Catalanisme polític: exercicis de la PAU d’Història resolts

El catalanisme polític va néixer durant la Restauració, un sistema centralista i basat en el caciquisme, del qual una part de la burgesia catalana se sentia exclosa, i la Renaixença n’havia preparat el terreny recuperant la llengua i la cultura catalanes. En els darrers anys del segle XIX hi va predominar un catalanisme tradicionalista i catòlic, com el del vigatanisme, el grup de Vic de Josep Torras i Bages, que defensava una Catalunya cristiana, rural i fidel a les seves tradicions.

Al mateix temps, el catalanisme es va organitzar en entitats com el Centre Català, fundat per Valentí Almirall el 1882; la Lliga de Catalunya, creada el 1887 pels sectors més moderats que se’n van separar, i la Unió Catalanista, que el 1892 va aprovar les Bases de Manresa. En aquestes entitats hi havia sobretot burgesos de diferents tipus: propietaris, banquers, fabricants, comerciants i professionals liberals.

El 1901 va néixer la Lliga Regionalista, el gran partit del catalanisme conservador, dirigit per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, que va trencar el domini dels partits dinàstics a Barcelona. El 1906, davant la Llei de jurisdiccions, va impulsar la Solidaritat Catalana, una coalició amb la major part dels republicans i amb els carlins que va guanyar àmpliament les eleccions del 1907. Des del 1914, la Lliga va dirigir la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Prat de la Riba, que va crear escoles, biblioteques, carreteres i xarxes de telèfon.

La Lliga, però, era un partit d’ordre. Davant la conflictivitat obrera i el pistolerisme, va donar suport al cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera el 1923, perquè esperava que acabés amb el desordre. La dictadura, però, va ser molt centralista i el 1925 va suprimir la Mancomunitat.

Durant la Segona República, la Lliga, que el 1933 va passar a dir-se Lliga Catalana, va quedar en segon terme davant d’Esquerra Republicana i es va oposar a moltes polítiques del govern de la Generalitat, com la Llei de contractes de conreu. Quan es va produir el cop d’estat del juliol del 1936, molts dels seus dirigents, amenaçats per la revolució a la rereguarda, van marxar de Catalunya, i alguns, com Cambó, van acabar donant suport al bàndol de Franco.

Al llarg d’aquests seixanta anys hi ha una continuïtat clara: el catalanisme conservador va defensar sempre l’autonomia de Catalunya dins d’Espanya, l’ordre social i els interessos de la burgesia. El canvi més important va ser el pas d’un moviment cultural i tradicionalista a un partit modern, capaç de guanyar eleccions i de governar una institució com la Mancomunitat. Però la seva doble fidelitat, al catalanisme i a l’ordre social, el va portar a contradiccions: quan va veure amenaçat l’ordre, va donar suport a solucions autoritàries que acabarien perjudicant l’autogovern.

En conclusió, el catalanisme conservador va ser la força hegemònica del catalanisme fins al 1931 i va aconseguir el primer autogovern català contemporani, la Mancomunitat, però amb la República va perdre el protagonisme a favor de l’esquerra, i la Guerra Civil va acabar d’enfonsar-lo.

La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 1914. Va ser fruit de l’auge del catalanisme polític, sobretot de la Lliga Regionalista, que des de la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba des del 1907, reclamava una institució que unís tot Catalunya. El desembre del 1913, el govern d’Eduardo Dato va permetre per decret que les diputacions s’unissin, i les quatre diputacions catalanes van formar la Mancomunitat.

La Mancomunitat va tenir tres presidents. Prat de la Riba la va dirigir fins a la seva mort, el 1917, i en va posar en marxa el gran projecte; el va succeir l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que la va presidir fins als inicis de la dictadura de Primo de Rivera. Després, la dictadura hi va col·locar Alfons Sala, un home afí al règim, fins que la va dissoldre el 1925.

La seva obra es va centrar en els serveis que l’Estat no oferia. Va construir carreteres i una xarxa telefònica que va arribar a molts pobles; va impulsar l’ensenyament tècnic i professional, amb l’Escola del Treball, i la formació de mestres i de bibliotecàries; va crear una xarxa de biblioteques populars i va donar suport a l’Institut d’Estudis Catalans i a la normalització de la llengua catalana. També va promoure una agricultura més moderna.

La Generalitat republicana, en canvi, va ser un autèntic govern autònom. Es va restablir el 1931, amb la República, i el 1932 les Corts van aprovar l’Estatut d’autonomia, que li donava un Parlament, un govern i competències pròpies. La va dirigir Esquerra Republicana de Catalunya, primer amb Francesc Macià i, després de la seva mort, amb Lluís Companys, i la seva política va ser més progressista que la que havia inspirat la Lliga. En l’ensenyament va impulsar una escola pública, laica i catalana, amb l’Escola Normal de la Generalitat i la Universitat Autònoma; en el camp, mentre la Lliga defensava els propietaris, Esquerra va aprovar el 1934 la Llei de contractes de conreu per protegir els rabassaires i altres pagesos que conreaven terres d’altri.

Per això les dues institucions tenien una naturalesa política diferent. La Mancomunitat era una unió administrativa de les diputacions provincials dins d’un estat centralista, sense poder per fer lleis, tot i que va ser la primera institució comuna de tot Catalunya des del 1714. La Generalitat era una institució d’autogovern amb poder legislatiu i executiu, reconeguda per un estatut d’autonomia dins d’una república democràtica.

