Història, PAU 2025 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 4) resolt

Barcelona, juliol del 1977. Des que el general Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, vivim uns anys plens d’incertesa: ningú no sap del cert si arribarà la democràcia o si els franquistes aconseguiran mantenir el règim. Joan Carles I, proclamat rei dos dies després, havia estat designat pel mateix Franco com a successor, i al principi molta gent en desconfiava, sobretot quan va mantenir Carlos Arias Navarro com a president del govern. Però el rei ha acabat impulsant el canvi i s’ha convertit en una peça clau del procés.

El juliol del 1976 el rei va nomenar president del govern Adolfo Suárez, un polític jove que venia del Movimiento. Molta gent se’n va decebre, però Suárez va sorprendre tothom: va fer aprovar per les mateixes Corts franquistes la Llei per a la reforma política, que el poble va ratificar en referèndum el desembre del 1976. Aquesta llei va permetre desmuntar jurídicament les institucions franquistes des de la seva pròpia legalitat i va obrir el camí a unes eleccions generals lliures.

No tothom ho volia. Els franquistes més durs, el que la gent anomena el búnquer, s’oposaven a qualsevol reforma i encara tenien molt de poder a l’exèrcit i a l’administració; alguns grups d’extrema dreta fins i tot van recórrer a la violència, com en la matança dels advocats laboralistes del carrer d’Atocha de Madrid, el gener d’aquest any. Suárez els ha plantat cara, i per presentar-se a les eleccions ha creat la Unión de Centro Democrático (UCD), una coalició de partits de centre que ha guanyat les eleccions del 15 de juny.

Però el canvi no ha vingut només de dalt. Aquests anys hem sortit al carrer moltes vegades: manifestacions per l’amnistia i per la llibertat, vagues convocades per sindicats que eren il·legals, com Comissions Obreres i la UGT, i les associacions de veïns, que lluitaven per millorar els barris i han acabat reclamant també la democràcia. Aquesta pressió ciutadana, organitzada en partits, sindicats i entitats, ha obligat el govern a anar més lluny del que volia.

Tot plegat ha passat enmig d’una greu crisi econòmica, amb una inflació altíssima i cada cop més atur, i d’una oposició molt diversa, especialment activa a Catalunya, al País Basc i a Galícia, que volia anar més enllà de les reformes: no només llibertats, sinó també autonomia. Els principals partits de l’oposició, però, estaven dividits: el PCE, de Santiago Carrillo, havia impulsat la Junta Democràtica (1974), i el PSOE, de Felipe González, la Plataforma de Convergència Democràtica (1975). No es van unir fins al març del 1976, en la Coordinació Democràtica, i encara ara competeixen per encapçalar l’esquerra.

La legalització del PCE, l’abril passat, va ser el gest més arriscat de Suárez, i ha permès que tots dos partits es presentessin a les eleccions: el PSOE ha quedat segon i el PCE, tercer. Ara les noves Corts han de redactar una constitució. Encara tinc por del que pugui passar, però per primera vegada en més de quaranta anys he pogut votar lliurement.

París, 1974. A petició de l’Organització, presento en aquest estudi les transformacions econòmiques i socials d’Espanya abans i després del Pla d’estabilització del 1959. Fins aquell any, el règim del general Franco havia aplicat l’autarquia: una economia tancada i intervinguda per l’Estat, que pretenia l’autosuficiència. El resultat va ser un fracàs. Als anys cinquanta l’economia creixia poc, amb una inflació alta i un fort dèficit comercial, i les reserves d’or i de moneda estrangera s’havien gairebé esgotat: el 1959 l’Estat era a prop de la suspensió de pagaments.

Per evitar la fallida, els ministres tecnòcrates, assessorats pel Fons Monetari Internacional i per l’OECE, l’antecessora d’aquesta Organització, van preparar el pla. Per oferir garanties als inversors estrangers i aprofitar el cicle expansiu de l’economia europea calia sanejar l’economia: es va devaluar la pesseta, es van congelar els salaris, es va retallar la despesa pública i es va liberalitzar el comerç exterior i la inversió estrangera. Els primers efectes van ser durs, amb una recessió i més atur.

Després van venir els plans de desenvolupament, a partir del 1964, que van marcar l’etapa del desarrollismo: durant els anys seixanta i fins al 1973, Espanya va créixer més de pressa que gairebé tots els països europeus. La crisi del petroli de l’any passat ha frenat aquest cicle i obre ara molts interrogants.

Gràcies a la inversió estrangera, que va arribar atreta pels salaris baixos i per un mercat en creixement, la indústria ha experimentat canvis espectaculars: s’han modernitzat les fàbriques i han crescut sectors nous, com l’automòbil, la química o els electrodomèstics.

L’economia espanyola té, però, un punt feble: la balança comercial és deficitària, perquè el país importa molt més del que exporta, sobretot maquinària i petroli. Aquest dèficit de la balança de pagaments s’ha compensat amb dues fonts de divises: els ingressos del turisme de masses, que cada estiu omple les costes de visitants europeus, i les remeses dels treballadors espanyols que han hagut d’emigrar a l’Europa industrial, a Alemanya, França o Suïssa.

Les transformacions socials han estat tan grans com les econòmiques. La modernització de l’agricultura i les desigualtats del camp, on molts jornalers no tenien terra ni feina, han provocat un gran èxode rural: milions de persones han anat a viure a les ciutats industrials de Catalunya, Madrid i el País Basc. Hi ha hagut problemes d’habitatge i de serveis, però el nivell de vida ha millorat i ha aparegut una societat de consum.

