La Transició i la democràcia: exercicis de la PAU d’Història resolts

La Restauració va començar a finals del 1874, quan, després dels sis anys convulsos del Sexenni Democràtic, el pronunciament del general Martínez Campos va retornar la corona als Borbons amb Alfons XII. El seu artífex, Antonio Cánovas del Castillo, va dissenyar un sistema liberal però no democràtic, recollit a la Constitució del 1876, que volia garantir l’estabilitat després de dècades de pronunciaments. Les Corts que la van redactar, dominades pels conservadors, van defensar un sufragi censatari, que només deixava votar els homes amb més riquesa.

La primera característica d’aquest sistema és la sobirania compartida: el rei legislava amb les Corts, que tenien dues cambres, el Congrés i el Senat, i nomenava el govern. La segona és el falsejament electoral. Ni tan sols el sufragi universal masculí, que un govern liberal va aprovar el 1890, no va canviar les coses, perquè el resultat de les eleccions es decidia abans de votar gràcies al caciquisme: els cacics controlaven el vot amb favors i amenaces, i així conservadors i liberals s’alternaven al poder en l’anomenat torn pacífic, que deixava fora del joc els republicans i el moviment obrer.

La Transició va començar amb la mort de Franco, el novembre del 1975. El nou cap de l’Estat, el rei Joan Carles I, va confiar el 1976 a Adolfo Suárez la tasca de desmuntar la dictadura des de la seva mateixa legalitat, mentre l’oposició antifranquista pressionava al carrer per la democràcia. Per això la primera característica del nou sistema és que va néixer d’una reforma pactada: la Llei per a la reforma política del 1976 va obrir el camí a unes eleccions lliures, que el govern de Suárez va negociar amb l’oposició.

Per fer-les possibles es van legalitzar els partits, fins i tot el Partido Comunista de España, i el juny del 1977 es van fer les primeres eleccions democràtiques des del 1936, amb sufragi universal d’homes i dones. La segona característica és la sobirania popular: les Corts elegides, amb dues cambres, el Congrés i el Senat, van redactar la Constitució del 1978, que defineix Espanya com una monarquia parlamentària en què la sobirania resideix en el poble i el rei, sense responsabilitat política, regna però no governa.

Si comparem els dos sistemes, hi ha continuïtats formals: tots dos són monarquies constitucionals, amb un rei com a cap de l’Estat i un parlament de dues cambres. Però el canvi de fons és enorme. A la Restauració el rei compartia la sobirania amb les Corts i les eleccions eren un ritual controlat pels cacics; a la democràcia del 1978 la sobirania és del poble, el vot és lliure i universal per a homes i dones, i totes les forces polítiques, també les republicanes i obreres que la Restauració marginava, hi poden participar.

En conclusió, la Restauració va ser un sistema liberal però oligàrquic, que va donar estabilitat a costa de falsejar la voluntat popular i que va acabar en la dictadura de Primo de Rivera. El sistema sorgit de la Transició, en canvi, és una democràcia parlamentària basada en el consens, que va integrar les forces que la Restauració havia deixat fora.

Abans d’agafar l’avió cap a París he volgut saber qui era Josep Tarradellas, el polític que dona nom a l’aeroport del Prat. Tarradellas va ser conseller de la Generalitat durant la Segona República i la Guerra Civil. El 1939, amb la victòria de Franco, va haver de marxar a l’exili, com milers de catalans, i el franquisme va abolir l’autonomia de Catalunya. La Generalitat només va sobreviure fora del país: el 1954 Tarradellas en va ser elegit president a l’exili, i durant més de vint anys va mantenir viva la institució des de França.

Mentrestant, a Catalunya, la lluita per l’autonomia anava unida a la lluita per la democràcia. Després de la mort de Franco, el 1975, la societat catalana es va mobilitzar amb la campanya «Volem l’Estatut» i amb el lema «Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia». L’11 de setembre del 1976 es va celebrar a Sant Boi de Llobregat un gran acte a favor de l’Estatut.

Les primeres eleccions democràtiques, el juny del 1977, van donar la victòria a Catalunya als partits que reclamaven l’autonomia. Els diputats i senadors elegits a Catalunya van formar l’Assemblea de Parlamentaris catalans, que va reclamar el restabliment de la Generalitat. L’11 de setembre d’aquell mateix any, gairebé un milió de persones es van manifestar a Barcelona amb la mateixa reivindicació.

El govern d’Adolfo Suárez va decidir negociar amb Tarradellas, perquè representava la continuïtat de la institució. El setembre del 1977 es va restablir provisionalment la Generalitat, i el 23 d’octubre Tarradellas va tornar de l’exili i, des del balcó del Palau de la Generalitat, va saludar la multitud amb el seu famós «Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!». Per això és el símbol del retorn de l’autogovern i de la continuïtat entre la Generalitat republicana i la democràtica.

Mentre Tarradellas presidia la Generalitat provisional, una comissió de parlamentaris va redactar el nou Estatut al parador del pantà de Sau, a Osona, i per això se’n diu Estatut de Sau. Seguint el camí que obria la Constitució del 1978, l’Estatut va ser aprovat en referèndum el 1979.

El 1980 es van fer les primeres eleccions al Parlament de Catalunya des del 1932. Les va guanyar Convergència i Unió, i el seu líder, Jordi Pujol, va ser elegit president de la Generalitat, un càrrec que va ocupar fins al 2003. Així es va formar l’actual Catalunya autònoma, i Tarradellas va passar a la història com el polític que va fer de pont entre la Generalitat de l’exili i la de la democràcia.