Precisament per això les dues dictadures les van suprimir. Primo de Rivera va aplicar una política anticatalanista: va restringir l’ús públic del català i de la bandera catalana, i el 1925 va dissoldre la Mancomunitat. La Generalitat, suspesa després dels Fets d’Octubre del 1934 i restablerta el 1936, va ser abolida per Franco: el 1938, quan les seves tropes van entrar a Catalunya, va derogar l’Estatut, i després de la guerra el règim va perseguir la llengua i la cultura catalanes i va afusellar el president Companys, el 1940. Totes dues institucions van caure, doncs, per la voluntat de dues dictadures de suprimir qualsevol forma d’autogovern català.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter jurídic i polític. Per la naturalesa, és un text legal.

Recull tres articles de la Llei de jurisdiccions, del 23 de març de 1906, signada pel rei Alfons XIII i pel president del Consell de Ministres, Segismundo Moret, i publicada a la Colección Legislativa del Ejército. La llei castiga les ofenses a la nació i als seus símbols, com la bandera i l’himne, i a l’exèrcit i l’armada, i amenaça amb penes que poden arribar a la mort qui prengui les armes per la independència d’una part del territori.

La llei se situa durant el regnat d’Alfons XIII, en la segona etapa de la Restauració borbònica (1875-1931). Després del desastre del 1898, el sistema del torn dinàstic estava en crisi i creixien els moviments que el qüestionaven: el republicanisme i el catalanisme polític, que el 1901 havia guanyat les eleccions a Barcelona amb la Lliga Regionalista. L’exèrcit, desprestigiat per la derrota colonial, reaccionava amb duresa contra les crítiques.

La llei volia preservar la nació espanyola i els seus símbols, la bandera, l’himne nacional i els altres emblemes, i castigava qui els ultratgés de paraula, per escrit o amb caricatures. Amb això, l’Estat de la Restauració es defensava del catalanisme i de qualsevol moviment que posés en dubte la unitat d’Espanya.

També protegia l’exèrcit i l’armada de les injúries i les ofenses. La llei va néixer arran de l’assalt d’uns oficials a les redaccions de la revista satírica ¡Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya, el novembre del 1905, per un acudit que es burlava de l’exèrcit. Els militars van exigir que aquests delictes els jutgessin tribunals militars, i el govern de Moret ho va acceptar.

Després del desastre del 1898, bona part de la burgesia catalana va perdre la confiança en els partits dinàstics. El 1901 es va fundar la Lliga Regionalista i, a les eleccions generals d’aquell any, la candidatura dels «quatre presidents» d’entitats econòmiques i culturals barcelonines, entre els quals hi havia el doctor Bartomeu Robert, va derrotar els partits del torn a Barcelona i va trencar el domini caciquil a la ciutat.

La Lliga, dirigida per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, representava un catalanisme conservador, catòlic i d’ordre, que acceptava la monarquia i volia l’autonomia de Catalunya i la modernització d’Espanya. Prat de la Riba en va fixar la doctrina a La nacionalitat catalana (1906): Catalunya és una nació, amb llengua, dret i cultura pròpies, mentre que Espanya és l’Estat, que s’hauria d’organitzar de manera federal.

L’assalt militar al ¡Cu-Cut! (1905) i la Llei de jurisdiccions (1906) van provocar la creació de Solidaritat Catalana, una coalició contra la llei de gairebé totes les forces catalanes, de la Lliga als republicans federals i nacionalistes i als carlins. A les eleccions generals del 1907 va obtenir 41 dels 44 diputats catalans. Tot i aquest èxit, les diferències internes, agreujades per la Setmana Tràgica (1909), la van dissoldre.

Davant la Lliga es va consolidar un catalanisme d’esquerres i republicà. Els catalanistes que rebutjaven el conservadorisme de la Lliga i el seu acostament a la monarquia van fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906) i, el 1910, la Unió Federal Nacionalista Republicana, que volia unir catalanisme, republicanisme i reformes socials, però no va aconseguir prendre l’hegemonia a la Lliga.

L’altre gran rival de la Lliga va ser el republicanisme lerrouxista. Alejandro Lerroux, amb un discurs populista, anticlerical i contrari al catalanisme, tenia molt de suport entre els obrers i els immigrants de Barcelona, i el 1908 va fundar el Partit Republicà Radical. Els lerrouxistes es van oposar a Solidaritat Catalana i van disputar a la Lliga el vot de Barcelona.

Malgrat aquests rivals, la Lliga es va convertir en el partit hegemònic del catalanisme. Prat de la Riba va presidir la Diputació de Barcelona a partir del 1907, des d’on va impulsar institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, i el 1914 va aconseguir la creació de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual va ser el primer president.

La Mancomunitat va ser una aspiració de la Lliga Regionalista i del seu dirigent Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona. El 1911 les quatre diputacions catalanes van aprovar unes bases per unir-se en una sola institució. Per aconseguir-ho calia el suport del govern central: el projecte de llei de mancomunitats de José Canalejas va ser aprovat al Congrés, però el seu assassinat (1912) el va aturar al Senat. Finalment, el govern conservador d’Eduardo Dato el va aprovar per decret el desembre del 1913, i la Mancomunitat es va constituir l’abril del 1914.

