Història, PAU 2023 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter oficial i educatiu. Per la naturalesa, és un text normatiu: una circular de la Inspecció Provincial de Primera Enseñanza publicada al Boletín Oficial de la provincia de Barcelona el 14 de novembre de 1939.

La signa l’inspector en cap, José Junquera Muné, a Barcelona el 10 de novembre de 1939, «Año de la Victoria», i dona instruccions a tots els mestres de la província: a l’escola només es pot ensenyar en castellà i cal suprimir la coeducació de nens i nenes.

La circular se situa als inicis del franquisme (1939-1975), el 1939, pocs mesos després que les tropes franquistes ocupessin Barcelona, el gener del 1939, i que la guerra acabés, l’1 d’abril. Per això el document parla de l’«Año de la Victoria».

Era la primera etapa del règim, la més dura: el nou Estat havia abolit l’autonomia de Catalunya i depurava els funcionaris i els mestres que havien estat fidels a la República. L’escola havia de transmetre els valors del nacionalcatolicisme i de la Falange i havia de servir per imposar el castellà i acabar amb l’obra educativa republicana i catalana.

L’inspector recorda als mestres que l’únic «idioma vehicular» a l’escola és el castellà, al qual anomena «idioma nacional», perquè alguns encara feien servir el català a classe. Era una prohibició del català a l’ensenyament i una mostra de la persecució de la llengua: el franquisme el va expulsar de l’escola, de l’administració i de la vida pública.

En segon lloc, ordena suprimir «radicalment» la coeducació, és a dir, que nens i nenes estudiïn junts a la mateixa aula. Només s’admet en els pàrvuls, els infants menors de sis anys. La República havia estès l’escola mixta, i el franquisme la va prohibir perquè la considerava contrària a la moral catòlica: nens i nenes havien de rebre una educació separada i diferent, i les nenes s’havien de preparar per ser mares i esposes.

La circular apel·la al «patriotismo» dels educadors: l’escola franquista havia de formar bons espanyols i bons catòlics, segons els principis del nacionalcatolicisme, i trencar amb l’escola catalana, laica i mixta dels anys republicans.

Per al franquisme, l’autonomia de Catalunya era incompatible amb la unitat d’Espanya. Franco ja havia abolit l’Estatut d’autonomia l’abril del 1938, quan les seves tropes van entrar a Lleida, i amb l’ocupació de Catalunya, el gener i el febrer del 1939, la Generalitat i el Parlament van desaparèixer. Catalunya va tornar a ser només quatre províncies.

El poder va passar a les autoritats del «Nuevo Estado»: els governadors civils nomenats des de Madrid, les diputacions provincials i uns ajuntaments amb alcaldes designats. L’única organització política permesa era el partit únic, FET de las JONS, i els partits catalans, republicans i d’esquerra i els sindicats obrers van ser prohibits; els treballadors van ser enquadrats en el sindicat vertical.

La repressió contra les persones va ser sistemàtica. Prop de mig milió de persones havien fugit a l’exili, i els qui es van quedar i havien estat fidels a la República van ser jutjats en consells de guerra sumaríssims: milers de persones van ser afusellades, moltes al Camp de la Bota de Barcelona, i desenes de milers van passar per presons i camps de concentració. El 1940 el president Lluís Companys, detingut a França per la Gestapo i lliurat a Franco, va ser afusellat al castell de Montjuïc.

La repressió tenia també una vessant econòmica i laboral. La Llei de responsabilitats polítiques (1939) castigava amb multes i confiscacions els qui havien donat suport a la República, i molts funcionaris i mestres van ser depurats i van perdre la feina. Les denúncies i els avals que s’exigien per treballar mantenien la població atemorida i en silenci.

