Història, PAU 2026 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

Barcelona, 1923. Companys: la direcció de la Confederació m’ha demanat que faci balanç de les lluites obreres d’aquests anys tan durs. Tot va començar amb la Gran Guerra. Espanya es va mantenir neutral i els nostres patrons van fer grans negocis venent als països en guerra, però aquells beneficis no van arribar als treballadors: els queviures escassejaven, els preus pujaven molt més de pressa que els salaris i a moltes cases obreres es passava gana.

El 1917 el malestar va esclatar. L’agost, la CNT i la UGT vam convocar una vaga general a tot Espanya. El govern va treure l’exèrcit al carrer i la vaga va ser derrotada amb morts i molts detinguts, però va demostrar que la classe obrera organitzada podia aturar el país.

El 1918 la CNT es va reorganitzar al Congrés de Sants, on vam adoptar el Sindicat Únic: en lloc dels vells sindicats d’ofici, un sol sindicat per a tots els treballadors de cada ram de la indústria. Amb aquesta organització vam créixer com mai, i la UGT també es va fer més forta. Ens calia aquesta força, perquè quan es va acabar la guerra va arribar la crisi de la postguerra: les comandes es van aturar, moltes fàbriques van tancar i l’atur va créixer.

El 1919 vam viure la nostra gran victòria, la vaga de La Canadenca. Va començar el febrer a Riegos y Fuerzas del Ebro, la companyia elèctrica del grup canadenc Barcelona Traction (per això en diem La Canadenca), per l’acomiadament d’uns treballadors, i es va estendre fins a deixar Barcelona sense llum i amb la indústria i els tramvies aturats. Després de més de quaranta dies de vaga vam aconseguir la readmissió dels acomiadats, i poc després el govern va decretar la jornada de vuit hores, la reivindicació que el moviment obrer feia des de feia dècades.

Aquestes lluites no van ser només catalanes. A Andalusia, entre el 1918 i el 1920, els jornalers van fer vagues i van ocupar terres animats per la notícia de la revolució russa: van ser tres anys de lluita que bé podem anomenar un trienni bolxevic. També al País Basc hi va haver grans conflictes. La conflictivitat era de tot Espanya.

La resposta de la patronal va ser la violència. Una part dels patrons, amb el suport de la Capitania General de Catalunya, va contractar pistolers i va protegir els Sindicats Lliures per acabar amb nosaltres, i alguns dels nostres van respondre amb les armes. Barcelona es va omplir de morts: és el pistolerisme. El 1920 van assassinar l’advocat republicà Francesc Layret, defensor de tants companys; el 1921 va caure el president del govern, Eduardo Dato, i aquest mateix any han matat Salvador Seguí, el Noi del Sucre, el millor dels nostres dirigents.

Ara, el setembre, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, ha donat un cop d’estat amb l’aplaudiment de la patronal, que vol ordre a qualsevol preu, i tota aquesta conflictivitat li ha servit d’excusa. El balanç és agredolç: hem guanyat la jornada de vuit hores i ens hem fet forts, però hem pagat un preu altíssim en morts i presos, i ara ens toca resistir.

Barcelona, 1888. Fa pocs mesos que vaig deixar el meu poble per venir a servir a la ciutat. Al camp no hi havia feina per a tothom i la meva família no podia mantenir tots els fills; com tants altres joves, vaig haver de marxar. Aquest èxode rural passa a tot Espanya: a moltes comarques, i sobretot al sud, on la terra és d’uns pocs grans propietaris, els jornalers només treballen uns mesos l’any, i molts acaben a les ciutats buscant un jornal a les fàbriques o, com jo, a les cases dels rics.

Barcelona creix sense parar més enllà del seu barri antic i de les velles muralles. Com a Madrid i a altres ciutats, s’han construït els eixamples, barris nous de carrers rectes i avingudes amples, amb edificis de pisos i mansions. La família on serveixo viu al pis principal d’una casa de l’Eixample, el més luxós de l’edifici, amb balcons al carrer, salons decorats i habitacions per al servei; els més rics s’han fet construir mansions i palauets amb jardí.

