La Restauració: exercicis de la PAU d’Història resolts

La Restauració va començar a finals del 1874, quan, després dels sis anys convulsos del Sexenni Democràtic, el pronunciament del general Martínez Campos va retornar la corona als Borbons amb Alfons XII. El seu artífex, Antonio Cánovas del Castillo, va dissenyar un sistema liberal però no democràtic, recollit a la Constitució del 1876, que volia garantir l’estabilitat després de dècades de pronunciaments. Les Corts que la van redactar, dominades pels conservadors, van defensar un sufragi censatari, que només deixava votar els homes amb més riquesa.

La primera característica d’aquest sistema és la sobirania compartida: el rei legislava amb les Corts, que tenien dues cambres, el Congrés i el Senat, i nomenava el govern. La segona és el falsejament electoral. Ni tan sols el sufragi universal masculí, que un govern liberal va aprovar el 1890, no va canviar les coses, perquè el resultat de les eleccions es decidia abans de votar gràcies al caciquisme: els cacics controlaven el vot amb favors i amenaces, i així conservadors i liberals s’alternaven al poder en l’anomenat torn pacífic, que deixava fora del joc els republicans i el moviment obrer.

La Transició va començar amb la mort de Franco, el novembre del 1975. El nou cap de l’Estat, el rei Joan Carles I, va confiar el 1976 a Adolfo Suárez la tasca de desmuntar la dictadura des de la seva mateixa legalitat, mentre l’oposició antifranquista pressionava al carrer per la democràcia. Per això la primera característica del nou sistema és que va néixer d’una reforma pactada: la Llei per a la reforma política del 1976 va obrir el camí a unes eleccions lliures, que el govern de Suárez va negociar amb l’oposició.

Per fer-les possibles es van legalitzar els partits, fins i tot el Partido Comunista de España, i el juny del 1977 es van fer les primeres eleccions democràtiques des del 1936, amb sufragi universal d’homes i dones. La segona característica és la sobirania popular: les Corts elegides, amb dues cambres, el Congrés i el Senat, van redactar la Constitució del 1978, que defineix Espanya com una monarquia parlamentària en què la sobirania resideix en el poble i el rei, sense responsabilitat política, regna però no governa.

Si comparem els dos sistemes, hi ha continuïtats formals: tots dos són monarquies constitucionals, amb un rei com a cap de l’Estat i un parlament de dues cambres. Però el canvi de fons és enorme. A la Restauració el rei compartia la sobirania amb les Corts i les eleccions eren un ritual controlat pels cacics; a la democràcia del 1978 la sobirania és del poble, el vot és lliure i universal per a homes i dones, i totes les forces polítiques, també les republicanes i obreres que la Restauració marginava, hi poden participar.

En conclusió, la Restauració va ser un sistema liberal però oligàrquic, que va donar estabilitat a costa de falsejar la voluntat popular i que va acabar en la dictadura de Primo de Rivera. El sistema sorgit de la Transició, en canvi, és una democràcia parlamentària basada en el consens, que va integrar les forces que la Restauració havia deixat fora.

Madrid, juliol del 1876. Benvolguts lectors: fa poc més d’un any i mig que Espanya torna a ser una monarquia. Per entendre-ho cal recordar el caos dels últims anys. Després de la revolució del 1868 i del breu regnat d’Amadeu de Savoia, el febrer del 1873 es va proclamar la Primera República, que en menys d’un any va tenir quatre presidents i va haver de fer front a la revolta cantonal, a la tercera guerra carlina i a la guerra de Cuba. El gener del 1874 el general Pavía va dissoldre les Corts, i el general Serrano va governar sense Corts i amb les garanties constitucionals suspeses. Molts, sobretot la burgesia i els propietaris, desitjaven ordre. Des de l’exili, el príncep Alfons de Borbó, fill d’Isabel II, s’oferia com a solució: l’1 de desembre de 1874, des de l’acadèmia militar britànica de Sandhurst, on estudiava, va fer públic el manifest de Sandhurst, preparat per Cánovas, en què es presentava com un rei catòlic, liberal i constitucional, disposat a tornar a Espanya.

Cánovas volia una restauració pacífica, preparada pels civils, però els militars es van avançar. El 29 de desembre de 1874 el general Arsenio Martínez Campos es va pronunciar a Sagunt i va proclamar rei Alfons XII. El govern no s’hi va oposar, i el gener del 1875 el jove rei va arribar a Barcelona i a Madrid. El pronunciament va precipitar el retorn del monarca.

L’home fort del nou règim és Antonio Cánovas del Castillo. Va dirigir el govern provisional mentre el rei arribava i ara presideix el govern. El seu objectiu és acabar amb els pronunciaments i la inestabilitat: un règim en què dos grans partits monàrquics, un de conservador i un de liberal, s’alternin pacíficament al govern, i en què l’exèrcit quedi apartat de la política. Ha estat també l’artífex de la nova Constitució, aprovada per unes Corts constituents elegides a principis d’aquest any.

