El moviment obrer: exercicis de la PAU d’Història resolts

Barcelona, 1923. Companys: la direcció de la Confederació m’ha demanat que faci balanç de les lluites obreres d’aquests anys tan durs. Tot va començar amb la Gran Guerra. Espanya es va mantenir neutral i els nostres patrons van fer grans negocis venent als països en guerra, però aquells beneficis no van arribar als treballadors: els queviures escassejaven, els preus pujaven molt més de pressa que els salaris i a moltes cases obreres es passava gana.

El 1917 el malestar va esclatar. L’agost, la CNT i la UGT vam convocar una vaga general a tot Espanya. El govern va treure l’exèrcit al carrer i la vaga va ser derrotada amb morts i molts detinguts, però va demostrar que la classe obrera organitzada podia aturar el país.

El 1918 la CNT es va reorganitzar al Congrés de Sants, on vam adoptar el Sindicat Únic: en lloc dels vells sindicats d’ofici, un sol sindicat per a tots els treballadors de cada ram de la indústria. Amb aquesta organització vam créixer com mai, i la UGT també es va fer més forta. Ens calia aquesta força, perquè quan es va acabar la guerra va arribar la crisi de la postguerra: les comandes es van aturar, moltes fàbriques van tancar i l’atur va créixer.

El 1919 vam viure la nostra gran victòria, la vaga de La Canadenca. Va començar el febrer a Riegos y Fuerzas del Ebro, la companyia elèctrica del grup canadenc Barcelona Traction (per això en diem La Canadenca), per l’acomiadament d’uns treballadors, i es va estendre fins a deixar Barcelona sense llum i amb la indústria i els tramvies aturats. Després de més de quaranta dies de vaga vam aconseguir la readmissió dels acomiadats, i poc després el govern va decretar la jornada de vuit hores, la reivindicació que el moviment obrer feia des de feia dècades.

Aquestes lluites no van ser només catalanes. A Andalusia, entre el 1918 i el 1920, els jornalers van fer vagues i van ocupar terres animats per la notícia de la revolució russa: van ser tres anys de lluita que bé podem anomenar un trienni bolxevic. També al País Basc hi va haver grans conflictes. La conflictivitat era de tot Espanya.

La resposta de la patronal va ser la violència. Una part dels patrons, amb el suport de la Capitania General de Catalunya, va contractar pistolers i va protegir els Sindicats Lliures per acabar amb nosaltres, i alguns dels nostres van respondre amb les armes. Barcelona es va omplir de morts: és el pistolerisme. El 1920 van assassinar l’advocat republicà Francesc Layret, defensor de tants companys; el 1921 va caure el president del govern, Eduardo Dato, i aquest mateix any han matat Salvador Seguí, el Noi del Sucre, el millor dels nostres dirigents.

Ara, el setembre, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, ha donat un cop d’estat amb l’aplaudiment de la patronal, que vol ordre a qualsevol preu, i tota aquesta conflictivitat li ha servit d’excusa. El balanç és agredolç: hem guanyat la jornada de vuit hores i ens hem fet forts, però hem pagat un preu altíssim en morts i presos, i ara ens toca resistir.

La primera idea és una crítica a l’home. Teresa Claramunt, militant obrera anarquista, afirma que els homes han provocat els problemes i els conflictes socials i que, en lloc d’emancipar la dona, l’han llançada a l’explotació capitalista més cruel, als treballs del camp, de la mina i de la fàbrica.

La segona idea és que la dona és tan capaç com l’home. Ho demostra fins i tot en les feines més dures, i amb els progressos de la maquinària i de l’electricitat la força muscular ja no té importància. Per això és injust el prejudici de la superioritat muscular de l’home: dones i homes tenen aptituds, i les diferències entre uns i altres només són maneres diferents de contribuir al progrés de la humanitat.

Els dos grans corrents del moviment obrer espanyol van néixer amb l’arribada de la Primera Internacional, durant el Sexenni Democràtic. La seva secció espanyola, la Federació Regional Espanyola, era majoritàriament anarquista i va ser dissolta per decret el gener del 1874. Durant els primers anys de la Restauració, el règim la va mantenir prohibida i va perseguir les organitzacions obreres, que van haver de sobreviure en la clandestinitat.

A partir del 1881, amb el govern liberal de Sagasta, les associacions obreres van ser tolerades i es va obrir un clima reformista: el 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, per estudiar les condicions de vida dels treballadors, i la Llei d’associacions del 1887 va permetre que les organitzacions obreres fossin legals.

