La dictadura de Primo de Rivera: exercicis de la PAU d’Història resolts

Els dos cops d’estat es van produir en moments de crisi profunda. El del 1923 va arribar quan el sistema de la Restauració estava esgotat: el desastre d’Annual (1921) al Marroc havia obert el debat sobre les responsabilitats de l’exèrcit i de la corona, i a Catalunya el pistolerisme enfrontava sindicalistes i patronal. El 13 de setembre, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es va pronunciar a Barcelona, i el rei Alfons XIII, en lloc d’oposar-s’hi, el va nomenar cap del govern.

El del 1936 es va produir en plena Segona República. Després de la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer del 1936, el país vivia una gran polarització, amb el record de la revolució d’octubre del 1934 i amb assassinats polítics d’un bàndol i de l’altre durant la primavera. El 17 de juliol una part de l’exèrcit es va alçar al Marroc i l’endemà la revolta es va estendre a la Península, amb el general Mola com a organitzador.

Els dos cops tenen dues semblances clares. La primera és el suport que van rebre: tots dos van comptar amb el suport majoritari dels empresaris i de la patronal, que volien acabar amb la conflictivitat obrera, i de pràcticament tota la jerarquia de l’Església catòlica. La segona és que tots dos van ser precedits per un clima de violència política i social, el pistolerisme abans del 1923 i, el 1936, la revolució d’octubre i els assassinats de la primavera, que els colpistes van presentar com la prova que calia restablir l’ordre.

Les diferències són igual d’importants. La primera és el resultat: el cop de Primo de Rivera va triomfar gairebé sense resistència, mentre que el del 1936 va fracassar a la majoria de les grans ciutats, com Madrid, Barcelona, València o Bilbao, i va donar pas a una guerra civil de gairebé tres anys, amb una violència desfermada en tots dos bàndols. La segona és l’actitud de l’esquerra: el 1923 el lerrouxisme i la UGT van tenir una actitud favorable o, si més no, no s’hi van oposar, i la UGT va arribar a col·laborar amb la dictadura, mentre que el cop del 1936 anava dirigit contra totes les forces polítiques i sindicals d’esquerres, sense distinció.

La comparació mostra una continuïtat de fons: l’exèrcit continuava considerant-se l’àrbitre de la vida política, amb el dret d’intervenir quan creia que l’ordre o la unitat de la pàtria estaven en perill, una tradició que venia dels pronunciaments del segle XIX. Però el context havia canviat molt. El 1923 un general substituïa un règim liberal desprestigiat amb l’acord del rei; el 1936 una part de l’exèrcit s’alçava contra el govern d’una república democràtica, sorgit d’unes eleccions que el Front Popular acabava de guanyar, en una Europa on avançaven els feixismes.

En conclusió, tots dos cops van néixer de la por de les classes conservadores davant la conflictivitat social i l’esquerra, i tots dos van portar a una dictadura. Però el del 1923 va donar pas a una dictadura que es va enfonsar el 1930 i va arrossegar la monarquia, mentre que el del 1936 va provocar una guerra i un règim que va durar fins a la mort de Franco, el 1975.

El primer factor és el desastre colonial del 1898. La derrota davant dels Estats Units i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines van ser un cop molt dur per a l’exèrcit, que es va sentir culpat injustament per la premsa i els polítics. Molts militars van desenvolupar un ressentiment contra el poder civil i una mentalitat corporativa, i es van començar a veure com els guardians de la unitat i l’honor de la pàtria.

El segon factor són les campanyes del Marroc. Després del 1898, el Marroc es va convertir en la principal empresa colonial d’Espanya, i el 1912 s’hi va establir un protectorat. La guerra contra les tribus rifenyes va donar a l’exèrcit un protagonisme constant, però també grans desastres: el del Barranco del Lobo (1909), el mateix estiu de la Setmana Tràgica, amb centenars de morts i ferits, i sobretot el d’Annual (1921), amb milers de morts. Al Marroc es va formar una generació d’oficials africanistes, com Francisco Franco, que van fer carrera ràpida per mèrits de guerra i tenien una visió autoritària de la política.

