Història, PAU 2023 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: el fragment d’un discurs que va publicar l’endemà el diari Arriba de Madrid, el diari de la Falange.

L’autor és Ramón Serrano Suñer, ministre d’Afers Exteriors del règim franquista i un dels principals dirigents de la Falange, que el va pronunciar a Madrid el 24 de juny de 1941, dos dies després que l’Alemanya nazi envaís la Unió Soviètica. En nom de la Falange, acusa Rússia de ser la culpable de la Guerra Civil espanyola i en reclama l’«exterminio».

El discurs se situa en els primers anys del franquisme (1939-1975), la dictadura que el general Franco va imposar després de guanyar la Guerra Civil. En aquesta primera etapa el règim tenia un caràcter totalitari, inspirat en els feixismes: la Falange hi tenia un gran pes i Serrano Suñer, concunyat de Franco, n’era l’home fort.

En el pla internacional, el món vivia en plena Segona Guerra Mundial (1939-1945). Espanya s’havia declarat no bel·ligerant i era propera a l’Alemanya de Hitler i a la Itàlia de Mussolini, que havien ajudat Franco durant la guerra. Arran de la invasió alemanya de la Unió Soviètica, el 22 de juny de 1941, el règim va organitzar la División Azul per anar a combatre al front rus.

Serrano Suñer parla en nom de la Falange, el partit únic del règim, i dicta una «sentencia condenatoria»: Rússia, és a dir, la Unió Soviètica comunista, és la culpable de la Guerra Civil espanyola. Repeteix la tesi del franquisme, que presentava la guerra com una croada contra el comunisme i el cop d’estat del 1936 com la resposta a una amenaça revolucionària.

La fa culpable també de la mort de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange, afusellat a Alacant el novembre del 1936, i de la de tants «camaradas» i soldats caiguts en la guerra. Així converteix els morts del bàndol franquista en màrtirs de la lluita contra el comunisme.

Finalment, afirma que l’«exterminio» de Rússia és una exigència de la història i del futur d’Europa. El discurs justifica la participació espanyola en la guerra de Hitler contra la Unió Soviètica: aquells mateixos dies es van començar a reclutar els voluntaris de la División Azul. Mostra l’anticomunisme radical del règim i la seva proximitat a l’Eix.

Després de la victòria del 1939, el general Francisco Franco va instaurar una dictadura personal. Era alhora cap de l’Estat, president del govern, generalíssim dels exèrcits i cap nacional del partit únic, i concentrava tot el poder sense cap control. El règim era antidemocràtic i anticomunista i, en aquests primers anys, s’inspirava en els feixismes italià i alemany, amb la salutació a la romana, el culte al cabdill i l’enquadrament de la població.

Era un Estat centralista i uniformitzador, que va suprimir les autonomies i perseguia les llengües i les cultures diferents de la castellana. L’únic partit permès era la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, creada el 1937 per la unificació de falangistes i carlins, que enquadrava la societat amb seccions com el Frente de Juventudes i la Sección Femenina. Treballadors i empresaris havien de formar part del sindicat vertical, i les vagues estaven prohibides.

El règim tenia un tarannà fortament repressiu: tribunals militars, presons i camps de concentració plens, afusellaments i depuració de funcionaris i mestres. L’Església catòlica el legitimava i, a canvi, va recuperar una gran influència en l’ensenyament i en la vida social: era el nacionalcatolicisme.

Les primeres lleis van servir per castigar els vençuts. La Ley de Responsabilidades Políticas (1939) permetia sancionar amb multes, confiscacions i inhabilitacions els qui havien donat suport a la República, i la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940) perseguia aquests dos «enemics» de la propaganda franquista. El 1942 la llei de creació de les Corts va establir les Cortes Españolas, un pseudoparlament de procuradors que no s’elegien per sufragi universal i que no limitaven el poder de Franco.

Quan l’Eix va començar a perdre la guerra, el règim va voler donar-se una aparença menys feixista. El 1945 va aprovar el Fuero de los Españoles, una declaració de drets que el govern podia suspendre quan volgués, i la llei del referèndum, que permetia a Franco sotmetre lleis a consulta popular. La llei de successió (1947), aprovada en referèndum, definia Espanya com un regne i donava a Franco la prefectura de l’Estat de per vida i el poder de proposar el seu successor a títol de rei.