La Mancomunitat era una federació de les quatre diputacions provincials, amb funcions només administratives i sense poder legislatiu. La formaven una Assemblea, integrada per tots els diputats provincials, un Consell Permanent i un president. Tot i les seves limitacions, va ser la primera institució de govern comuna per a tot Catalunya des del 1714.

Durant la presidència de Prat de la Riba (1914-1917) es va posar en marxa un ambiciós programa de modernització. La Mancomunitat va assumir i ampliar les institucions culturals impulsades per la Diputació de Barcelona, com l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya, va impulsar l’ensenyament tècnic i professional i va iniciar un pla de carreteres, camins veïnals i telèfons per connectar tots els municipis.

Quan Prat de la Riba va morir, el 1917, el va succeir l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1917-1923), que va continuar l’obra. Es van obrir les primeres biblioteques populars, es van estendre les xarxes de camins i de telèfons, es van impulsar l’ensenyament i els serveis tècnics per a l’agricultura i es va desenvolupar l’assistència sanitària i social. El 1918 i el 1919 la Mancomunitat també va encapçalar la campanya per un estatut d’autonomia, que les Corts no van aprovar.

El cop d’estat de Primo de Rivera (1923) va obrir l’última etapa. El dictador, contrari al catalanisme, va substituir Puig i Cadafalch per Alfons Sala i Argemí (1924-1925), un polític monàrquic afí al règim, que va buidar la Mancomunitat del seu programa catalanista. El 1925 la dictadura la va dissoldre.

En onze anys i amb tres presidents, Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i Sala, la Mancomunitat va modernitzar Catalunya en la cultura, l’educació, les comunicacions i l’agricultura, i va demostrar que l’autogovern era possible: va ser un precedent de la Generalitat republicana.

És una font primària, contemporània dels fets: es va publicar el 1892, quan naixia el catalanisme polític. Per la naturalesa, és un text de caràcter polític i religiós, un fragment d’un llibre.

L’autor és Josep Torras i Bages, un eclesiàstic que el 1899 seria nomenat bisbe de Vic, i el llibre és La tradició catalana. Estudi del valor ètic i racional del regionalisme català (Barcelona, 1892). Tracta del paper de la religió en el regionalisme: per a l’autor, la fe catòlica és la que dona força i durada a l’amor a la terra i, per tant, la que configura la manera de ser dels catalans.

El text se situa en la Restauració (1875-1931), en la seva primera gran etapa, que es clou amb la crisi del 1898 o el 1902. Eren els anys del sistema canovista, en què conservadors i liberals s’alternaven al govern gràcies al caciquisme.

A Catalunya, la Renaixença havia reivindicat la llengua i la cultura catalanes, i als anys vuitanta i noranta naixia el catalanisme polític, amb dues tendències: la progressista i republicana de Valentí Almirall i la catòlica i conservadora, de la qual Torras i Bages va ser el gran ideòleg. El 1892, el mateix any del llibre, la Unió Catalanista va aprovar les Bases de Manresa.

La idea principal és que la religió catòlica és la que vertebra el regionalisme. Segons Torras i Bages, només Déu pot crear i restaurar els pobles, i per això la restauració de Catalunya ha de ser religiosa: sense religió no es pot fer res sòlid ni durador.

El regionalisme es basa en un sentiment, l’amor a la terra on s’ha nascut, però aquest sentiment, tot sol, és feble: es desfà davant de les temptacions mundanes, com el luxe i els plaers. Només quan la religió el consagra, l’amor al país adquireix consistència. És una visió conservadora i tradicionalista del catalanisme, que identificava Catalunya amb la fe catòlica.

A finals del segle XIX va néixer un catalanisme d’arrel catòlica i conservadora. Defensava la família, la propietat i la religió com a fonaments de la societat catalana, i veia en les tradicions, el dret civil català i les institucions històriques l’esperit propi de Catalunya. Rebutjava el liberalisme centralista i l’uniformisme de l’Estat, però també les idees revolucionàries, i volia una Catalunya autònoma dins d’Espanya, ordenada segons la tradició.

La figura més important d’aquest catalanisme va ser Josep Torras i Bages, eclesiàstic i, des del 1899, bisbe de Vic. El 1892 va publicar La tradició catalana, la seva obra principal, on defensava que la religió és la base de la identitat catalana i de l’amor al país; d’aquí la frase que se li atribueix: «Catalunya serà cristiana o no serà». El seu pensament va influir en el catalanisme conservador que després representaria la Lliga Regionalista.

El primer fet és el Memorial de Greuges (1885). Valentí Almirall, des del Centre Català, en va impulsar la redacció, i una comissió de representants de la societat catalana el va lliurar al rei Alfons XII. Protestava contra els projectes del govern que perjudicaven Catalunya, com el tractat comercial que es negociava amb el Regne Unit, que amenaçava la indústria tèxtil, i la unificació del dret civil, i demanava respectar les institucions i el dret propis. Va ser la primera gran acció unitària del catalanisme.