La Constitució, promulgada el 30 de juny, és conservadora i alhora flexible. Estableix la sobirania compartida entre el rei i les Corts, que fan les lleis plegats, i dona àmplies prerrogatives a la corona: el rei nomena i destitueix els ministres, sanciona les lleis, pot suspendre i dissoldre les Corts i nomena una part dels senadors, mentre que els altres ho són per dret propi o són elegits per les corporacions i els contribuents més rics. Defineix Espanya com un estat confessional catòlic: l’Estat manté el culte i el clergat, i les altres religions només es toleren en privat. Reconeix els drets dels ciutadans, però deixa que les lleis els limitin.

La Constitució no fixa el tipus de sufragi, que haurà de regular una llei. Les Corts constituents es van elegir amb el sufragi universal masculí que venia del Sexenni, però Cánovas és partidari d’un sufragi censatari, en què només votin els homes amb una certa renda, i tot fa pensar que és el que s’imposarà.

Epíleg, escrit des d’avui: Cánovas va imposar el sufragi censatari amb la llei electoral del 1878, i el 1890 un govern liberal de Práxedes Mateo Sagasta va restablir el sufragi universal masculí. Des del 1881 conservadors i liberals es van alternar en el poder en l’anomenat torn pacífic, que es va sostenir en el falsejament de les eleccions: el govern que convocava les eleccions decidia abans els resultats amb l’encasellat, i els cacics locals controlaven el vot amb favors, amenaces i fraus. Amb aquestes característiques, el sistema va arribar a la crisi del 1898.

El primer factor és el desastre colonial del 1898. La derrota davant dels Estats Units i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines van ser un cop molt dur per a l’exèrcit, que es va sentir culpat injustament per la premsa i els polítics. Molts militars van desenvolupar un ressentiment contra el poder civil i una mentalitat corporativa, i es van començar a veure com els guardians de la unitat i l’honor de la pàtria.

El segon factor són les campanyes del Marroc. Després del 1898, el Marroc es va convertir en la principal empresa colonial d’Espanya, i el 1912 s’hi va establir un protectorat. La guerra contra les tribus rifenyes va donar a l’exèrcit un protagonisme constant, però també grans desastres: el del Barranco del Lobo (1909), el mateix estiu de la Setmana Tràgica, amb centenars de morts i ferits, i sobretot el d’Annual (1921), amb milers de morts. Al Marroc es va formar una generació d’oficials africanistes, com Francisco Franco, que van fer carrera ràpida per mèrits de guerra i tenien una visió autoritària de la política.

El tercer factor són les tendències colpistes. Avesat a intervenir en la política des dels pronunciaments del segle XIX, l’exèrcit no va renunciar a imposar-se per la força. El 1923 el general Miguel Primo de Rivera va fer un cop d’estat que va acabar amb el règim parlamentari; el 1932 el general José Sanjurjo es va revoltar contra la República, sense èxit, i el juliol del 1936 un grup de generals, entre els quals Mola i Franco, van fer el cop d’estat antirepublicà que va desencadenar la Guerra Civil.

El quart factor és la rivalitat entre el poder militar i el poder civil. El novembre del 1905, uns oficials van assaltar a Barcelona les redaccions del ¡Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya, i el govern, en lloc de castigar-los, va aprovar el 1906 la Llei de jurisdiccions, que posava sota la jurisdicció militar les ofenses a l’exèrcit i a la pàtria: va començar així un enfrontament durador entre l’exèrcit i el catalanisme. El 1917 les Juntes de Defensa van demostrar que els oficials podien pressionar el govern. Durant la Segona República, Manuel Azaña va voler sotmetre l’exèrcit al poder civil amb unes reformes militars que reduïen el nombre d’oficials i tancaven l’Acadèmia General Militar de Saragossa, i molts militars les van viure com una humiliació.

Raonant els canvis i les continuïtats, hi ha una línia de fons que travessa tot el període: l’exèrcit es considerava el garant de la unitat i de l’ordre i se sentia autoritzat a intervenir quan creia que la pàtria era en perill. El que va canviar va ser contra qui: el 1923 va actuar contra un règim liberal desprestigiat i amb el vistiplau del rei, mentre que el 1932 i el 1936 es va revoltar contra una república democràtica. La guerra del Marroc va ser l’escenari on es va forjar aquesta mentalitat, i els africanistes van ser els protagonistes del cop del 1936.

En conclusió, la pèrdua de les colònies, la guerra del Marroc, el colpisme i la rivalitat amb el poder civil expliquen que, entre el 1898 i el 1936, l’exèrcit espanyol tingués un paper polític molt més gran del que li corresponia en un estat liberal, i que acabés provocant la Guerra Civil i la dictadura de Franco.

Barcelona, setembre del 1888. Benvolgut amic: em pregunteu com funciona la política espanyola i per què hi ha tanta gent que en queda fora. Us ho explicaré amb franquesa. Des que el 1874 es va restaurar la monarquia dels Borbons, després de sis anys de revolucions, una república i guerres, el país es governa amb un sistema pensat per Antonio Cánovas del Castillo: el torn dinàstic. Els dos grans partits que accepten la monarquia, el Conservador de Cánovas i el Liberal de Práxedes Mateo Sagasta, s’alternen pacíficament al govern. Però aquest joc només és obert als qui accepten la monarquia i la Constitució del 1876: és excloent per naturalesa i, amb qui el qüestiona, repressiu.

