Història, PAU 2022 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

És una taula estadística de caràcter demogràfic. Està extreta d’una obra d’història, El Franquisme i la transició democràtica, 1939-1988, de Borja de Riquer i Joan B. Culla, publicada el 1989: és, doncs, una font secundària elaborada a partir de dades de l’època.

Mostra quants immigrants van arribar a Catalunya entre el 1962 i el 1965 i de quines regions d’Espanya procedien, amb el nombre de persones i el percentatge de cada regió sobre el total.

Les dades se situen en el franquisme (1939-1975), en la seva segona gran etapa, la del desarrollismo. Després del Pla d’Estabilització del 1959, que va liberalitzar l’economia i va deixar enrere l’autarquia, la indústria i els serveis van créixer amb força, sobretot a l’àrea de Barcelona, i van atreure centenars de milers de treballadors de les zones rurals més pobres d’Espanya, on la mecanització del camp deixava sense feina els jornalers.

La taula mostra un volum d’immigració enorme: en només quatre anys, del 1962 al 1965, van arribar a Catalunya 415.482 persones, més de cent mil per any de mitjana. És un dels moments de més intensitat de la gran onada migratòria del desarrollismo.

Quant a la procedència, més de la meitat, 217.064 persones (el 52,2 %), venien d’Andalusia. Molt per darrere hi havia les Dues Castelles i Lleó, amb 70.447 (el 17 %), Extremadura, amb 48.661 (l’11,7 %), i Aragó, amb 24.870 (el 6 %). Andalusia, les Castelles i Extremadura sumen més del 80 %: eren regions agràries i pobres, d’on la manca de feina al camp expulsava població cap a les zones industrials; a Andalusia i a Extremadura, a més, hi dominaven els latifundis i els jornalers sense terra.

A finals dels anys cinquanta l’autarquia havia deixat l’economia espanyola al límit de la fallida. El 1959 el govern, amb ministres tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei, va aprovar el Pla d’Estabilització, que liberalitzava l’economia, l’obria a les importacions i al capital estranger i devaluava la pesseta. Després van venir els plans de desenvolupament, i l’economia va créixer molt de pressa durant els anys seixanta, fins a la crisi del 1973.

Catalunya va ser un dels grans motors d’aquest creixement. La indústria es va modernitzar i diversificar, amb sectors com l’automòbil —la SEAT, a la Zona Franca de Barcelona—, la química o els electrodomèstics, i va arribar molta inversió estrangera. La Costa Brava i la Costa Daurada es van convertir en destinacions del turisme de masses, que aportava divises i feina.

El creixement va atreure una gran immigració, sobretot andalusa, i la població de Catalunya va passar de poc més de tres milions d’habitants el 1950 a més de cinc milions i mig el 1975. L’àrea de Barcelona va créixer sense planificació: barraques, polígons d’habitatges aixecats de pressa, com Bellvitge, i ciutats dormitori sense prou escoles, ambulatoris, transport ni carrers urbanitzats. Aquestes disfuncions van generar greus problemes socials.

Als anys seixanta l’oposició al franquisme es va fer més massiva. Al món obrer van néixer les Comissions Obreres, que aprofitaven les eleccions del sindicat vertical per infiltrar-s’hi, i les vagues es van multiplicar, com la de la SEAT del 1971. A la universitat, el 1966 els estudiants van fundar en la Caputxinada el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, i als barris les associacions de veïns reclamaven els serveis que hi faltaven.

Els partits clandestins hi van tenir un paper clau, sobretot el PSUC, la força més organitzada de l’antifranquisme català i molt present a Comissions Obreres. El 7 de novembre de 1971 es va crear l’Assemblea de Catalunya, que unia partits, sindicats i entitats amb un programa comú: amnistia, llibertats democràtiques, restabliment de l’Estatut del 1932 i coordinació amb els altres pobles de l’Estat. El seu lema era «Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia».

Una petita part de l’oposició va optar per la lluita armada. El Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), un grup anarquista que feia atracaments per finançar la lluita obrera, en va ser l’exemple més conegut: un dels seus membres, Salvador Puig Antich, va ser executat a garrot el 2 de març de 1974, malgrat les protestes internacionals. La repressió va continuar fins a la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, però en aquell moment l’oposició ja era prou forta per exigir la ruptura democràtica.

Franco va abolir l’Estatut d’autonomia el 5 d’abril de 1938, pocs dies després que les seves tropes entressin a Lleida, i el 26 de gener de 1939 van ocupar Barcelona. El nou règim va suprimir totes les institucions catalanes: la Generalitat, el Parlament, el Tribunal de Cassació i les lleis aprovades durant la República, com la Llei de contractes de conreu.