A la ciutat, cada classe té el seu lloc. Els senyors viuen als barris nous i els treballadors s’amunteguen al barri vell i als barris industrials. El vespre que hi ha òpera, la senyora es posa les millors joies per anar al Liceu, el gran teatre de la Rambla: és el lloc on la burgesia barcelonina es troba, es fa veure i fa negocis, i tenir-hi llotja demostra que formes part de la gent important.

Ben diferent és la vida del proletariat. El meu germà treballa en una fàbrica tèxtil d’un dels pobles industrials del voltant, com Sant Martí o Sants, on les xemeneies omplen l’aire de fum i els tallers deixen anar productes químics que fan pudor. Les famílies obreres viuen en habitatges petits, foscos i insalubres, al costat mateix de les fàbriques, i homes, dones i infants hi treballen jornades llarguíssimes per un jornal miserable.

Entre els senyors i els obrers hi ha moltes altres persones: les classes mitjanes, com els advocats, els metges, els periodistes, els botiguers i els empleats d’oficina, que viuen amb més modèstia però volen semblar burgesos. I hi ha els serveis, sobretot el servei domèstic: cuineres, minyones i dides, gairebé sempre dones vingudes de fora com jo. La burgesia, que viu de les fàbriques, del comerç i dels negocis, és qui mana a la ciutat.

Aquest any s’ha celebrat l’Exposició Universal de Barcelona, al parc de la Ciutadella, i els senyors en parlen amb orgull: diuen que ha demostrat al món que Barcelona és una ciutat moderna i industrial. Jo també hi vaig anar un diumenge i vaig veure l’Arc de Triomf, l’entrada de l’Exposició. Però, quan torno a la cuina, penso que aquesta ciutat tan moderna l’aixequen molts i només la gaudeixen uns quants.

Els dos cops d’estat es van produir en moments de crisi profunda. El del 1923 va arribar quan el sistema de la Restauració estava esgotat: el desastre d’Annual (1921) al Marroc havia obert el debat sobre les responsabilitats de l’exèrcit i de la corona, i a Catalunya el pistolerisme enfrontava sindicalistes i patronal. El 13 de setembre, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es va pronunciar a Barcelona, i el rei Alfons XIII, en lloc d’oposar-s’hi, el va nomenar cap del govern.

El del 1936 es va produir en plena Segona República. Després de la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer del 1936, el país vivia una gran polarització, amb el record de la revolució d’octubre del 1934 i amb assassinats polítics d’un bàndol i de l’altre durant la primavera. El 17 de juliol una part de l’exèrcit es va alçar al Marroc i l’endemà la revolta es va estendre a la Península, amb el general Mola com a organitzador.

Els dos cops tenen dues semblances clares. La primera és el suport que van rebre: tots dos van comptar amb el suport majoritari dels empresaris i de la patronal, que volien acabar amb la conflictivitat obrera, i de pràcticament tota la jerarquia de l’Església catòlica. La segona és que tots dos van ser precedits per un clima de violència política i social, el pistolerisme abans del 1923 i, el 1936, la revolució d’octubre i els assassinats de la primavera, que els colpistes van presentar com la prova que calia restablir l’ordre.

Les diferències són igual d’importants. La primera és el resultat: el cop de Primo de Rivera va triomfar gairebé sense resistència, mentre que el del 1936 va fracassar a la majoria de les grans ciutats, com Madrid, Barcelona, València o Bilbao, i va donar pas a una guerra civil de gairebé tres anys, amb una violència desfermada en tots dos bàndols. La segona és l’actitud de l’esquerra: el 1923 el lerrouxisme i la UGT van tenir una actitud favorable o, si més no, no s’hi van oposar, i la UGT va arribar a col·laborar amb la dictadura, mentre que el cop del 1936 anava dirigit contra totes les forces polítiques i sindicals d’esquerres, sense distinció.