En queden fora, en primer lloc, els republicans. El republicanisme va governar durant la Primera República, el 1873, i encara té molts seguidors a les ciutats. Està dividit entre els federals de Francesc Pi i Margall, els possibilistes d’Emilio Castelar i els partidaris de la insurrecció de Manuel Ruiz Zorrilla, però tots volen acabar amb la monarquia, i per això el sistema els margina i els vigila.

En segon lloc, els carlins. El carlisme defensa un altre rei, el pretendent carlí, i una monarquia tradicional i catòlica, contrària al liberalisme. Va perdre la darrera guerra el 1876, però molts dels seus partidaris, sobretot a les zones rurals de Catalunya, del País Basc i de Navarra, continuen rebutjant el sistema.

I, finalment, els obrers organitzats. Els anarquistes, molt forts aquí a Barcelona, rebutgen tota participació política, i els socialistes tot just comencen: Pablo Iglesias, un tipògraf de Madrid, va fundar el 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol, i aquest mateix agost s’ha creat a Barcelona la Unió General de Treballadors. Encara són pocs, però defensen la lluita de classes, i els governs els veuen com una amenaça.

Com s’aconsegueix que el sistema funcioni sense ells? Controlant les eleccions. Només vota una petita part dels homes, els que tenen propietats o paguen prou impostos, i fins i tot així els resultats es decideixen abans de votar: el govern que ha de guanyar prepara la llista dels qui han de sortir elegits, l’encasellat, i els cacics de cada poble s’encarreguen que surtin, amb favors, amenaces o manipulant directament les urnes. Així, les Corts no representen el país real.

Els qui protesten tampoc no tenen gaires garanties. Els drets que reconeix la Constitució es poden suspendre quan el govern ho decideix, i les autoritats en abusen; els jutges no són independents del poder polític, i molts diaris viuen dels favors del govern, que els fa servir al seu servei. En realitat, no hi ha un pluralisme polític autèntic: hi ha dos partits que es reparteixen el poder per torns.

Per a nosaltres, els fabricants, aquest sistema té un preu però també un avantatge: després de tants anys d’inestabilitat, ens dona l’ordre que necessiten els negocis, com demostra aquest any l’Exposició Universal. Aquesta és la clau de tot: l’estabilitat del sistema es paga amb l’exclusió dels qui no accepten el joc i amb la corrupció de les eleccions.

La Constitució del 1876, inspirada per Antonio Cánovas del Castillo, va ser la base del sistema de la Restauració. Es fonamentava en la sobirania compartida: el poder no venia només de la nació, sinó del rei i de les Corts junts. El rei tenia un paper central, perquè feia les lleis amb les Corts, nomenava i destituïa el govern i podia dissoldre les cambres. Les Corts eren bicamerals: un Congrés elegit i un Senat format en part per senadors per dret propi i per senadors vitalicis nomenats per la corona. L’Estat era confessional: la religió catòlica era l’oficial, l’Estat es comprometia a mantenir-ne el culte i els ministres i les altres religions només es toleraven en privat.

A més, la Constitució no fixava el tipus de sufragi, que es va deixar a lleis posteriors: va ser censatari fins al 1890 i universal masculí després, però sempre falsejat pel caciquisme. Els drets que reconeixia es podien suspendre i quedaven limitats per les lleis. L’èmfasi en les prerrogatives del rei va permetre que Alfons XIII intervingués massa en la política, i el seu suport al cop d’estat de Primo de Rivera, el 1923, va deixar sense efecte la Constitució i va acabar arrossegant la monarquia el 1931.

La Constitució del 1931, en canvi, va definir Espanya com una «república democràtica de treballadors de tota classe» i va establir que tots els poders emanaven del poble. Les Corts eren unicamerals, un sol Congrés elegit per sufragi universal, i el president de la República tenia uns poders limitats. L’Estat deixava de tenir religió oficial: se separava de l’Església i reconeixia la llibertat de consciència i de culte.

La Constitució republicana també va garantir la igualtat de drets entre els sexes: va reconèixer el vot de les dones a partir dels 23 anys i el divorci. A més, va protegir la situació dels treballadors amb el reconeixement dels seus drets socials, i va obrir la porta a l’autonomia de regions com Catalunya.

Per això només la del 1931 es considera democràtica. La del 1876 era liberal, perquè reconeixia drets i un parlament, però no democràtica: la sobirania no residia en el poble, el sufragi, censatari i després només masculí, estava falsejat pel caciquisme, el rei conservava un poder enorme i els drets i les llibertats dels ciutadans no estaven garantits. La del 1931 posava la sobirania en el poble, garantia el sufragi universal d’homes i dones i protegia els drets. En definitiva, una monarquia constitucional pot ser liberal sense ser democràtica.

És una font primària, contemporània dels fets: forma part de la investigació que es va obrir arran del desastre. Per la naturalesa, és un text de caràcter militar i jurídic.

És un fragment de l’Expedient Picasso, la investigació que el general de divisió Juan Picasso va instruir per al Ministeri de la Guerra sobre les responsabilitats de l’actuació espanyola al Marroc el juliol del 1921. Tracta del desastre d’Annual: recull la declaració del tinent coronel Fernández Tamarit sobre la manca de mitjans a les posicions espanyoles i la conclusió del jutjat, que considera una temeritat haver emprès aquella operació sense preparació.