En lloc de les institucions d’autogovern es van restablir les quatre províncies, amb uns governadors civils que dirigien també el Movimiento a cada província, i unes diputacions i uns ajuntaments nomenats des de dalt. Catalunya va quedar sotmesa, com la resta d’Espanya, al partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, al sindicat vertical i a totes les institucions del Nuevo Estado, un règim que no admetia partits ni eleccions lliures.

En economia, l’autarquia i l’intervencionisme van ser molt perjudicials per a la indústria catalana, que depenia de la importació de matèries primeres, com el cotó, i de l’energia. Les fàbriques tèxtils treballaven poques hores a la setmana per la falta de matèria primera i per les restriccions elèctriques, i el racionament, l’estraperlo i els salaris de misèria van empobrir les classes populars.

La repressió va ser especialment dura a Catalunya. Milers de persones van ser jutjades en consells de guerra i afusellades, moltes al Camp de la Bota de Barcelona, i el president de la Generalitat Lluís Companys, lliurat per la Gestapo, va ser executat a Montjuïc el 1940. Les presons es van omplir, centenars de milers de persones havien fugit a França per la frontera catalana el 1939, i les depuracions van apartar de la feina molts funcionaris i mestres.

A més, el règim va voler esborrar la personalitat catalana. El català va perdre l’oficialitat i va ser expulsat de l’escola, de l’administració, de la premsa, de la ràdio i dels rètols; es van prohibir els símbols catalans, com la senyera i Els Segadors, i es van castellanitzar els noms de carrers i de pobles. Les entitats culturals van ser tancades o perseguides, i el català va quedar reduït a l’ús familiar i a una cultura clandestina que, a poc a poc, va anar recuperant espais.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter juridicopolític. Per la naturalesa, és un text: un fragment d’un document públic i legal.

És un fragment de la Constitució de la República espanyola, aprovada per les Corts Constituents el 9 de desembre de 1931. Recull l’article primer, que defineix el nou règim —una república democràtica, amb sobirania popular, un Estat integral compatible amb les autonomies i una nova bandera—, i l’article tercer, que declara que l’Estat no té religió oficial.

La Constitució se situa el 1931, en els inicis de la Segona República (1931-1936). La República s’havia proclamat el 14 d’abril de 1931, després que republicans i socialistes guanyessin les eleccions municipals a les grans ciutats, i el juny es van elegir unes Corts Constituents, amb majoria republicana i socialista, que van redactar aquesta constitució. Començava així el primer bienni, el reformista, que va durar fins al 1933.

L’article primer defineix Espanya com una «República democrática de trabajadores de toda clase», una fórmula que reflecteix el pes dels socialistes a les Corts i el caràcter social del nou règim. Afirma la sobirania popular: tots els poders «emanan del pueblo», i ja no es comparteixen entre el rei i les Corts, com a la Constitució del 1876.

L’Estat «integral» era una via intermèdia entre l’Estat unitari i el federal, que permetia que regions com Catalunya tinguessin un estatut d’autonomia. L’article també adopta una nova bandera tricolor, vermella, groga i morada, símbol de la ruptura amb la monarquia.

L’article tercer separa l’Església i l’Estat: en declarar que l’Estat no té religió oficial, posa fi a la confessionalitat catòlica i obre el pas a la llibertat de cultes. Va ser un dels punts que més van enfrontar la República amb l’Església i amb els catòlics conservadors.

Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 es van convertir en un plebiscit sobre la monarquia d’Alfons XIII, desprestigiada pel seu suport a la dictadura de Primo de Rivera. Les candidatures republicanes i socialistes, unides pel Pacte de Sant Sebastià (1930), van guanyar a la majoria de les capitals de província. El 14 d’abril es va proclamar la República a Eibar i, després, a Barcelona, a Madrid i a moltes altres ciutats, enmig de l’alegria popular, i el rei va abandonar Espanya sense abdicar.

A Barcelona, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament, i Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, guanyadora de les eleccions a Catalunya, va proclamar la República Catalana com a estat integrant d’una federació ibèrica. Tres dies després, tres ministres del Govern provisional van pactar amb Macià que la República Catalana es convertís en la Generalitat de Catalunya, un govern autònom provisional que havia de redactar un estatut d’autonomia.

A Madrid es va formar un Govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora, un republicà catòlic i moderat, amb ministres republicans, socialistes i nacionalistes. Entre els dirigents d’aquells anys destaquen també Manuel Azaña, ministre de la Guerra i després cap del govern, que va impulsar les grans reformes; el socialista Francisco Largo Caballero, ministre de Treball, i Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, que governaria en el segon bienni.

Les Corts Constituents, elegides el juny del 1931, van aprovar la Constitució el 9 de desembre. Era una constitució democràtica i avançada, que definia Espanya com una «República democrática de trabajadores de toda clase» i com un Estat integral, compatible amb l’autonomia de municipis i regions: per aquesta via Catalunya va obtenir el seu Estatut el 1932.