El tercer factor són les tendències colpistes. Avesat a intervenir en la política des dels pronunciaments del segle XIX, l’exèrcit no va renunciar a imposar-se per la força. El 1923 el general Miguel Primo de Rivera va fer un cop d’estat que va acabar amb el règim parlamentari; el 1932 el general José Sanjurjo es va revoltar contra la República, sense èxit, i el juliol del 1936 un grup de generals, entre els quals Mola i Franco, van fer el cop d’estat antirepublicà que va desencadenar la Guerra Civil.

El quart factor és la rivalitat entre el poder militar i el poder civil. El novembre del 1905, uns oficials van assaltar a Barcelona les redaccions del ¡Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya, i el govern, en lloc de castigar-los, va aprovar el 1906 la Llei de jurisdiccions, que posava sota la jurisdicció militar les ofenses a l’exèrcit i a la pàtria: va començar així un enfrontament durador entre l’exèrcit i el catalanisme. El 1917 les Juntes de Defensa van demostrar que els oficials podien pressionar el govern. Durant la Segona República, Manuel Azaña va voler sotmetre l’exèrcit al poder civil amb unes reformes militars que reduïen el nombre d’oficials i tancaven l’Acadèmia General Militar de Saragossa, i molts militars les van viure com una humiliació.

Raonant els canvis i les continuïtats, hi ha una línia de fons que travessa tot el període: l’exèrcit es considerava el garant de la unitat i de l’ordre i se sentia autoritzat a intervenir quan creia que la pàtria era en perill. El que va canviar va ser contra qui: el 1923 va actuar contra un règim liberal desprestigiat i amb el vistiplau del rei, mentre que el 1932 i el 1936 es va revoltar contra una república democràtica. La guerra del Marroc va ser l’escenari on es va forjar aquesta mentalitat, i els africanistes van ser els protagonistes del cop del 1936.

En conclusió, la pèrdua de les colònies, la guerra del Marroc, el colpisme i la rivalitat amb el poder civil expliquen que, entre el 1898 i el 1936, l’exèrcit espanyol tingués un paper polític molt més gran del que li corresponia en un estat liberal, i que acabés provocant la Guerra Civil i la dictadura de Franco.

Com a la resta d’Europa, a Espanya les primeres reaccions autoritàries i conservadores van néixer, després de la Primera Guerra Mundial, de la crisi del sistema liberal de partits, de la por a la revolució, sobretot després de la Revolució Russa, i de la por a l’entrada de les masses en la política. A Itàlia, Mussolini va arribar al poder el 1922 i va crear el primer règim feixista.

L’experiència prèvia va ser la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). No era un règim feixista, però va acabar amb el parlamentarisme liberal de la Restauració i va assajar una modernització autoritària i corporativa: un partit únic, la Unión Patriótica; una Assemblea Nacional Consultiva en lloc de les Corts; i una Organització Corporativa Nacional que reunia patrons i obrers en comitès paritaris.

Durant la Segona República el feixisme va irrompre com a força política. El 1931 Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo van crear les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), i el 1933 José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, va fundar Falange Española. El 1934 es van fusionar en Falange Española de las JONS, un partit feixista, antidemocràtic i antimarxista, que defensava la violència política i un Estat nacionalsindicalista. A les eleccions del febrer del 1936 no va obtenir cap diputat, però després de la victòria del Front Popular va créixer i va participar en la violència que va precedir el cop d’estat.

El cop d’estat del juliol del 1936, la guerra civil i la victòria de Franco van portar a un règim autoritari de partit únic. El 1937 el Decret d’Unificació va fusionar la Falange i els carlins en Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’únic partit legal, amb Franco al capdavant. El règim, inspirat en el feixisme italià, era corporatiu i nacionalsindicalista: el Fuero del Trabajo (1938) i la Llei d’unitat sindical (1940) van enquadrar patrons i obrers en un sindicat vertical controlat per la Falange, i es van adoptar símbols, salutacions i uniformes feixistes.

