Població, societat i economia: exercicis de la PAU d’Història resolts

Els dos textos mostren dues imatges oposades de la dona. Amb la proclamació de la Segona República, l’abril del 1931, es va obrir el debat sobre la igualtat de drets, i Clara Campoamor defensava que les dones, fossin de la classe social que fossin, havien de tenir els mateixos drets polítics i socials que els homes. La seva posició es va imposar: la Constitució aprovada el desembre del 1931 va reconèixer el sufragi universal, igual per a homes i dones, i les dones van votar per primera vegada en unes eleccions generals el 1933.

Aquesta defensa de la igualtat no anava adreçada només als homes de dretes, sinó sobretot als de l’esquerra, que estaven dividits: una part defensava el vot femení per coherència amb els principis republicans, mentre que una altra el volia ajornar perquè temia que la influència de l’Església portés moltes dones a votar els partits conservadors.

Els drets de les dones no es van limitar al vot. La República també va reconèixer la igualtat jurídica de la dona dins del matrimoni i va aprovar el 1932 la llei del divorci.

El franquisme va trencar amb aquest model. El discurs de Pilar Primo de Rivera, del 1941, en els primers anys de la dictadura, nega a la dona qualsevol paper polític propi i presenta la seva subordinació a l’home com una obligació moral, tant en la vida pública com en la privada.

Al llarg del franquisme, aquest ideal es va traduir en un model de dona com a mestressa de casa i, sobretot, com a mare: es valorava molt la família nombrosa i es feia una política per augmentar la natalitat, i la dona podia treballar fins que es casava. En definitiva, la República va voler fer de la dona una ciutadana amb els mateixos drets que l’home, i el franquisme la va tornar a la llar i a l’obediència.

Barcelona, 1888. Fa pocs mesos que vaig deixar el meu poble per venir a servir a la ciutat. Al camp no hi havia feina per a tothom i la meva família no podia mantenir tots els fills; com tants altres joves, vaig haver de marxar. Aquest èxode rural passa a tot Espanya: a moltes comarques, i sobretot al sud, on la terra és d’uns pocs grans propietaris, els jornalers només treballen uns mesos l’any, i molts acaben a les ciutats buscant un jornal a les fàbriques o, com jo, a les cases dels rics.

Barcelona creix sense parar més enllà del seu barri antic i de les velles muralles. Com a Madrid i a altres ciutats, s’han construït els eixamples, barris nous de carrers rectes i avingudes amples, amb edificis de pisos i mansions. La família on serveixo viu al pis principal d’una casa de l’Eixample, el més luxós de l’edifici, amb balcons al carrer, salons decorats i habitacions per al servei; els més rics s’han fet construir mansions i palauets amb jardí.

A la ciutat, cada classe té el seu lloc. Els senyors viuen als barris nous i els treballadors s’amunteguen al barri vell i als barris industrials. El vespre que hi ha òpera, la senyora es posa les millors joies per anar al Liceu, el gran teatre de la Rambla: és el lloc on la burgesia barcelonina es troba, es fa veure i fa negocis, i tenir-hi llotja demostra que formes part de la gent important.

Ben diferent és la vida del proletariat. El meu germà treballa en una fàbrica tèxtil d’un dels pobles industrials del voltant, com Sant Martí o Sants, on les xemeneies omplen l’aire de fum i els tallers deixen anar productes químics que fan pudor. Les famílies obreres viuen en habitatges petits, foscos i insalubres, al costat mateix de les fàbriques, i homes, dones i infants hi treballen jornades llarguíssimes per un jornal miserable.

Entre els senyors i els obrers hi ha moltes altres persones: les classes mitjanes, com els advocats, els metges, els periodistes, els botiguers i els empleats d’oficina, que viuen amb més modèstia però volen semblar burgesos. I hi ha els serveis, sobretot el servei domèstic: cuineres, minyones i dides, gairebé sempre dones vingudes de fora com jo. La burgesia, que viu de les fàbriques, del comerç i dels negocis, és qui mana a la ciutat.

Aquest any s’ha celebrat l’Exposició Universal de Barcelona, al parc de la Ciutadella, i els senyors en parlen amb orgull: diuen que ha demostrat al món que Barcelona és una ciutat moderna i industrial. Jo també hi vaig anar un diumenge i vaig veure l’Arc de Triomf, l’entrada de l’Exposició. Però, quan torno a la cuina, penso que aquesta ciutat tan moderna l’aixequen molts i només la gaudeixen uns quants.