El text se situa en el règim de la Restauració (1875-1931), en la seva segona etapa, que comença amb la crisi del 1898 o amb el regnat personal d’Alfons XIII, el 1902, i en concret l’any 1921. Aquells anys el sistema del torn estava en crisi: després de la crisi del 1917, els governs canviaven sovint i havien de fer front alhora a una forta conflictivitat social i a la guerra del Marroc.

Des del 1912 Espanya tenia un protectorat al nord del Marroc, on l’exèrcit combatia la resistència de les tribus rifenyes. El juliol del 1921 les tropes de la Comandància General de Melilla, dirigides pel general Manuel Fernández Silvestre, que havien avançat fins a Annual, van ser derrotades per les forces d’Abd el-Krim, i la retirada es va convertir en una desfeta amb milers de morts. El desastre va obrir un gran debat sobre les responsabilitats militars i polítiques, i el Ministeri de la Guerra va encarregar la investigació al general Picasso.

El text arriba a la conclusió que la manca de mitjans i de preparació de l’exèrcit va fer que fos una autèntica temeritat emprendre l’avanç fins a Annual, una operació que va fracassar i va acabar en el desastre. La declaració de Fernández Tamarit en dona proves concretes: a Annual, que havia de ser la base d’un nou avanç, no hi havia hospital de campanya, sinó dues tendes en mal estat; faltaven llenya, pa i racions per al bestiar, i els mitjans sanitaris eren deficientíssims o nuls.

Segons el declarant, la causa de fons és la manca de preparació, l’afany d’improvisar-ho tot i l’excés de confiança, i en culpa també l’oficialitat, que no havia complert la promesa de millorar la condició del soldat i la capacitat de l’exèrcit. El jutjat hi afegeix que la mateixa Comandància General havia reclamat aquests mitjans i subratllava les peticions amb tinta vermella: sabia, doncs, que li faltaven, i per això comprometre’s en una empresa tan arriscada, sense cap urgència que ho justifiqués, va ser una temeritat. És una conclusió que apunta a la responsabilitat del comandament.

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) Espanya va ser neutral i va vendre productes industrials i agrícoles als països en guerra. La indústria tèxtil catalana, la siderúrgia basca i la mineria asturiana van obtenir grans beneficis, però els preus van pujar molt més de pressa que els salaris i els productes bàsics escassejaven. La carestia de la vida va empitjorar les condicions de la classe treballadora i va fer créixer els sindicats.

El 1917 el descontentament va esclatar en una triple crisi. Al juny, els oficials de l’exèrcit, organitzats en Juntes de Defensa, van protestar pels sous i pel sistema d’ascensos. Al juliol, la Lliga Regionalista de Francesc Cambó va convocar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris que reclamava unes Corts constituents. A l’agost, la UGT i la CNT van convocar una vaga general revolucionària, que el govern va reprimir amb l’exèrcit. El sistema va sobreviure, però el torn dels partits dinàstics ja no va funcionar: fins al 1923 es van succeir governs de concentració i governs de curta durada.

Amb el final de la guerra va arribar una postguerra difícil: les exportacions van caure, moltes empreses van tancar i va créixer l’atur, mentre els preus continuaven alts. La CNT, que el 1918 es va reorganitzar en sindicats únics al Congrés de Sants, es va convertir en un sindicat de masses, i entre el 1918 i el 1920 els jornalers andalusos van protagonitzar vagues i ocupacions de terres: el trienni bolxevic.

A Barcelona, el febrer del 1919 va començar la vaga de La Canadenca, a la companyia elèctrica Riegos y Fuerza del Ebro, que va deixar la ciutat sense llum durant setmanes. La CNT va obtenir una gran victòria i el govern va decretar la jornada de vuit hores. La patronal va respondre amb un locaut i va donar suport als Sindicats Lliures, fundats el 1919 contra la CNT. Va començar el pistolerisme: atemptats de pistolers pagats per la patronal i de grups d’acció anarquistes, i una dura repressió del governador civil Severiano Martínez Anido, amb la «llei de fugues». Entre les víctimes hi va haver l’advocat Francesc Layret, el president del govern Eduardo Dato i el dirigent de la CNT Salvador Seguí.

L’altre gran problema era el Marroc. Al protectorat espanyol, les tribus rifenyes, dirigides per Abd el-Krim, resistien l’ocupació, i la guerra era molt impopular entre les classes populars, que eren les que hi enviaven els fills. El juliol del 1921 l’avanç del general Silvestre va acabar en el desastre d’Annual: la posició va caure i la retirada cap a Melilla es va convertir en una desfeta amb milers de morts.

El desastre va obrir el debat sobre les responsabilitats. El general Picasso va instruir un expedient que apuntava a la manca de mitjans i a la imprevisió dels comandaments, i a les Corts els socialistes i els republicans en reclamaven també de polítiques, fins i tot del rei. Els governs que van seguir no van aconseguir ni resoldre el problema del Marroc ni tancar el debat, i el setembre del 1923 aquesta etapa es va acabar amb la dictadura de Primo de Rivera.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: el fragment d’un manifest.