Els anarquistes rebutjaven l’Estat, els partits i les eleccions, i volien arribar per mitjà de la revolució a una societat sense classes ni govern. A finals de segle hi van predominar l’individualisme radical i la tàctica de la propaganda pel fet, és a dir, els atemptats, com la bomba del Liceu (1893) i la de la processó de Corpus de Barcelona (1896). La repressió va culminar en el procés de Montjuïc (1896), amb tortures i execucions, i el 1897 un anarquista va assassinar el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo.

Els socialistes, d’ideologia marxista, creien que la classe obrera industrial havia de dirigir la transformació de la societat i que calia lluitar també en la política. Pablo Iglesias va fundar el PSOE el 1879, i el 1888 es va crear a Barcelona el seu sindicat, la UGT. A diferència dels anarquistes, defensaven la participació electoral, les vagues ben organitzades i les reformes graduals, i el 1910 Pablo Iglesias va ser el primer diputat socialista.

A principis del segle XX l’anarquisme es va reorganitzar com a sindicalisme. Després del fracàs de la vaga general de Barcelona del 1902, el 1907 es va crear Solidaritat Obrera, una federació de societats obreres de Barcelona que el 1908 es va estendre a tot Catalunya i que va tenir un paper destacat en la vaga general de la Setmana Tràgica (1909). El 1910 Solidaritat Obrera es va convertir en la Confederació Nacional del Treball (CNT), d’àmbit espanyol, que va fer el primer congrés el 1911 i, després d’una vaga general aquell mateix any, va ser declarada il·legal.

Les diferències entre tots dos corrents eren clares: els socialistes eren centralitzats i disciplinats i volien arribar al poder polític, mentre que els anarquistes eren descentralitzats, antipolítics i partidaris de l’acció directa. Fins al 1914 tots dos van créixer i van protagonitzar les principals vagues i protestes obreres, però amb estratègies oposades.

Pel que fa a la implantació territorial, l’anarquisme va ser fort sobretot a la Catalunya industrial, al País Valencià i entre els jornalers i camperols d’Andalusia. El socialisme, en canvi, va tenir la seva base inicial en el nucli de tipògrafs de Madrid, d’on venia Pablo Iglesias, i es va estendre a la mineria d’Astúries i a la indústria pesant de Biscaia.

Per entendre la lluita obrera a Catalunya entre el 1914 i el 1923 has de començar per la CNT, el sindicat anarcosindicalista fundat a Barcelona el 1910, que durant la Primera Guerra Mundial va créixer moltíssim. Espanya era neutral i la indústria catalana va vendre teixits i altres productes als països en guerra: la producció industrial i els beneficis dels empresaris es van disparar, però els preus dels aliments van pujar molt més que els salaris, i les famílies obreres vivien cada vegada pitjor. Aquest malestar va portar molts treballadors al sindicat.

El 1917 el malestar va esclatar. L’agost, la CNT i la UGT van convocar una vaga general revolucionària a tot Espanya, que el govern va aixafar amb l’exèrcit. Aquell mateix any va triomfar a Rússia la revolució bolxevic, i el seu exemple va fer creure a molts treballadors que un canvi revolucionari era possible. Aquest rerefons explica la radicalització dels anys següents.

La conflictivitat va arribar al punt més alt el 1919 amb la vaga de La Canadenca, la principal companyia elèctrica de Barcelona. La vaga va deixar la ciutat sense llum i amb molts tramvies i fàbriques aturats durant setmanes, i va acabar amb una gran victòria: el govern va establir la jornada laboral màxima de vuit hores. En aquells anys, un dels dirigents més respectats de la CNT era Salvador Seguí, el Noi del Sucre, partidari d’una acció sindical forta però també de la negociació.

La resposta d’una part de la patronal va ser la violència, i així va començar el pistolerisme, una autèntica guerra social als carrers de Barcelona. D’una banda, la patronal pagava pistolers per matar sindicalistes, i a aquests sicaris s’hi van sumar membres dels Sindicats Lliures, uns sindicats nascuts el 1919 per enfrontar-se a la CNT; de l’altra, grups radicals de l’anarquisme responien amb atemptats contra patrons, encarregats i policies.

