Història, PAU 2024 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

És una taula estadística de caràcter demogràfic. Les dades són del 1970, però la taula l’han elaborada Anna Cabré i Isabel Pujadas per a una obra d’història econòmica publicada el 1989: és, doncs, una font secundària feta a partir de dades primàries.

Mostra deu províncies espanyoles d’origen dels immigrants residents a Catalunya el 1970, ordenades de més a menys: Granada és la primera, amb 166.327 persones, i Osca l’última de la llista, amb 54.417.

Les dades corresponen a les acaballes del franquisme (1939-1975), durant l’etapa del desarrollismo, que va començar amb el Pla d’Estabilització del 1959. El creixement de la indústria i dels serveis, concentrat a l’àrea de Barcelona, va atreure més d’un milió de persones de les zones rurals més pobres d’Espanya, on la mecanització del camp i els baixos salaris empenyien a emigrar. Va ser la gran onada migratòria dels anys cinquanta i seixanta, que va transformar la població de Catalunya.

La taula mostra la magnitud de la immigració: només aquestes deu províncies sumen gairebé 1.100.000 persones residents a Catalunya el 1970, i cinc d’elles superen les cent mil.

La gran majoria procedia d’Andalusia: sis de les deu províncies són andaluses (Granada, Jaén, Còrdova, Almeria, Sevilla i Màlaga) i sumen uns 770.000 residents, més de dues terceres parts del total de la taula. També hi destaquen Extremadura, amb Badajoz, i Múrcia. Eren zones rurals amb molt d’atur i amb molts jornalers sense terra.

Finalment, és notable la posició de les províncies aragoneses, Terol i Osca, que, tot i tenir molta menys població, són a la llista per la seva proximitat i per una llarga tradició d’emigració cap a Catalunya.

A finals dels anys cinquanta el règim, en plena crisi econòmica, va donar el poder econòmic a uns ministres tecnòcrates, molts vinculats a l’Opus Dei, com Alberto Ullastres, Mariano Navarro Rubio i Laureano López Rodó, que van desplaçar els falangistes. El seu objectiu era modernitzar l’economia sense canviar la dictadura. A Catalunya, el règim va buscar el suport de les elits locals: Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona del 1957 al 1973, va impulsar un creixement urbà desordenat i especulatiu.

El Pla d’Estabilització del 1959 va posar fi a l’autarquia: va devaluar la pesseta, va liberalitzar el comerç i va obrir el país a les inversions estrangeres. Després d’una breu recessió, va començar un gran creixement econòmic, orientat a partir del 1964 pels plans de desenvolupament. Catalunya, que ja tenia una base industrial, en va ser una de les grans beneficiàries: es van modernitzar el tèxtil i el metall i van créixer la química, l’automòbil, amb la SEAT, i els electrodomèstics.

El turisme es va convertir en un dels motors de l’economia: la Costa Brava i la Costa Daurada van rebre milions de visitants europeus, que van aportar divises però també una urbanització massiva del litoral. Les divises del turisme i les remeses dels emigrants a Europa van finançar la importació de maquinària.

El creixement va provocar una gran onada migratòria: més d’un milió de persones d’Andalusia, Múrcia, Extremadura i Aragó van arribar a Catalunya, sobretot a l’àrea de Barcelona. Molts es van haver d’instal·lar en barraques, com les de Montjuïc o el Somorrostro, o en polígons d’habitatges construïts de pressa als barris perifèrics i a ciutats com l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Badalona o Santa Coloma de Gramenet.

Aquests barris suburbials creixien sense serveis socials: hi faltaven escoles, ambulatoris, transport públic, clavegueram i carrers asfaltats, i aquesta manca va fer néixer les associacions de veïns. La immigració i l’augment de la natalitat van fer créixer molt la població catalana, que es va rejovenir i va canviar la seva composició lingüística i cultural, una realitat que Francesc Candel va descriure a Els altres catalans (1964). El desarrollismo va fer de Catalunya una societat urbana, industrial i de consum, però sense llibertats.