Barcelona, 12 de setembre de 1977. Ahir Barcelona va viure la manifestació més gran que he vist mai. Prop d’un milió de persones van omplir els carrers del centre de la ciutat per celebrar l’Onze de Setembre, la diada nacional de Catalunya, i per reclamar l’autonomia política i, en concret, el restabliment de l’Estatut d’autonomia que Catalunya havia tingut durant la Segona República, el del 1932. Després de dècades de prohibició, la diada es va poder celebrar a ple dia i sense por.

No era la protesta d’un sol partit. El catalanisme polític ha aconseguit aplegar gairebé totes les forces democràtiques: partits d’esquerra i de centre, sindicats, associacions de veïns, col·legis professionals i entitats culturals. Ja en la clandestinitat, l’Assemblea de Catalunya, nascuda el 1971, havia resumit les seves reivindicacions en un lema que ahir es cridava a tot arreu: «Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia». La llibertat vol dir uns drets democràtics que el país tot just comença a recuperar després de la mort de Franco, el novembre del 1975, i de les eleccions del juny passat; l’amnistia, que surtin de la presó els presos polítics.

Per entendre aquesta força cal mirar enrere. El centralisme polític i cultural va ser una de les característiques de la dictadura franquista, que el 1938 va abolir l’Estatut, va suprimir la Generalitat i va perseguir la llengua catalana. Però no era una novetat: l’estat liberal construït al segle XIX ja s’havia organitzat de manera centralista, amb una administració uniforme dividida en províncies des del 1833, que no reconeixia la personalitat de Catalunya. El catalanisme va néixer, en bona part, com a resposta a aquest model.

La data no és casual: l’Onze de Setembre recorda la caiguda de Barcelona el 1714, al final de la guerra de Successió, després de la qual els decrets de Nova Planta van abolir les institucions pròpies de Catalunya. A les eleccions del juny, a més, les forces que defensen l’autonomia van guanyar a Catalunya amb una gran majoria, i els seus diputats i senadors han fet seva la demanda de l’Estatut. Ahir el catalanisme va demostrar que té al darrere la majoria del país, i el govern de Madrid ja no podrà ignorar aquesta veu.

Epíleg, escrit des d’avui: aquella mobilització va contribuir, en la seva mesura, a aconseguir els objectius que reclamava. A finals del mateix setembre, el govern d’Adolfo Suárez va restablir provisionalment la Generalitat, i el president a l’exili, Josep Tarradellas, va tornar a Barcelona l’octubre; aquell mateix octubre les Corts van aprovar la Llei d’amnistia, i el 1979 Catalunya va recuperar un Estatut d’autonomia, l’Estatut de Sau, dins el marc de la Constitució del 1978.

Barcelona, juliol del 1977. Des que el general Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, vivim uns anys plens d’incertesa: ningú no sap del cert si arribarà la democràcia o si els franquistes aconseguiran mantenir el règim. Joan Carles I, proclamat rei dos dies després, havia estat designat pel mateix Franco com a successor, i al principi molta gent en desconfiava, sobretot quan va mantenir Carlos Arias Navarro com a president del govern. Però el rei ha acabat impulsant el canvi i s’ha convertit en una peça clau del procés.

El juliol del 1976 el rei va nomenar president del govern Adolfo Suárez, un polític jove que venia del Movimiento. Molta gent se’n va decebre, però Suárez va sorprendre tothom: va fer aprovar per les mateixes Corts franquistes la Llei per a la reforma política, que el poble va ratificar en referèndum el desembre del 1976. Aquesta llei va permetre desmuntar jurídicament les institucions franquistes des de la seva pròpia legalitat i va obrir el camí a unes eleccions generals lliures.

No tothom ho volia. Els franquistes més durs, el que la gent anomena el búnquer, s’oposaven a qualsevol reforma i encara tenien molt de poder a l’exèrcit i a l’administració; alguns grups d’extrema dreta fins i tot van recórrer a la violència, com en la matança dels advocats laboralistes del carrer d’Atocha de Madrid, el gener d’aquest any. Suárez els ha plantat cara, i per presentar-se a les eleccions ha creat la Unión de Centro Democrático (UCD), una coalició de partits de centre que ha guanyat les eleccions del 15 de juny.

Però el canvi no ha vingut només de dalt. Aquests anys hem sortit al carrer moltes vegades: manifestacions per l’amnistia i per la llibertat, vagues convocades per sindicats que eren il·legals, com Comissions Obreres i la UGT, i les associacions de veïns, que lluitaven per millorar els barris i han acabat reclamant també la democràcia. Aquesta pressió ciutadana, organitzada en partits, sindicats i entitats, ha obligat el govern a anar més lluny del que volia.

Tot plegat ha passat enmig d’una greu crisi econòmica, amb una inflació altíssima i cada cop més atur, i d’una oposició molt diversa, especialment activa a Catalunya, al País Basc i a Galícia, que volia anar més enllà de les reformes: no només llibertats, sinó també autonomia. Els principals partits de l’oposició, però, estaven dividits: el PCE, de Santiago Carrillo, havia impulsat la Junta Democràtica (1974), i el PSOE, de Felipe González, la Plataforma de Convergència Democràtica (1975). No es van unir fins al març del 1976, en la Coordinació Democràtica, i encara ara competeixen per encapçalar l’esquerra.