Així, entre el 1939 i el 1947 el franquisme va passar d’una dictadura de tipus feixista a un règim que es presentava com una monarquia catòlica i «orgànica», però el poder continuava a les mans de Franco i la repressió no va desaparèixer.

Durant la Guerra Civil, Franco havia rebut un ajut decisiu de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, i el 1939 Espanya es va adherir al Pacte Antikomintern. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939, el règim es va declarar neutral, però amb clares simpaties per l’Eix.

Amb les victòries alemanyes del 1940 i l’entrada d’Itàlia a la guerra, Espanya va passar a la «no bel·ligerància», que volia dir afavorir l’Eix sense entrar en el conflicte, i va ocupar Tànger. L’octubre del 1940 Franco i Hitler es van entrevistar a Hendaia: Franco demanava territoris al nord d’Àfrica i ajut econòmic i militar a canvi d’entrar a la guerra, però no van arribar a cap acord sobre l’entrada d’Espanya a la guerra: només es va signar un protocol secret que no es va aplicar.

L’ajut a l’Eix es va concretar de diverses maneres: exportacions de matèries primeres com el wolframi, facilitats per als submarins alemanys i propaganda favorable. La col·laboració més clara va ser la División Azul, desenes de milers de voluntaris que van combatre al front rus al costat de l’exèrcit alemany entre el 1941 i el 1943.

Quan la guerra va girar a favor dels Aliats, Franco es va haver d’adaptar. El 1942 Serrano Suñer, el ministre més proper a l’Eix, va ser substituït, i el 1943 Espanya va tornar a la neutralitat i va retirar la División Azul per les pressions dels Aliats.

Tot i això, després del 1945 els vencedors van condemnar el règim pel seu origen i pels seus vincles amb l’Eix. Espanya va quedar fora de l’ONU, el 1946 l’Assemblea General va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid i el país va quedar exclòs del Pla Marshall. El règim va reforçar l’autarquia, que aplicava des del 1939, i va organitzar grans manifestacions de suport a Franco, que presentava l’aïllament com una conspiració estrangera.

L’esclat de la Guerra Freda, a partir del 1947-1948, ho va canviar tot: per als Estats Units, l’anticomunisme de Franco i la posició estratègica d’Espanya passaven a ser més importants que el seu passat. El 1950 l’ONU va revocar la recomanació i els ambaixadors van tornar. El 1953 el règim va signar un nou concordat amb el Vaticà, que donava grans privilegis a l’Església, i uns acords bilaterals amb els Estats Units, que a canvi d’ajut econòmic i militar instal·laven bases nord-americanes a Espanya. Era el final de l’aïllament.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític i ideològic. Per la naturalesa, és un text periodístic: un article d’opinió publicat al diari La Rebeldía de Barcelona.

L’autor és Alejandro Lerroux, el dirigent del republicanisme radical a Barcelona, que el va publicar l’1 de setembre de 1906 amb el títol «¡Rebeldes!, ¡Rebeldes!…». És una crida de to anticlerical i revolucionari als joves, a qui anomena «jóvenes bárbaros», perquè destrueixin l’Església i l’ordre social i construeixin un món nou.

L’article se situa en la segona etapa de la Restauració (1875-1931), el 1906, durant el regnat personal d’Alfons XIII, que havia començat el 1902. Després del desastre del 1898, el torn pacífic entre conservadors i liberals estava en crisi, i a Barcelona les eleccions ja no les guanyaven els partits dinàstics, sinó la Lliga Regionalista i els republicans.

Lerroux, diputat per Barcelona des del 1901, s’havia guanyat molts obrers amb un discurs populista, anticlerical i contrari al catalanisme. El 1906 també és l’any de la Llei de jurisdiccions i de la formació de Solidaritat Catalana, a la qual Lerroux es va oposar; el 1908 va fundar el Partit Republicà Radical.

La primera idea és l’anticlericalisme. Lerroux anima els joves a destruir els temples i a «acabar con sus dioses», i fins i tot els diu «alzad el velo de las novicias», una incitació a violar les monges. Per al republicanisme radical, l’Església era l’aliada de la monarquia i dels rics i el gran obstacle per al progrés. Aquest anticlericalisme va arrelar entre les classes populars de Barcelona, com es va veure en la crema d’esglésies i convents de la Setmana Tràgica del 1909.