La comparació mostra una continuïtat de fons: l’exèrcit continuava considerant-se l’àrbitre de la vida política, amb el dret d’intervenir quan creia que l’ordre o la unitat de la pàtria estaven en perill, una tradició que venia dels pronunciaments del segle XIX. Però el context havia canviat molt. El 1923 un general substituïa un règim liberal desprestigiat amb l’acord del rei; el 1936 una part de l’exèrcit s’alçava contra el govern d’una república democràtica, sorgit d’unes eleccions que el Front Popular acabava de guanyar, en una Europa on avançaven els feixismes.

En conclusió, tots dos cops van néixer de la por de les classes conservadores davant la conflictivitat social i l’esquerra, i tots dos van portar a una dictadura. Però el del 1923 va donar pas a una dictadura que es va enfonsar el 1930 i va arrossegar la monarquia, mentre que el del 1936 va provocar una guerra i un règim que va durar fins a la mort de Franco, el 1975.

La Restauració va començar a finals del 1874, quan, després dels sis anys convulsos del Sexenni Democràtic, el pronunciament del general Martínez Campos va retornar la corona als Borbons amb Alfons XII. El seu artífex, Antonio Cánovas del Castillo, va dissenyar un sistema liberal però no democràtic, recollit a la Constitució del 1876, que volia garantir l’estabilitat després de dècades de pronunciaments. Les Corts que la van redactar, dominades pels conservadors, van defensar un sufragi censatari, que només deixava votar els homes amb més riquesa.

La primera característica d’aquest sistema és la sobirania compartida: el rei legislava amb les Corts, que tenien dues cambres, el Congrés i el Senat, i nomenava el govern. La segona és el falsejament electoral. Ni tan sols el sufragi universal masculí, que un govern liberal va aprovar el 1890, no va canviar les coses, perquè el resultat de les eleccions es decidia abans de votar gràcies al caciquisme: els cacics controlaven el vot amb favors i amenaces, i així conservadors i liberals s’alternaven al poder en l’anomenat torn pacífic, que deixava fora del joc els republicans i el moviment obrer.

La Transició va començar amb la mort de Franco, el novembre del 1975. El nou cap de l’Estat, el rei Joan Carles I, va confiar el 1976 a Adolfo Suárez la tasca de desmuntar la dictadura des de la seva mateixa legalitat, mentre l’oposició antifranquista pressionava al carrer per la democràcia. Per això la primera característica del nou sistema és que va néixer d’una reforma pactada: la Llei per a la reforma política del 1976 va obrir el camí a unes eleccions lliures, que el govern de Suárez va negociar amb l’oposició.

Per fer-les possibles es van legalitzar els partits, fins i tot el Partido Comunista de España, i el juny del 1977 es van fer les primeres eleccions democràtiques des del 1936, amb sufragi universal d’homes i dones. La segona característica és la sobirania popular: les Corts elegides, amb dues cambres, el Congrés i el Senat, van redactar la Constitució del 1978, que defineix Espanya com una monarquia parlamentària en què la sobirania resideix en el poble i el rei, sense responsabilitat política, regna però no governa.

Si comparem els dos sistemes, hi ha continuïtats formals: tots dos són monarquies constitucionals, amb un rei com a cap de l’Estat i un parlament de dues cambres. Però el canvi de fons és enorme. A la Restauració el rei compartia la sobirania amb les Corts i les eleccions eren un ritual controlat pels cacics; a la democràcia del 1978 la sobirania és del poble, el vot és lliure i universal per a homes i dones, i totes les forces polítiques, també les republicanes i obreres que la Restauració marginava, hi poden participar.

En conclusió, la Restauració va ser un sistema liberal però oligàrquic, que va donar estabilitat a costa de falsejar la voluntat popular i que va acabar en la dictadura de Primo de Rivera. El sistema sorgit de la Transició, en canvi, és una democràcia parlamentària basada en el consens, que va integrar les forces que la Restauració havia deixat fora.