La legalització del PCE, l’abril passat, va ser el gest més arriscat de Suárez, i ha permès que tots dos partits es presentessin a les eleccions: el PSOE ha quedat segon i el PCE, tercer. Ara les noves Corts han de redactar una constitució. Encara tinc por del que pugui passar, però per primera vegada en més de quaranta anys he pogut votar lliurement.

És una taula estadística de caràcter polític i electoral. Les dades són de les eleccions del 1979, però la taula procedeix d’un llibre d’Álvaro Soto sobre la transició publicat el 1998: és, doncs, una font secundària feta a partir de dades primàries.

Recull els resultats de les eleccions generals del 1979 al Congrés dels Diputats: per a cada partit o coalició, el percentatge de vots, el nombre d’escons i el percentatge d’escons sobre els 350 de la cambra.

Les dades se situen en plena transició a la democràcia (1975-1982). Van ser les primeres eleccions generals després de l’aprovació de la Constitució del 1978: Adolfo Suárez les va convocar per a l’1 de març de 1979 i van obrir la primera legislatura constitucional, en un context de crisi econòmica i de terrorisme.

La UCD d’Adolfo Suárez va guanyar les eleccions, amb el 35 % dels vots i 168 dels 350 escons, gairebé la meitat de la cambra. No arribava a la majoria absoluta (176 escons), però va poder continuar governant en minoria.

La taula mostra també la consolidació d’un sistema bipartidista: la UCD, de centredreta, i el PSOE de Felipe González, de centreesquerra, amb el 30,5 % i 121 escons, sumaven prop de dos terços dels vots i més del 80 % dels escons. Molt per sota quedaven el PCE, amb el PSUC, a la seva esquerra (10,8 %); la coalició de dreta CD, de Manuel Fraga (6,1 %), i els partits nacionalistes català (CiU) i basc (PNB), forts als seus territoris. El sistema electoral afavoria els grans partits: amb el 35 % dels vots, la UCD tenia gairebé la meitat dels escons.

Franco va morir el 20 de novembre de 1975 i, d’acord amb la Llei de successió, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei dos dies després. El rei va mantenir com a president del govern Carlos Arias Navarro, que només volia reformes limitades dins les lleis franquistes. La pressió de l’oposició, unida en Coordinació Democràtica, i les grans vagues i manifestacions del 1976, com les de Vitòria, on la policia va matar cinc obrers, o les de l’Assemblea de Catalunya per l’amnistia i l’Estatut, van demostrar que aquell projecte no tenia futur.

El juliol del 1976 el rei va substituir Arias per Adolfo Suárez, que va fer la reforma des de la mateixa legalitat franquista. Va aprovar una primera amnistia per als presos polítics i va fer aprovar per les Corts franquistes la Llei per a la reforma política, que preveia unes Corts elegides per sufragi universal i que va ser ratificada en referèndum el desembre del 1976. A principis del 1977 va legalitzar els partits, inclòs el PCE (abril), va reconèixer el dret de vaga i va aprovar una nova llei electoral.

El procés va haver de superar molts obstacles. Els sectors intransigents del franquisme, el «búnquer», i una part de l’exèrcit s’oposaven als canvis, i el terrorisme d’ETA i dels GRAPO i el de l’extrema dreta, com la matança dels advocats laboralistes d’Atocha (gener del 1977), buscaven provocar una involució. A més, la crisi econòmica iniciada el 1973 havia portat una forta inflació i un atur creixent.

El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des del 1936. Les va guanyar la UCD de Suárez, seguida del PSOE de Felipe González, mentre que el PCE i l’Alianza Popular de Manuel Fraga van quedar molt per darrere. A Catalunya van guanyar les esquerres, i el retorn del president Josep Tarradellas va permetre restablir la Generalitat provisional. Per afrontar la crisi, el govern i l’oposició van signar els Pactes de la Moncloa (octubre del 1977).

Les Corts elegides el 1977 van actuar com a Corts constituents. Una ponència de set diputats de diferents partits, entre ells els catalans Miquel Roca i Jordi Solé Tura, va redactar el text, que es va negociar amb un ampli consens entre les principals forces polítiques. Les Corts el van aprovar l’octubre del 1978 i el poble espanyol el va ratificar en referèndum el 6 de desembre de 1978, amb una àmplia majoria de vots favorables. Així culminava el pas de la dictadura a la democràcia.

Després de les eleccions del 1979, els principals partits eren la UCD, de centredreta, dirigida per Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo-Sotelo; el PSOE, de centreesquerra, amb Felipe González i Alfonso Guerra; el PCE, amb Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri; la coalició de dreta CD, amb Manuel Fraga i José María de Areilza; i els nacionalistes de CiU, amb Jordi Pujol i Miquel Roca, i del PNB, amb Xabier Arzalluz i Carlos Garaikoetxea.

Suárez va començar la seva segona legislatura amb molt menys suport. El seu govern va desplegar la Constitució: el 1979 es van aprovar els estatuts d’autonomia del País Basc i de Catalunya, l’Estatut de Sau, i el 1980 es van fer les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, que va guanyar CiU, i Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat. El referèndum andalús del 1980 va obrir el camí perquè altres regions arribessin a l’autonomia plena.

El terrorisme, sobretot el d’ETA, va viure els seus anys més sagnants i desgastava el govern i l’exèrcit. L’oposició democràtica, encapçalada pel PSOE, va endurir la crítica i el 1980 Felipe González va presentar una moció de censura contra Suárez que, tot i no prosperar, va reforçar la seva imatge de futur president. Al mateix temps, els sindicats, com CCOO i la UGT, i els moviments ciutadans i autonomistes van mantenir la mobilització a favor de la democràcia i del canvi.