Entre el 1875 i el 1930, durant la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera, Espanya era encara un país majoritàriament agrari, amb una població rural nombrosa i pobra i una indústria concentrada en poques zones, sobretot a Catalunya i al País Basc. La manca de feina al camp va empènyer molta gent a marxar, i la primera característica d’aquestes migracions és que n’hi havia de dos tipus, exteriors i interiors. L’emigració exterior es dirigia sobretot a Amèrica, especialment a l’Argentina, Cuba i el Brasil, i Galícia era la regió que hi enviava més emigrants.

La segona característica és el canvi de tendència a partir del 1914, amb la Primera Guerra Mundial: l’emigració a l’exterior es va reduir i les migracions es van concentrar dins d’Espanya, del camp a la ciutat i cap a les zones amb feina, com Catalunya, Madrid, el País Basc, Canàries, València i Sevilla. A Catalunya arribaven sobretot persones d’Aragó, València, Múrcia i Almeria. Com a resultat, la població activa agrària va baixar lleugerament i va créixer la de la indústria i els serveis, tot i que el 1930 Espanya encara era un país poc urbanitzat.

Els anys seixanta corresponen a l’etapa del desarrollisme franquista. Després del Pla d’Estabilització del 1959, l’economia espanyola va créixer molt de pressa gràcies a la indústria, el turisme i les inversions estrangeres, mentre que el camp es mecanitzava i necessitava molta menys mà d’obra. La primera característica d’aquestes migracions és, de nou, la doble direcció: més d’un milió d’espanyols van emigrar a l’Europa occidental, a països com França, Alemanya i Suïssa, i una minoria a l’Amèrica Llatina, i les divises que enviaven a les seves famílies van ajudar a finançar el creixement econòmic.

La segona és el gran èxode rural cap a les zones industrials: Catalunya, Madrid i el País Basc. A Catalunya, els immigrants, molts d’Andalusia, Extremadura i Múrcia, es van instal·lar a Barcelona i al seu cinturó industrial, a ciutats com Badalona, Santa Coloma, Sabadell, Terrassa, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat o Sant Boi, i la població catalana va passar de 3,9 milions d’habitants el 1960 a 5,5 milions el 1975.

Aquest creixement tan ràpid va despoblar moltes zones rurals i va provocar grans desequilibris urbans: la manca d’habitatge i l’especulació van fer créixer el barraquisme i els barris dormitori, construïts de pressa i sense serveis.

Si comparem els dos períodes, hi ha continuïtats clares: en tots dos la causa principal era la pobresa del camp i la recerca de feina, i en tots dos Catalunya va ser una de les grans zones d’atracció. Però també hi ha canvis importants: l’emigració exterior va canviar de destinació, d’Amèrica a Europa, i les migracions interiors dels anys seixanta van ser molt més massives i van transformar del tot les ciutats i la societat catalanes.

En conclusió, les migracions van ser un dels motors de la modernització d’Espanya: van buidar el camp, van fer créixer les ciutats i la indústria i, a Catalunya, van formar una societat feta en bona part de gent vinguda d’arreu.

La Segona República va suposar un canvi profund per a les dones, que per primera vegada van ser reconegudes com a ciutadanes amb els mateixos drets que els homes. La Constitució del 1931 va establir la igualtat davant la llei sense distinció de sexe i, després d’un debat molt dur a les Corts, en què Clara Campoamor va defensar el vot femení, va reconèixer el dret de vot a partir dels 23 anys per a homes i dones. Les dones, que ja podien ser elegides des del juny del 1931, van votar per primera vegada en unes eleccions generals el novembre del 1933.

També es van obrir les portes de l’educació i del treball. La República va construir moltes escoles noves, va impulsar la coeducació i va afavorir que més noies estudiessin el batxillerat i anessin a la universitat. La Constitució garantia la igualtat d’accés als càrrecs i ocupacions públics, i les dones es van incorporar a professions que fins aleshores els havien estat gairebé tancades.

La família també va canviar. La Constitució basava el matrimoni en la igualtat de drets dels dos sexes, i el 1932 es va aprovar la llei del divorci. Ja en plena guerra, a Catalunya, la Generalitat va legalitzar l’avortament a finals del 1936.

La dictadura franquista va trencar amb tot això i va imposar el retorn al model domèstic tradicional, beneït per l’Església catòlica: la dona havia de ser esposa i mare, dedicada a la llar i sotmesa a l’home. La Sección Femenina de la Falange es va encarregar de difondre aquest ideal, i el Fuero del Trabajo del 1938 prometia alliberar la dona casada del taller i de la fàbrica.