Durant els primers anys de la dictadura, l’oposició va ser molt feble. La repressió era extrema: milers d’afusellats, com el president Lluís Companys (1940), presons plenes i depuracions, i els principals dirigents dels partits i sindicats havien mort, eren a la presó o a l’exili. Els grups que van sobreviure a la clandestinitat, com el PSUC, la CNT, ERC o el Front Nacional de Catalunya, actuaven aïllats, i la Generalitat es mantenia a l’exili.

Amb l’esperança que la derrota de l’Eix comportés la caiguda de Franco, a partir del 1944 es va desenvolupar el maquis, una guerrilla antifranquista. Aquell any, guerrillers comunistes procedents de França van intentar una invasió per la Vall d’Aran, que va fracassar, i a Catalunya hi van actuar sobretot grups anarquistes, com els de Josep Lluís Facerias i Quico Sabaté, amb atemptats i atracaments. La repressió i la manca de suport internacional van fer que el PCE abandonés la lluita armada el 1948, i els últims guerrillers anarquistes van caure el 1957 (Facerias) i el 1960 (Sabaté).

La primera protesta social massiva va ser la vaga de tramvies de Barcelona del 1951: la pujada del preu del bitllet va provocar un boicot ciutadà als tramvies, seguit d’una vaga general, i el govern va haver de fer marxa enrere. El 1957 hi va haver un segon boicot.

Amb el desarrollismo, l’oposició va créixer. El moviment obrer es va reorganitzar amb les Comissions Obreres, nascudes de les assemblees de fàbrica (la primera de Catalunya és del 1964), que aprofitaven les eleccions del sindicat vertical per fer-hi elegir els seus representants i van protagonitzar vagues cada vegada més nombroses, com la de la SEAT del 1971.

L’oposició catalanista va tenir un paper clau. Nuclis catòlics com el de Jordi Pujol van protagonitzar els Fets del Palau (1960), en què es va cantar el Cant de la senyera davant de ministres franquistes, i l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, va criticar el règim en una entrevista a Le Monde (1963). Els estudiants van crear un sindicat democràtic a la Caputxinada (1966). El front cultural, amb la Nova Cançó, Òmnium Cultural i les editorials en català, va defensar la llengua, i als barris obrers van néixer les associacions de veïns.

El 1971 es va crear l’Assemblea de Catalunya, que va unir partits, sindicats, entitats i persones de totes les tendències amb un programa comú: «Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia». Quan Franco va morir, el 1975, l’oposició catalana era àmplia i unitària.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: el fragment d’una proclama adreçada als catalans.

La va pronunciar el president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, el 6 d’octubre de 1934. Hi denuncia que les forces monarquitzants i feixistes han arribat al poder i que la República és en perill, i justifica la solidaritat de Catalunya amb les forces republicanes que s’han aixecat contra elles. En aquesta mateixa proclama, Companys va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola.

La proclama se situa en la Segona República (1931-1936), durant el mandat del president de la Generalitat Lluís Companys, que havia succeït Francesc Macià quan aquest va morir, el desembre del 1933. A Espanya governaven els partits de centredreta que havien guanyat les eleccions del novembre del 1933, i a Catalunya la Llei de contractes de conreu enfrontava la Generalitat amb el govern central. El 4 d’octubre de 1934 tres ministres de la CEDA, que l’esquerra considerava un partit proper al feixisme, van entrar al govern de Lerroux, i les esquerres hi van respondre amb una vaga general revolucionària.

La primera idea és la denúncia que les «forces monarquitzants i feixistes» s’han apoderat del poder i posen en perill la República. Companys interpreta l’entrada de la CEDA al govern com una amenaça feixista, en un clima europeu en què les dretes autoritàries havien liquidat la democràcia a Itàlia, amb Mussolini, i a Alemanya, amb Hitler (1933), i acabaven de fer-ho a Àustria.

La segona idea és la crida a defensar la República i les llibertats conquerides, entre elles l’autonomia de Catalunya, sumant-se a les forces republicanes que s’han aixecat en armes arreu d’Espanya. Companys presenta una Catalunya «liberal, democràtica i republicana», solidària amb els qui lluiten «per la Llibertat i pel Dret».

