Història, PAU 2025 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

Barcelona, 12 de setembre de 1977. Ahir Barcelona va viure la manifestació més gran que he vist mai. Prop d’un milió de persones van omplir els carrers del centre de la ciutat per celebrar l’Onze de Setembre, la diada nacional de Catalunya, i per reclamar l’autonomia política i, en concret, el restabliment de l’Estatut d’autonomia que Catalunya havia tingut durant la Segona República, el del 1932. Després de dècades de prohibició, la diada es va poder celebrar a ple dia i sense por.

No era la protesta d’un sol partit. El catalanisme polític ha aconseguit aplegar gairebé totes les forces democràtiques: partits d’esquerra i de centre, sindicats, associacions de veïns, col·legis professionals i entitats culturals. Ja en la clandestinitat, l’Assemblea de Catalunya, nascuda el 1971, havia resumit les seves reivindicacions en un lema que ahir es cridava a tot arreu: «Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia». La llibertat vol dir uns drets democràtics que el país tot just comença a recuperar després de la mort de Franco, el novembre del 1975, i de les eleccions del juny passat; l’amnistia, que surtin de la presó els presos polítics.

Per entendre aquesta força cal mirar enrere. El centralisme polític i cultural va ser una de les característiques de la dictadura franquista, que el 1938 va abolir l’Estatut, va suprimir la Generalitat i va perseguir la llengua catalana. Però no era una novetat: l’estat liberal construït al segle XIX ja s’havia organitzat de manera centralista, amb una administració uniforme dividida en províncies des del 1833, que no reconeixia la personalitat de Catalunya. El catalanisme va néixer, en bona part, com a resposta a aquest model.

La data no és casual: l’Onze de Setembre recorda la caiguda de Barcelona el 1714, al final de la guerra de Successió, després de la qual els decrets de Nova Planta van abolir les institucions pròpies de Catalunya. A les eleccions del juny, a més, les forces que defensen l’autonomia van guanyar a Catalunya amb una gran majoria, i els seus diputats i senadors han fet seva la demanda de l’Estatut. Ahir el catalanisme va demostrar que té al darrere la majoria del país, i el govern de Madrid ja no podrà ignorar aquesta veu.

Epíleg, escrit des d’avui: aquella mobilització va contribuir, en la seva mesura, a aconseguir els objectius que reclamava. A finals del mateix setembre, el govern d’Adolfo Suárez va restablir provisionalment la Generalitat, i el president a l’exili, Josep Tarradellas, va tornar a Barcelona l’octubre; aquell mateix octubre les Corts van aprovar la Llei d’amnistia, i el 1979 Catalunya va recuperar un Estatut d’autonomia, l’Estatut de Sau, dins el marc de la Constitució del 1978.

Juny del 1975. Veïns i veïnes: molts de nosaltres vam arribar a aquest barri als anys cinquanta i seixanta, des d’Andalusia, Múrcia, Extremadura o Galícia, per treballar a les fàbriques i a les obres de Barcelona i dels pobles del voltant, que necessitaven mà d’obra. Aquella allau d’immigrants va fer créixer les ciutats molt més de pressa que els serveis. Els blocs on vivim es van aixecar de pressa i sense cap planificació, amb materials dolents, i encara hi ha carrers sense asfaltar ni enllumenar.

Ens falten els serveis socials més elementals. No hi ha prou escoles i molts nens estudien en aules plenes a vessar. Al barri no hi ha centres sanitaris: per anar al metge hem d’agafar dos autobusos, i el transport públic és tan escàs que els treballadors perden hores cada dia per anar a la fàbrica. Aquestes mancances no són culpa nostra: són el resultat d’una especulació que ha fet negoci amb els habitatges i d’uns ajuntaments que no hem pogut elegir democràticament.

Per això vam crear la nostra associació de veïns. Aprofitant els pocs marges legals que deixa el règim, ens reunim, recollim signatures i portem les nostres demandes a l’ajuntament: un ambulatori, una escola, una línia d’autobús, semàfors al carrer principal. A molts barris de Barcelona i de la seva àrea, altres associacions fan el mateix, i algunes ja han aconseguit petites victòries.

Quan l’ajuntament no ens escolta, sortim al carrer. Hem fet manifestacions, hem tallat carrers i ens hem tancat a la parròquia, encara que la policia ens ha dissolt més d’una vegada i alguns veïns han estat detinguts. Ocupar l’espai públic és l’única manera que tenim de fer-nos sentir, perquè en una dictadura no hi ha llibertat de reunió ni de manifestació.

Així hem après que les reivindicacions socials no es poden separar de les polítiques. Mentre no puguem elegir els nostres alcaldes ni reunir-nos lliurement, no tindrem els serveis que necessitem. Per això moltes entitats de barri, com la nostra, donen suport a l’Assemblea de Catalunya, que des del 1971 aplega partits, sindicats i entitats en la lluita per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. La lluita per l’ambulatori i per l’autobús és també la lluita per la democràcia. Us esperem a la propera assemblea del barri.