Contra la llengua i la cultura catalanes, el règim va fer una persecució sistemàtica: el català va perdre tota oficialitat i va ser prohibit a l’escola, a l’administració, a la premsa, a la ràdio i en els rètols, i es van castellanitzar els noms dels carrers i dels pobles. Les institucions culturals catalanes van ser suprimides o castellanitzades, i es van prohibir els símbols, com la senyera i Els Segadors. Molts intel·lectuals, com Pompeu Fabra, van haver de marxar a l’exili, i la cultura catalana va sobreviure en l’àmbit privat i en la clandestinitat.

Després de la guerra, el franquisme va aplicar una política econòmica autàrquica, inspirada en els feixismes i en el nacionalisme econòmic: Espanya havia de produir tot el que necessitava i reduir al mínim les importacions. L’aïllament internacional posterior al 1945 va reforçar aquesta política, que es va mantenir fins al Pla d’Estabilització del 1959.

L’autarquia anava acompanyada d’un fort intervencionisme de l’Estat: el govern fixava preus i salaris, controlava el comerç exterior i les divises, decidia quines empreses podien obrir o ampliar-se i quines matèries primeres rebien, i creava empreses públiques a través de l’Institut Nacional d’Indústria (1941). El resultat va ser l’estancament: la producció no va recuperar el nivell d’abans de la guerra fins als anys cinquanta.

Per a la població, els anys quaranta van ser «els anys de la fam». Els aliments bàsics es repartien amb la cartilla de racionament, vigent fins al 1952, però les quantitats eren insuficients, i va créixer l’estraperlo, el mercat negre, on els productes es venien a preus molt alts. Els qui s’hi enriquien, sovint amb la protecció del règim, contrastaven amb la misèria de la majoria.

A Catalunya els efectes van ser especialment greus, perquè la seva economia depenia de la indústria. El tèxtil, el sector principal, necessitava importar el cotó i altres matèries primeres, a més de maquinària i combustibles, que amb l’autarquia arribaven en quantitats molt petites i amb permisos de l’Estat. Moltes fàbriques treballaven pocs dies a la setmana, i les restriccions elèctriques, que van durar fins als anys cinquanta, n’aturaven sovint la producció.

L’intervencionisme també va afectar l’agricultura i el comerç: els pagesos havien de vendre el blat i altres productes a l’Estat a preus fixats, cosa que n’afavoria l’ocultació per vendre’ls a l’estraperlo, i el comerç estava sotmès a quotes i permisos. Les classes treballadores catalanes van patir salaris molt baixos, sense dret de vaga ni sindicats lliures, mentre els preus pujaven, i la fam, les malalties i les cues van ser habituals. El malestar va esclatar en el boicot als tramvies i la vaga general de Barcelona del 1951.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és un text: un document públic, un missatge adreçat a la reina regent Maria Cristina d’Habsburg.

El va redactar la Lliga de Catalunya i el va presentar el 1888, quan la reina regent va visitar Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal. Conté una sèrie de peticions: que Catalunya tingui unes Corts pròpies, que governi els seus afers interiors, que el català sigui la llengua oficial i la de l’ensenyament i que els càrrecs públics de Catalunya els ocupin catalans.

El document se situa durant la Restauració, a la dècada dels vuitanta del segle XIX, quan el catalanisme es convertia en un moviment polític. Després de la Renaixença cultural, el federalista Valentí Almirall havia fundat el Centre Català (1882) i havia impulsat el Memorial de Greuges (1885), però el 1887 els sectors més moderats i conservadors se’n van separar i van fundar la Lliga de Catalunya.

El Missatge, del 1888, va ser una de les primeres actuacions de la Lliga de Catalunya i mostra el desenvolupament d’un catalanisme conservador, catòlic i respectuós amb la monarquia, que reclamava l’autogovern per a Catalunya. Aquell mateix any Barcelona celebrava l’Exposició Universal, l’aparador de la Catalunya industrial.

Primera petició: que Catalunya recuperi les seves «Corts Generals lliures i independents», un parlament propi que voti els pressupostos catalans i la contribució de Catalunya a les despeses de l’Estat, i que sigui «senyora del govern interior de casa seva». És la reivindicació d’un autogovern, que recorda les institucions pròpies abolides pel Decret de Nova Planta (1716).