Franco, però, va subordinar la nova Falange a un Estat fortament impregnat de tradicionalisme catòlic: el partit únic, que es va anar coneixent com el Movimiento, hi aplegava falangistes, carlins, monàrquics i catòlics. A partir del 1945, amb la derrota de l’Eix, el règim es va presentar com una «democràcia orgànica»: rebutjava els partits i el sufragi universal i deia que la representació arribava a través de la família, el municipi i el sindicat. Les Corts (1942) eren nomenades o elegides de manera indirecta, i lleis com el Fuero de los Españoles i la Llei del referèndum (1945) donaven una aparença de legalitat a una dictadura en què tot el poder era de Franco.

La singularitat del feixisme espanyol als primers anys del franquisme va ser que mai no va dominar del tot el règim. Hi va tenir un gran pes, sobretot entre el 1939 i el 1945, però sempre al servei de Franco i compartint el poder amb l’exèrcit i l’Església. El catolicisme polític, que des del segle XIX havia estat la gran força de la contrarevolució a Espanya, va donar al règim la seva legitimitat: la guerra es va presentar com una croada, i el nacionalcatolicisme va acabar pesant més que el feixisme.

El 1923 el sistema de la Restauració estava esgotat. El desastre d’Annual (1921) havia obert el debat sobre les responsabilitats, i l’Expedient Picasso apuntava cap als comandaments militars; a les Corts es discutia fins on arribaven, i hi havia qui hi implicava el mateix rei. Alhora, la guerra del Marroc continuava sense solució. De rerefons hi havia l’agitació social, sobretot el pistolerisme que enfrontava la CNT i la patronal a Barcelona, i l’agitació catalanista, que s’havia radicalitzat amb noves organitzacions com Acció Catalana i l’Estat Català de Francesc Macià.

El 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es va pronunciar a Barcelona. Alfons XIII no s’hi va oposar i el va nomenar cap d’un Directori Militar. Al Marroc, el dictador va passar de replegar les tropes cap a la costa a una política d’ofensiva: en col·laboració amb França, el desembarcament d’Alhucemas (setembre del 1925) va derrotar Abd el-Krim, i el 1927 el Protectorat estava pacificat. Va ser el seu gran èxit.

La dictadura va ser repressiva. Va suspendre la Constitució del 1876, va dissoldre les Corts, va declarar l’estat de guerra i va imposar la censura. La CNT va ser perseguida i va passar a la clandestinitat, igual que els comunistes, mentre que la UGT va acceptar col·laborar-hi. A Catalunya, el dictador, que havia comptat amb el suport de la Lliga i de la burgesia, es va girar contra el catalanisme: va restringir l’ús públic del català, va prohibir els símbols catalans i el 1925 va suprimir la Mancomunitat.

La seva obra de govern va voler institucionalitzar el règim. El 1924 va crear la Unión Patriótica, el partit únic del règim, i a finals del 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil, amb ministres civils. Va convocar una Assemblea Nacional Consultiva (1927) per preparar una nova constitució, que no es va arribar a aprovar. En economia va practicar un fort dirigisme: proteccionisme, monopolis com la CAMPSA o la Telefónica, una gran política d’obres públiques (carreteres, ferrocarrils, confederacions hidrogràfiques), afavorida per la bona conjuntura dels anys vint, i un sistema corporatiu de comitès paritaris per resoldre els conflictes laborals, en què participava la UGT.

A partir del 1926 el dictador es va anar desgastant. S’hi oposaven els intel·lectuals, com Miguel de Unamuno, desterrat el 1924, i els estudiants universitaris; els republicans, que el 1926 es van unir en l’Aliança Republicana; els anarcosindicalistes, que el 1927 van crear la FAI; i els catalanistes radicals, com Macià, que el 1926 va intentar envair Catalunya des de Prats de Molló. Hi va haver també actes terroristes, com el complot del Garraf contra el rei (1925).

Finalment, el dictador va perdre el suport d’una part de l’exèrcit: hi va haver conspiracions militars com la Sanjuanada (1926), el conflicte amb el cos d’artilleria i l’aixecament de José Sánchez Guerra a València (1929). Amb l’economia en dificultats i la pesseta a la baixa, Alfons XIII li va retirar la confiança i Primo de Rivera va dimitir el 28 de gener de 1930. La monarquia, que s’havia identificat amb la dictadura, va quedar molt afeblida i va caure l’abril del 1931.