Història, PAU 2022 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

És una font primària, contemporània dels fets. Per la naturalesa, és una fotografia de Carlos Pérez de Rozas, que es conserva a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Es va fer a Barcelona el 19 de juliol de 1936, el dia que la sublevació militar va arribar a la ciutat, i mostra un grup de civils i de militars armats que avancen junts per un carrer, molts amb el braç o el puny alçat.

La fotografia se situa a l’inici de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), el 19 de juliol de 1936. El 17 de juliol una part de l’exèrcit s’havia sublevat al Marroc contra el govern del Front Popular, i el 19 la revolta va arribar a Barcelona, on les tropes van sortir de les casernes per ocupar la ciutat.

El fracàs del cop a Catalunya va obrir una guerra que duraria gairebé tres anys i, a la rereguarda republicana, una revolució social.

La imatge mostra un grup de civils, alguns en mànigues de camisa o amb granota, i de militars o guàrdies amb uniforme que marxen junts pel mig d’un carrer de Barcelona. Esgrimeixen fusells, aixequen el puny i fan gestos de victòria, com qui celebra haver guanyat.

L’escena s’ha de relacionar amb els combats d’aquell mateix dia. Les tropes sublevades, dirigides pel general Goded, van ser derrotades als carrers de Barcelona per la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, fidels a la Generalitat i a la República, i pels obrers armats, sobretot de la CNT. La fotografia reflecteix aquesta unió de civils i forces lleials que va fer fracassar el cop a Catalunya, i alhora el poder que els obrers armats van guanyar al carrer.

La Guerra Civil es va internacionalitzar des del principi, en una Europa dividida entre democràcies, feixismes i l’URSS. França i la Gran Bretanya, per por d’una guerra general i del contagi revolucionari, van impulsar l’agost del 1936 un acord de No-intervenció, vigilat per un comitè amb seu a Londres, que prohibia vendre armes als dos bàndols. Alemanya, Itàlia i l’URSS el van signar però no el van complir, i la No-intervenció va perjudicar sobretot la República, el govern legítim, que no podia comprar armes a les democràcies mentre els sublevats rebien una ajuda constant.

El bàndol franquista va rebre l’ajuda decisiva de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista: avions que ja el juliol del 1936 van permetre passar l’exèrcit d’Àfrica a la Península, armes, assessors i tropes. Mussolini va enviar el Corpo Truppe Volontarie, amb desenes de milers de soldats, i el Portugal de Salazar va donar suport logístic i va deixar passar subministraments per la seva frontera.

La República només va comptar amb l’ajuda de l’URSS, que a partir de l’octubre del 1936 va enviar tancs, avions, armes i assessors militars, pagats amb les reserves d’or del Banc d’Espanya, i amb la de Mèxic, que li va vendre armes i, en acabar la guerra, va acollir milers d’exiliats.

Les Brigades Internacionals eren unitats de voluntaris estrangers, majoritàriament antifeixistes i comunistes, allistats a partir de la crida de la Internacional Comunista (Comintern) el 1936. Hi van lluitar desenes de milers de combatents de més de cinquanta països, organitzats des d’Albacete. Van tenir un paper destacat en la defensa de Madrid el novembre del 1936 i en batalles com les del Jarama, Guadalajara o l’Ebre, i el govern de Negrín les va retirar a finals del 1938, amb un acomiadament multitudinari a Barcelona.

La Legión Cóndor era la unitat militar que l’Alemanya nazi va enviar en ajuda de Franco a partir del novembre del 1936. Estava formada per aviadors, personal de suport i tanquistes, i Alemanya la va fer servir per provar armes i tàctiques noves. Va ser molt important per a l’exèrcit franquista, perquè li va donar la superioritat aèria, i va protagonitzar bombardeigs com el de Guernica, l’abril del 1937.

La desigualtat dels ajuts estrangers va ser un dels factors que expliquen la victòria franquista.

A la zona sublevada, coneguda com a «nacional», els militars van crear el juliol del 1936 a Burgos una Junta de Defensa Nacional, que va prohibir els partits i els sindicats d’esquerra i va declarar l’estat de guerra. A finals del setembre del 1936 els generals van nomenar Franco Generalísimo i cap de l’Estat, i l’1 d’octubre en va prendre possessió; així el comandament militar i el poder polític van quedar en mans d’una sola persona.

L’abril del 1937 el Decret d’Unificació va fusionar la Falange i els carlins en un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, dirigit per Franco, i el gener del 1938 es va formar el primer govern, a Burgos. Es construïa així un estat dictatorial, militaritzat i molt jerarquitzat, amb el suport de l’Església, que va presentar la guerra com una croada, i amb una repressió sistemàtica dels vençuts.

