Història, PAU 2022 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 2) resolt

Per la naturalesa, és una sèrie estadística: una taula de dades electorals, de caràcter polític. L’ha elaborada Mario Caciagli i es va publicar el 1989 en un llibre col·lectiu sobre la transició democràtica, de manera que és una font secundària, posterior als fets, tot i que les xifres procedeixen dels resultats electorals.

Mostra el percentatge de vots que va obtenir la Unión de Centro Democrático (UCD), la coalició encapçalada per Adolfo Suárez, a cada regió a les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977.

Les dades se situen a la Transició a la democràcia (1975-1986), el procés que va portar de la dictadura franquista a un règim democràtic després de la mort de Franco, el 1975.

En concret, corresponen a les eleccions del 15 de juny de 1977, les primeres eleccions democràtiques des del 1936. Les va convocar el govern d’Adolfo Suárez després de l’aprovació de la Llei per a la reforma política i de la legalització dels partits, i van escollir les Corts que redactarien la Constitució.

La UCD va obtenir resultats molt desiguals segons les regions. Els percentatges més alts són els de Canàries (61 %), Galícia (53,9 %), Balears (51 %) i Extremadura (50 %), on va aconseguir la meitat dels vots o més, i Castella i Lleó (49,3 %) hi va quedar molt a prop. A la major part de les regions va superar el 30 %.

En canvi, els percentatges més baixos són els del País Basc (13,1 %) i Catalunya (17,1 %), per sota del 20 %. En aquests dos territoris hi havia un sistema de partits propi, amb forces nacionalistes i d’esquerra molt fortes, com el PNB al País Basc o els socialistes, el PSUC i els nacionalistes de Jordi Pujol a Catalunya, i la UCD hi va quedar lluny de ser la primera força.

Després de la mort de Franco, el novembre del 1975, Joan Carles I va mantenir Carlos Arias Navarro com a president del govern. Arias només volia reformar el franquisme superficialment, mentre l’oposició democràtica omplia els carrers de vagues i manifestacions per l’amnistia i les llibertats. A Barcelona, l’Assemblea de Catalunya va convocar les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 amb el lema «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia», i a Vitòria la policia va matar cinc treballadors en vaga el març. Davant el bloqueig, el rei va forçar la dimissió d’Arias el juliol del 1976 i va nomenar president Adolfo Suárez.

Suárez, que venia del Movimiento, va optar per una reforma feta des de la legalitat franquista. El novembre del 1976 les Corts franquistes van aprovar la Llei per a la reforma política, que preveia unes Corts elegides per sufragi universal, i el referèndum del 15 de desembre la va ratificar per una àmplia majoria. Després el govern va legalitzar els partits, també el PCE, l’abril del 1977.

A les eleccions del 15 de juny de 1977, la UCD de Suárez va ser la força més votada, seguida del PSOE de Felipe González; el PCE i l’Alianza Popular de Manuel Fraga van quedar molt per darrere. A Catalunya i al País Basc, en canvi, van guanyar l’esquerra i els nacionalistes. L’octubre del 1977 les noves Corts van aprovar la Llei d’amnistia per als delictes polítics.

Les Corts elegides el 1977 van fer de constituents. Una ponència de set diputats de diversos partits, entre els quals el català Miquel Roca, va redactar el text per consens, i la Constitució es va aprovar en referèndum el 6 de desembre de 1978. Defineix Espanya com un estat social i democràtic de dret i una monarquia parlamentària, situa la sobirania en el poble espanyol, garanteix els drets i les llibertats i reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions.

Mentrestant, el govern de Suárez afrontava una greu crisi econòmica, amb una inflació molt alta i un atur creixent. L’octubre del 1977 el govern i els principals partits van signar els Pactes de la Moncloa, que combinaven mesures d’ajust, com la moderació dels salaris, amb reformes com la fiscal. El 1978 es van fer les primeres eleccions sindicals democràtiques, que van guanyar CCOO i la UGT.