El poder legislatiu residia en una sola cambra, les Corts, elegides per sufragi universal, que per primera vegada incloïa les dones. El cap de l’Estat era el president de la República, elegit per sis anys —el primer va ser Alcalá-Zamora—, que nomenava el cap del govern, el qual necessitava la confiança de les Corts. Un Tribunal de Garanties Constitucionals vetllava pel compliment de la Constitució.

La Constitució contenia una àmplia declaració de drets individuals i socials: la igualtat davant la llei, la llibertat d’expressió i de reunió, l’ensenyament primari obligatori i gratuït, i la possibilitat d’expropiar la propietat per utilitat social. Els articles sobre l’Església van ser els més polèmics: l’Estat no tenia religió oficial, es reconeixien el matrimoni civil i el divorci, i els ordes religiosos no podrien dedicar-se a l’ensenyament.

Durant el bienni d’esquerres o reformista (1931-1933), els governs de republicans d’esquerra i socialistes, presidits per Niceto Alcalá-Zamora i, des de l’octubre del 1931, per Manuel Azaña, van emprendre un ampli programa de reformes per modernitzar Espanya. En l’àmbit laboral, el ministre de Treball, el socialista Francisco Largo Caballero, va aprovar uns decrets que establien la jornada de vuit hores al camp, els jurats mixtos per negociar salaris i condicions de treball, i el decret de termes municipals, que obligava els patrons a contractar primer els jornalers del mateix municipi.

La reforma militar, impulsada per Manuel Azaña com a ministre de la Guerra el 1931, volia un exèrcit més petit, modern i fidel a la República. Una llei permetia als oficials retirar-se amb el sou sencer si no volien jurar fidelitat al nou règim; es van reduir les divisions, es van suprimir les capitanies generals i es va tancar l’Acadèmia General Militar de Saragossa. Molts militars ho van viure com una agressió.

La República va separar l’Església i l’Estat. Va dissoldre la Companyia de Jesús el gener del 1932 i en va confiscar els béns, va aprovar el divorci i el matrimoni civil, va secularitzar els cementiris i, amb la llei de congregacions del 1933, va prohibir als ordes religiosos dedicar-se a l’ensenyament. Aquestes mesures van enfrontar el govern amb l’Església i amb bona part dels catòlics.

La reforma més esperada era l’agrària. La Llei de reforma agrària, aprovada el setembre del 1932, preveia expropiar, amb indemnització, una part dels latifundis, sobretot a Andalusia i a Extremadura, per assentar-hi pagesos sense terra. L’Institut de Reforma Agrària, que l’havia d’aplicar, va tenir pocs recursos, i els resultats van ser molt limitats: va decebre els jornalers i va alarmar els propietaris.

La gran aposta de la República va ser l’educació. Per combatre un analfabetisme que afectava una part molt gran de la població, el govern va crear milers d’escoles i places de mestres, i en va millorar els sous i la formació. Les Missions Pedagògiques portaven biblioteques, teatre, cinema i música als pobles més aïllats, i a Catalunya la Generalitat va impulsar l’ensenyament en català.

Aquestes reformes van topar amb la resistència dels grans propietaris, de l’Església i d’una part de l’exèrcit, i amb la impaciència de la CNT. El desgast del govern d’Azaña va portar a les eleccions del novembre del 1933, que van guanyar les dretes.

És una font primària de caràcter polític i social. Per la naturalesa, és una fotografia, feta pel fotoperiodista Manel Armengol.

Mostra la repressió policial d’una manifestació a favor de l’amnistia per als presos polítics, al passeig de Sant Joan de Barcelona, el 6 de febrer de 1976, menys de tres mesos després de la mort de Franco.

La fotografia se situa en els inicis de la Transició a la democràcia (1975-1986). Franco havia mort el 20 de novembre de 1975 i Joan Carles I havia estat proclamat rei, però el govern de Carlos Arias Navarro mantenia les estructures franquistes. L’oposició, que a Catalunya s’agrupava a l’Assemblea de Catalunya, va sortir al carrer per exigir «Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia», i la policia continuava reprimint les manifestacions.

La fotografia mostra una càrrega de la policia, amb casc i porra, contra un grup de manifestants que s’han assegut a terra, enmig d’un fum espès que omple el passeig.

Els manifestants, arraulits els uns contra els altres, es protegeixen el cap com poden dels cops, mentre els agents els envolten amb les porres aixecades. Era una protesta pacífica: asseure’s a terra era una manera de no enfrontar-se a la policia. La imatge mostra que, mesos després de la mort de Franco, la policia del règim continuava reprimint amb violència les reivindicacions democràtiques.