Els dos grans corrents del moviment obrer espanyol van néixer amb l’arribada de la Primera Internacional, durant el Sexenni Democràtic. La seva secció espanyola, la Federació Regional Espanyola, era majoritàriament anarquista i va ser dissolta per decret el gener del 1874. Durant els primers anys de la Restauració, el règim la va mantenir prohibida i va perseguir les organitzacions obreres, que van haver de sobreviure en la clandestinitat.

A partir del 1881, amb el govern liberal de Sagasta, les associacions obreres van ser tolerades i es va obrir un clima reformista: el 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, per estudiar les condicions de vida dels treballadors, i la Llei d’associacions del 1887 va permetre que les organitzacions obreres fossin legals.

Els anarquistes rebutjaven l’Estat, els partits i les eleccions, i volien arribar per mitjà de la revolució a una societat sense classes ni govern. A finals de segle hi van predominar l’individualisme radical i la tàctica de la propaganda pel fet, és a dir, els atemptats, com la bomba del Liceu (1893) i la de la processó de Corpus de Barcelona (1896). La repressió va culminar en el procés de Montjuïc (1896), amb tortures i execucions, i el 1897 un anarquista va assassinar el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo.

Els socialistes, d’ideologia marxista, creien que la classe obrera industrial havia de dirigir la transformació de la societat i que calia lluitar també en la política. Pablo Iglesias va fundar el PSOE el 1879, i el 1888 es va crear a Barcelona el seu sindicat, la UGT. A diferència dels anarquistes, defensaven la participació electoral, les vagues ben organitzades i les reformes graduals, i el 1910 Pablo Iglesias va ser el primer diputat socialista.

A principis del segle XX l’anarquisme es va reorganitzar com a sindicalisme. Després del fracàs de la vaga general de Barcelona del 1902, el 1907 es va crear Solidaritat Obrera, una federació de societats obreres de Barcelona que el 1908 es va estendre a tot Catalunya i que va tenir un paper destacat en la vaga general de la Setmana Tràgica (1909). El 1910 Solidaritat Obrera es va convertir en la Confederació Nacional del Treball (CNT), d’àmbit espanyol, que va fer el primer congrés el 1911 i, després d’una vaga general aquell mateix any, va ser declarada il·legal.

Les diferències entre tots dos corrents eren clares: els socialistes eren centralitzats i disciplinats i volien arribar al poder polític, mentre que els anarquistes eren descentralitzats, antipolítics i partidaris de l’acció directa. Fins al 1914 tots dos van créixer i van protagonitzar les principals vagues i protestes obreres, però amb estratègies oposades.

Pel que fa a la implantació territorial, l’anarquisme va ser fort sobretot a la Catalunya industrial, al País Valencià i entre els jornalers i camperols d’Andalusia. El socialisme, en canvi, va tenir la seva base inicial en el nucli de tipògrafs de Madrid, d’on venia Pablo Iglesias, i es va estendre a la mineria d’Astúries i a la indústria pesant de Biscaia.

Com a la resta d’Europa, a Espanya les primeres reaccions autoritàries i conservadores van néixer, després de la Primera Guerra Mundial, de la crisi del sistema liberal de partits, de la por a la revolució, sobretot després de la Revolució Russa, i de la por a l’entrada de les masses en la política. A Itàlia, Mussolini va arribar al poder el 1922 i va crear el primer règim feixista.

L’experiència prèvia va ser la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). No era un règim feixista, però va acabar amb el parlamentarisme liberal de la Restauració i va assajar una modernització autoritària i corporativa: un partit únic, la Unión Patriótica; una Assemblea Nacional Consultiva en lloc de les Corts; i una Organització Corporativa Nacional que reunia patrons i obrers en comitès paritaris.

Durant la Segona República el feixisme va irrompre com a força política. El 1931 Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo van crear les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), i el 1933 José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, va fundar Falange Española. El 1934 es van fusionar en Falange Española de las JONS, un partit feixista, antidemocràtic i antimarxista, que defensava la violència política i un Estat nacionalsindicalista. A les eleccions del febrer del 1936 no va obtenir cap diputat, però després de la victòria del Front Popular va créixer i va participar en la violència que va precedir el cop d’estat.

El cop d’estat del juliol del 1936, la guerra civil i la victòria de Franco van portar a un règim autoritari de partit únic. El 1937 el Decret d’Unificació va fusionar la Falange i els carlins en Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’únic partit legal, amb Franco al capdavant. El règim, inspirat en el feixisme italià, era corporatiu i nacionalsindicalista: el Fuero del Trabajo (1938) i la Llei d’unitat sindical (1940) van enquadrar patrons i obrers en un sindicat vertical controlat per la Falange, i es van adoptar símbols, salutacions i uniformes feixistes.

Franco, però, va subordinar la nova Falange a un Estat fortament impregnat de tradicionalisme catòlic: el partit únic, que es va anar coneixent com el Movimiento, hi aplegava falangistes, carlins, monàrquics i catòlics. A partir del 1945, amb la derrota de l’Eix, el règim es va presentar com una «democràcia orgànica»: rebutjava els partits i el sufragi universal i deia que la representació arribava a través de la família, el municipi i el sindicat. Les Corts (1942) eren nomenades o elegides de manera indirecta, i lleis com el Fuero de los Españoles i la Llei del referèndum (1945) donaven una aparença de legalitat a una dictadura en què tot el poder era de Franco.

La singularitat del feixisme espanyol als primers anys del franquisme va ser que mai no va dominar del tot el règim. Hi va tenir un gran pes, sobretot entre el 1939 i el 1945, però sempre al servei de Franco i compartint el poder amb l’exèrcit i l’Església. El catolicisme polític, que des del segle XIX havia estat la gran força de la contrarevolució a Espanya, va donar al règim la seva legitimitat: la guerra es va presentar com una croada, i el nacionalcatolicisme va acabar pesant més que el feixisme.