A les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 va guanyar a Catalunya Esquerra Republicana de Catalunya, fundada poques setmanes abans i encapçalada per Francesc Macià. El 14 d’abril, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i, poc després, Macià va proclamar la República Catalana com a estat integrant d’una federació ibèrica.

La proclamació de Macià anava més enllà del que s’havia pactat a Sant Sebastià i creava un conflicte amb el govern provisional de la República. El 17 d’abril tres ministres d’aquest govern, Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer, van arribar a Barcelona i es va arribar a un acord: Macià renunciava a la República Catalana a canvi de restablir la Generalitat, amb un govern provisional, i del compromís de redactar un estatut d’autonomia que havien d’aprovar les Corts constituents.

Una comissió va redactar l’Estatut a Núria i el 2 d’agost de 1931 va ser aprovat en referèndum amb un suport aclaparador, fruit d’una gran mobilització ciutadana; com que les dones encara no votaven, centenars de milers de dones hi van donar suport amb la seva signatura. L’Estatut de Núria definia Catalunya com un estat autònom dins la República espanyola, que concebia com una república federal.

A les Corts constituents l’Estatut va topar amb una forta oposició de les dretes i d’una part de l’esquerra, i la Constitució del desembre del 1931 va definir un estat integral, no federal, cosa que obligava a retallar-lo. El debat es va allargar fins que el fracàs del cop d’estat del general Sanjurjo, la Sanjurjada, l’agost del 1932, va reforçar el govern de Manuel Azaña, i les Corts van aprovar l’Estatut el setembre del 1932.

L’Estatut del 1932 era menys ambiciós que el de Núria. Definia Catalunya com una regió autònoma dins l’Estat espanyol i establia la cooficialitat del català i del castellà. La Generalitat la formaven el Parlament, el president i el Consell Executiu, i tenia competències en agricultura, obres públiques, sanitat, administració local i dret civil, compartides en ensenyament, a més dels serveis d’ordre públic i d’una hisenda limitada. Les primeres eleccions al Parlament, el novembre del 1932, les va guanyar ERC, i Macià en va ser elegit president.

L’aplicació de l’Estatut no va ser fàcil. El traspàs de serveis i de recursos va ser lent, i el 1934 la Llei de contractes de conreu, aprovada pel Parlament per protegir els rabassaires, va enfrontar la Generalitat amb els propietaris agraris i amb el govern central, que la va portar al Tribunal de Garanties Constitucionals.

Quan Lluís Companys va arribar a la presidència de la Generalitat, després de la mort de Macià (desembre del 1933), el partit hegemònic era Esquerra Republicana de Catalunya, catalanista, republicà i d’esquerres, amb el suport de les classes mitjanes, els menestrals i els pagesos, dirigit per Companys i per figures com Josep Tarradellas. La principal força de l’oposició era la Lliga Regionalista, que el 1933 va passar a dir-se Lliga Catalana, un partit catalanista conservador i d’ordre dirigit per Francesc Cambó.

A l’esquerra obrera hi havia el Bloc Obrer i Camperol, marxista, que el 1935 es va unir amb el grup d’Andreu Nin per formar el POUM, i els partits socialistes i comunistes que el 1936 es fusionarien en el PSUC. També hi havia partits més petits, com Acció Catalana o el catòlic Unió Democràtica de Catalunya.

El sindicat majoritari era la CNT, anarcosindicalista, partidària de l’acció directa i contrària a la participació electoral, on tenia molt de pes la FAI, amb dirigents com Joan Garcia Oliver. La UGT, socialista, era minoritària a Catalunya. El CADCI agrupava els dependents del comerç i de la indústria i era catalanista, i la Unió de Rabassaires, vinculada a ERC, defensava els pagesos que conreaven vinyes a parts de fruits.