El segon fet són les Bases de Manresa (1892). La Unió Catalanista, una federació d’entitats catalanistes creada el 1891, va reunir una assemblea a Manresa que va aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana. Proposaven una Catalunya autònoma dins d’Espanya, amb unes Corts catalanes elegides per sufragi corporatiu, el català com a única llengua oficial i el dret civil propi. Era un projecte conservador i tradicionalista, amb protagonistes com Lluís Domènech i Montaner, que presidia l’assemblea, i Enric Prat de la Riba, que n’era un dels secretaris, i va ser el primer programa polític del catalanisme.

Les Bases i La tradició catalana són del mateix any i comparteixen la mateixa visió: una Catalunya amb personalitat pròpia, fonamentada en la tradició, la religió i el dret històric, que el catalanisme conservador defensaria durant les dècades següents.

La primera causa és cultural: la Renaixença. Des de la publicació de l’oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, el 1833, escriptors i intel·lectuals van reivindicar el català com a llengua de cultura, van recuperar la història de Catalunya i el 1859 van restaurar els Jocs Florals. La Renaixença va crear una consciència de Catalunya com a poble amb una llengua i una història pròpies.

Aquest sentiment no es va quedar en les elits. Els cors de Josep Anselm Clavé, que des de mitjan segle reunien obrers i artesans per cantar en català, van portar l’amor a la llengua i al país a les classes populars. Així es va anar preparant el terreny perquè aquell catalanisme cultural es convertís en un moviment polític a partir dels anys vuitanta.

La segona causa és econòmica: la defensa dels interessos de la indústria catalana. Catalunya era el principal centre industrial d’Espanya, sobretot tèxtil, i la seva burgesia necessitava aranzels proteccionistes que la protegissin de la competència dels productes britànics. Els governs de Madrid, però, eren més sensibles als interessos agraris i comercials i a vegades aprovaven mesures lliurecanvistes, com l’aranzel Figuerola del 1869 o el tractat comercial que es negociava amb el Regne Unit el 1885.

Els industrials catalans van arribar a la conclusió que un Estat centralista, que no tenia en compte els interessos econòmics de Catalunya, ofegava el país, i van reclamar que Catalunya tingués veu i un cert autogovern per defensar-los. Per això bona part de la burgesia va acabar donant suport al catalanisme polític. La cultura de la Renaixença i els interessos econòmics es van unir així en un mateix moviment, que a finals de segle ja tenia un programa propi, les Bases de Manresa (1892).

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: un document públic, un missatge adreçat a la reina regent Maria Cristina d’Habsburg.

El va redactar la Lliga de Catalunya i el va presentar el 1888, quan la reina regent va visitar Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal. Conté una sèrie de peticions: que Catalunya tingui unes Corts pròpies, que governi els seus afers interiors, que el català sigui la llengua oficial i la de l’ensenyament i que els càrrecs públics de Catalunya els ocupin catalans.

El document se situa durant la Restauració, a la dècada dels vuitanta del segle XIX, quan el catalanisme es convertia en un moviment polític. Després de la Renaixença cultural, el federalista Valentí Almirall havia fundat el Centre Català (1882) i havia impulsat el Memorial de Greuges (1885), però el 1887 els sectors més moderats i conservadors se’n van separar i van fundar la Lliga de Catalunya.

El Missatge, del 1888, va ser una de les primeres actuacions de la Lliga de Catalunya i mostra el desenvolupament d’un catalanisme conservador, catòlic i respectuós amb la monarquia, que reclamava l’autogovern per a Catalunya. Aquell mateix any Barcelona celebrava l’Exposició Universal, l’aparador de la Catalunya industrial.

Primera petició: que Catalunya recuperi les seves «Corts Generals lliures i independents», un parlament propi que voti els pressupostos catalans i la contribució de Catalunya a les despeses de l’Estat, i que sigui «senyora del govern interior de casa seva». És la reivindicació d’un autogovern, que recorda les institucions pròpies abolides pel Decret de Nova Planta (1716).

Segona: que el català sigui la llengua oficial a Catalunya «per a totes les manifestacions de la vida». Era una resposta a la situació del català, que des del segle XVIII havia estat apartat de l’administració i de la vida oficial, tot i que la Renaixença l’havia recuperat com a llengua de cultura.

Tercera: que l’ensenyament es faci en català. A les escoles s’ensenyava només en castellà, i els catalanistes consideraven que l’escola en català era imprescindible per preservar la llengua i la personalitat de Catalunya.

El catalanisme polític va néixer a la Restauració amb dues grans tendències. La progressista venia del republicanisme federal de Francesc Pi i Margall, i el seu principal dirigent va ser Valentí Almirall, que, decebut pel fracàs de la Primera República, va defensar un catalanisme d’esquerres, laic i modern: va fundar el Diari Català (1879), el primer diari en català, va convocar el Primer Congrés Catalanista (1880) i va crear el Centre Català (1882).

Per a Almirall, Catalunya tenia una personalitat i uns trets diferencials propis, com la llengua, el dret civil i un caràcter més emprenedor, i calia defensar el dret català. Però no volia separar-se d’Espanya: volia regenerar-la i transformar-la en un Estat federal, i ho va exposar a Lo catalanisme (1886).

La tendència conservadora tenia arrels catòliques i tradicionalistes. El seu gran ideòleg va ser el sacerdot Josep Torras i Bages, que després seria bisbe de Vic, autor de La tradició catalana (1892). Per a ell, l’essència de Catalunya era el cristianisme, i el catalanisme s’havia de basar en la família, la propietat i la religió i en la defensa de les tradicions, no en el progressisme federal.