La UCD era una coalició de corrents molt diversos, democristians, liberals i socialdemòcrates, enfrontats per qüestions com el divorci, les autonomies o la política econòmica. Aïllat dins el seu partit, Suárez va dimitir el gener del 1981. El 23 de febrer, durant la votació de la investidura del seu successor, Leopoldo Calvo-Sotelo, el tinent coronel Antonio Tejero va assaltar el Congrés amb guàrdies civils, i el general Jaime Milans del Bosch va treure els tancs a València. El cop va fracassar, sobretot perquè el rei el va condemnar per televisió.

Calvo-Sotelo (1981-1982) va portar Espanya a l’OTAN (1982), va aprovar la llei del divorci i va pactar amb el PSOE la LOAPA per harmonitzar el procés autonòmic. Però la UCD es va desintegrar, i Suárez en va sortir per fundar un nou partit, el CDS. Calvo-Sotelo va avançar les eleccions al 28 d’octubre de 1982.

A l’esquerra, el PCE va entrar en crisi per les divisions internes, que també van dividir el PSUC, mentre que el PSOE, que el 1979 havia renunciat a definir-se com a marxista, es va convertir en l’alternativa de govern. A les eleccions del 1982 va obtenir la majoria absoluta, amb 202 escons, i Felipe González va ser president del govern; la UCD i el PCE es van enfonsar, i Carrillo va deixar la direcció del partit. Era el canvi polític: la primera alternança en el poder, que consolidava la democràcia.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és una fotografia de premsa, de l’Agència EFE, l’agència de notícies espanyola.

Mostra la proclamació de Joan Carles I com a rei d’Espanya, el 22 de novembre de 1975, a les Cortes Españolas de Madrid, dos dies després de la mort del general Franco. S’hi veu el nou rei, amb uniforme militar, acompanyat de la seva família i envoltat d’autoritats del règim.

La fotografia se situa al començament de la Transició a la democràcia (1975-1986), el 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de Franco, el 20 de novembre. D’acord amb la llei de successió del 1947, Franco havia designat el 1969 Joan Carles de Borbó, nét d’Alfons XIII, com el seu successor a títol de rei.

En aquell moment no estava clar què passaria: el rei havia jurat les lleis fonamentals del franquisme i va mantenir com a president del govern Carlos Arias Navarro, mentre que l’oposició democràtica reclamava la ruptura amb la dictadura. Aquest acte obria una etapa que acabaria portant a la democràcia.

Al centre de la fotografia hi ha el rei Joan Carles I de Borbó, vestit amb uniforme militar, amb una banda creuada al pit i condecoracions, que mira un llibre obert durant la cerimònia. L’uniforme recorda el pes de l’exèrcit, un dels pilars del franquisme, en el moment del relleu.

Al seu costat hi ha la reina Sofia i, a la dreta, els seus tres fills, els infants Felip, Elena i Cristina. La presència de la família reial volia transmetre una imatge de continuïtat i d’estabilitat de la nova monarquia.

L’acte té lloc a les Cortes Españolas, la cambra del règim franquista, i els envolten autoritats civils i militars de la dictadura. La imatge mostra que la monarquia naixia dins de la legalitat franquista: el rei era l’hereu designat per Franco, tot i que poc després impulsaria la reforma cap a la democràcia.

A principis del 1981 la democràcia travessava un moment difícil. La crisi econòmica, els atemptats d’ETA, que feien desenes de morts cada any, el malestar de part de l’exèrcit amb la legalització del PCE i amb l’Estat de les autonomies, i la divisió interna de la UCD van portar Adolfo Suárez a dimitir com a president del govern, el gener del 1981.

El 23 de febrer de 1981, mentre el Congrés votava la investidura del nou candidat de la UCD, Leopoldo Calvo-Sotelo, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero va entrar a la cambra amb guàrdies civils armats i va segrestar el govern i els diputats. Al mateix temps, el capità general de València, Jaime Milans del Bosch, va treure els tancs al carrer, i el general Alfonso Armada pretenia encapçalar un govern d’excepció.

El cop va fracassar perquè la major part de l’exèrcit no s’hi va sumar i perquè el rei Joan Carles I, en un missatge televisat de matinada, va defensar la Constitució i va ordenar als militars que respectessin la legalitat. L’endemà els segrestadors es van rendir, i pocs dies després grans manifestacions van omplir els carrers en defensa de la democràcia. El 23-F va reforçar el paper del rei i va demostrar que la democràcia podia resistir, tot i la por que va deixar.

El nou govern de Calvo-Sotelo va portar Espanya a l’OTAN (1982) i, d’acord amb el PSOE, va aprovar la LOAPA, una llei que volia «harmonitzar» i frenar el desenvolupament de les autonomies i que el Tribunal Constitucional va retallar el 1983. Mentrestant, la UCD es desfeia per les divisions internes.

A les eleccions de l’octubre del 1982 el PSOE de Felipe González va obtenir la majoria absoluta i la UCD es va enfonsar. Era la primera vegada des de la República que l’esquerra arribava al govern, i l’alternança pacífica va consolidar la democràcia. El govern socialista va aplicar una dura reconversió industrial per modernitzar sectors en crisi, com la siderúrgia i la construcció naval, amb molts acomiadaments, i una política d’ajust per frenar la inflació.