El va publicar el general Camilo García de Polavieja l’1 de setembre de 1898, poques setmanes després de la derrota de Cuba. És un manifest regeneracionista o reformista: critica el caciquisme i el frau electoral, demana que la política s’ocupi dels problemes econòmics del país i reclama una descentralització que respongui a les queixes de les regions més riques i dinàmiques.

El manifest se situa en el règim de la Restauració, al final de la seva primera etapa (1875-1898), durant la regència de Maria Cristina d’Habsburg. El 1898 Espanya havia perdut la guerra contra els Estats Units i, amb ella, les últimes colònies, i la derrota va provocar una crisi de confiança en el sistema del torn i l’aparició del regeneracionisme. Polavieja, antic capità general de Cuba i de les Filipines, va intentar aprofitar aquest descontentament, i el seu programa va atreure una part de la burgesia catalana.

La primera idea és la crítica al sistema polític de la Restauració, basat en el caciquisme. El text denuncia les «falsificaciones electorales» i la manera de «fabricar» les majories i fins i tot les minories del Parlament, i demana deixar de banda aquestes maniobres per ocupar-se dels problemes reals del país: el regadiu, els camins, els transports, els ports i la indústria.

La segona idea és la necessitat de descentralitzar. Polavieja reconeix que les regions més cultes, treballadores i riques, com Catalunya, culpen el poder central dels mals del país, i considera legítimes les seves aspiracions: cal que la vida econòmica es desenvolupi sense les traves d’una centralització asfixiant i que les «fuerzas sociales» participin directament en l’administració.

El 1895 va començar a Cuba una nova insurrecció independentista, dirigida per José Martí i Antonio Maceo, contra un domini colonial que no concedia ni autonomia ni reformes i que imposava aranzels favorables als productes espanyols. El 1896 també es va revoltar l’arxipèlag de les Filipines. El govern va enviar milers de soldats, sobretot fills de famílies humils que no podien pagar la redempció en metàl·lic, i el general Valeriano Weyler va aplicar a Cuba una dura política de reconcentració de la població rural.

Els Estats Units, amb grans interessos econòmics a l’illa, van aprofitar l’explosió del cuirassat Maine al port de l’Havana (febrer del 1898) per declarar la guerra a Espanya. La flota espanyola va ser destruïda a Cavite, a les Filipines, i a Santiago de Cuba. Pel Tractat de París (desembre del 1898), Espanya va perdre Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Guam, i l’any següent va vendre a Alemanya les seves últimes illes del Pacífic.

La pèrdua de les colònies, el «desastre», va tenir un impacte econòmic limitat, però una gran repercussió moral: l’opinió pública va descobrir que Espanya era una potència de segon ordre. Va créixer la crítica al sistema de la Restauració, que denunciaven els intel·lectuals de la Generació del 98 i els regeneracionistes, com Joaquín Costa, que reclamava «escuela y despensa» i acabar amb el caciquisme, i a Catalunya es va enfortir el catalanisme.

Els partits dinàstics van intentar respondre amb un regeneracionisme des del poder. El conservador Francisco Silvela (1899-1900) va formar un govern amb el general Polavieja i el jurista català Manuel Duran i Bas, i el seu ministre d’Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde, va sanejar les finances amb nous impostos, que a Barcelona van provocar el «tancament de caixes».

Amb Alfons XIII ja al tron (1902), el conservador Antonio Maura va proposar una «revolució des de dalt» per atraure les classes mitjanes a la política. Durant el seu «govern llarg» (1907-1909) va aprovar una nova llei electoral i va crear l’Institut Nacional de Previsió, però la repressió de la Setmana Tràgica va provocar-ne la caiguda.

El liberal José Canalejas (1910-1912) va impulsar un reformisme més social i laic: la «llei del cadenat», que limitava l’establiment de nous ordes religiosos, la substitució de l’impost de consums, el servei militar obligatori en temps de guerra i el projecte de llei de mancomunitats. El seu assassinat el 1912 per un anarquista va deixar el regeneracionisme sense lideratge, i fins al 1914 el sistema es va mantenir sense haver resolt el problema del caciquisme.

Quan va començar la Primera Guerra Mundial (1914), el sistema de la Restauració ja estava debilitat: els partits dinàstics, el conservador i el liberal, s’havien dividit en faccions enfrontades després de la desaparició dels seus grans líders, i els governs duraven poc. La neutralitat d’Espanya va portar un gran creixement econòmic, perquè el país va exportar als països en guerra, però també una forta inflació: els preus pujaven més que els salaris i el malestar social va créixer.

Tot plegat va esclatar en la crisi del 1917. Els oficials de l’exèrcit, organitzats en Juntes de Defensa, protestaven pels sous baixos i pels ascensos per mèrits de guerra dels militars africanistes, i van imposar les seves exigències al govern. Al juliol, la Lliga Regionalista, dirigida per Francesc Cambó, va convocar a Barcelona l’Assemblea de Parlamentaris, que reclamava unes Corts constituents i l’autonomia, però va ser dissolta. A l’agost, la UGT i la CNT van convocar una vaga general revolucionària, que l’exèrcit va reprimir.