La primera diferència és, doncs, ideològica: el catalanisme progressista era laic, republicà i federalista, i el conservador, catòlic, tradicionalista i acceptava la monarquia. La segona és social i d’estratègia: Almirall cercava el suport de les classes populars i de la petita burgesia i volia intervenir en la política espanyola per reformar-la, mentre que els conservadors s’adreçaven sobretot a la burgesia i als propietaris i reclamaven un autogovern que respectés l’ordre social tradicional.

Aquest sector, més moderat, es va organitzar a la Lliga de Catalunya (1887) i a la Unió Catalanista (1891), on destacava el jove Enric Prat de la Riba, i a finals de segle s’havia imposat al catalanisme d’Almirall.

El catalanisme polític va néixer durant la Restauració sobre la base de la Renaixença, el moviment cultural que des de mitjan segle XIX havia recuperat el català com a llengua literària, amb els Jocs Florals restaurats el 1859. Davant un Estat centralista i un sistema polític corrupte, una part de la societat catalana va començar a reclamar el reconeixement polític de Catalunya.

El primer impulsor va ser el federalista Valentí Almirall, que el 1880 va convocar el Primer Congrés Catalanista i el 1882 va fundar el Centre Català, la primera entitat política catalanista. El 1885 el Centre va promoure el Memorial de Greuges, que una comissió va presentar al rei Alfons XII: denunciava el centralisme i defensava la indústria catalana davant els tractats comercials lliurecanvistes i el dret civil català davant els intents d’unificació.

El 1887 els sectors més conservadors es van separar del Centre Català i van fundar la Lliga de Catalunya, que el 1888, aprofitant l’Exposició Universal de Barcelona, va adreçar el Missatge a la reina regent, en què reclamava Corts pròpies, l’oficialitat del català i l’ensenyament en català. El 1889 el catalanisme va encapçalar una gran campanya en defensa del dret civil català davant el projecte de Codi civil espanyol, i va aconseguir que el dret català es mantingués.

El 1891 es va crear la Unió Catalanista, una federació d’entitats i de periòdics catalanistes que va aplegar sobretot el catalanisme conservador i moderat. El 1892 la seva assemblea de Manresa va aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, les Bases de Manresa, redactades, entre d’altres, per Enric Prat de la Riba.

Les Bases proposaven una Catalunya autònoma dins d’Espanya, amb unes Corts catalanes elegides per sufragi corporatiu, el català com a única llengua oficial, els càrrecs públics reservats als catalans i el manteniment del dret civil català, i deixaven a l’Estat les relacions exteriors, l’exèrcit i les duanes. Eren un programa conservador, però van ser la base del catalanisme posterior, que després del desastre del 1898 es convertiria en un moviment de masses.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: el fragment d’un memorial, és a dir, d’un escrit de queixa i de petició adreçat al rei.

És el Memorial de Greuges, que una comissió de representants catalans va lliurar al rei Alfons XII a Madrid el 10 de març de 1885. Hi exposen els greuges, és a dir, les queixes, de Catalunya: el centralisme ofega la vida de les regions, el sistema administratiu propi s’ha substituït pel castellà i després per una còpia del francès, i el català s’ha desterrat de l’escola, de la contractació i dels tribunals. Tot i això, proclamen la seva fidelitat a la unitat d’Espanya.

El Memorial se situa el 1885, en el règim de la Restauració (1875-1931), dins la seva primera etapa (1875-1898), quan conservadors i liberals s’alternaven al govern sota la Constitució del 1876, que organitzava un Estat molt centralista.

És també el moment del naixement del catalanisme polític, que passava de la defensa cultural de la Renaixença a les reivindicacions polítiques. El Memorial va sorgir de la protesta contra dos projectes del govern: un tractat comercial amb el Regne Unit, que amenaçava la indústria catalana, i la unificació del Codi civil, que posava en perill el dret civil català.

La primera idea és la crítica al centralisme. Els autors no volen trencar la unitat d’Espanya; al contrari, diuen que la volen enfortir, però creuen que el camí no és «ofegar i destruir la vida regional» en benefici del centre, sinó deixar que les províncies es desenvolupin lliurement. És el plantejament regionalista del primer catalanisme: una Espanya més forta perquè les regions tenen vida pròpia.

La segona idea és la situació de la llengua. El català només es pot fer servir a casa i en la conversa familiar: s’ha desterrat de les escoles, de la contractació pública i dels tribunals, on sovint jutges i testimonis no s’entenen. El Memorial denuncia així que la llengua del país no té cap reconeixement oficial, una reivindicació que el catalanisme mantindria des d’aleshores.

Valentí Almirall, que venia del republicanisme federal, havia organitzat el Primer Congrés Catalanista (1880) i el 1882 havia fundat el Centre Català, la primera entitat política del catalanisme, que volia aplegar catalanistes de totes les tendències. Des del Centre Català va impulsar el Memorial de Greuges, que ell mateix va redactar en bona part i que una comissió va lliurar al rei Alfons XII el 10 de març de 1885.

El Memorial era alhora un document de reivindicació i de protesta. Denunciava que la monarquia no atenia Catalunya ni administrativament ni políticament, i demanava el respecte i la restitució de les llibertats perdudes, en especial el dret civil propi i la llengua. També protestava contra mesures concretes del govern, com els tractats comercials que obrien el mercat espanyol als productes estrangers, i defensava el proteccionisme que reclamava la indústria catalana.