També va ampliar l’Estat del benestar: va estendre les pensions i les beques, va aprovar la LODE (1985), que regulava el dret a l’educació, i va universalitzar la sanitat pública amb la Llei general de sanitat (1986). El juny del 1985 Espanya va signar el tractat d’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea, on va entrar l’1 de gener de 1986, i el març del 1986 un referèndum va aprovar la permanència a l’OTAN. El juny del 1986 el PSOE va tornar a guanyar les eleccions per majoria absoluta.

Després de la mort de Franco, el rei va mantenir Carlos Arias Navarro com a president del govern, que només volia fer reformes limitades. L’oposició democràtica, que el 1976 es va agrupar en la Coordinació Democràtica, va respondre amb manifestacions i vagues massives per exigir amnistia, llibertats i la ruptura amb el franquisme; a Catalunya, l’Assemblea de Catalunya hi afegia l’Estatut d’autonomia. El govern va respondre amb repressió: el març del 1976 la policia va matar cinc obrers en una vaga a Vitòria, i hi va haver detencions, tortures i empresonaments.

La incapacitat d’Arias per controlar la situació va portar el rei a forçar-ne la dimissió, l’1 de juliol de 1976, i a nomenar president Adolfo Suárez, un antic dirigent del Movimiento que va impulsar una reforma des de la legalitat franquista. La Llei per a la reforma política, que establia unes Corts democràtiques elegides per sufragi universal, va ser aprovada per les mateixes Corts franquistes el novembre del 1976 i ratificada en referèndum el 15 de desembre de 1976.

Per guanyar-se l’oposició, Suárez va decretar amnisties parcials (juliol del 1976 i març del 1977), que la Llei d’amnistia aprovada per les noves Corts l’octubre del 1977 va completar, i va legalitzar els partits, també el PSOE i, l’abril del 1977, el PCE, malgrat la violència de l’extrema dreta, com la matança dels advocats laboralistes d’Atocha (gener del 1977). Per presentar-se a les eleccions, Suárez i altres reformistes van formar la Unión de Centro Democrático (UCD).

Les eleccions generals del 15 de juny de 1977, les primeres democràtiques des del 1936, les va guanyar la UCD, seguida del PSOE de Felipe González; molt per darrere van quedar el PCE i Alianza Popular, de Manuel Fraga. A Catalunya van guanyar els socialistes, i la pressió de les forces catalanes va portar al restabliment provisional de la Generalitat i al retorn del president Josep Tarradellas.

Davant la greu crisi econòmica, l’octubre del 1977 el govern i els principals partits van signar els Pactes de la Moncloa, que combinaven mesures per frenar la inflació amb reformes fiscals i socials. Alhora, les Corts elegides el 1977 van elaborar una Constitució per consens: una ponència de set diputats de les principals forces en va redactar el text, que les Corts van aprovar l’octubre del 1978 i que els espanyols van ratificar en referèndum el 6 de desembre de 1978.

La Constitució del 1978 defineix Espanya com un Estat social i democràtic de dret, amb una monarquia parlamentària, en què la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. Estableix la divisió de poders: el legislatiu en unes Corts bicamerals, amb Congrés i Senat; l’executiu en el govern, i el judicial en uns jutges independents. Reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions, que poden aprovar els seus estatuts, i una àmplia declaració de drets i llibertats, i declara l’Estat aconfessional.

És una font primària de caràcter polític. Per la naturalesa, és una fotografia, que es conserva a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet.

Mostra l’acte de presa de possessió de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat restaurada, celebrat a Barcelona el 24 d’octubre de 1977. Tarradellas, que presidia la Generalitat a l’exili, tornava a Catalunya després de gairebé quaranta anys.

La fotografia se situa en la Transició a la democràcia (1975-1986), pocs mesos després de les primeres eleccions democràtiques, del 15 de juny de 1977. A Catalunya les van guanyar les esquerres, i els parlamentaris catalans van reclamar el restabliment de la Generalitat. El govern d’Adolfo Suárez la va restablir provisionalment el setembre del 1977 i va acceptar el retorn de Tarradellas, abans i tot que s’aprovés la Constitució del 1978.

La fotografia mostra el moment central de l’acte de presa de possessió de Tarradellas: darrere d’una tribuna plena de micròfons, un grup d’autoritats, entre les quals hi ha un militar d’uniforme, aplaudeix en un saló presidit per un gran retrat del rei Joan Carles I amb el seu fill, el príncep Felip.

Al centre, amb el braç aixecat, hi ha Josep Tarradellas, que acaba de prendre possessió com a president de la Generalitat. Al seu costat, somrient i aplaudint, hi ha Adolfo Suárez, president del govern espanyol.

La presència de Suárez i el retrat del rei mostren que la Generalitat es restablia per un pacte amb el govern de Madrid i dins de la nova monarquia, abans de la Constitució.

A les eleccions generals del 15 de juny de 1977, les primeres democràtiques des del 1936, a Catalunya van guanyar les esquerres: els Socialistes de Catalunya van ser la força més votada, seguits del PSUC. Els diputats i senadors elegits a Catalunya es van constituir en Assemblea de Parlamentaris i van reclamar al president Adolfo Suárez el restabliment de la Generalitat i un estatut d’autonomia.

La pressió popular es va fer evident l’Onze de Setembre del 1977, quan centenars de milers de persones es van manifestar a Barcelona amb el lema «Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia». Suárez va optar per negociar directament amb Josep Tarradellas, el president de la Generalitat a l’exili, que acceptava la monarquia i la unitat de l’Estat.