Aquest model es va convertir en lleis. El 1939 es va derogar la llei del divorci, i en el matrimoni la dona va quedar en una posició de desigualtat jurídica: la dona casada necessitava el permís del marit, la llicència marital, per treballar, obrir un compte al banc o signar un contracte. A l’escola es va suprimir la coeducació: nois i noies estudiaven separats, i les noies rebien una formació orientada a les tasques de la llar.

Per a les dones, aquest retrocés va ser immens en termes polítics, socials i humans. En pocs anys van passar de ser ciutadanes amb els mateixos drets polítics que els homes a estar sotmeses jurídicament al marit, i moltes van quedar apartades dels estudis superiors, de bona part de les professions i de la vida pública. Generacions senceres de dones van veure limitades les seves vides, i molts dels drets perduts no es van recuperar fins a la democràcia, gairebé quaranta anys després.

El primer fet és la clara inferioritat del salari de les dones. Cada any de la taula, les teixidores cobren molt menys que els teixidors per la mateixa feina: el 1914, 16 pessetes setmanals davant de 28,50, poc més de la meitat (un 56 %), i el 1924, 33 davant de 55 (un 60 %).

El segon fet és l’evolució. Tots els salaris nominals augmenten: els dels teixidors passen de 28,50 a 55 pessetes i els de les teixidores, de 16 a 33 entre el 1914 i el 1920, i el 1924 continuen igual. Però els augments dels homes són més grans en pessetes, de manera que la diferència s’eixampla durant la guerra i la postguerra: de 12,50 pessetes el 1914 a 15,75 el 1918 i a 22 el 1920. En proporció, en canvi, el salari de les dones es manté entre el 56 % i el 62 % del dels homes.

A principis del segle XX les condicions de vida de la classe treballadora eren molt dures. Els obrers feien jornades de més de deu hores per uns salaris que amb prou feines arribaven per menjar: l’alimentació era pobra i poc variada, basada sobretot en el pa, els llegums i les patates. Vivien en habitatges petits, foscos i insalubres, amuntegats als barris vells i als barris industrials, i malalties com la tuberculosi feien estralls. Gairebé no hi havia protecció davant dels accidents, la malaltia o la vellesa, i els infants començaven a treballar molt aviat.

Dins de la classe obrera, la situació de la dona era encara pitjor, perquè patia una doble discriminació, com a treballadora i com a dona, en una societat patriarcal. La desigualtat salarial que mostra la taula, on les teixidores cobren al voltant del 60 % del que cobren els teixidors per la mateixa feina, només era un aspecte d’una discriminació molt més àmplia: la llei sotmetia la dona casada al marit, les dones no podien votar, estaven menys escolaritzades i, després de la jornada a la fàbrica, havien de fer totes les feines de casa. Teresa Claramunt denuncia precisament el prejudici de la inferioritat de la dona, que servia per justificar que se les pagués menys.

Les dones obreres van tenir, però, un lloc molt rellevant en el sistema productiu català. La indústria tèxtil, la més important de Catalunya, ocupava moltes dones, sobretot com a teixidores i filadores, a les fàbriques de Barcelona, de les colònies industrials i de ciutats com Sabadell i Terrassa.

El seu salari, tot i ser més baix, era imprescindible per a la família obrera: el jornal del pare o del marit no arribava per mantenir la casa, i el de la dona, i sovint el dels fills, era decisiu per completar el pressupost domèstic. En definitiva, les obreres eren doblement explotades, a la fàbrica i a casa, però sense el seu treball moltes famílies no haurien pogut sobreviure.

És un quadre estadístic. És una font secundària, elaborada per historiadors de l’economia a partir de les estadístiques de l’època.

Prové del llibre La España de Franco (1939-1975). Economía (Madrid, 2001), de Carlos Barciela López, M. Inmaculada López Ortiz, Joaquín Melgarejo Moreno i José Antonio Miranda Encarnación. Mostra l’evolució de la població activa espanyola durant el franquisme, del 1940 al 1975: quin percentatge treballava a l’agricultura, a la indústria i als serveis en cinc anys diferents.

Les dades se situen en el franquisme (1939-1975) i recorren tot el règim: comencen el 1940, l’any següent al final de la Guerra Civil, en plena postguerra, i acaben el 1975, l’any de la mort de Franco.

Entre aquestes dues dates el règim va canviar de política econòmica: fins al 1959 va aplicar l’autarquia, que va estancar l’economia, i a partir del Pla d’Estabilització d’aquell any va arribar el desarrollismo, un creixement ràpid que va transformar l’estructura econòmica i social del país.