La Generalitat va desplegar la seva obra de govern: va assumir l’ordre públic, coordinat amb l’Estat per la Junta de Seguretat de Catalunya, i va crear el Tribunal de Cassació de Catalunya. El Parlament va aprovar la Llei de contractes de conreu (abril del 1934), que permetia als rabassaires accedir a la propietat de la terra que treballaven. Els propietaris agraris, amb l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la Lliga, s’hi van oposar, i el govern central la va portar al Tribunal de Garanties Constitucionals, que la va anul·lar.

L’entrada de la CEDA al govern central va precipitar els Fets d’Octubre: el 6 d’octubre de 1934 Companys va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola, però l’exèrcit, dirigit pel general Domènec Batet, va sufocar la revolta en poques hores. El govern de la Generalitat va ser empresonat, l’Estatut va quedar suspès i milers de persones van ser detingudes. El Tribunal de Garanties Constitucionals va condemnar Companys i els seus consellers a trenta anys de presó.

A les eleccions del febrer del 1936, el Front d’Esquerres, la versió catalana del Front Popular, va guanyar a Catalunya. Companys i el seu govern van ser amnistiats i van tornar a la Generalitat, i l’Estatut es va restablir. Però la tensió política i social va créixer: la polarització entre dretes i esquerres, els conflictes laborals i la conspiració militar van conduir fins a la vigília del cop d’estat de juliol del 1936.

És una taula estadística de caràcter polític i electoral. Les dades són de les eleccions del 1979, però la taula procedeix d’un llibre d’Álvaro Soto sobre la transició publicat el 1998: és, doncs, una font secundària feta a partir de dades primàries.

Recull els resultats de les eleccions generals del 1979 al Congrés dels Diputats: per a cada partit o coalició, el percentatge de vots, el nombre d’escons i el percentatge d’escons sobre els 350 de la cambra.

Les dades se situen en plena transició a la democràcia (1975-1982). Van ser les primeres eleccions generals després de l’aprovació de la Constitució del 1978: Adolfo Suárez les va convocar per a l’1 de març de 1979 i van obrir la primera legislatura constitucional, en un context de crisi econòmica i de terrorisme.

La UCD d’Adolfo Suárez va guanyar les eleccions, amb el 35 % dels vots i 168 dels 350 escons, gairebé la meitat de la cambra. No arribava a la majoria absoluta (176 escons), però va poder continuar governant en minoria.

La taula mostra també la consolidació d’un sistema bipartidista: la UCD, de centredreta, i el PSOE de Felipe González, de centreesquerra, amb el 30,5 % i 121 escons, sumaven prop de dos terços dels vots i més del 80 % dels escons. Molt per sota quedaven el PCE, amb el PSUC, a la seva esquerra (10,8 %); la coalició de dreta CD, de Manuel Fraga (6,1 %), i els partits nacionalistes català (CiU) i basc (PNB), forts als seus territoris. El sistema electoral afavoria els grans partits: amb el 35 % dels vots, la UCD tenia gairebé la meitat dels escons.

Franco va morir el 20 de novembre de 1975 i, d’acord amb la Llei de successió, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei dos dies després. El rei va mantenir com a president del govern Carlos Arias Navarro, que només volia reformes limitades dins les lleis franquistes. La pressió de l’oposició, unida en Coordinació Democràtica, i les grans vagues i manifestacions del 1976, com les de Vitòria, on la policia va matar cinc obrers, o les de l’Assemblea de Catalunya per l’amnistia i l’Estatut, van demostrar que aquell projecte no tenia futur.

El juliol del 1976 el rei va substituir Arias per Adolfo Suárez, que va fer la reforma des de la mateixa legalitat franquista. Va aprovar una primera amnistia per als presos polítics i va fer aprovar per les Corts franquistes la Llei per a la reforma política, que preveia unes Corts elegides per sufragi universal i que va ser ratificada en referèndum el desembre del 1976. A principis del 1977 va legalitzar els partits, inclòs el PCE (abril), va reconèixer el dret de vaga i va aprovar una nova llei electoral.