El sistema va sobreviure perquè l’exèrcit es va posar al costat de l’ordre i la Lliga, espantada per la vaga, va acceptar entrar en els governs de concentració, primer amb Manuel García Prieto (1917) i després amb el govern nacional d’Antonio Maura (1918), en què Cambó va ser ministre. Però aquests governs, formats per caps de faccions rivals, no van durar.

Acabada la guerra, el 1918, les exportacions es van enfonsar i van arribar l’atur i les vagues: el trienni bolxevic al camp andalús i, a Barcelona, la vaga de La Canadenca (1919) i el pistolerisme. Els governs se succeïen cada pocs mesos. El conservador Eduardo Dato, que ja havia reprimit la vaga del 1917 com a president del govern, hi va tornar el 1920 i va donar suport a una política de mà dura a Barcelona, amb el general Martínez Anido com a governador civil, fins que el 1921 va ser assassinat per uns anarquistes.

El cop definitiu va arribar del Marroc. El juliol del 1921, a Annual, l’exèrcit espanyol va ser derrotat pels rifenys d’Abd el-Krim, amb milers de morts. El desastre d’Annual va provocar una indignació general i un debat sobre les responsabilitats que apuntava als comandaments militars i fins i tot al rei. Per fer-hi front, Maura va tornar a presidir un govern de concentració (agost del 1921 – març del 1922), amb Cambó com a ministre d’Hisenda, que tampoc no va durar.

L’enfonsament del sistema de partits, la conflictivitat social i el debat sobre Annual van preparar el terreny al cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, que el rei Alfons XIII va acceptar i que va posar fi al règim constitucional de la Restauració.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític i ideològic. Per la naturalesa, és un text periodístic: un article d’opinió publicat al diari La Rebeldía de Barcelona.

L’autor és Alejandro Lerroux, el dirigent del republicanisme radical a Barcelona, que el va publicar l’1 de setembre de 1906 amb el títol «¡Rebeldes!, ¡Rebeldes!…». És una crida de to anticlerical i revolucionari als joves, a qui anomena «jóvenes bárbaros», perquè destrueixin l’Església i l’ordre social i construeixin un món nou.

L’article se situa en la segona etapa de la Restauració (1875-1931), el 1906, durant el regnat personal d’Alfons XIII, que havia començat el 1902. Després del desastre del 1898, el torn pacífic entre conservadors i liberals estava en crisi, i a Barcelona les eleccions ja no les guanyaven els partits dinàstics, sinó la Lliga Regionalista i els republicans.

Lerroux, diputat per Barcelona des del 1901, s’havia guanyat molts obrers amb un discurs populista, anticlerical i contrari al catalanisme. El 1906 també és l’any de la Llei de jurisdiccions i de la formació de Solidaritat Catalana, a la qual Lerroux es va oposar; el 1908 va fundar el Partit Republicà Radical.

La primera idea és l’anticlericalisme. Lerroux anima els joves a destruir els temples i a «acabar con sus dioses», i fins i tot els diu «alzad el velo de las novicias», una incitació a violar les monges. Per al republicanisme radical, l’Església era l’aliada de la monarquia i dels rics i el gran obstacle per al progrés. Aquest anticlericalisme va arrelar entre les classes populars de Barcelona, com es va veure en la crema d’esglésies i convents de la Setmana Tràgica del 1909.

La segona idea és la revolució social. Lerroux crida a cremar els papers dels registres de la propietat «para que el fuego purifique la infame organización social» i a aixecar «legiones de proletarios»: vol mobilitzar la classe obrera per destruir un ordre basat en la propietat i construir un «nuevo mundo moral». Era un llenguatge demagògic i incendiari, pensat per atreure els obrers barcelonins cap al republicanisme i allunyar-los de l’anarquisme i del catalanisme.

Des de principis del segle XX el sistema de la Restauració estava en crisi. Morts Cánovas (1897) i Sagasta (1903), els partits dinàstics es van dividir en faccions enfrontades i el torn pacífic va deixar de funcionar: entre el 1914 i el 1923 hi va haver més d’una dotzena de governs, molts de pocs mesos. Fora del sistema creixien les forces que el qüestionaven: el catalanisme de la Lliga Regionalista, el moviment obrer i el republicanisme, renovat pel Partit Republicà Radical de Lerroux i pel Partit Reformista de Melquíades Álvarez.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914) va dividir l’opinió pública entre aliadòfils, sobretot republicans, liberals i catalanistes, i germanòfils, sobretot conservadors, militars i l’Església, tot i que Espanya es va mantenir neutral. La guerra va portar beneficis a la indústria, però també una forta inflació, que va aguditzar les tensions socials.

El 1917 la crisi va esclatar per tres fronts. Al juny, els oficials de l’exèrcit peninsular, organitzats en Juntes de Defensa, van protestar pels sous baixos i pels ascensos per mèrits de guerra dels militars destinats al Marroc. Al juliol, la Lliga Regionalista de Francesc Cambó va reunir a Barcelona l’Assemblea de Parlamentaris, catalans i de la resta d’Espanya, que reclamava unes Corts constituents i una nova Constitució. A l’agost, la UGT i la CNT van convocar una vaga general revolucionària. El govern va reprimir la vaga amb l’exèrcit, i la Lliga va acabar entrant, el novembre del 1917, en el govern de concentració de García Prieto; el 1918 Cambó va ser ministre del govern nacional de Maura.

