupar l’edifici de la Telefònica de la plaça de Catalunya, controlat per la CNT.

Barcelona es va omplir de barricades i durant diversos dies, fins al 7 de maig, hi va haver combats als carrers entre els militants de la CNT-FAI i del POUM i les forces de la Generalitat i del PSUC, amb centenars de morts i ferits. Els dirigents de la CNT van demanar als seus militants que deixessin les armes, i el govern de la República va enviar milers de guàrdies d’assalt des de València per restablir l’ordre.

Les conseqüències van ser molt grans. El govern de la República va assumir l’ordre públic i la defensa de Catalunya, i la Generalitat va perdre bona part del poder que havia acumulat. Francisco Largo Caballero va haver de dimitir i el va substituir Juan Negrín. El POUM va ser il·legalitzat i perseguit, i el seu dirigent Andreu Nin va ser detingut i assassinat. La CNT va perdre influència. A finals del 1937 el govern de la República es va traslladar de València a Barcelona, i les relacions amb la Generalitat de Companys van ser tenses, perquè el govern central va anar assumint competències catalanes, com la indústria de guerra.

Militarment, Catalunya havia estat lluny dels combats. Des de l’estiu del 1936 havia enviat columnes de milicians, com la de Buenaventura Durruti, al front d’Aragó, on no van aconseguir prendre Saragossa ni Osca. La primavera del 1938, l’ofensiva franquista d’Aragó va entrar a Catalunya: va ocupar Lleida a l’abril i va arribar al Mediterrani per Vinaròs, de manera que la zona republicana va quedar partida en dues.

Per intentar capgirar la guerra, l’Exèrcit Popular de la República va travessar l’Ebre el 25 de juliol de 1938. La batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant de la guerra, va durar fins al novembre i va acabar amb la derrota republicana i el desgast definitiu del seu exèrcit.

El 23 de desembre de 1938 va començar l’ofensiva franquista sobre Catalunya. Tarragona va caure a mitjan gener i Barcelona el 26 de gener de 1939, i les tropes de Franco van arribar a la frontera francesa a principis de febrer. En la retirada, centenars de milers de refugiats civils i militars, entre els quals el president de la República, Manuel Azaña, i el president Companys, van travessar la frontera cap a França, i molts van acabar en camps d’internament com el d’Argelers. Sense Catalunya, la República ja no es va poder refer, i la guerra es va acabar l’1 d’abril de 1939.

És una font primària, contemporània dels fets: es va publicar el 1892, quan naixia el catalanisme polític. Per la naturalesa, és un text de caràcter polític i religiós, un fragment d’un llibre.

L’autor és Josep Torras i Bages, un eclesiàstic que el 1899 seria nomenat bisbe de Vic, i el llibre és La tradició catalana. Estudi del valor ètic i racional del regionalisme català (Barcelona, 1892). Tracta del paper de la religió en el regionalisme: per a l’autor, la fe catòlica és la que dona força i durada a l’amor a la terra i, per tant, la que configura la manera de ser dels catalans.

El text se situa en la Restauració (1875-1931), en la seva primera gran etapa, que es clou amb la crisi del 1898 o el 1902. Eren els anys del sistema canovista, en què conservadors i liberals s’alternaven al govern gràcies al caciquisme.

A Catalunya, la Renaixença havia reivindicat la llengua i la cultura catalanes, i als anys vuitanta i noranta naixia el catalanisme polític, amb dues tendències: la progressista i republicana de Valentí Almirall i la catòlica i conservadora, de la qual Torras i Bages va ser el gran ideòleg. El 1892, el mateix any del llibre, la Unió Catalanista va aprovar les Bases de Manresa.

La idea principal és que la religió catòlica és la que vertebra el regionalisme. Segons Torras i Bages, només Déu pot crear i restaurar els pobles, i per això la restauració de Catalunya ha de ser religiosa: sense religió no es pot fer res sòlid ni durador.