L’Estatut d’autonomia de Catalunya, l’anomenat Estatut de Sau, va ser aprovat en referèndum el 25 d’octubre de 1979 i promulgat el desembre. Definia Catalunya com una nacionalitat que accedia a l’autogovern dins la Constitució del 1978. La Generalitat la formaven el Parlament, elegit per sufragi universal; el president, elegit pel Parlament, i el Consell Executiu o Govern. El català era la llengua pròpia de Catalunya i oficial juntament amb el castellà, i es preveia un Tribunal Superior de Justícia.

La Generalitat assumia competències en dret civil català, cultura, ensenyament, sanitat, agricultura i urbanisme, entre d’altres, i podia crear una policia pròpia.

Les primeres eleccions al Parlament, el 20 de març de 1980, les va guanyar Convergència i Unió, de Jordi Pujol, amb 43 dels 135 diputats, per davant dels socialistes (33), el PSUC (25), Centristes de Catalunya-UCD (18) i ERC (14). Pujol va ser investit amb el suport dels centristes i d’ERC, i va començar una presidència que va durar fins al 2003.

El 23 de febrer de 1981, mentre el tinent coronel Antonio Tejero ocupava el Congrés dels Diputats, Catalunya va viure el cop amb angoixa. El president Pujol va estar en contacte amb el rei i va fer una crida a la calma per la ràdio. El fracàs del cop va reforçar la democràcia, però també va frenar el desplegament autonòmic: el 1982 la UCD i el PSOE van aprovar la LOAPA, que el Tribunal Constitucional va retallar el 1983.

El primer govern Pujol va posar en marxa l’administració autonòmica i va rebre els traspassos de l’Estat en ensenyament, sanitat o cultura. El 1983 el Parlament va aprovar tres lleis decisives: la Llei de normalització lingüística, per estendre l’ús del català a l’escola, l’administració i els mitjans; la que va crear la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb TV3 i Catalunya Ràdio, i la de la policia de la Generalitat, que va convertir els Mossos d’Esquadra en la policia autonòmica.

A les eleccions del 1984, CiU va obtenir la majoria absoluta, amb 72 escons. En aquesta segona legislatura, el govern de Pujol va continuar consolidant l’autogovern i les polítiques lingüístiques i culturals, i el 1986, quan Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea, el sistema autonòmic català ja funcionava plenament.

La mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, va obrir un període d’incertesa. Joan Carles I va ser proclamat rei, però va mantenir com a cap del govern Carlos Arias Navarro, que només volia reformar el règim en aparença. A Catalunya, l’Assemblea de Catalunya i els partits encara il·legals van intensificar la pressió per forçar una ruptura democràtica: manifestacions per l’amnistia com les del febrer del 1976, que la policia va dissoldre a cops, vagues obreres, tancades d’estudiants i mobilitzacions als barris. L’Onze de Setembre del 1976 es va celebrar a Sant Boi de Llobregat la primera Diada autoritzada.

El juliol del 1976 el rei va substituir Arias per Adolfo Suárez, que va optar per una reforma des de la legalitat franquista. Les Corts franquistes van aprovar la Llei per a la reforma política, que es va sotmetre a referèndum el 15 de desembre de 1976 i va obtenir un sí aclaparador. Entre el 1976 i el 1977 es van aprovar diverses amnisties, que van alliberar els presos polítics, i l’abril del 1977 es van legalitzar els partits, inclòs el PCE.

A les eleccions generals del 15 de juny de 1977, a Catalunya van guanyar les esquerres: els Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) van ser la primera força i el PSUC la segona en vots, mentre que el Pacte Democràtic per Catalunya de Jordi Pujol i la UCD de Suárez quedaven al darrere. El resultat contrastava amb la victòria de la UCD al conjunt d’Espanya i reforçava la demanda d’autonomia.

Els diputats i senadors elegits a Catalunya es van constituir en Assemblea de Parlamentaris, que va reclamar el restabliment de la Generalitat i un estatut d’autonomia. Suárez, que no volia que les esquerres guanyadores controlessin el procés, va negociar directament amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas: era l’«operació Tarradellas».

Després de la gran manifestació de l’Onze de Setembre del 1977, el govern va restablir provisionalment la Generalitat el 29 de setembre. Tarradellas va tornar el 23 d’octubre i, des del balcó del Palau de la Generalitat, va pronunciar la frase «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!». Va presidir un govern provisional d’unitat amb els principals partits.

Mentre les Corts elaboraven la Constitució, el 1978 una comissió de vint parlamentaris va redactar el projecte d’Estatut al parador de Sau, a Osona, i per això se’l coneix com a Estatut de Sau. Aquest text, negociat després a Madrid, va ser la base de l’Estatut d’autonomia del 1979.