Segona: que el català sigui la llengua oficial a Catalunya «per a totes les manifestacions de la vida». Era una resposta a la situació del català, que des del segle XVIII havia estat apartat de l’administració i de la vida oficial, tot i que la Renaixença l’havia recuperat com a llengua de cultura.

Tercera: que l’ensenyament es faci en català. A les escoles s’ensenyava només en castellà, i els catalanistes consideraven que l’escola en català era imprescindible per preservar la llengua i la personalitat de Catalunya.

El catalanisme polític va néixer a la Restauració amb dues grans tendències. La progressista venia del republicanisme federal de Francesc Pi i Margall, i el seu principal dirigent va ser Valentí Almirall, que, decebut pel fracàs de la Primera República, va defensar un catalanisme d’esquerres, laic i modern: va fundar el Diari Català (1879), el primer diari en català, va convocar el Primer Congrés Catalanista (1880) i va crear el Centre Català (1882).

Per a Almirall, Catalunya tenia una personalitat i uns trets diferencials propis, com la llengua, el dret civil i un caràcter més emprenedor, i calia defensar el dret català. Però no volia separar-se d’Espanya: volia regenerar-la i transformar-la en un Estat federal, i ho va exposar a Lo catalanisme (1886).

La tendència conservadora tenia arrels catòliques i tradicionalistes. El seu gran ideòleg va ser el sacerdot Josep Torras i Bages, que després seria bisbe de Vic, autor de La tradició catalana (1892). Per a ell, l’essència de Catalunya era el cristianisme, i el catalanisme s’havia de basar en la família, la propietat i la religió i en la defensa de les tradicions, no en el progressisme federal.

La primera diferència és, doncs, ideològica: el catalanisme progressista era laic, republicà i federalista, i el conservador, catòlic, tradicionalista i acceptava la monarquia. La segona és social i d’estratègia: Almirall cercava el suport de les classes populars i de la petita burgesia i volia intervenir en la política espanyola per reformar-la, mentre que els conservadors s’adreçaven sobretot a la burgesia i als propietaris i reclamaven un autogovern que respectés l’ordre social tradicional.

Aquest sector, més moderat, es va organitzar a la Lliga de Catalunya (1887) i a la Unió Catalanista (1891), on destacava el jove Enric Prat de la Riba, i a finals de segle s’havia imposat al catalanisme d’Almirall.

El catalanisme polític va néixer durant la Restauració sobre la base de la Renaixença, el moviment cultural que des de mitjan segle XIX havia recuperat el català com a llengua literària, amb els Jocs Florals restaurats el 1859. Davant un Estat centralista i un sistema polític corrupte, una part de la societat catalana va començar a reclamar el reconeixement polític de Catalunya.

El primer impulsor va ser el federalista Valentí Almirall, que el 1880 va convocar el Primer Congrés Catalanista i el 1882 va fundar el Centre Català, la primera entitat política catalanista. El 1885 el Centre va promoure el Memorial de Greuges, que una comissió va presentar al rei Alfons XII: denunciava el centralisme i defensava la indústria catalana davant els tractats comercials lliurecanvistes i el dret civil català davant els intents d’unificació.

El 1887 els sectors més conservadors es van separar del Centre Català i van fundar la Lliga de Catalunya, que el 1888, aprofitant l’Exposició Universal de Barcelona, va adreçar el Missatge a la reina regent, en què reclamava Corts pròpies, l’oficialitat del català i l’ensenyament en català. El 1889 el catalanisme va encapçalar una gran campanya en defensa del dret civil català davant el projecte de Codi civil espanyol, i va aconseguir que el dret català es mantingués.