Set anys més tard, el 1892, la Unió Catalanista, una federació d’entitats catalanistes creada el 1891, va aprovar a Manresa les Bases per a la Constitució Regional Catalana, conegudes com a Bases de Manresa. Les van promoure els sectors conservadors del catalanisme, amb Lluís Domènech i Montaner com a president de l’assemblea i Enric Prat de la Riba com a secretari.

Les Bases eren un projecte d’autonomia per a Catalunya dins de l’Estat espanyol. El poder central es reservava les relacions exteriors, l’exèrcit, les duanes i les grans obres públiques, i Catalunya tindria les seves Corts, un poder executiu i uns tribunals propis, i el català com a única llengua oficial. Però era un projecte molt conservador: les Corts catalanes s’elegirien per sufragi corporatiu, restringit als caps de casa agrupats per oficis i professions, i no per sufragi universal.

La diferència entre els dos documents és clara. El Memorial era un text reivindicatiu, adreçat al rei, que recollia queixes generals i conjunturals contra la política del govern i no proposava cap organització política nova. Les Bases, en canvi, eren una carta constitucional regional: un programa articulat que definia com s’havia d’organitzar i governar Catalunya. Entre l’un i l’altre, el catalanisme havia passat de la protesta a la proposta i, alhora, de la direcció progressista d’Almirall a la conservadora de la Unió Catalanista.

Durant la primera etapa de la Restauració, el catalanisme va passar de la Renaixença literària i cultural, que havia restaurat els Jocs Florals el 1859, a l’acció política. En aquest pas es van definir dos grans corrents: un de conservador i catòlic, i un altre de progressista i laic, que procedia del republicanisme federal.

El corrent conservador tenia un nucli important a Vic, d’on li ve el nom de vigatanisme: un grup de clergues i intel·lectuals catòlics, com el canonge Jaume Collell, que des del setmanari La Veu del Montserrat defensava una Catalunya tradicional i catòlica. La seva gran figura va ser Josep Torras i Bages, que el 1899 va ser nomenat bisbe de Vic.

A La tradició catalana (1892), Torras i Bages va definir un catalanisme catòlic i conservador: Catalunya era una nació forjada pel cristianisme, i la seva identitat es basava en la religió, la família i la propietat, uns fonaments que el liberalisme centralista posava en perill. Se li atribueix la frase «Catalunya serà cristiana o no serà». Aquest regionalisme tradicionalista va influir molt en el catalanisme conservador posterior.

L’altre corrent el va encapçalar Valentí Almirall (1841-1904). Havia estat republicà federal, seguidor de Pi i Margall, però el fracàs de la Primera República el va portar a defensar un catalanisme progressista, laic i democràtic, independent dels partits espanyols. El 1879 va fundar el Diari Català, el primer diari en català, i el 1880 va organitzar el Primer Congrés Catalanista.

El 1882 Almirall va fundar el Centre Català, una entitat política que volia unir tots els catalanistes al marge dels partits espanyols, i el 1886 va publicar Lo catalanisme, on exposava la seva doctrina: Catalunya tenia una personalitat pròpia, diferent de la castellana, i calia organitzar l’Estat de manera federal perquè se li reconegués l’autogovern.

Els dos corrents van coincidir en la mobilització que va conduir al Memorial de Greuges, però les diferències de fons entre el laïcisme d’Almirall i el catolicisme conservador van portar els moderats a deixar el Centre Català i a fundar la Lliga de Catalunya el 1887, l’antecedent de la Unió Catalanista.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter juridicopolític. Per la naturalesa, és un text: un fragment de les Bases per a la Constitució Regional Catalana, redactades per la Unió Catalanista i aprovades a Manresa el 1892.

Conegut com les Bases de Manresa, el document planteja un model d’organització política per a Catalunya dins l’Estat espanyol: reparteix les competències entre un poder central, que s’ocuparia dels afers comuns, i un poder regional català, amb llengua oficial, càrrecs públics i Corts propis.

Les Bases de Manresa, del 1892, se situen a la Restauració (1875-1931), en la seva primera etapa (1875-1898), durant la regència de Maria Cristina d’Habsburg. El sistema creat per Cánovas era centralista i es basava en el torn pacífic entre conservadors i liberals, que el caciquisme i el frau electoral feien possible.

És també el moment del naixement del catalanisme polític. Després de la Renaixença cultural i de les primeres iniciatives de Valentí Almirall, el 1891 es va fundar la Unió Catalanista, que amb aquestes Bases va donar al catalanisme el seu primer programa polític.

La base primera reserva al poder central les competències pròpies d’un estat: les relacions internacionals, l’exèrcit i la defensa, les relacions econòmiques amb l’exterior, amb els aranzels i les duanes, i un pressupost comú que, en allò que no cobreixin les duanes, pagaran les regions en proporció a la seva riquesa.

La base tercera fa del català l’única llengua oficial a Catalunya, també en les relacions amb el poder central.

La base quarta reserva als catalans, de naixement o per naturalització, tots els càrrecs públics a Catalunya, fins i tot els que depenen del poder central i els militars amb jurisdicció.