El govern també va començar a construir l’Estat de les autonomies amb els règims preautonòmics: el setembre del 1977 va restablir provisionalment la Generalitat de Catalunya, i el president a l’exili, Josep Tarradellas, va tornar a Barcelona l’octubre. Tot el procés es feia sota la pressió del terrorisme d’ETA i dels GRAPO, i de l’extrema dreta, com en la matança dels advocats laboralistes d’Atocha, el gener del 1977.

Aprovada la Constitució, Suárez va convocar noves eleccions generals l’1 de març de 1979, que la UCD va tornar a guanyar. Un mes després, a les primeres eleccions municipals democràtiques, l’esquerra va obtenir l’alcaldia de moltes grans ciutats, com Madrid i Barcelona.

L’1 de març de 1979 la UCD va guanyar les primeres eleccions generals celebrades amb la Constitució, amb uns resultats semblants als del 1977, i Adolfo Suárez va continuar com a president; el PSOE de Felipe González va tornar a quedar segon. En aquesta legislatura es van aprovar els estatuts d’autonomia del País Basc i de Catalunya (1979), i el 1980 Jordi Pujol va guanyar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.

La segona legislatura de Suárez va ser molt difícil. La crisi econòmica i l’atur continuaven, i ETA va viure els seus anys més sagnants. A més, la UCD era una coalició de grups molt diversos, de democristians a liberals i socialdemòcrates, que s’enfrontaven per qüestions com el divorci, el model autonòmic o la política econòmica. El 1980 el PSOE va presentar una moció de censura, i Suárez, cada cop més aïllat dins del seu partit, va dimitir el gener del 1981.

El 23 de febrer de 1981, mentre el Congrés votava la investidura del seu successor, Leopoldo Calvo-Sotelo, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero va assaltar el Congrés i va retenir els diputats i el govern, i a València el capità general Jaime Milans del Bosch va treure els tancs al carrer. El cop va fracassar sobretot perquè el rei, en un missatge per televisió la matinada del 24 de febrer, va donar suport a la Constitució, i perquè la majoria de l’exèrcit no s’hi va sumar.

Calvo-Sotelo va ser investit pocs dies després i va governar fins al 1982. El seu govern va aprovar la llei del divorci (1981), va fer entrar Espanya a l’OTAN (1982) i va pactar amb el PSOE la LOAPA, una llei per harmonitzar i frenar el procés autonòmic després del cop. Mentrestant, la UCD es continuava desfent: diversos sectors la van abandonar, entre ells el d’Adolfo Suárez, que va fundar el CDS.

Davant la descomposició del partit, Calvo-Sotelo va avançar les eleccions al 28 d’octubre de 1982. El PSOE de Felipe González, amb el lema «Por el cambio», va obtenir la majoria absoluta, amb 202 diputats; la UCD es va enfonsar i Alianza Popular, de Manuel Fraga, es va convertir en el principal partit de l’oposició. Felipe González va ser investit president el desembre del 1982.

L’alternança pacífica al poder, set anys després de la mort de Franco, es considera sovint el final de la Transició i la prova que la democràcia s’havia consolidat.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: un discurs pronunciat per Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona el 14 d’abril de 1931.

En el discurs, Macià proclama la República Catalana com a estat integrant d’una Federació Ibèrica, assumeix provisionalment la presidència del govern de Catalunya i demana el suport dels altres pobles d’Espanya i del món contra la monarquia borbònica.

El discurs se situa a l’inici de la Segona República (1931-1936), el mateix 14 d’abril de 1931. Dos dies abans, a les eleccions municipals del 12 d’abril, les candidatures republicanes havien guanyat a la majoria de les grans ciutats, i a Catalunya la vencedora havia estat Esquerra Republicana de Catalunya, fundada feia poques setmanes.