El 1891 es va crear la Unió Catalanista, una federació d’entitats i de periòdics catalanistes que va aplegar sobretot el catalanisme conservador i moderat. El 1892 la seva assemblea de Manresa va aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, les Bases de Manresa, redactades, entre d’altres, per Enric Prat de la Riba.

Les Bases proposaven una Catalunya autònoma dins d’Espanya, amb unes Corts catalanes elegides per sufragi corporatiu, el català com a única llengua oficial, els càrrecs públics reservats als catalans i el manteniment del dret civil català, i deixaven a l’Estat les relacions exteriors, l’exèrcit i les duanes. Eren un programa conservador, però van ser la base del catalanisme posterior, que després del desastre del 1898 es convertiria en un moviment de masses.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és una fotografia de premsa, de l’Agència EFE, l’agència de notícies espanyola.

Mostra la proclamació de Joan Carles I com a rei d’Espanya, el 22 de novembre de 1975, a les Cortes Españolas de Madrid, dos dies després de la mort del general Franco. S’hi veu el nou rei, amb uniforme militar, acompanyat de la seva família i envoltat d’autoritats del règim.

La fotografia se situa al començament de la Transició a la democràcia (1975-1986), el 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de Franco, el 20 de novembre. D’acord amb la llei de successió del 1947, Franco havia designat el 1969 Joan Carles de Borbó, nét d’Alfons XIII, com el seu successor a títol de rei.

En aquell moment no estava clar què passaria: el rei havia jurat les lleis fonamentals del franquisme i va mantenir com a president del govern Carlos Arias Navarro, mentre que l’oposició democràtica reclamava la ruptura amb la dictadura. Aquest acte obria una etapa que acabaria portant a la democràcia.

Al centre de la fotografia hi ha el rei Joan Carles I de Borbó, vestit amb uniforme militar, amb una banda creuada al pit i condecoracions, que mira un llibre obert durant la cerimònia. L’uniforme recorda el pes de l’exèrcit, un dels pilars del franquisme, en el moment del relleu.

Al seu costat hi ha la reina Sofia i, a la dreta, els seus tres fills, els infants Felip, Elena i Cristina. La presència de la família reial volia transmetre una imatge de continuïtat i d’estabilitat de la nova monarquia.

L’acte té lloc a les Cortes Españolas, la cambra del règim franquista, i els envolten autoritats civils i militars de la dictadura. La imatge mostra que la monarquia naixia dins de la legalitat franquista: el rei era l’hereu designat per Franco, tot i que poc després impulsaria la reforma cap a la democràcia.

A principis del 1981 la democràcia travessava un moment difícil. La crisi econòmica, els atemptats d’ETA, que feien desenes de morts cada any, el malestar de part de l’exèrcit amb la legalització del PCE i amb l’Estat de les autonomies, i la divisió interna de la UCD van portar Adolfo Suárez a dimitir com a president del govern, el gener del 1981.

El 23 de febrer de 1981, mentre el Congrés votava la investidura del nou candidat de la UCD, Leopoldo Calvo-Sotelo, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero va entrar a la cambra amb guàrdies civils armats i va segrestar el govern i els diputats. Al mateix temps, el capità general de València, Jaime Milans del Bosch, va treure els tancs al carrer, i el general Alfonso Armada pretenia encapçalar un govern d’excepció.

El cop va fracassar perquè la major part de l’exèrcit no s’hi va sumar i perquè el rei Joan Carles I, en un missatge televisat de matinada, va defensar la Constitució i va ordenar als militars que respectessin la legalitat. L’endemà els segrestadors es van rendir, i pocs dies després grans manifestacions van omplir els carrers en defensa de la democràcia. El 23-F va reforçar el paper del rei i va demostrar que la democràcia podia resistir, tot i la por que va deixar.

El nou govern de Calvo-Sotelo va portar Espanya a l’OTAN (1982) i, d’acord amb el PSOE, va aprovar la LOAPA, una llei que volia «harmonitzar» i frenar el desenvolupament de les autonomies i que el Tribunal Constitucional va retallar el 1983. Mentrestant, la UCD es desfeia per les divisions internes.