La base setena posa el poder legislatiu a les Corts catalanes, que s’han de reunir cada any en un lloc diferent. No s’elegirien per sufragi universal, sinó corporatiu: votarien els caps de casa agrupats segons el treball manual, les professions i la propietat, la indústria i el comerç, si pot ser a través dels gremis.

A partir dels anys vuitanta del segle XIX, el catalanisme va passar de la reivindicació cultural de la Renaixença a la política. Al costat del catalanisme progressista i federal de Valentí Almirall, va sorgir un corrent catòlic i conservador, que tindria un gran pes en el catalanisme posterior.

Aquest corrent es va formar a Vic, i per això se l’anomena vigatanisme. Hi destacaven el canonge Jaume Collell, des del setmanari La Veu del Montserrat, i sobretot el sacerdot Josep Torras i Bages, que el 1899 va ser nomenat bisbe de Vic.

Torras i Bages va exposar el seu pensament a La tradició catalana (1892). Hi defensava que l’esperit de Catalunya era essencialment cristià i que la societat catalana descansava sobre tres pilars: la religió catòlica, la família i la propietat. Rebutjava el liberalisme i el centralisme uniformista de l’Estat, i reclamava que Catalunya recuperés les seves institucions i el seu dret. Era, doncs, un catalanisme regionalista, catòlic i conservador, que lligava la defensa de Catalunya amb la de l’Església i l’ordre social.

El 1891 es va fundar la Unió Catalanista, una federació d’entitats, centres i periòdics catalanistes que volia agrupar les diverses tendències del moviment. Hi tenien un paper destacat els joves conservadors de la Lliga de Catalunya, com Enric Prat de la Riba. La Unió no es presentava a les eleccions, perquè considerava corrupte el sistema de la Restauració, i actuava com un moviment d’opinió.

La seva realització fonamental van ser les Bases per a la Constitució Regional Catalana, aprovades en una assemblea a Manresa el 1892, presidida per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Van ser el primer programa polític del catalanisme.

Les Bases proposaven un Estat compost, de tipus federal, en què Catalunya tindria un ampli autogovern. El poder central només s’encarregaria dels afers comuns, com les relacions internacionals, l’exèrcit, les duanes i el pressupost comú, mentre que Catalunya tindria el català com a única llengua oficial, els càrrecs públics reservats als catalans i unes Corts pròpies. Aquestes Corts, però, no s’elegirien per sufragi universal, sinó corporatiu, pels caps de casa agrupats per classes i gremis. Era, per tant, un projecte d’autogovern molt ampli, però tradicionalista i allunyat de la democràcia liberal.

Valentí Almirall (1841-1904) va ser un polític i periodista barceloní que havia militat en el republicanisme federal de Francesc Pi i Margall. Durant el Sexenni Democràtic va lluitar per una república federal i el 1879 va fundar el Diari Català, el primer diari en català.

Després del fracàs de la Primera República, Almirall es va allunyar dels partits d’àmbit espanyol, inclòs el de Pi i Margall, i va evolucionar cap a un catalanisme progressista, laic i democràtic: volia que els catalans de totes les tendències s’unissin en un moviment propi. Amb aquest objectiu, el 1880 va impulsar el Primer Congrés Catalanista.

El seu pensament es troba a Lo catalanisme (1886), on criticava l’Estat centralista, que considerava incapaç de modernitzar el país, i defensava un sistema federal, o «particularista», que reconegués la personalitat de Catalunya i de les altres regions.

El 1882 Almirall va fundar el Centre Català, la primera entitat política catalanista, que volia agrupar els catalanistes al marge dels partits espanyols, i el 1883 va organitzar el Segon Congrés Catalanista, que va consolidar el catalanisme com a moviment polític.

El 1885 el Centre Català va impulsar el Memorial de Greuges. El seu origen era doble: el govern preparava un tractat comercial lliurecanvista amb el Regne Unit, que amenaçava la indústria tèxtil catalana, i volia unificar el dret civil a tot Espanya. El document denunciava el centralisme i els perjudicis que causava a Catalunya, i defensava la indústria i el dret civil catalans. Una comissió de representants de la societat catalana el va lliurar al rei Alfons XII a Madrid el març del 1885.

La segona gran mobilització va ser la campanya en defensa del dret civil català del 1889, quan el govern va tramitar el Codi civil espanyol, que podia substituir el dret civil propi de Catalunya. Les protestes, amb actes i escrits de juristes i entitats, van aconseguir que el Codi respectés el dret català. Aquestes campanyes van mostrar que el catalanisme ja podia mobilitzar una part important de la societat catalana.

El catalanisme d’Almirall, però, va quedar en minoria: el 1887 el sector conservador va abandonar el Centre Català i va fundar la Lliga de Catalunya, que més endavant impulsaria la Unió Catalanista.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític i ideològic. Per la naturalesa, és un text: un fragment d’un assaig polític.

És un fragment de Lo catalanisme, el llibre que Valentí Almirall, la principal figura del catalanisme progressista, va publicar a Barcelona el 1886. Hi exposa el programa del catalanisme: trencar els lligams que oprimeixen Catalunya, regenerar un país que veu endarrerit i substituir l’organització centralista de l’Estat per una altra de fonaments oposats.

El text se situa a la Restauració (1875-1931), en la seva primera etapa (1875-1898), durant el regnat d’Alfons XII, que va morir el 1885, i la regència de la seva vídua, Maria Cristina. El sistema creat per Cánovas era centralista i es basava en el torn pacífic entre conservadors i liberals i en el caciquisme.