La segona idea és la revolució social. Lerroux crida a cremar els papers dels registres de la propietat «para que el fuego purifique la infame organización social» i a aixecar «legiones de proletarios»: vol mobilitzar la classe obrera per destruir un ordre basat en la propietat i construir un «nuevo mundo moral». Era un llenguatge demagògic i incendiari, pensat per atreure els obrers barcelonins cap al republicanisme i allunyar-los de l’anarquisme i del catalanisme.

A principis del segle XX el moviment obrer espanyol tenia dos grans corrents. El socialista, organitzat en el PSOE (1879) i en el sindicat UGT (1888), era fort a Madrid, Biscaia i Astúries i defensava la lluita política i les reformes. L’anarquista, majoritari a Catalunya i a Andalusia, rebutjava la política i confiava en l’acció directa i en la vaga general.

La vaga general de Barcelona del febrer del 1902, iniciada pels metal·lúrgics per reclamar la jornada de nou hores, va paralitzar la ciutat durant una setmana, però l’exèrcit la va reprimir i va acabar en derrota. Per superar la divisió, el 1907 diverses societats obreres de Barcelona van crear Solidaritat Obrera, que el 1908 es va estendre a tot Catalunya.

El juliol del 1909, l’embarcament de reservistes cap a la guerra del Marroc va provocar la Setmana Tràgica: una vaga general convocada per Solidaritat Obrera es va convertir a Barcelona en una revolta popular, amb barricades i la crema d’esglésies i convents. La repressió del govern d’Antonio Maura va ser molt dura, amb cinc afusellaments, entre ells el del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. El 1910 Solidaritat Obrera es va transformar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), un sindicat anarcosindicalista d’àmbit espanyol.

La neutralitat d’Espanya en la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va enriquir industrials i exportadors, però els preus van pujar molt més que els salaris i la carestia de la vida va empitjorar les condicions dels treballadors. La CNT i la UGT van pactar una acció conjunta i, l’agost del 1917, en plena crisi del sistema, van convocar una vaga general revolucionària que el govern va reprimir amb l’exèrcit, amb desenes de morts.

Després de la guerra, la CNT, organitzada en sindicats únics des del Congrés de Sants (1918), es va convertir en un sindicat de masses. El febrer del 1919 va dirigir la vaga de La Canadenca, la companyia que subministrava l’electricitat a Barcelona: la ciutat es va quedar setmanes sense llum i els vaguistes van aconseguir que el govern decretés la jornada de vuit hores. Mentrestant, al camp andalús, el trienni bolxevic (1918-1920) estenia les vagues i les ocupacions de terres dels jornalers.

La patronal va respondre amb el locaut i amb el suport al sindicalisme «groc» dels Sindicats Lliures, i va començar l’etapa del pistolerisme: pistolers a sou de la patronal i grups d’acció anarquistes es mataven als carrers de Barcelona. El governador civil Severiano Martínez Anido va aplicar la «llei de fugues», i entre les víctimes hi va haver el president del govern Eduardo Dato (1921) i el dirigent cenetista Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1923). Aquest cicle de violència es va tancar amb el cop d’estat de Primo de Rivera, el setembre del 1923.

Des de principis del segle XX el sistema de la Restauració estava en crisi. Morts Cánovas (1897) i Sagasta (1903), els partits dinàstics es van dividir en faccions enfrontades i el torn pacífic va deixar de funcionar: entre el 1914 i el 1923 hi va haver més d’una dotzena de governs, molts de pocs mesos. Fora del sistema creixien les forces que el qüestionaven: el catalanisme de la Lliga Regionalista, el moviment obrer i el republicanisme, renovat pel Partit Republicà Radical de Lerroux i pel Partit Reformista de Melquíades Álvarez.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914) va dividir l’opinió pública entre aliadòfils, sobretot republicans, liberals i catalanistes, i germanòfils, sobretot conservadors, militars i l’Església, tot i que Espanya es va mantenir neutral. La guerra va portar beneficis a la indústria, però també una forta inflació, que va aguditzar les tensions socials.