El regionalisme es basa en un sentiment, l’amor a la terra on s’ha nascut, però aquest sentiment, tot sol, és feble: es desfà davant de les temptacions mundanes, com el luxe i els plaers. Només quan la religió el consagra, l’amor al país adquireix consistència. És una visió conservadora i tradicionalista del catalanisme, que identificava Catalunya amb la fe catòlica.

A finals del segle XIX va néixer un catalanisme d’arrel catòlica i conservadora. Defensava la família, la propietat i la religió com a fonaments de la societat catalana, i veia en les tradicions, el dret civil català i les institucions històriques l’esperit propi de Catalunya. Rebutjava el liberalisme centralista i l’uniformisme de l’Estat, però també les idees revolucionàries, i volia una Catalunya autònoma dins d’Espanya, ordenada segons la tradició.

La figura més important d’aquest catalanisme va ser Josep Torras i Bages, eclesiàstic i, des del 1899, bisbe de Vic. El 1892 va publicar La tradició catalana, la seva obra principal, on defensava que la religió és la base de la identitat catalana i de l’amor al país; d’aquí la frase que se li atribueix: «Catalunya serà cristiana o no serà». El seu pensament va influir en el catalanisme conservador que després representaria la Lliga Regionalista.

El primer fet és el Memorial de Greuges (1885). Valentí Almirall, des del Centre Català, en va impulsar la redacció, i una comissió de representants de la societat catalana el va lliurar al rei Alfons XII. Protestava contra els projectes del govern que perjudicaven Catalunya, com el tractat comercial que es negociava amb el Regne Unit, que amenaçava la indústria tèxtil, i la unificació del dret civil, i demanava respectar les institucions i el dret propis. Va ser la primera gran acció unitària del catalanisme.

El segon fet són les Bases de Manresa (1892). La Unió Catalanista, una federació d’entitats catalanistes creada el 1891, va reunir una assemblea a Manresa que va aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana. Proposaven una Catalunya autònoma dins d’Espanya, amb unes Corts catalanes elegides per sufragi corporatiu, el català com a única llengua oficial i el dret civil propi. Era un projecte conservador i tradicionalista, amb protagonistes com Lluís Domènech i Montaner, que presidia l’assemblea, i Enric Prat de la Riba, que n’era un dels secretaris, i va ser el primer programa polític del catalanisme.

Les Bases i La tradició catalana són del mateix any i comparteixen la mateixa visió: una Catalunya amb personalitat pròpia, fonamentada en la tradició, la religió i el dret històric, que el catalanisme conservador defensaria durant les dècades següents.

La primera causa és cultural: la Renaixença. Des de la publicació de l’oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, el 1833, escriptors i intel·lectuals van reivindicar el català com a llengua de cultura, van recuperar la història de Catalunya i el 1859 van restaurar els Jocs Florals. La Renaixença va crear una consciència de Catalunya com a poble amb una llengua i una història pròpies.

Aquest sentiment no es va quedar en les elits. Els cors de Josep Anselm Clavé, que des de mitjan segle reunien obrers i artesans per cantar en català, van portar l’amor a la llengua i al país a les classes populars. Així es va anar preparant el terreny perquè aquell catalanisme cultural es convertís en un moviment polític a partir dels anys vuitanta.

La segona causa és econòmica: la defensa dels interessos de la indústria catalana. Catalunya era el principal centre industrial d’Espanya, sobretot tèxtil, i la seva burgesia necessitava aranzels proteccionistes que la protegissin de la competència dels productes britànics. Els governs de Madrid, però, eren més sensibles als interessos agraris i comercials i a vegades aprovaven mesures lliurecanvistes, com l’aranzel Figuerola del 1869 o el tractat comercial que es negociava amb el Regne Unit el 1885.

Els industrials catalans van arribar a la conclusió que un Estat centralista, que no tenia en compte els interessos econòmics de Catalunya, ofegava el país, i van reclamar que Catalunya tingués veu i un cert autogovern per defensar-los. Per això bona part de la burgesia va acabar donant suport al catalanisme polític. La cultura de la Renaixença i els interessos econòmics es van unir així en un mateix moviment, que a finals de segle ja tenia un programa propi, les Bases de Manresa (1892).