Un decret llei del 29 de setembre de 1977 va restablir provisionalment la Generalitat. El 23 d’octubre Tarradellas va tornar a Barcelona i, des del balcó del Palau de la Generalitat, va pronunciar la frase «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!». L’endemà en va prendre possessió i, unes setmanes després, va formar un govern d’unitat amb representants dels principals partits, que havia de preparar el pas a l’autonomia.

El 1978 una comissió de vint parlamentaris va redactar el projecte d’Estatut al parador de Sau, i per això se’l coneix com a Estatut de Sau. Un cop aprovada la Constitució, el text es va negociar amb la comissió constitucional del Congrés; el 25 d’octubre de 1979 els catalans el van aprovar en referèndum, amb una àmplia majoria de vots favorables, i les Corts el van ratificar: es va promulgar el 18 de desembre de 1979.

L’Estatut del 1979 definia Catalunya com una nacionalitat que accedia a l’autogovern d’acord amb la Constitució. Les institucions de la Generalitat eren el Parlament, elegit per sufragi universal, que feia les lleis i elegia el president; el president de la Generalitat, i el Consell Executiu o Govern. Preveia també un Tribunal Superior de Justícia, que culminaria l’organització judicial a Catalunya.

El català era la llengua pròpia de Catalunya i oficial juntament amb el castellà. La Generalitat assumia competències en ensenyament, cultura, sanitat, dret civil català, agricultura, urbanisme i mitjans de comunicació, entre d’altres, i podia crear una policia pròpia. Les competències, però, s’havien de traspassar a poc a poc, i el finançament depenia de l’Estat.

Aprovat l’Estatut, el 20 de març de 1980 es van fer les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Les va guanyar Convergència i Unió (CiU), la coalició nacionalista de centredreta de Jordi Pujol, amb 43 dels 135 diputats.

La seguien els Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), amb 33 escons; el PSUC, amb 25; Centristes de Catalunya-UCD, amb 18; Esquerra Republicana de Catalunya, amb 14, i el Partit Socialista d’Andalusia, amb 2. Les esquerres havien guanyat a Catalunya les eleccions generals del 1977 i del 1979, però en les primeres autonòmiques el nacionalisme moderat va passar al davant.

Sense majoria absoluta, Pujol va ser investit president el 1980 amb el suport de Centristes de Catalunya-UCD i d’Esquerra Republicana, que va obtenir la presidència del Parlament per a Heribert Barrera. Va formar el seu primer govern, que va substituir el govern provisional de Tarradellas.

El primer govern Pujol (1980-1984) va haver de construir l’administració autonòmica i negociar els traspassos de competències de l’Estat en un clima difícil: el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 i la LOAPA del 1982, una llei pactada per la UCD i el PSOE per harmonitzar les autonomies, que els nacionalistes veien com una retallada i que el Tribunal Constitucional va anul·lar en bona part el 1983.

Entre les lleis més importants hi ha la Llei de normalització lingüística (1983), que volia estendre l’ús del català a l’ensenyament, l’administració i els mitjans de comunicació; la llei que va crear la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1983), d’on van sortir TV3 i Catalunya Ràdio, i la llei de la policia de la Generalitat, que va reorganitzar els Mossos d’Esquadra com a policia autonòmica.

A les eleccions del 29 d’abril de 1984, CiU va obtenir la majoria absoluta, amb 72 diputats, i Pujol va governar sol. La Generalitat sorgida d’aquestes eleccions va continuar desplegant l’autogovern en ensenyament, sanitat i cultura, i va consolidar els nous mitjans públics en català. El 1986, l’any de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, Catalunya ja tenia unes institucions d’autogovern consolidades.

Per la naturalesa, és una sèrie estadística: una taula de dades electorals, de caràcter polític. L’ha elaborada Mario Caciagli i es va publicar el 1989 en un llibre col·lectiu sobre la transició democràtica, de manera que és una font secundària, posterior als fets, tot i que les xifres procedeixen dels resultats electorals.

Mostra el percentatge de vots que va obtenir la Unión de Centro Democrático (UCD), la coalició encapçalada per Adolfo Suárez, a cada regió a les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977.

Les dades se situen a la Transició a la democràcia (1975-1986), el procés que va portar de la dictadura franquista a un règim democràtic després de la mort de Franco, el 1975.

En concret, corresponen a les eleccions del 15 de juny de 1977, les primeres eleccions democràtiques des del 1936. Les va convocar el govern d’Adolfo Suárez després de l’aprovació de la Llei per a la reforma política i de la legalització dels partits, i van escollir les Corts que redactarien la Constitució.

La UCD va obtenir resultats molt desiguals segons les regions. Els percentatges més alts són els de Canàries (61 %), Galícia (53,9 %), Balears (51 %) i Extremadura (50 %), on va aconseguir la meitat dels vots o més, i Castella i Lleó (49,3 %) hi va quedar molt a prop. A la major part de les regions va superar el 30 %.

En canvi, els percentatges més baixos són els del País Basc (13,1 %) i Catalunya (17,1 %), per sota del 20 %. En aquests dos territoris hi havia un sistema de partits propi, amb forces nacionalistes i d’esquerra molt fortes, com el PNB al País Basc o els socialistes, el PSUC i els nacionalistes de Jordi Pujol a Catalunya, i la UCD hi va quedar lluny de ser la primera força.