Del 1918 al 1923 els governs es van succeir sense estabilitat i van respondre a la conflictivitat social, sobretot a Barcelona i al camp andalús, amb una política d’ordre públic basada en la repressió: suspensió de les garanties constitucionals, estat de guerra i, a Barcelona, la «llei de fugues» del governador civil Martínez Anido.

La qüestió del Marroc va ser el cop definitiu. El juliol del 1921, les tropes espanyoles del general Fernández Silvestre van patir el desastre d’Annual davant els rifenys d’Abd el-Krim, amb milers de morts. El govern va encarregar al general Juan Picasso una investigació sobre les responsabilitats de la derrota, l’Expedient Picasso, que apuntava a alts comandaments; molts acusaven també el rei Alfons XIII d’haver encoratjat l’avanç imprudent de Silvestre.

El debat sobre les responsabilitats d’Annual va desprestigiar encara més la monarquia i el sistema parlamentari. El 1923, quan aquestes responsabilitats s’havien de discutir a les Corts, sectors de l’exèrcit, de la burgesia i de l’entorn del rei volien impedir que s’exigissin a la mateixa monarquia, i van veure amb bons ulls una solució de força, que va arribar el setembre del 1923.

El desembre del 1874, després del fracàs del Sexenni Democràtic i de la Primera República, el pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt va restaurar la monarquia borbònica en la persona d’Alfons XII, fill d’Isabel II. El gran artífex del nou règim va ser Antonio Cánovas del Castillo, que ja havia preparat el retorn del rei amb el Manifest de Sandhurst.

Cánovas volia un sistema estable, que acabés amb els pronunciaments i amb la inestabilitat de les dècades anteriors. La Constitució del 1876 establia la sobirania compartida entre el rei i les Corts; unes Corts bicamerals, amb Congrés i Senat; un rei amb grans poders, que nomenava el govern i podia dissoldre les Corts; i un Estat confessional catòlic, que només tolerava els altres cultes en privat. Reconeixia drets i llibertats, però deixava que les lleis els limitessin, i no fixava el sufragi: va ser censatari fins al 1890, quan es va aprovar el sufragi universal masculí.

El sistema es basava en el torn pacífic de dos partits dinàstics, que acceptaven la monarquia i la Constitució: el Partit Conservador, dirigit per Cánovas, i el Partit Liberal, dirigit per Práxedes Mateo Sagasta. Quan el govern d’un partit es desgastava, el rei cridava l’altre a governar, i aquest convocava eleccions per obtenir una majoria a les Corts. A la mort d’Alfons XII, el 1885, el Pacte del Pardo va garantir el torn durant la regència de Maria Cristina.

Perquè el torn funcionés, la corrupció electoral era consubstancial al sistema. El ministre de la Governació preparava l’encasillado, la llista dels candidats que havien de sortir elegits a cada districte, i els governadors civils i els cacics locals n’asseguraven el resultat. Els cacics, terratinents o notables de cada poble, controlaven el vot amb favors, amenaces i pressions, sobretot al món rural.

Quan amb això no n’hi havia prou, es recorria al frau, el pucherazo: es falsificaven les actes, es feia votar morts i absents, es compraven vots o es canviaven les urnes. Així, ni amb el sufragi universal les eleccions no reflectien la voluntat dels ciutadans. El sistema va donar estabilitat, però deixava fora de la vida política els republicans, el moviment obrer i els nacionalismes, i va entrar en crisi amb el desastre del 1898.

És una font primària, contemporània dels fets que descriu, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text públic: el fragment d’un assaig polític.

És un fragment del llibre España tal cual es, del polític catalanista Valentí Almirall, publicat a Barcelona el 1886. Adreçant-se als lectors estrangers, Almirall hi denuncia amb exemples gairebé grotescos la falsificació de les eleccions en el sistema de la Restauració: morts que voten, llistes inventades i un candidat que obté molts més vots que habitants té el districte.

La font se situa en el règim de la Restauració (1875-1931), dins la seva primera etapa, la que va del 1875 fins al 1898 o el 1902. Era el moment de més estabilitat del sistema: sota la Constitució del 1876, conservadors i liberals s’alternaven al govern gràcies al torn pacífic i al frau electoral.

És també l’època del desenvolupament del catalanisme polític. Almirall, que havia fundat el Centre Català el 1882, va publicar el mateix 1886 Lo catalanisme, i la seva crítica del sistema polític espanyol formava part d’aquest moviment.

La primera pràctica és la manipulació del cens: a les llistes d’electors s’hi barrejaven alguns noms reals amb noms inventats i, sobretot, amb noms de persones mortes. Almirall explica que havia vist moltes vegades com el seu pare, mort feia anys, «votava».