El 1917 la crisi va esclatar per tres fronts. Al juny, els oficials de l’exèrcit peninsular, organitzats en Juntes de Defensa, van protestar pels sous baixos i pels ascensos per mèrits de guerra dels militars destinats al Marroc. Al juliol, la Lliga Regionalista de Francesc Cambó va reunir a Barcelona l’Assemblea de Parlamentaris, catalans i de la resta d’Espanya, que reclamava unes Corts constituents i una nova Constitució. A l’agost, la UGT i la CNT van convocar una vaga general revolucionària. El govern va reprimir la vaga amb l’exèrcit, i la Lliga va acabar entrant, el novembre del 1917, en el govern de concentració de García Prieto; el 1918 Cambó va ser ministre del govern nacional de Maura.

Del 1918 al 1923 els governs es van succeir sense estabilitat i van respondre a la conflictivitat social, sobretot a Barcelona i al camp andalús, amb una política d’ordre públic basada en la repressió: suspensió de les garanties constitucionals, estat de guerra i, a Barcelona, la «llei de fugues» del governador civil Martínez Anido.

La qüestió del Marroc va ser el cop definitiu. El juliol del 1921, les tropes espanyoles del general Fernández Silvestre van patir el desastre d’Annual davant els rifenys d’Abd el-Krim, amb milers de morts. El govern va encarregar al general Juan Picasso una investigació sobre les responsabilitats de la derrota, l’Expedient Picasso, que apuntava a alts comandaments; molts acusaven també el rei Alfons XIII d’haver encoratjat l’avanç imprudent de Silvestre.

El debat sobre les responsabilitats d’Annual va desprestigiar encara més la monarquia i el sistema parlamentari. El 1923, quan aquestes responsabilitats s’havien de discutir a les Corts, sectors de l’exèrcit, de la burgesia i de l’entorn del rei volien impedir que s’exigissin a la mateixa monarquia, i van veure amb bons ulls una solució de força, que va arribar el setembre del 1923.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític i social. Per la naturalesa, és una fotografia, obra del fotògraf Carlos Pérez de Rozas, que es conserva a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Mostra la sortida cap al front, des de Barcelona, de la columna Los Aguiluchos, formada per milicians de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), el 28 d’agost de 1936, poc més d’un mes després de l’inici de la Guerra Civil.

La fotografia se situa en els primers temps de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), que va començar amb el cop d’estat militar del 17 i el 18 de juliol de 1936 contra la República. A Barcelona el cop va fracassar el 19 i el 20 de juliol per la resistència de les forces d’ordre públic lleials i dels obrers armats, sobretot de la CNT-FAI.

Catalunya va quedar a la zona republicana i hi va esclatar una revolució social. Els partits i els sindicats d’esquerra van organitzar columnes de milicians voluntaris, que van marxar cap al front d’Aragó per intentar recuperar ciutats com Saragossa i Osca.

La fotografia mostra un grup nombrós de milicians, dones i homes joves, que es preparen per marxar al front. La presència de tantes dones és significativa: als primers mesos de la guerra moltes milicianes van anar a combatre, cosa que trencava amb el paper tradicional de la dona.

Porten una mena d’uniforme improvisat, amb gorres i mocadors al coll, van armats amb fusells, aixequen banderes i alguns saluden amb el puny tancat, la salutació antifeixista del moviment obrer. Eren milícies de partit i de sindicat, formades per voluntaris i sense la disciplina d’un exèrcit regular.

L’escena té lloc enmig d’un carrer de Barcelona i transmet alegria i entusiasme: els milicians somriuen i posen davant la càmera. Reflecteix l’ambient revolucionari de l’estiu del 1936, quan molts pensaven que la guerra seria curta i que la victòria contra el feixisme obriria el camí cap a una nova societat.

Després de la derrota dels militars revoltats a Barcelona, el juliol del 1936, el poder real va passar als obrers armats. El 21 de juliol el president Lluís Companys va acceptar la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, format pels partits i els sindicats d’esquerra amb predomini de la CNT-FAI, que organitzava les milícies, el proveïment i l’ordre a la rereguarda. Així va néixer una dualitat de poder: el Govern de la Generalitat mantenia l’autoritat legal, però el Comitè tenia el poder efectiu.