Arran d’aquells resultats, aquell dia es va proclamar la República a Barcelona i a Madrid, i el rei Alfons XIII va marxar cap a l’exili. A Catalunya començava una etapa d’autogovern que culminaria amb l’Estatut del 1932.

En aquest fragment, Macià adreça una crida a tots els pobles d’Espanya i del món perquè donin suport, almenys «espiritualment», a la República que acaba de proclamar i se situïn com ell enfront de la monarquia borbònica, que considera abatuda. Busca la solidaritat dels altres pobles peninsulars, d’acord amb la idea d’una federació de repúbliques ibèriques, i el reconeixement internacional.

A més, Macià parla com el cap d’un estat sobirà: ofereix l’esforç del «poble renaixent» català per afermar la pau internacional, com si Catalunya fos un membre més de la comunitat de nacions. Aquesta proclamació sobirana va xocar amb el Govern provisional de la República, i tres dies després Macià va acceptar convertir la República Catalana en la Generalitat de Catalunya.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) havia desacreditat la monarquia d’Alfons XIII, que l’havia acceptada. Després de la caiguda del dictador, les forces republicanes, amb els catalanistes d’esquerra, van signar el Pacte de Sant Sebastià (agost del 1930) per posar fi a la monarquia, i el govern de l’almirall Aznar va convocar eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931.

Les eleccions es van convertir en un plebiscit sobre la monarquia. A Catalunya la gran vencedora va ser Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un partit creat el març del 1931 que unia l’Estat Català de Francesc Macià, el Partit Republicà Català de Lluís Companys i el grup de L’Opinió, i que va superar la Lliga Regionalista.

El 14 d’abril, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, i poc després Francesc Macià, des del Palau de la Diputació, a la mateixa plaça de Sant Jaume, va proclamar la República Catalana dins una federació ibèrica. Per resoldre el conflicte amb el Govern provisional, el 17 d’abril tres ministres, entre ells el català Lluís Nicolau d’Olwer, van viatjar a Barcelona i van pactar amb Macià que la República Catalana es convertiria en un govern autònom, la Generalitat de Catalunya, que redactaria un estatut d’autonomia i el presentaria a les Corts.

Les principals forces polítiques catalanes eren ERC, republicana, catalanista i d’esquerres, amb el suport de les classes mitjanes, dels rabassaires i d’una part dels obrers, que va dominar la Generalitat, i la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, conservadora, que representava la burgesia. El moviment obrer estava dominat per la CNT, anarcosindicalista, que rebutjava la política parlamentària.

La Generalitat provisional va encarregar a una comissió la redacció de l’estatut, que es va enllestir a Núria el juny del 1931. L’Estatut de Núria definia Catalunya com un estat autònom dins una República federal, i el poble català el va aprovar en referèndum el 2 d’agost de 1931 amb un suport aclaparador.

La Constitució del desembre del 1931, però, va definir un «Estat integral», compatible amb les autonomies però no federal, i les Corts van retallar l’estatut en un debat llarg i tens, amb l’oposició de les dretes. Després del cop d’estat fallit del general Sanjurjo, l’agost del 1932, les Corts el van aprovar el 9 de setembre de 1932.

L’Estatut del 1932 definia Catalunya com una regió autònoma dins l’Estat espanyol i feia oficials el català i el castellà. Creava la Generalitat, formada pel Parlament, el president i el Consell Executiu, i un Tribunal de Cassació, i li donava competències en ensenyament, cultura, ordre públic, obres públiques i dret civil, entre d’altres, amb una hisenda limitada. Era menys ambiciós que el de Núria, però va ser la primera autonomia política de la Catalunya contemporània.

Aprovat l’Estatut, el novembre del 1932 es van fer les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, que ERC va guanyar per majoria absoluta. Francesc Macià va ser elegit president de la Generalitat, i el govern va començar a rebre els traspassos de serveis i a aprovar lleis pròpies. Quan Macià va morir, el desembre del 1933, el Parlament va elegir president Lluís Companys.