A la zona republicana, el cop va enfonsar l’autoritat de l’Estat. El poder va passar al carrer, als comitès de partits i sindicats i a les milícies obreres, que van fer una revolució social, amb col·lectivitzacions d’empreses i de terres, i van desfermar una violència incontrolada contra els considerats enemics. A Catalunya, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes va tenir de fet més poder que la Generalitat durant els primers mesos.

El setembre del 1936 el socialista Francisco Largo Caballero va formar un govern d’unitat amb republicans, socialistes, comunistes i, des del novembre, anarquistes. Dins del bàndol republicà s’enfrontaven dues posicions: la dels comunistes, els socialistes moderats i els republicans, que volien un Estat fort i un exèrcit regular per guanyar primer la guerra, i la dels anarquistes de la CNT-FAI i del POUM, que volien fer alhora la guerra i la revolució.

El conflicte va esclatar a Barcelona amb els Fets de Maig del 1937, uns combats als carrers entre anarquistes i poumistes, d’una banda, i les forces de la Generalitat i els comunistes del PSUC, de l’altra. Després, Largo Caballero va dimitir i el socialista Juan Negrín va formar un govern que va il·legalitzar el POUM i va centralitzar el poder. La Generalitat de Companys va perdre competències, com l’ordre públic, i les tensions amb el govern central van créixer quan aquest es va traslladar a Barcelona a finals del 1937.

Al final de la guerra, el març del 1939, el coronel Segismundo Casado va fer un cop d’estat a Madrid contra Negrín, que volia continuar resistint, per negociar la rendició amb Franco. La negociació va fracassar i a finals de març les tropes franquistes van entrar a Madrid.

Així, mentre a la zona franquista el poder es va concentrar des del principi en una sola persona, a la republicana les divisions internes van afeblir l’esforç de guerra fins al final.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter jurídic i polític. Per la naturalesa, és un text legal.

Recull uns articles del capítol V de la Llei de contractes de conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya, signada pel president de la Generalitat, Lluís Companys, l’11 d’abril de 1934 i publicada l’endemà al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya. Aquests articles regulen el dret dels pagesos que conreen una terra per contracte a comprar-la al propietari.

La llei se situa a la Segona República (1931-1936), en concret el 1934. A Catalunya governava Esquerra Republicana, amb Lluís Companys de president des de feia pocs mesos, i aplicava l’Estatut d’autonomia del 1932.

A Espanya, en canvi, des de les eleccions del novembre del 1933 governaven els radicals amb el suport de la CEDA, en l’anomenat bienni conservador o radical-cedista, de manera que el govern d’esquerres català convivia amb un govern de centredreta a Madrid.

L’article 44 fixa les condicions perquè el pagès que conrea una terra per contracte la pugui comprar pagant-ne el valor al propietari, com diu l’article 43. Calen tres requisits alhora: que sigui una terra conreada amb un contracte agrícola regulat per la llei; que el contracte hagi durat més de divuit anys; i que la terra l’hagi treballat directament qui la vol comprar o la seva família.

Era la mesura més innovadora de la llei: permetia que els rabassaires i els parcers que feia molts anys que treballaven la mateixa terra se’n fessin propietaris, i per això els propietaris s’hi van oposar.

Al camp català, sobretot a les zones de vinya, molts pagesos treballaven terres que no eren seves amb contractes de rabassa morta o de parceria, i havien de lliurar al propietari una part de la collita. Des de la crisi de la fil·loxera, a finals del segle XIX, els rabassaires reclamaven contractes més justos i l’accés a la propietat. S’organitzaven a la Unió de Rabassaires, propera a ERC, mentre que els propietaris s’agrupaven a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), que tenia el suport de la Lliga.

Per resoldre aquest conflicte, el govern d’ERC va impulsar la Llei de contractes de conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya i promulgada l’abril del 1934. La llei donava estabilitat als contractes i permetia als conreadors comprar les terres que treballaven des de feia més de divuit anys.

L’IACSI i la Lliga Catalana s’hi van oposar i van impulsar un recurs d’inconstitucionalitat davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, que el juny del 1934 va anul·lar la llei perquè considerava que la Generalitat no tenia competència per aprovar-la. El Parlament de Catalunya la va tornar a aprovar, i el conflicte intern es va convertir en un enfrontament entre el govern d’esquerres de Catalunya i el govern de centredreta de Madrid.

El 4 d’octubre de 1934 van entrar tres ministres de la CEDA al govern de Lerroux. Les esquerres ho van veure com l’arribada del feixisme al poder i van convocar una vaga general revolucionària, que a Astúries es va convertir en una revolució obrera armada, aixafada per l’exèrcit.

A Catalunya, el 6 d’octubre Lluís Companys va proclamar «l’Estat Català dins la República Federal Espanyola». El general Batet va declarar l’estat de guerra i, després d’uns enfrontaments armats que van causar desenes de morts, el govern de la Generalitat es va rendir la matinada del 7. La vaga general també va fracassar a Barcelona, perquè la CNT no s’hi va sumar.