Després de la mort de Franco, el novembre del 1975, Joan Carles I va mantenir Carlos Arias Navarro com a president del govern. Arias només volia reformar el franquisme superficialment, mentre l’oposició democràtica omplia els carrers de vagues i manifestacions per l’amnistia i les llibertats. A Barcelona, l’Assemblea de Catalunya va convocar les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 amb el lema «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia», i a Vitòria la policia va matar cinc treballadors en vaga el març. Davant el bloqueig, el rei va forçar la dimissió d’Arias el juliol del 1976 i va nomenar president Adolfo Suárez.

Suárez, que venia del Movimiento, va optar per una reforma feta des de la legalitat franquista. El novembre del 1976 les Corts franquistes van aprovar la Llei per a la reforma política, que preveia unes Corts elegides per sufragi universal, i el referèndum del 15 de desembre la va ratificar per una àmplia majoria. Després el govern va legalitzar els partits, també el PCE, l’abril del 1977.

A les eleccions del 15 de juny de 1977, la UCD de Suárez va ser la força més votada, seguida del PSOE de Felipe González; el PCE i l’Alianza Popular de Manuel Fraga van quedar molt per darrere. A Catalunya i al País Basc, en canvi, van guanyar l’esquerra i els nacionalistes. L’octubre del 1977 les noves Corts van aprovar la Llei d’amnistia per als delictes polítics.

Les Corts elegides el 1977 van fer de constituents. Una ponència de set diputats de diversos partits, entre els quals el català Miquel Roca, va redactar el text per consens, i la Constitució es va aprovar en referèndum el 6 de desembre de 1978. Defineix Espanya com un estat social i democràtic de dret i una monarquia parlamentària, situa la sobirania en el poble espanyol, garanteix els drets i les llibertats i reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions.

Mentrestant, el govern de Suárez afrontava una greu crisi econòmica, amb una inflació molt alta i un atur creixent. L’octubre del 1977 el govern i els principals partits van signar els Pactes de la Moncloa, que combinaven mesures d’ajust, com la moderació dels salaris, amb reformes com la fiscal. El 1978 es van fer les primeres eleccions sindicals democràtiques, que van guanyar CCOO i la UGT.

El govern també va començar a construir l’Estat de les autonomies amb els règims preautonòmics: el setembre del 1977 va restablir provisionalment la Generalitat de Catalunya, i el president a l’exili, Josep Tarradellas, va tornar a Barcelona l’octubre. Tot el procés es feia sota la pressió del terrorisme d’ETA i dels GRAPO, i de l’extrema dreta, com en la matança dels advocats laboralistes d’Atocha, el gener del 1977.

Aprovada la Constitució, Suárez va convocar noves eleccions generals l’1 de març de 1979, que la UCD va tornar a guanyar. Un mes després, a les primeres eleccions municipals democràtiques, l’esquerra va obtenir l’alcaldia de moltes grans ciutats, com Madrid i Barcelona.

L’1 de març de 1979 la UCD va guanyar les primeres eleccions generals celebrades amb la Constitució, amb uns resultats semblants als del 1977, i Adolfo Suárez va continuar com a president; el PSOE de Felipe González va tornar a quedar segon. En aquesta legislatura es van aprovar els estatuts d’autonomia del País Basc i de Catalunya (1979), i el 1980 Jordi Pujol va guanyar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.

La segona legislatura de Suárez va ser molt difícil. La crisi econòmica i l’atur continuaven, i ETA va viure els seus anys més sagnants. A més, la UCD era una coalició de grups molt diversos, de democristians a liberals i socialdemòcrates, que s’enfrontaven per qüestions com el divorci, el model autonòmic o la política econòmica. El 1980 el PSOE va presentar una moció de censura, i Suárez, cada cop més aïllat dins del seu partit, va dimitir el gener del 1981.

El 23 de febrer de 1981, mentre el Congrés votava la investidura del seu successor, Leopoldo Calvo-Sotelo, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero va assaltar el Congrés i va retenir els diputats i el govern, i a València el capità general Jaime Milans del Bosch va treure els tancs al carrer. El cop va fracassar sobretot perquè el rei, en un missatge per televisió la matinada del 24 de febrer, va donar suport a la Constitució, i perquè la majoria de l’exèrcit no s’hi va sumar.

Calvo-Sotelo va ser investit pocs dies després i va governar fins al 1982. El seu govern va aprovar la llei del divorci (1981), va fer entrar Espanya a l’OTAN (1982) i va pactar amb el PSOE la LOAPA, una llei per harmonitzar i frenar el procés autonòmic després del cop. Mentrestant, la UCD es continuava desfent: diversos sectors la van abandonar, entre ells el d’Adolfo Suárez, que va fundar el CDS.

Davant la descomposició del partit, Calvo-Sotelo va avançar les eleccions al 28 d’octubre de 1982. El PSOE de Felipe González, amb el lema «Por el cambio», va obtenir la majoria absoluta, amb 202 diputats; la UCD es va enfonsar i Alianza Popular, de Manuel Fraga, es va convertir en el principal partit de l’oposició. Felipe González va ser investit president el desembre del 1982.

L’alternança pacífica al poder, set anys després de la mort de Franco, es considera sovint el final de la Transició i la prova que la democràcia s’havia consolidat.

És una font primària de caràcter polític i social. Per la naturalesa, és una fotografia, feta pel fotoperiodista Manel Armengol.

Mostra la repressió policial d’una manifestació a favor de l’amnistia per als presos polítics, al passeig de Sant Joan de Barcelona, el 6 de febrer de 1976, menys de tres mesos després de la mort de Franco.