Mentrestant, a les eleccions generals del novembre del 1933 havien guanyat les dretes, i a Espanya va començar a governar el Partit Radical d’Alejandro Lerroux amb el suport de la CEDA. Un govern de centredreta a Madrid havia de conviure amb un govern d’esquerres a Barcelona.

El gran conflicte va ser la Llei de contractes de conreu (1934), que permetia als rabassaires i a altres conreadors comprar les terres que treballaven des de feia més de divuit anys. Els propietaris de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la Lliga s’hi van oposar, i el Tribunal de Garanties Constitucionals la va anul·lar el juny del 1934. El Parlament la va tornar a aprovar, i la tensió entre els governs de Madrid i de Barcelona es va disparar.

Quan el 4 d’octubre de 1934 tres ministres de la CEDA van entrar al govern, les esquerres ho van veure com un pas cap al feixisme i van convocar una vaga general. El 6 d’octubre, Companys va proclamar «l’Estat Català dins la República Federal Espanyola», però l’exèrcit, dirigit pel general Batet, va sufocar la revolta en poques hores i el govern de la Generalitat va ser detingut.

La repressió va ser dura: l’Estatut va quedar suspès, milers de persones van ser detingudes, molts ajuntaments d’esquerres van ser destituïts i Companys i els seus consellers van ser jutjats i condemnats a trenta anys de presó. El govern de Madrid va nomenar un governador general de Catalunya.

A les eleccions del 16 de febrer de 1936 el Front Popular va guanyar a Espanya, i a Catalunya el Front d’Esquerres, una coalició d’ERC, els socialistes, els comunistes i altres forces d’esquerra, va derrotar el Front Català d’Ordre, encapçalat per la Lliga. El nou govern va amnistiar els presos, Companys va tornar a la presidència de la Generalitat i es va restablir l’Estatut.

Els mesos següents van ser de gran tensió. La Generalitat va tornar a aplicar la Llei de contractes de conreu, amb l’hostilitat dels propietaris; la conflictivitat obrera va créixer, amb vagues impulsades per la CNT, i la violència política entre l’extrema esquerra i l’extrema dreta es va estendre per tot Espanya, mentre una part de l’exèrcit preparava el cop d’estat contra la República que va esclatar el juliol del 1936.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és una fotografia, obra del fotògraf Carlos Pérez de Rozas, que es conserva a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Mostra el general Franco a Barcelona el 28 de gener de 1942, saludant des d’un balcó una multitud reunida al carrer durant una visita a la ciutat.

La fotografia se situa en el franquisme (1939-1975), en la seva primera etapa, la dels anys quaranta, quan el règim era més proper als feixismes i Europa vivia la Segona Guerra Mundial. Van ser anys de repressió dels vençuts, de fam i d’autarquia econòmica.

A Catalunya, a més, el règim havia suprimit l’Estatut i la Generalitat i perseguia la llengua i la cultura catalanes.

En primer pla hi ha el general Franco, vist d’esquena, amb la boina i l’uniforme de Falange, el partit únic, una indumentària que en aquells anys subratllava la proximitat del règim als feixismes.

Saluda amb el braç alçat la multitud que omple el carrer i els balcons, guarnits amb banderes. Aquestes concentracions, sovint organitzades pel mateix règim, volien mostrar l’adhesió popular al Caudillo.

L’envolten autoritats civils i militars, la majoria amb uniforme, que expressen el suport de l’exèrcit i del partit al dictador. La imatge és un exemple del culte a la personalitat de Franco i de l’ús de la propaganda durant el primer franquisme.

El règim franquista va néixer de la victòria militar a la Guerra Civil. Era una dictadura personal: el general Francisco Franco, nomenat Generalísimo i cap de l’Estat pels militars sublevats el 1936, concentrava tots els poders. Dirigia el govern, podia dictar lleis, era el cap suprem de l’exèrcit i del partit, i no responia davant de cap parlament ni de cap elecció.