Els primers mesos van ser de revolució social: els comitès obrers es van fer càrrec de fàbriques, transports i serveis, molts propietaris van fugir i hi va haver una violència incontrolada contra religiosos, patrons i persones de dretes. Per recuperar el control, el setembre del 1936 es va formar un govern de la Generalitat amb totes les forces antifeixistes, també la CNT i el POUM, amb Josep Tarradellas com a conseller primer, i a l’octubre el Comitè de Milícies es va dissoldre.

Aquell govern va aprovar el decret de col·lectivitzacions i control obrer (octubre del 1936), que legalitzava les col·lectivitzacions: les empreses de més de cent treballadors i les dels propietaris que havien fugit passaven a ser gestionades pels treballadors. Tarradellas, que també era conseller de Finances, va intentar dirigir una economia de guerra i adaptar la indústria catalana a la producció militar.

Les tensions entre els anarquistes i el POUM, que volien aprofundir la revolució, i el PSUC i ERC, que prioritzaven guanyar la guerra i reforçar l’Estat, van esclatar en els Fets de Maig del 1937. El 3 de maig la policia de la Generalitat va intentar ocupar l’edifici de la Telefònica, controlat per la CNT, i Barcelona es va omplir de barricades durant gairebé una setmana, amb centenars de morts.

Les conseqüències van ser greus per a l’autogovern i per a la revolució: el govern de la República va assumir l’ordre públic a Catalunya, el POUM va ser il·legalitzat i el seu dirigent Andreu Nin va ser assassinat, i Largo Caballero va ser substituït al capdavant del govern per Juan Negrín. A la tardor del 1937 el govern de Negrín es va traslladar de València a Barcelona, cosa que va reduir encara més el paper de la Generalitat.

Mentrestant, a Catalunya arribaven cada vegada més refugiats que fugien de l’avanç franquista en altres parts de la zona republicana, fins a sumar-ne centenars de milers. La seva acollida, enmig del racionament, de l’escassetat i dels bombardejos de l’aviació italiana i alemanya, va ser un dels grans problemes de la rereguarda catalana.

La batalla de l’Ebre (juliol-novembre del 1938), la més llarga i sagnant de la guerra, va acabar amb la retirada de l’exèrcit republicà, que va quedar molt afeblit. El 23 de desembre de 1938 les tropes de Franco van iniciar l’ofensiva de Catalunya, amb una gran superioritat en homes, artilleria i aviació.

L’avanç franquista va ser ràpid: Tarragona va caure el 15 de gener de 1939, Barcelona el 26 de gener, sense resistència, i Girona el 4 de febrer. Pel camí, l’aviació bombardejava les ciutats i les carreteres plenes de gent que fugia, i a principis de febrer les tropes franquistes van arribar a la frontera francesa.

Davant l’avanç, prop de mig milió de persones, soldats i civils, van creuar la frontera cap a França en ple hivern i en condicions duríssimes, entre ells el president Companys i el president de la República, Manuel Azaña. Molts van ser tancats en camps a les platges, com els d’Argelers i Sant Cebrià. Va començar així l’exili republicà.

La derrota republicana s’explica per diverses causes. La primera, la desigualtat de l’ajut exterior: Franco va rebre de manera continuada tropes, aviació i armament de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, mentre que la República, per la política de no-intervenció de França i del Regne Unit, només va comptar amb l’ajut irregular, i pagat, de la Unió Soviètica i amb les Brigades Internacionals.

La segona, la divisió interna del bàndol republicà. Anarquistes i poumistes, que volien fer la revolució, i comunistes, socialistes i republicans, que volien guanyar primer la guerra, es van enfrontar fins a les armes, com en els Fets de Maig del 1937. Aquesta divisió va causar una gran desorganització, amb milícies i poders diversos que no obeïen un comandament únic.

La tercera, la diferència d’eficàcia militar. Franco disposava d’un exèrcit professional, amb les tropes d’Àfrica, i, des de l’octubre del 1936, d’un comandament únic, mentre que la República va haver de construir un nou exèrcit, l’Exèrcit Popular, a partir de milícies poc preparades i sense prou oficials.