Entre el 1919 i el 1923 hi va haver centenars d’atemptats i d’assassinats. Quan el general Martínez Anido va ser governador civil de Barcelona, a partir del 1920, la repressió va aplicar la llei de fugues: les forces de l’ordre mataven detinguts i deien que havien intentat escapar. Entre les víctimes hi va haver l’advocat dels sindicalistes Francesc Layret, el 1920, i el president del govern Eduardo Dato, mort per anarquistes el 1921. El març del 1923, uns pistolers van assassinar Salvador Seguí al carrer. Aquella espiral de violència i la por de la burgesia a la revolució van ser l’excusa que va fer servir el setembre del 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, per fer el seu cop militar. Com veus, la lluita obrera d’aquells anys va ser alhora una lluita per millores laborals i una guerra als carrers.

És una font primària de caràcter social. Per la naturalesa, és una fotografia de Josep Brangulí que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, contemporània dels fets que mostra.

La imatge mostra la gent, sobretot dones, que esperava per comprar carbó a Barcelona durant les apagades que va provocar la vaga de La Canadenca, el 1919. Reflecteix com una vaga obrera va alterar la vida quotidiana de tota la ciutat.

La fotografia se situa en el règim de la Restauració (1875-1931), en la seva segona etapa, durant el regnat d’Alfons XIII. El 1919 el sistema del torn vivia una crisi profunda: després de la crisi del 1917, els governs duraven pocs mesos i no aconseguien contenir la conflictivitat social.

Eren els anys immediatament posteriors a la Primera Guerra Mundial, quan la carestia de la vida i el creixement de la CNT van obrir a Barcelona un cicle de vagues i de violència que no es va tancar fins al cop d’estat de Primo de Rivera, el 1923.

La primera idea és l’impacte de la vaga en la vida de tota la ciutat. La vaga de La Canadenca, l’empresa que subministrava bona part de l’electricitat de Barcelona, va deixar Barcelona a les fosques i va mostrar la força de la conflictivitat obrera: sense llum, la població havia de fer cua per aconseguir carbó, imprescindible per cuinar i escalfar-se a les cases.

La segona idea és el paper de les dones. A la cua hi ha sobretot dones, perquè eren elles les que tenien cura de la llar i s’encarregaven de proveir la família. Les conseqüències de les vagues i de la carestia recaien, doncs, de manera especial sobre les dones de les classes populars.

A finals del segle XIX el moviment obrer espanyol estava dividit en dos corrents. L’anarquisme, majoritari a Catalunya i a Andalusia, rebutjava l’Estat, els partits i les eleccions, i defensava l’acció directa dels treballadors per arribar a una societat sense classes ni govern. El socialisme, en canvi, s’organitzava en un partit, el PSOE (1879), i en un sindicat, la UGT (1888), i defensava la participació política i les reformes graduals; era fort sobretot a Madrid, Biscaia i Astúries.

Als anys noranta una part de l’anarquisme va optar per la «propaganda pel fet», és a dir, pels atemptats. A Barcelona van esclatar la bomba del Liceu (1893) i la de la processó de Corpus del carrer dels Canvis Nous (1896). Arran d’aquest darrer atemptat van tenir lloc els processos de Montjuïc (1896-1897): centenars d’obrers i militants anarquistes van ser detinguts i torturats al castell de Montjuïc, i cinc van ser executats. La repressió va provocar una campanya internacional de protesta, i el 1897 un anarquista va assassinar el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo.

Després de la repressió, l’anarquisme català va anar abandonant els atemptats i va apostar per l’organització sindical i per la vaga general com a arma revolucionària, una línia propera al sindicalisme revolucionari francès.

La primera gran prova va ser la vaga general de Barcelona del febrer del 1902, iniciada pels metal·lúrgics, que reclamaven la jornada de nou hores. Va paralitzar la ciutat durant una setmana, però l’exèrcit la va reprimir i va acabar amb una derrota obrera. Per superar la divisió, el 1907 diverses societats obreres de Barcelona, anarquistes, socialistes i republicanes, van crear Solidaritat Obrera, una federació de sindicats que el 1908 es va estendre a tot Catalunya.

El juliol del 1909 l’embarcament de reservistes cap a la guerra del Marroc, molts d’ells pares de família obrers, va provocar la Setmana Tràgica. Solidaritat Obrera va convocar una vaga general que es va convertir en una revolta, amb barricades i la crema d’esglésies i convents. La repressió del govern d’Antonio Maura va ser duríssima: més d’un miler de processats i cinc execucions, entre elles la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que va causar protestes arreu d’Europa i la caiguda del govern.