Fins al 1945 el règim es va inspirar en els feixismes italià i alemany: un sol partit, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, creat el 1937; la salutació a la romana, els uniformes i els símbols falangistes; un sindicat vertical que agrupava obligatòriament obrers i empresaris, i una propaganda que exaltava el Caudillo. Era, a més, un estat centralista i uniformitzador, que va suprimir les autonomies de Catalunya i del País Basc i va perseguir les llengües i les cultures diferents de la castellana.

L’altre gran pilar va ser l’Església catòlica, que havia presentat la guerra com una croada. El règim li va retornar i ampliar el poder: el catolicisme va ser la religió oficial, l’Església va controlar bona part de l’educació i de la moral pública, i el divorci va ser abolit. És el que s’anomena nacionalcatolicisme.

El règim es va organitzar amb un seguit de lleis. El Fuero del Trabajo (1938) regulava unes relacions laborals sense sindicats lliures ni dret de vaga, sota el control de l’Estat. La repressió dels vençuts es va fer amb la Ley de Responsabilidades Políticas (1939), que castigava els qui havien donat suport a la República, i la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940). Milers de persones van ser afusellades, empresonades o depurades, i el 1940 el president de la Generalitat Lluís Companys va ser afusellat a Montjuïc.

El 1942 la Ley Constitutiva de las Cortes va crear les Cortes Españolas, un pseudoparlament: els procuradors no s’elegien per sufragi universal: n’hi havia per raó del càrrec, designats per Franco o elegits indirectament per corporacions com els ajuntaments i el sindicat vertical, i no podien controlar el govern.

El 1945, quan la derrota de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista era un fet, el règim va voler esborrar la seva imatge feixista i presentar-se com una dictadura catòlica i anticomunista. El juliol del 1945 va aprovar el Fuero de los Españoles, una pseudodeclaració de drets i llibertats que en la pràctica no garantia res, i va reduir el pes visible de Falange.

Quan va acabar la Guerra Civil, l’Espanya de Franco era molt propera a l’Alemanya nazi i a la Itàlia feixista, que l’havien ajudat a guanyar-la, i el 1939 es va adherir al Pacte Antikomintern. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939, Espanya es va declarar neutral, en bona part perquè el país estava arruïnat per la guerra.

El juny del 1940, davant les victòries alemanyes, Franco va passar a la no-bel·ligerància: sense entrar a la guerra, es posava al costat de l’Eix i l’ajudava, i va ocupar Tànger. L’octubre del 1940 es va entrevistar amb Hitler a Hendaia per negociar l’entrada a la guerra, però les seves demandes, com Gibraltar, el Marroc francès, armes i aliments, eren massa altes i no hi va haver acord.

El 1941, després de l’atac alemany a la Unió Soviètica, el règim va enviar la División Azul, una unitat de voluntaris, molts d’ells falangistes, que va lluitar amb l’exèrcit alemany al front de Rússia fins al 1943.

El 1943, quan la guerra començava a girar a favor dels aliats, Franco va retirar la División Azul i va tornar a la neutralitat, i va anar amagant els trets més feixistes del règim.

Després de la derrota de l’Eix, el 1945, el règim va quedar aïllat. Espanya no va ser admesa a l’ONU, que el 1946 va condemnar el règim de Franco i va recomanar retirar els ambaixadors de Madrid; França va tancar la frontera i Espanya va quedar fora del Pla Marshall.

La Guerra Freda ho va canviar tot: per als Estats Units, l’anticomunisme de Franco el convertia en un aliat útil. El 1950 l’ONU va anul·lar la recomanació i els ambaixadors van tornar. El 1953 el règim va signar el Concordat amb el Vaticà, que li donava legitimitat catòlica, i els pactes amb els Estats Units, que permetien instal·lar bases militars nord-americanes a Espanya a canvi d’ajuda econòmica i militar. Era la sortida parcial de l’aïllament, que es completaria amb l’entrada a l’ONU el 1955.