El procés va haver de superar molts obstacles. Els sectors intransigents del franquisme, el «búnquer», i una part de l’exèrcit s’oposaven als canvis, i el terrorisme d’ETA i dels GRAPO i el de l’extrema dreta, com la matança dels advocats laboralistes d’Atocha (gener del 1977), buscaven provocar una involució. A més, la crisi econòmica iniciada el 1973 havia portat una forta inflació i un atur creixent.

El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des del 1936. Les va guanyar la UCD de Suárez, seguida del PSOE de Felipe González, mentre que el PCE i l’Alianza Popular de Manuel Fraga van quedar molt per darrere. A Catalunya van guanyar les esquerres, i el retorn del president Josep Tarradellas va permetre restablir la Generalitat provisional. Per afrontar la crisi, el govern i l’oposició van signar els Pactes de la Moncloa (octubre del 1977).

Les Corts elegides el 1977 van actuar com a Corts constituents. Una ponència de set diputats de diferents partits, entre ells els catalans Miquel Roca i Jordi Solé Tura, va redactar el text, que es va negociar amb un ampli consens entre les principals forces polítiques. Les Corts el van aprovar l’octubre del 1978 i el poble espanyol el va ratificar en referèndum el 6 de desembre de 1978, amb una àmplia majoria de vots favorables. Així culminava el pas de la dictadura a la democràcia.

Després de les eleccions del 1979, els principals partits eren la UCD, de centredreta, dirigida per Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo-Sotelo; el PSOE, de centreesquerra, amb Felipe González i Alfonso Guerra; el PCE, amb Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri; la coalició de dreta CD, amb Manuel Fraga i José María de Areilza; i els nacionalistes de CiU, amb Jordi Pujol i Miquel Roca, i del PNB, amb Xabier Arzalluz i Carlos Garaikoetxea.

Suárez va començar la seva segona legislatura amb molt menys suport. El seu govern va desplegar la Constitució: el 1979 es van aprovar els estatuts d’autonomia del País Basc i de Catalunya, l’Estatut de Sau, i el 1980 es van fer les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, que va guanyar CiU, i Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat. El referèndum andalús del 1980 va obrir el camí perquè altres regions arribessin a l’autonomia plena.

El terrorisme, sobretot el d’ETA, va viure els seus anys més sagnants i desgastava el govern i l’exèrcit. L’oposició democràtica, encapçalada pel PSOE, va endurir la crítica i el 1980 Felipe González va presentar una moció de censura contra Suárez que, tot i no prosperar, va reforçar la seva imatge de futur president. Al mateix temps, els sindicats, com CCOO i la UGT, i els moviments ciutadans i autonomistes van mantenir la mobilització a favor de la democràcia i del canvi.

La UCD era una coalició de corrents molt diversos, democristians, liberals i socialdemòcrates, enfrontats per qüestions com el divorci, les autonomies o la política econòmica. Aïllat dins el seu partit, Suárez va dimitir el gener del 1981. El 23 de febrer, durant la votació de la investidura del seu successor, Leopoldo Calvo-Sotelo, el tinent coronel Antonio Tejero va assaltar el Congrés amb guàrdies civils, i el general Jaime Milans del Bosch va treure els tancs a València. El cop va fracassar, sobretot perquè el rei el va condemnar per televisió.

Calvo-Sotelo (1981-1982) va portar Espanya a l’OTAN (1982), va aprovar la llei del divorci i va pactar amb el PSOE la LOAPA per harmonitzar el procés autonòmic. Però la UCD es va desintegrar, i Suárez en va sortir per fundar un nou partit, el CDS. Calvo-Sotelo va avançar les eleccions al 28 d’octubre de 1982.

A l’esquerra, el PCE va entrar en crisi per les divisions internes, que també van dividir el PSUC, mentre que el PSOE, que el 1979 havia renunciat a definir-se com a marxista, es va convertir en l’alternativa de govern. A les eleccions del 1982 va obtenir la majoria absoluta, amb 202 escons, i Felipe González va ser president del govern; la UCD i el PCE es van enfonsar, i Carrillo va deixar la direcció del partit. Era el canvi polític: la primera alternança en el poder, que consolidava la democràcia.