La taula mostra una modernització profunda de l’economia espanyola durant el franquisme: Espanya va deixar de ser un país majoritàriament agrari i es va convertir en un país industrial i de serveis.

La població activa agrària va baixar del 50,5 % el 1940 al 21,7 % el 1975, gairebé 29 punts menys. La baixada va ser lenta als anys quaranta (encara era el 47,6 % el 1950) i molt ràpida a partir dels anys cinquanta i, sobretot, als seixanta, quan molts pagesos van deixar el camp per anar a les ciutats o a l’estranger.

La població activa industrial va créixer del 22,1 % al 38,0 %, gairebé 16 punts més, sobretot entre el 1950 i el 1970, gràcies a la industrialització d’aquells anys.

La població ocupada en els serveis va passar del 27,4 % al 40,3 %, gairebé 13 punts més. Fins al 1960 gairebé no va variar (fins i tot va baixar al 25,9 % el 1950), però a partir dels anys seixanta va créixer amb força, amb el turisme i el creixement de les ciutats, i el 1975 ja era el sector amb més població activa.

És una taula estadística de caràcter demogràfic. Les dades són del 1970, però la taula l’han elaborada Anna Cabré i Isabel Pujadas per a una obra d’història econòmica publicada el 1989: és, doncs, una font secundària feta a partir de dades primàries.

Mostra deu províncies espanyoles d’origen dels immigrants residents a Catalunya el 1970, ordenades de més a menys: Granada és la primera, amb 166.327 persones, i Osca l’última de la llista, amb 54.417.

Les dades corresponen a les acaballes del franquisme (1939-1975), durant l’etapa del desarrollismo, que va començar amb el Pla d’Estabilització del 1959. El creixement de la indústria i dels serveis, concentrat a l’àrea de Barcelona, va atreure més d’un milió de persones de les zones rurals més pobres d’Espanya, on la mecanització del camp i els baixos salaris empenyien a emigrar. Va ser la gran onada migratòria dels anys cinquanta i seixanta, que va transformar la població de Catalunya.

La taula mostra la magnitud de la immigració: només aquestes deu províncies sumen gairebé 1.100.000 persones residents a Catalunya el 1970, i cinc d’elles superen les cent mil.

La gran majoria procedia d’Andalusia: sis de les deu províncies són andaluses (Granada, Jaén, Còrdova, Almeria, Sevilla i Màlaga) i sumen uns 770.000 residents, més de dues terceres parts del total de la taula. També hi destaquen Extremadura, amb Badajoz, i Múrcia. Eren zones rurals amb molt d’atur i amb molts jornalers sense terra.

Finalment, és notable la posició de les províncies aragoneses, Terol i Osca, que, tot i tenir molta menys població, són a la llista per la seva proximitat i per una llarga tradició d’emigració cap a Catalunya.

És un quadre estadístic de caràcter social i demogràfic. Les dades corresponen als anys 1900-1930, però la taula forma part d’un estudi publicat el 1992: és, doncs, una font secundària elaborada a partir de dades primàries.

Recull, cada deu anys entre el 1900 i el 1930, la població espanyola i el nombre d’analfabets, de manera que es poden comparar. Està extreta de l’Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981, de Mercedes Vilanova Ribas i Xavier Moreno Julià, publicat pel Ministeri d’Educació i Ciència.

Les dades corresponen al període de la Restauració (1875-1931): els últims anys de la regència de Maria Cristina i el regnat d’Alfons XIII, amb la crisi del sistema entre el 1917 i el 1923 i la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), que va precedir la proclamació de la Segona República el 1931.

Era una Espanya majoritàriament agrària, amb una industrialització concentrada sobretot a Catalunya i al País Basc. L’escolarització era molt insuficient: l’Estat hi destinava pocs recursos, molts infants treballaven des de petits i a moltes zones rurals no hi havia escola. El 1900 es va crear el Ministeri d’Instrucció Pública, un primer pas perquè l’Estat assumís l’ensenyament.

D’una banda, la població espanyola va créixer de manera continuada: va passar de 18,6 milions d’habitants el 1900 a 23,6 milions el 1930, gairebé cinc milions més, sobretot gràcies a la reducció de la mortalitat.

De l’altra, el nombre d’analfabets va disminuir a cada dècada, de 8,4 milions el 1900 a 5,9 milions el 1930. Com que alhora la població creixia, el pes dels analfabets respecte de tota la població va baixar encara més: d’un 45 % el 1900 a un 25 % el 1930.