La fotografia se situa en els inicis de la Transició a la democràcia (1975-1986). Franco havia mort el 20 de novembre de 1975 i Joan Carles I havia estat proclamat rei, però el govern de Carlos Arias Navarro mantenia les estructures franquistes. L’oposició, que a Catalunya s’agrupava a l’Assemblea de Catalunya, va sortir al carrer per exigir «Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia», i la policia continuava reprimint les manifestacions.

La fotografia mostra una càrrega de la policia, amb casc i porra, contra un grup de manifestants que s’han assegut a terra, enmig d’un fum espès que omple el passeig.

Els manifestants, arraulits els uns contra els altres, es protegeixen el cap com poden dels cops, mentre els agents els envolten amb les porres aixecades. Era una protesta pacífica: asseure’s a terra era una manera de no enfrontar-se a la policia. La imatge mostra que, mesos després de la mort de Franco, la policia del règim continuava reprimint amb violència les reivindicacions democràtiques.

L’Estatut d’autonomia de Catalunya, l’anomenat Estatut de Sau, va ser aprovat en referèndum el 25 d’octubre de 1979 i promulgat el desembre. Definia Catalunya com una nacionalitat que accedia a l’autogovern dins la Constitució del 1978. La Generalitat la formaven el Parlament, elegit per sufragi universal; el president, elegit pel Parlament, i el Consell Executiu o Govern. El català era la llengua pròpia de Catalunya i oficial juntament amb el castellà, i es preveia un Tribunal Superior de Justícia.

La Generalitat assumia competències en dret civil català, cultura, ensenyament, sanitat, agricultura i urbanisme, entre d’altres, i podia crear una policia pròpia.

Les primeres eleccions al Parlament, el 20 de març de 1980, les va guanyar Convergència i Unió, de Jordi Pujol, amb 43 dels 135 diputats, per davant dels socialistes (33), el PSUC (25), Centristes de Catalunya-UCD (18) i ERC (14). Pujol va ser investit amb el suport dels centristes i d’ERC, i va començar una presidència que va durar fins al 2003.

El 23 de febrer de 1981, mentre el tinent coronel Antonio Tejero ocupava el Congrés dels Diputats, Catalunya va viure el cop amb angoixa. El president Pujol va estar en contacte amb el rei i va fer una crida a la calma per la ràdio. El fracàs del cop va reforçar la democràcia, però també va frenar el desplegament autonòmic: el 1982 la UCD i el PSOE van aprovar la LOAPA, que el Tribunal Constitucional va retallar el 1983.

El primer govern Pujol va posar en marxa l’administració autonòmica i va rebre els traspassos de l’Estat en ensenyament, sanitat o cultura. El 1983 el Parlament va aprovar tres lleis decisives: la Llei de normalització lingüística, per estendre l’ús del català a l’escola, l’administració i els mitjans; la que va crear la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb TV3 i Catalunya Ràdio, i la de la policia de la Generalitat, que va convertir els Mossos d’Esquadra en la policia autonòmica.

A les eleccions del 1984, CiU va obtenir la majoria absoluta, amb 72 escons. En aquesta segona legislatura, el govern de Pujol va continuar consolidant l’autogovern i les polítiques lingüístiques i culturals, i el 1986, quan Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea, el sistema autonòmic català ja funcionava plenament.

La mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, va obrir un període d’incertesa. Joan Carles I va ser proclamat rei, però va mantenir com a cap del govern Carlos Arias Navarro, que només volia reformar el règim en aparença. A Catalunya, l’Assemblea de Catalunya i els partits encara il·legals van intensificar la pressió per forçar una ruptura democràtica: manifestacions per l’amnistia com les del febrer del 1976, que la policia va dissoldre a cops, vagues obreres, tancades d’estudiants i mobilitzacions als barris. L’Onze de Setembre del 1976 es va celebrar a Sant Boi de Llobregat la primera Diada autoritzada.

El juliol del 1976 el rei va substituir Arias per Adolfo Suárez, que va optar per una reforma des de la legalitat franquista. Les Corts franquistes van aprovar la Llei per a la reforma política, que es va sotmetre a referèndum el 15 de desembre de 1976 i va obtenir un sí aclaparador. Entre el 1976 i el 1977 es van aprovar diverses amnisties, que van alliberar els presos polítics, i l’abril del 1977 es van legalitzar els partits, inclòs el PCE.

A les eleccions generals del 15 de juny de 1977, a Catalunya van guanyar les esquerres: els Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) van ser la primera força i el PSUC la segona en vots, mentre que el Pacte Democràtic per Catalunya de Jordi Pujol i la UCD de Suárez quedaven al darrere. El resultat contrastava amb la victòria de la UCD al conjunt d’Espanya i reforçava la demanda d’autonomia.

Els diputats i senadors elegits a Catalunya es van constituir en Assemblea de Parlamentaris, que va reclamar el restabliment de la Generalitat i un estatut d’autonomia. Suárez, que no volia que les esquerres guanyadores controlessin el procés, va negociar directament amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas: era l’«operació Tarradellas».

Després de la gran manifestació de l’Onze de Setembre del 1977, el govern va restablir provisionalment la Generalitat el 29 de setembre. Tarradellas va tornar el 23 d’octubre i, des del balcó del Palau de la Generalitat, va pronunciar la frase «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!». Va presidir un govern provisional d’unitat amb els principals partits.

Mentre les Corts elaboraven la Constitució, el 1978 una comissió de vint parlamentaris va redactar el projecte d’Estatut al parador de Sau, a Osona, i per això se’l coneix com a Estatut de Sau. Aquest text, negociat després a Madrid, va ser la base de l’Estatut d’autonomia del 1979.