Malgrat la repressió, el moviment obrer es va reorganitzar. A la tardor del 1910, en un congrés celebrat a Barcelona, Solidaritat Obrera es va transformar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), d’àmbit espanyol i d’ideologia anarcosindicalista: apoliticisme, acció directa i vaga general revolucionària. En poc més d’una dècada, el moviment obrer havia passat dels atemptats i la repressió a un sindicalisme de masses que seria el gran protagonista dels conflictes dels anys següents.

La neutralitat d’Espanya durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va afavorir les exportacions cap als països en guerra i va donar grans beneficis a la indústria tèxtil catalana, a la siderúrgia basca i a la mineria asturiana. Però els preus van pujar molt més de pressa que els salaris, i la carestia de la vida i la manca de productes bàsics van empitjorar les condicions de vida dels treballadors. Els sindicats van créixer i, el 1916, la CNT i la UGT van signar un pacte d’acció conjunta.

El malestar va esclatar en la crisi del 1917, quan van coincidir la protesta dels militars de les Juntes de Defensa, l’Assemblea de Parlamentaris convocada per la Lliga Regionalista a Barcelona i la protesta obrera. L’agost del 1917 la UGT i la CNT van convocar una vaga general revolucionària que reclamava un govern provisional i unes Corts constituents. El govern la va reprimir amb l’exèrcit, amb desenes de morts i milers de detinguts, i els membres del comitè de vaga, com Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, van ser condemnats a cadena perpètua.

Durant el trienni bolxevic (1918-1920), l’exemple de la Revolució Russa va estendre les vagues i les ocupacions de terres entre els jornalers d’Andalusia, que reclamaven el repartiment de la terra i van ser reprimits per l’exèrcit. A Catalunya, la CNT es va reorganitzar en sindicats únics per indústria (Congrés de Sants, 1918) i es va convertir en un sindicat de masses.

El conflicte més important va ser la vaga de La Canadenca (febrer-març del 1919). Va començar a la companyia elèctrica Riegos y Fuerzas del Ebro per l’acomiadament d’uns empleats i es va estendre fins a deixar Barcelona sense llum, sense aigua i sense transport durant setmanes. La CNT va obtenir una gran victòria: l’alliberament dels detinguts i un decret que establia la jornada de vuit hores. Tot i així, el conflicte va continuar, perquè la patronal va respondre amb un locaut i amb llistes negres.

Del 1919 al 1923 Barcelona va viure el pistolerisme. La patronal va contractar pistolers i va donar suport als Sindicats Lliures, contraris a la CNT, i alguns grups d’acció anarquistes van respondre amb atemptats. Amb el general Severiano Martínez Anido com a governador civil, la repressió va incloure l’aplicació de la «llei de fugues». La violència va causar centenars de víctimes, entre elles el president del govern Eduardo Dato (1921) i el dirigent de la CNT Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1923).

La violència social, la inestabilitat dels governs i el desastre d’Annual (1921) van fer que bona part de la burgesia catalana veiés amb bons ulls un govern de força. El 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va fer un cop d’estat amb el vistiplau d’Alfons XIII i va instaurar una dictadura que va reprimir la CNT i va tancar aquest cicle de conflictivitat.

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) Espanya va ser neutral i va vendre productes industrials i agrícoles als països en guerra. La indústria tèxtil catalana, la siderúrgia basca i la mineria asturiana van obtenir grans beneficis, però els preus van pujar molt més de pressa que els salaris i els productes bàsics escassejaven. La carestia de la vida va empitjorar les condicions de la classe treballadora i va fer créixer els sindicats.

El 1917 el descontentament va esclatar en una triple crisi. Al juny, els oficials de l’exèrcit, organitzats en Juntes de Defensa, van protestar pels sous i pel sistema d’ascensos. Al juliol, la Lliga Regionalista de Francesc Cambó va convocar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris que reclamava unes Corts constituents. A l’agost, la UGT i la CNT van convocar una vaga general revolucionària, que el govern va reprimir amb l’exèrcit. El sistema va sobreviure, però el torn dels partits dinàstics ja no va funcionar: fins al 1923 es van succeir governs de concentració i governs de curta durada.

Amb el final de la guerra va arribar una postguerra difícil: les exportacions van caure, moltes empreses van tancar i va créixer l’atur, mentre els preus continuaven alts. La CNT, que el 1918 es va reorganitzar en sindicats únics al Congrés de Sants, es va convertir en un sindicat de masses, i entre el 1918 i el 1920 els jornalers andalusos van protagonitzar vagues i ocupacions de terres: el trienni bolxevic.