La disminució va ser molt més acusada en l’última dècada: entre el 1920 i el 1930 hi va haver gairebé un milió i mig d’analfabets menys, més que en les dues dècades anteriors juntes. Tot i el progrés, el 1930 encara una quarta part dels habitants no sabia llegir ni escriure, un retard que la Segona República va intentar combatre amb la construcció d’escoles.

Durant la Restauració, la classe obrera industrial es concentrava sobretot a Catalunya, amb la indústria tèxtil, i al País Basc i Astúries, amb la siderúrgia i la mineria. Les jornades a les fàbriques eren de dotze hores o més, sis dies a la setmana, amb salaris baixos, sense assegurances d’accident, de malaltia o de vellesa i amb una disciplina molt dura.

A les fàbriques hi treballaven també moltes dones i molts infants, que cobraven molt menys que els homes; molts nens començaven a treballar de ben petits. Les famílies obreres vivien en barris amuntegats, en habitatges petits i insalubres, s’alimentaven malament i patien malalties com la tuberculosi, i l’analfabetisme hi era molt alt.

El 1874 les organitzacions obreres van ser prohibides i la Federació Regional Espanyola de l’AIT va haver de passar a la clandestinitat, situació que la Restauració va mantenir. A partir del 1881, el govern liberal de Sagasta va tolerar les associacions obreres, i la Llei d’associacions del 1887 les va legalitzar, cosa que va permetre el creixement de les societats obreres.

El corrent majoritari, sobretot a Catalunya i a Andalusia, va ser l’anarquisme, que rebutjava l’Estat, els partits i la participació electoral. El 1881 es va fundar a Barcelona la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, que aviat es va dividir en dues tendències: la sindicalista, sobretot catalana, que volia organitzar els obrers en societats de resistència i lluitar amb la vaga, i l’antisindicalista o anarcocomunista, partidària de grups petits i autònoms i de l’acció violenta.

Aquesta segona tendència va portar a la «propaganda pel fet». A Andalusia, el cas de la Mà Negra (1883) va servir per perseguir l’anarquisme rural, i als anys noranta Barcelona va patir els atemptats del Liceu (1893) i del carrer dels Canvis Nous (1896), als quals van seguir la dura repressió dels processos de Montjuïc i, el 1897, l’assassinat de Cánovas a mans d’un anarquista.

El socialisme era més moderat. El 1879 Pablo Iglesias va fundar a Madrid el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), marxista, que defensava la lluita política per arribar a una societat sense classes, i el 1888 es va fundar a Barcelona el seu sindicat, la Unió General de Treballadors (UGT). Fins al 1898 el socialisme va créixer lentament, sobretot a Madrid, Biscaia i Astúries, amb vagues per millorar les condicions de treball i amb la celebració del Primer de Maig des del 1890.

És una taula estadística de caràcter demogràfic. Està extreta d’una obra d’història, El Franquisme i la transició democràtica, 1939-1988, de Borja de Riquer i Joan B. Culla, publicada el 1989: és, doncs, una font secundària elaborada a partir de dades de l’època.

Mostra quants immigrants van arribar a Catalunya entre el 1962 i el 1965 i de quines regions d’Espanya procedien, amb el nombre de persones i el percentatge de cada regió sobre el total.

Les dades se situen en el franquisme (1939-1975), en la seva segona gran etapa, la del desarrollismo. Després del Pla d’Estabilització del 1959, que va liberalitzar l’economia i va deixar enrere l’autarquia, la indústria i els serveis van créixer amb força, sobretot a l’àrea de Barcelona, i van atreure centenars de milers de treballadors de les zones rurals més pobres d’Espanya, on la mecanització del camp deixava sense feina els jornalers.

La taula mostra un volum d’immigració enorme: en només quatre anys, del 1962 al 1965, van arribar a Catalunya 415.482 persones, més de cent mil per any de mitjana. És un dels moments de més intensitat de la gran onada migratòria del desarrollismo.

Quant a la procedència, més de la meitat, 217.064 persones (el 52,2 %), venien d’Andalusia. Molt per darrere hi havia les Dues Castelles i Lleó, amb 70.447 (el 17 %), Extremadura, amb 48.661 (l’11,7 %), i Aragó, amb 24.870 (el 6 %). Andalusia, les Castelles i Extremadura sumen més del 80 %: eren regions agràries i pobres, d’on la manca de feina al camp expulsava població cap a les zones industrials; a Andalusia i a Extremadura, a més, hi dominaven els latifundis i els jornalers sense terra.