És un quadre estadístic. És una font secundària, elaborada per historiadors de l’economia a partir de les estadístiques de l’època.

Prové del llibre La España de Franco (1939-1975). Economía (Madrid, 2001), de Carlos Barciela López, M. Inmaculada López Ortiz, Joaquín Melgarejo Moreno i José Antonio Miranda Encarnación. Mostra l’evolució de la població activa espanyola durant el franquisme, del 1940 al 1975: quin percentatge treballava a l’agricultura, a la indústria i als serveis en cinc anys diferents.

Les dades se situen en el franquisme (1939-1975) i recorren tot el règim: comencen el 1940, l’any següent al final de la Guerra Civil, en plena postguerra, i acaben el 1975, l’any de la mort de Franco.

Entre aquestes dues dates el règim va canviar de política econòmica: fins al 1959 va aplicar l’autarquia, que va estancar l’economia, i a partir del Pla d’Estabilització d’aquell any va arribar el desarrollismo, un creixement ràpid que va transformar l’estructura econòmica i social del país.

La taula mostra una modernització profunda de l’economia espanyola durant el franquisme: Espanya va deixar de ser un país majoritàriament agrari i es va convertir en un país industrial i de serveis.

La població activa agrària va baixar del 50,5 % el 1940 al 21,7 % el 1975, gairebé 29 punts menys. La baixada va ser lenta als anys quaranta (encara era el 47,6 % el 1950) i molt ràpida a partir dels anys cinquanta i, sobretot, als seixanta, quan molts pagesos van deixar el camp per anar a les ciutats o a l’estranger.

La població activa industrial va créixer del 22,1 % al 38,0 %, gairebé 16 punts més, sobretot entre el 1950 i el 1970, gràcies a la industrialització d’aquells anys.

La població ocupada en els serveis va passar del 27,4 % al 40,3 %, gairebé 13 punts més. Fins al 1960 gairebé no va variar (fins i tot va baixar al 25,9 % el 1950), però a partir dels anys seixanta va créixer amb força, amb el turisme i el creixement de les ciutats, i el 1975 ja era el sector amb més població activa.

Després de la guerra, el 1939, el règim va imposar a tot el país una política autàrquica i intervencionista. Hi havia raons ideològiques, perquè imitava els models feixistes, que volien una economia nacional autosuficient, i raons pràctiques: la destrucció de la guerra, la Segona Guerra Mundial i, a partir del 1945, l’aïllament internacional del règim. L’Estat controlava els preus, el comerç exterior i la producció, i el 1941 va crear l’Institut Nacional d’Indústria (INI) per fomentar les indústries que considerava estratègiques, com les militars, la siderúrgia o l’energia.

Els resultats van ser un fracàs i un retrocés econòmic: la producció va trigar més d’una dècada a recuperar els nivells d’abans de la guerra. Els aliments bàsics es van racionar amb la cartilla de racionament, que va durar fins al 1952, i va aparèixer l’estraperlo, el mercat negre, on es venia a preus molt alts el que faltava a les botigues. Per a la població van ser els «anys de la fam»: escassetat, salaris molt baixos, malalties com la tuberculosi i l’empobriment d’amplis sectors de les classes populars, mentre uns pocs s’enriquien amb l’estraperlo.

A finals dels anys cinquanta l’autarquia estava esgotada: hi havia inflació, dèficit i l’Estat era a prop de la fallida. El 1957 van entrar al govern els tecnòcrates, vinculats a l’Opus Dei, i el 1959 van aprovar el Pla d’Estabilització, el punt d’inflexió: va devaluar la pesseta, va liberalitzar el comerç exterior, va obrir el país a la inversió estrangera i va retallar la despesa pública. A partir del 1964 van venir els plans de desenvolupament, que van impulsar la indústria amb els pols de desenvolupament.