A Barcelona, el febrer del 1919 va començar la vaga de La Canadenca, a la companyia elèctrica Riegos y Fuerza del Ebro, que va deixar la ciutat sense llum durant setmanes. La CNT va obtenir una gran victòria i el govern va decretar la jornada de vuit hores. La patronal va respondre amb un locaut i va donar suport als Sindicats Lliures, fundats el 1919 contra la CNT. Va començar el pistolerisme: atemptats de pistolers pagats per la patronal i de grups d’acció anarquistes, i una dura repressió del governador civil Severiano Martínez Anido, amb la «llei de fugues». Entre les víctimes hi va haver l’advocat Francesc Layret, el president del govern Eduardo Dato i el dirigent de la CNT Salvador Seguí.

L’altre gran problema era el Marroc. Al protectorat espanyol, les tribus rifenyes, dirigides per Abd el-Krim, resistien l’ocupació, i la guerra era molt impopular entre les classes populars, que eren les que hi enviaven els fills. El juliol del 1921 l’avanç del general Silvestre va acabar en el desastre d’Annual: la posició va caure i la retirada cap a Melilla es va convertir en una desfeta amb milers de morts.

El desastre va obrir el debat sobre les responsabilitats. El general Picasso va instruir un expedient que apuntava a la manca de mitjans i a la imprevisió dels comandaments, i a les Corts els socialistes i els republicans en reclamaven també de polítiques, fins i tot del rei. Els governs que van seguir no van aconseguir ni resoldre el problema del Marroc ni tancar el debat, i el setembre del 1923 aquesta etapa es va acabar amb la dictadura de Primo de Rivera.

A principis del segle XX el moviment obrer espanyol tenia dos grans corrents. El socialista, organitzat en el PSOE (1879) i en el sindicat UGT (1888), era fort a Madrid, Biscaia i Astúries i defensava la lluita política i les reformes. L’anarquista, majoritari a Catalunya i a Andalusia, rebutjava la política i confiava en l’acció directa i en la vaga general.

La vaga general de Barcelona del febrer del 1902, iniciada pels metal·lúrgics per reclamar la jornada de nou hores, va paralitzar la ciutat durant una setmana, però l’exèrcit la va reprimir i va acabar en derrota. Per superar la divisió, el 1907 diverses societats obreres de Barcelona van crear Solidaritat Obrera, que el 1908 es va estendre a tot Catalunya.

El juliol del 1909, l’embarcament de reservistes cap a la guerra del Marroc va provocar la Setmana Tràgica: una vaga general convocada per Solidaritat Obrera es va convertir a Barcelona en una revolta popular, amb barricades i la crema d’esglésies i convents. La repressió del govern d’Antonio Maura va ser molt dura, amb cinc afusellaments, entre ells el del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. El 1910 Solidaritat Obrera es va transformar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), un sindicat anarcosindicalista d’àmbit espanyol.

La neutralitat d’Espanya en la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va enriquir industrials i exportadors, però els preus van pujar molt més que els salaris i la carestia de la vida va empitjorar les condicions dels treballadors. La CNT i la UGT van pactar una acció conjunta i, l’agost del 1917, en plena crisi del sistema, van convocar una vaga general revolucionària que el govern va reprimir amb l’exèrcit, amb desenes de morts.

Després de la guerra, la CNT, organitzada en sindicats únics des del Congrés de Sants (1918), es va convertir en un sindicat de masses. El febrer del 1919 va dirigir la vaga de La Canadenca, la companyia que subministrava l’electricitat a Barcelona: la ciutat es va quedar setmanes sense llum i els vaguistes van aconseguir que el govern decretés la jornada de vuit hores. Mentrestant, al camp andalús, el trienni bolxevic (1918-1920) estenia les vagues i les ocupacions de terres dels jornalers.

La patronal va respondre amb el locaut i amb el suport al sindicalisme «groc» dels Sindicats Lliures, i va començar l’etapa del pistolerisme: pistolers a sou de la patronal i grups d’acció anarquistes es mataven als carrers de Barcelona. El governador civil Severiano Martínez Anido va aplicar la «llei de fugues», i entre les víctimes hi va haver el president del govern Eduardo Dato (1921) i el dirigent cenetista Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1923). Aquest cicle de violència es va tancar amb el cop d’estat de Primo de Rivera, el setembre del 1923.

Durant la Restauració, la classe obrera industrial es concentrava sobretot a Catalunya, amb la indústria tèxtil, i al País Basc i Astúries, amb la siderúrgia i la mineria. Les jornades a les fàbriques eren de dotze hores o més, sis dies a la setmana, amb salaris baixos, sense assegurances d’accident, de malaltia o de vellesa i amb una disciplina molt dura.