Les primeres grans conquestes socials i laborals de l’Espanya contemporània van arribar amb la Segona República. Els governs reformistes del primer bienni (1931-1933) i, de nou, els del Front Popular el 1936 van voler millorar la condició dels treballadors. La Constitució del 1931 definia Espanya com una «república democràtica de treballadors de tota classe» i protegia el treball, i el Ministeri de Treball, dirigit pel socialista Francisco Largo Caballero fins al 1933, va desplegar aquests principis amb una legislació nova.

Entre aquestes mesures destaca la Llei de jurats mixtos, que creava organismes amb representants dels patrons i dels obrers per negociar les condicions de treball i resoldre els conflictes. La vaga era legal i no es perseguia com un delicte de sedició, i els sindicats podien actuar amb llibertat. A més, el 1931 els treballadors van conquerir el permís de treball retribuït, uns dies de vacances pagades cada any.

El franquisme va desfer gairebé tot aquest camí. Ja durant la guerra, el Fuero del Trabajo del 1938, d’inspiració falangista, va imposar un model corporatiu: patrons i obrers quedaven enquadrats a la força en un sindicat únic, el sindicat vertical, controlat pel règim. Els sindicats de classe, com la CNT i la UGT, van ser il·legalitzats i perseguits, i la vaga es va convertir en un delicte: el Fuero considerava delicte de lesa pàtria qualsevol acte que alterés la normalitat de la producció.

Els treballadors també van perdre la negociació col·lectiva: els salaris i les condicions de treball els fixava el govern, fins que el 1958 la Llei de convenis col·lectius va permetre una negociació molt limitada dins del sindicat vertical. La protecció social va ser molt pobra: la Llei de bases de la seguretat social, aprovada el 1963, no va entrar en vigor fins al 1967, i el sistema de previsió que va crear era molt precari, amb una despesa social ínfima.

Aquest endarreriment va allunyar Espanya de l’Europa occidental. Després de la Segona Guerra Mundial, els països democràtics del continent van construir estats del benestar, amb sindicats lliures, negociació col·lectiva i sistemes amplis de sanitat, pensions i subsidis d’atur. Espanya, aïllada durant la postguerra i sotmesa a una dictadura, en va quedar al marge: els treballadors no tenien drets per defensar-se i l’Estat gastava en protecció social molt menys que els seus veïns. El creixement econòmic dels anys seixanta va millorar els salaris, però no va tancar aquesta distància. En definitiva, la República va obrir el camí dels drets socials que Europa consolidaria, i el franquisme el va tancar durant gairebé quatre dècades.

La Segona República va suposar un canvi profund per a les dones, que per primera vegada van ser reconegudes com a ciutadanes amb els mateixos drets que els homes. La Constitució del 1931 va establir la igualtat davant la llei sense distinció de sexe i, després d’un debat molt dur a les Corts, en què Clara Campoamor va defensar el vot femení, va reconèixer el dret de vot a partir dels 23 anys per a homes i dones. Les dones, que ja podien ser elegides des del juny del 1931, van votar per primera vegada en unes eleccions generals el novembre del 1933.

També es van obrir les portes de l’educació i del treball. La República va construir moltes escoles noves, va impulsar la coeducació i va afavorir que més noies estudiessin el batxillerat i anessin a la universitat. La Constitució garantia la igualtat d’accés als càrrecs i ocupacions públics, i les dones es van incorporar a professions que fins aleshores els havien estat gairebé tancades.

La família també va canviar. La Constitució basava el matrimoni en la igualtat de drets dels dos sexes, i el 1932 es va aprovar la llei del divorci. Ja en plena guerra, a Catalunya, la Generalitat va legalitzar l’avortament a finals del 1936.

La dictadura franquista va trencar amb tot això i va imposar el retorn al model domèstic tradicional, beneït per l’Església catòlica: la dona havia de ser esposa i mare, dedicada a la llar i sotmesa a l’home. La Sección Femenina de la Falange es va encarregar de difondre aquest ideal, i el Fuero del Trabajo del 1938 prometia alliberar la dona casada del taller i de la fàbrica.

Aquest model es va convertir en lleis. El 1939 es va derogar la llei del divorci, i en el matrimoni la dona va quedar en una posició de desigualtat jurídica: la dona casada necessitava el permís del marit, la llicència marital, per treballar, obrir un compte al banc o signar un contracte. A l’escola es va suprimir la coeducació: nois i noies estudiaven separats, i les noies rebien una formació orientada a les tasques de la llar.

Per a les dones, aquest retrocés va ser immens en termes polítics, socials i humans. En pocs anys van passar de ser ciutadanes amb els mateixos drets polítics que els homes a estar sotmeses jurídicament al marit, i moltes van quedar apartades dels estudis superiors, de bona part de les professions i de la vida pública. Generacions senceres de dones van veure limitades les seves vides, i molts dels drets perduts no es van recuperar fins a la democràcia, gairebé quaranta anys després.