Aquests morts votaven perquè algú els suplantava: empleats subalterns, un escombriaire o un rastrejador de la policia vestits per a l’ocasió. Així s’inflaven els resultats fins a l’absurd, com en el cas del general candidat pel districte de Berga, que va obtenir més d’un milió i mig de vots en un districte de només uns quants milers d’habitants.

Finalment, el Congrés acceptava aquests resultats amb tota naturalitat i confirmava l’elecció, perquè el frau era la norma del sistema i ningú no tenia interès a denunciar-lo.

El sistema polític de la Restauració el va dissenyar Antonio Cánovas del Castillo quan els Borbons van tornar al tron amb Alfons XII, el 1875. La Constitució del 1876 establia una monarquia constitucional amb la sobirania compartida entre el rei i les Corts, unes Corts amb dues cambres —el Congrés i el Senat— i un rei amb grans poders: nomenava el govern i podia dissoldre les Corts.

El sistema es basava en dos grans partits dinàstics, el Conservador de Cánovas i el Liberal de Práxedes Mateo Sagasta, que acceptaven la monarquia i s’alternaven pacíficament al govern: era el torn pacífic, consolidat amb el Pacte del Pardo a la mort d’Alfons XII, el 1885. Quan un govern es desgastava, el rei cridava l’altre partit, que dissolia les Corts i convocava eleccions per obtenir-hi una majoria còmoda.

Per garantir els resultats, el ministre de la Governació elaborava l’encasillado, la llista dels candidats que havien de sortir elegits a cada districte, inclosos uns quants de l’oposició. Els governadors civils i els cacics locals, que controlaven feines, préstecs i favors, s’encarregaven de complir-la amb la compra de vots, les amenaces, la manipulació del cens i les tupinades, és a dir, la falsificació de les actes i l’ompliment de les urnes amb vots falsos. El 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí, però el frau va continuar igual.

El caciquisme era més eficaç al món rural, on el cacic tenia un gran poder sobre els pagesos. A les grans ciutats, com Barcelona, el vot era més difícil de controlar, i va ser allà on el sistema es va començar a trencar, sobretot a partir del 1901, amb els èxits de la Lliga Regionalista i dels republicans.

En un sistema democràtic, en canvi, la sobirania resideix en el poble, i són els ciutadans els qui decideixen amb el seu vot quin partit governa. No hi ha cap «torn» pactat: l’alternança depèn dels resultats, i qualsevol partit que respecti les regles pot guanyar. A la Restauració passava el contrari: no eren les eleccions les que feien el govern, sinó el govern el que feia les eleccions.

Unes eleccions netes necessiten un cens fiable, un vot secret i lliure, sense compra ni coaccions, un recompte controlat pels mateixos partits i una justícia independent que resolgui les reclamacions. A la Restauració, en canvi, votaven els morts, es compraven els vots i les Corts validaven resultats impossibles, com denuncia Almirall. Per això el sistema era liberal en les formes però no democràtic: donava estabilitat a la monarquia a costa de falsejar la voluntat popular i de deixar fora els partits que no acceptaven el torn.

El torn deixava fora de la política oficial totes les forces que no acceptaven la monarquia ni la Constitució del 1876. Fins al 1898 aquestes forces eren minoritàries i estaven dividides, però van anar guanyant pes, sobretot a les ciutats.

Els carlins, partidaris d’una monarquia tradicional i catòlica amb un altre pretendent, van ser derrotats el 1876 en la Tercera Guerra Carlina. Molts van acabar acceptant la Restauració i la resta va optar per la via política; el 1888 se’n va separar el sector més intransigent, el Partit Integrista de Ramón Nocedal.

Van néixer també els primers regionalismes. A Catalunya, el catalanisme polític va passar del Centre Català de Valentí Almirall (1882) a la Lliga de Catalunya (1887) i a la Unió Catalanista, que el 1892 va aprovar les Bases de Manresa. Al País Basc, Sabino Arana va fundar el 1895 el Partit Nacionalista Basc, catòlic i defensor dels furs abolits el 1876.

El republicanisme estava dividit després del fracàs de la Primera República. Emilio Castelar encapçalava el republicanisme possibilista, unitari i conservador, disposat a actuar dins la legalitat; Francesc Pi i Margall, el federal, defensava una república federal construïda des de baix, i Manuel Ruiz Zorrilla, des de l’exili, intentava arribar a la república per mitjà de pronunciaments militars.

L’altra gran força d’oposició era el moviment obrer. El socialisme es va organitzar en un partit, el Partit Socialista Obrer Espanyol, fundat a Madrid el 1879 per Pablo Iglesias, i en un sindicat, la Unió General de Treballadors, nascuda a Barcelona el 1888. Defensaven la lluita política i sindical per millorar les condicions de treball i, com a objectiu final, una societat sense classes.

L’anarquisme, més fort a Catalunya i Andalusia, es va dividir. Un sector apostava per l’organització sindical dels treballadors, la línia de la qual sortiria més endavant l’anarcosindicalisme; un altre defensava l’acció directa i la «propaganda pel fet», és a dir, els atemptats. A Barcelona van esclatar la bomba del Liceu (1893) i la de la processó de Corpus (1896), i el 1897 l’anarquista italià Michele Angiolillo va assassinar Cánovas. La repressió, amb els processos de Montjuïc, va ser duríssima.