A les eleccions de l’octubre del 1982 el PSOE de Felipe González va obtenir la majoria absoluta i la UCD es va enfonsar. Era la primera vegada des de la República que l’esquerra arribava al govern, i l’alternança pacífica va consolidar la democràcia. El govern socialista va aplicar una dura reconversió industrial per modernitzar sectors en crisi, com la siderúrgia i la construcció naval, amb molts acomiadaments, i una política d’ajust per frenar la inflació.

També va ampliar l’Estat del benestar: va estendre les pensions i les beques, va aprovar la LODE (1985), que regulava el dret a l’educació, i va universalitzar la sanitat pública amb la Llei general de sanitat (1986). El juny del 1985 Espanya va signar el tractat d’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea, on va entrar l’1 de gener de 1986, i el març del 1986 un referèndum va aprovar la permanència a l’OTAN. El juny del 1986 el PSOE va tornar a guanyar les eleccions per majoria absoluta.

Després de la mort de Franco, el rei va mantenir Carlos Arias Navarro com a president del govern, que només volia fer reformes limitades. L’oposició democràtica, que el 1976 es va agrupar en la Coordinació Democràtica, va respondre amb manifestacions i vagues massives per exigir amnistia, llibertats i la ruptura amb el franquisme; a Catalunya, l’Assemblea de Catalunya hi afegia l’Estatut d’autonomia. El govern va respondre amb repressió: el març del 1976 la policia va matar cinc obrers en una vaga a Vitòria, i hi va haver detencions, tortures i empresonaments.

La incapacitat d’Arias per controlar la situació va portar el rei a forçar-ne la dimissió, l’1 de juliol de 1976, i a nomenar president Adolfo Suárez, un antic dirigent del Movimiento que va impulsar una reforma des de la legalitat franquista. La Llei per a la reforma política, que establia unes Corts democràtiques elegides per sufragi universal, va ser aprovada per les mateixes Corts franquistes el novembre del 1976 i ratificada en referèndum el 15 de desembre de 1976.

Per guanyar-se l’oposició, Suárez va decretar amnisties parcials (juliol del 1976 i març del 1977), que la Llei d’amnistia aprovada per les noves Corts l’octubre del 1977 va completar, i va legalitzar els partits, també el PSOE i, l’abril del 1977, el PCE, malgrat la violència de l’extrema dreta, com la matança dels advocats laboralistes d’Atocha (gener del 1977). Per presentar-se a les eleccions, Suárez i altres reformistes van formar la Unión de Centro Democrático (UCD).

Les eleccions generals del 15 de juny de 1977, les primeres democràtiques des del 1936, les va guanyar la UCD, seguida del PSOE de Felipe González; molt per darrere van quedar el PCE i Alianza Popular, de Manuel Fraga. A Catalunya van guanyar els socialistes, i la pressió de les forces catalanes va portar al restabliment provisional de la Generalitat i al retorn del president Josep Tarradellas.

Davant la greu crisi econòmica, l’octubre del 1977 el govern i els principals partits van signar els Pactes de la Moncloa, que combinaven mesures per frenar la inflació amb reformes fiscals i socials. Alhora, les Corts elegides el 1977 van elaborar una Constitució per consens: una ponència de set diputats de les principals forces en va redactar el text, que les Corts van aprovar l’octubre del 1978 i que els espanyols van ratificar en referèndum el 6 de desembre de 1978.

La Constitució del 1978 defineix Espanya com un Estat social i democràtic de dret, amb una monarquia parlamentària, en què la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. Estableix la divisió de poders: el legislatiu en unes Corts bicamerals, amb Congrés i Senat; l’executiu en el govern, i el judicial en uns jutges independents. Reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions, que poden aprovar els seus estatuts, i una àmplia declaració de drets i llibertats, i declara l’Estat aconfessional.