A les fàbriques hi treballaven també moltes dones i molts infants, que cobraven molt menys que els homes; molts nens començaven a treballar de ben petits. Les famílies obreres vivien en barris amuntegats, en habitatges petits i insalubres, s’alimentaven malament i patien malalties com la tuberculosi, i l’analfabetisme hi era molt alt.

El 1874 les organitzacions obreres van ser prohibides i la Federació Regional Espanyola de l’AIT va haver de passar a la clandestinitat, situació que la Restauració va mantenir. A partir del 1881, el govern liberal de Sagasta va tolerar les associacions obreres, i la Llei d’associacions del 1887 les va legalitzar, cosa que va permetre el creixement de les societats obreres.

El corrent majoritari, sobretot a Catalunya i a Andalusia, va ser l’anarquisme, que rebutjava l’Estat, els partits i la participació electoral. El 1881 es va fundar a Barcelona la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, que aviat es va dividir en dues tendències: la sindicalista, sobretot catalana, que volia organitzar els obrers en societats de resistència i lluitar amb la vaga, i l’antisindicalista o anarcocomunista, partidària de grups petits i autònoms i de l’acció violenta.

Aquesta segona tendència va portar a la «propaganda pel fet». A Andalusia, el cas de la Mà Negra (1883) va servir per perseguir l’anarquisme rural, i als anys noranta Barcelona va patir els atemptats del Liceu (1893) i del carrer dels Canvis Nous (1896), als quals van seguir la dura repressió dels processos de Montjuïc i, el 1897, l’assassinat de Cánovas a mans d’un anarquista.

El socialisme era més moderat. El 1879 Pablo Iglesias va fundar a Madrid el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), marxista, que defensava la lluita política per arribar a una societat sense classes, i el 1888 es va fundar a Barcelona el seu sindicat, la Unió General de Treballadors (UGT). Fins al 1898 el socialisme va créixer lentament, sobretot a Madrid, Biscaia i Astúries, amb vagues per millorar les condicions de treball i amb la celebració del Primer de Maig des del 1890.

El torn deixava fora de la política oficial totes les forces que no acceptaven la monarquia ni la Constitució del 1876. Fins al 1898 aquestes forces eren minoritàries i estaven dividides, però van anar guanyant pes, sobretot a les ciutats.

Els carlins, partidaris d’una monarquia tradicional i catòlica amb un altre pretendent, van ser derrotats el 1876 en la Tercera Guerra Carlina. Molts van acabar acceptant la Restauració i la resta va optar per la via política; el 1888 se’n va separar el sector més intransigent, el Partit Integrista de Ramón Nocedal.

Van néixer també els primers regionalismes. A Catalunya, el catalanisme polític va passar del Centre Català de Valentí Almirall (1882) a la Lliga de Catalunya (1887) i a la Unió Catalanista, que el 1892 va aprovar les Bases de Manresa. Al País Basc, Sabino Arana va fundar el 1895 el Partit Nacionalista Basc, catòlic i defensor dels furs abolits el 1876.

El republicanisme estava dividit després del fracàs de la Primera República. Emilio Castelar encapçalava el republicanisme possibilista, unitari i conservador, disposat a actuar dins la legalitat; Francesc Pi i Margall, el federal, defensava una república federal construïda des de baix, i Manuel Ruiz Zorrilla, des de l’exili, intentava arribar a la república per mitjà de pronunciaments militars.

L’altra gran força d’oposició era el moviment obrer. El socialisme es va organitzar en un partit, el Partit Socialista Obrer Espanyol, fundat a Madrid el 1879 per Pablo Iglesias, i en un sindicat, la Unió General de Treballadors, nascuda a Barcelona el 1888. Defensaven la lluita política i sindical per millorar les condicions de treball i, com a objectiu final, una societat sense classes.

L’anarquisme, més fort a Catalunya i Andalusia, es va dividir. Un sector apostava per l’organització sindical dels treballadors, la línia de la qual sortiria més endavant l’anarcosindicalisme; un altre defensava l’acció directa i la «propaganda pel fet», és a dir, els atemptats. A Barcelona van esclatar la bomba del Liceu (1893) i la de la processó de Corpus (1896), i el 1897 l’anarquista italià Michele Angiolillo va assassinar Cánovas. La repressió, amb els processos de Montjuïc, va ser duríssima.