És també el moment en què el catalanisme fa el pas de la cultura a la política. Després de la Renaixença, Almirall havia fundat el Centre Català (1882) i havia impulsat el Memorial de Greuges (1885), i Lo catalanisme en va ser la principal obra teòrica.

Almirall afirma que l’Estat espanyol, sigui quina sigui la forma de govern, monarquia o república, i les institucions que tingui, és un estat centralista que no permetrà mai que les regions, i Catalunya en particular, tinguin el poder i el lloc que els correspon entre els pobles avançats. Per a ell el problema no és el règim polític, sinó el centralisme mateix.

Per això el catalanisme aspira a destruir aquesta organització i a substituir-la per una altra de fonaments oposats: un estat compost, de tipus federal, basat en una relació entre iguals de les regions, que respecti la personalitat de cadascuna. És una proposta de transformació profunda de l’Estat, no de separació.

Durant el segle XIX la Renaixença va recuperar el català com a llengua de cultura, i a partir dels anys vuitanta el catalanisme va fer el pas a la política. Fins a la fundació de la Lliga Regionalista, el 1901, s’hi poden distingir dues grans tendències: una de catòlica i conservadora i una altra de progressista i laica.

La tendència conservadora es va formar al voltant de Vic, i per això se l’anomena vigatanisme. El seu gran ideòleg va ser el sacerdot Josep Torras i Bages, que el 1899 va ser nomenat bisbe de Vic.

La seva obra principal és La tradició catalana (1892). Torras i Bages hi defensava que l’essència de Catalunya era cristiana i que la societat catalana es fonamentava en la religió catòlica, la família i la propietat. Rebutjava el liberalisme, que considerava estranger, i el centralisme uniformista, i proposava una Catalunya regionalista que recuperés les seves institucions tradicionals. Era un catalanisme catòlic i conservador, que va influir molt en la Lliga.

Valentí Almirall (1841-1904) venia del republicanisme federal de Francesc Pi i Margall i havia lluitat per la república federal durant el Sexenni Democràtic. Després del fracàs de la Primera República es va allunyar dels partits d’àmbit espanyol i va evolucionar cap a un catalanisme progressista, democràtic i laic, independent dels partits de Madrid. Va impulsar el Primer Congrés Catalanista (1880) i va fundar el Centre Català (1882).

El seu llibre principal és Lo catalanisme (1886). Hi criticava l’Estat centralista, que considerava incapaç de modernitzar el país, i defensava un sistema federal, o «particularista», que reconegués la personalitat de Catalunya. El seu catalanisme era liberal, laic i modernitzador: volia regenerar Catalunya, que veia endarrerida, i acostar-la als països més avançats d’Europa.

Les dues tendències es van separar el 1887, quan el sector conservador va deixar el Centre Català i va fundar la Lliga de Catalunya. El catalanisme conservador va acabar sent el majoritari, i el 1901 la Lliga Regionalista en recolliria bona part de l’herència.

Amb la Restauració, el 1875, es va imposar un estat centralista. Al mateix temps, la Renaixença havia recuperat el català com a llengua literària, i el federalisme català, derrotat amb la Primera República, buscava un camí nou. Valentí Almirall va ser qui va portar el catalanisme a la política, amb un programa progressista i laic.

Almirall va impulsar el Primer Congrés Catalanista, el 1880, que va reunir els diversos sectors del catalanisme, i el 1882 va fundar el Centre Català, la primera entitat política catalanista, que volia unir els catalanistes al marge dels partits espanyols.

El 1885 el Centre Català va promoure el Memorial de Greuges. Les causes eren el projecte d’un tractat comercial lliurecanvista amb el Regne Unit, que amenaçava la indústria tèxtil, i la intenció del govern d’unificar el dret civil. El document denunciava el centralisme i defensava la indústria i el dret propis, i una comissió el va presentar al rei Alfons XII a Madrid el 1885. El 1889, quan es va aprovar el Codi civil espanyol, una gran campanya de protesta va aconseguir que es respectés el dret civil català.

Mentrestant, el 1887 el sector conservador havia abandonat el Centre Català i havia fundat la Lliga de Catalunya. El 1891 es va fundar la Unió Catalanista, una federació d’entitats i periòdics catalanistes, en què els conservadors tenien un gran pes, i el 1892 va aprovar les Bases de Manresa.

Les Bases proposaven un model d’Estat federal en què Catalunya tindria amplis poders: el poder central es reservaria les relacions exteriors, l’exèrcit, les duanes i el pressupost comú, i Catalunya tindria el català com a única llengua oficial, els càrrecs públics reservats als catalans i unes Corts pròpies. Aquestes Corts, però, s’elegirien per un sufragi restringit i corporatiu, el dels caps de casa agrupats per classes, i no pel sufragi universal masculí, que s’havia aprovat a Espanya el 1890.

Durant la guerra de Cuba (1895-1898), el catalanisme va criticar la política colonial dels governs de Madrid, que havien negat l’autonomia a l’illa fins que ja era massa tard, i va presentar la derrota del 1898 com la prova del fracàs de l’Estat centralista de la Restauració. Després del desastre, una part important de la burgesia catalana es va acostar al catalanisme.