El resultat va ser el desarrollismo, un creixement econòmic molt ràpid durant els anys seixanta i fins a la crisi del petroli del 1973. Va arribar una onada industrial, finançada amb la inversió estrangera, les divises del turisme i les que enviaven els emigrants.

Els efectes sobre la població van ser molt diferents dels de la postguerra. Milions de persones van emigrar del camp a les ciutats industrials de Catalunya, Madrid i el País Basc, i més d’un milió van marxar a treballar a l’Europa occidental, a Alemanya, França o Suïssa. El creixement desordenat de les ciutats va provocar greus dèficits d’habitatge, d’escoles i d’hospitals, amb barraques i barris dormitori. Però, en conjunt, les condicions de vida van millorar: van pujar els salaris i va néixer una societat de consum, amb el cotxe utilitari, la televisió i la nevera.

Les dues polítiques es contraposen: l’autarquia, tancada i intervencionista, va aïllar el país i va portar fam i misèria, mentre que el desarrollismo, que obria l’economia a l’exterior, va modernitzar Espanya i va millorar el nivell de vida, tot i que sense llibertats i amb grans desequilibris.

Durant la primera etapa, de la postguerra fins a finals dels anys cinquanta, l’oposició ho va tenir extremadament difícil. La repressió va ser duríssima: execucions, presons, camps de concentració, depuracions i l’exili de centenars de milers de persones. Els partits i sindicats d’esquerra, com el PCE, el PSUC, el PSOE, la CNT o ERC, van quedar desarticulats, i els militants que quedaven actuaven en una clandestinitat molt perillosa. La fam i la por feien que gairebé no hi hagués vagues obreres; una excepció va ser la vaga de tramvies de Barcelona del 1951.

La resistència més visible va ser la guerrilla dels maquis, sobretot a partir del 1944, quan, amb la derrota de l’Alemanya nazi a la vista, guerrillers comunistes van intentar envair la Vall d’Aran. Els maquis van actuar a les muntanyes de diverses regions i a Catalunya hi va haver també grups anarquistes urbans, però la Guàrdia Civil els va anar eliminant i a principis dels anys cinquanta la guerrilla rural s’havia extingit; els grups urbans van resistir uns quants anys més. El 1956 van començar les primeres protestes universitàries a Madrid, protagonitzades per estudiants que ja no havien fet la guerra.

Durant l’etapa del desarrollismo, dels anys seixanta fins a la fi del règim, l’oposició va créixer de manera progressiva. Les vagues d’Astúries del 1962 van obrir un cicle de lluites obreres. Van néixer les Comissions Obreres, que van aplicar l’estratègia entrista: presentar-se a les eleccions del Sindicat Vertical per defensar els treballadors des de dins. També van actuar sindicats clandestins, com la UGT i l’USO, i els partits de l’oposició, sobretot el PCE i el PSUC, es van reorganitzar i van guanyar influència.

L’oposició es va estendre a altres sectors. El moviment universitari i estudiantil va créixer molt, i a Barcelona la Caputxinada del 1966 va fundar un sindicat democràtic d’estudiants. Als barris de les grans ciutats, les associacions de veïns van lluitar per uns serveis dignes. També van aparèixer organitzacions de lluita armada i terroristes, com ETA, que el 1973 va assassinar el president del govern, Luis Carrero Blanco, o el FRAP.

Als últims anys del règim l’oposició es va unir en plataformes unitàries: a Catalunya, l’Assemblea de Catalunya (1971), que reclamava «llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia», i a Espanya, la Junta Democràtica (1974), impulsada pel PCE. Les mobilitzacions que van impulsar, malgrat la repressió, van ser una de les forces que van empènyer el canvi polític.

En resum, l’oposició va passar de ser una minoria perseguida i aïllada, que resistia amb les armes o des de l’exili, a ser un moviment ampli i divers, obrer, estudiantil, veïnal i polític, arrelat a la societat, que va fer cada cop més difícil la continuïtat del règim.