Les conseqüències van ser molt dures. Companys i els consellers van ser empresonats i condemnats a trenta anys de presó, i molts alcaldes i ajuntaments d’esquerres van ser destituïts. L’Estatut va quedar suspès: el govern de Madrid va nomenar un governador general i un Consell de la Generalitat designat des de Madrid. L’autonomia va quedar suspesa de fet fins que les esquerres van guanyar les eleccions del febrer del 1936.

Després de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931, la Generalitat provisional de Francesc Macià va encarregar la redacció d’un estatut d’autonomia. Una comissió el va redactar a Núria el juny del 1931, i el poble català el va aprovar en referèndum el 2 d’agost amb més del 99 % dels vots. L’Estatut de Núria definia Catalunya com un estat autònom dins una República federal.

Les Corts constituents, però, van aprovar el desembre del 1931 una Constitució que definia un «Estat integral», no federal, i van retallar l’estatut en un debat llarg. Finalment el van aprovar el setembre del 1932, després del cop fallit del general Sanjurjo.

L’Estatut del 1932 definia Catalunya com una regió autònoma dins l’Estat espanyol i declarava oficials el català i el castellà. Instituïa la Generalitat, formada pel Parlament, el president i el Consell Executiu, i un Tribunal de Cassació, i li donava competències en ordre públic, ensenyament i cultura, dret civil, obres públiques i administració local, entre d’altres, amb una hisenda pròpia limitada.

La Generalitat, governada per ERC, primer amb Macià i des del 1934 amb Lluís Companys, va desplegar una obra de govern reformista. La llei més important va ser la Llei de contractes de conreu (1934), que volia resoldre el conflicte dels rabassaires i facilitar-los l’accés a la propietat de la terra.

En la política educativa i lingüística, la Generalitat va promoure l’escola en català i la renovació pedagògica, va crear nous centres i, el 1933, va obtenir l’autonomia de la Universitat de Barcelona. També va fomentar la cultura catalana amb biblioteques, museus i ajuts a la creació, i va fer del català la llengua de l’administració catalana.

Aquesta obra es va veure interrompuda pels Fets d’Octubre del 1934, que van suspendre l’autonomia, i es va reprendre el febrer del 1936, fins que l’esclat de la guerra ho va capgirar tot.

És una font primària, contemporània dels fets, de caràcter polític. Per la naturalesa, és una fotografia en color, de l’arxiu de l’agència de notícies Europa Press.

Mostra l’enterrament del general Francisco Franco a la basílica del Valle de los Caídos, el 23 de novembre de 1975, tres dies després de la seva mort.

La fotografia se situa al final del franquisme (1939-1975), el 1975. Franco va morir el 20 de novembre després d’una llarga malaltia, en un moment de crisi del règim: havien crescut la protesta obrera i estudiantil, l’oposició democràtica i el terrorisme d’ETA, i el setembre del 1975 el règim encara havia afusellat cinc militants antifranquistes.

Dos dies després de la mort del dictador, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei, tal com havia previst Franco, i va començar la Transició.

Al centre de la imatge hi ha el taüt del general Franco cobert amb la bandera espanyola del règim, amb l’escut de l’àliga, un símbol de l’Espanya franquista.

El taüt és al costat de la tomba oberta a terra, dins la basílica, on està a punt de ser inhumat. Franco va ser enterrat al Valle de los Caídos, el monument que el règim havia fet construir per commemorar la seva victòria a la Guerra Civil, en part amb el treball de presos polítics.

L’envolten la seva família, autoritats del règim, militars d’uniforme i eclesiàstics, entre ells monjos de la basílica. Aquesta presència mostra els pilars que havien sostingut la dictadura durant gairebé quaranta anys: l’exèrcit, l’Església i el personal polític del règim.

El règim franquista va ser una dictadura perquè tot el poder es concentrava en una sola persona, el general Francisco Franco, Caudillo i Generalísimo. Com a cap de l’Estat i del govern, exercia el poder executiu i podia dictar lleis, era el cap suprem de l’exèrcit i del partit únic, i tenia l’última paraula en les condemnes a mort. No hi havia separació de poders, ni eleccions lliures, ni partits, i els drets i les llibertats estaven suprimits.

Era una dictadura de caire feixista, sobretot en els primers anys, centralista i uniformitzadora, que va suprimir les autonomies i va perseguir les llengües i les cultures no castellanes, amb un partit únic, FET y de las JONS, i el suport de l’exèrcit i de l’Església.

Una de les primeres normes del règim va ser el Decret d’Unificació, de l’abril del 1937, en plena guerra. Franco hi va fusionar la Falange i els carlins en un sol partit, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, del qual ell era el cap. Tots els altres partits quedaven prohibits, i el partit únic, que més endavant es diria Movimiento Nacional, va ser l’instrument polític del règim.

Les Cortes Españolas es van crear el 1942 amb la Ley Constitutiva de las Cortes. No eren un parlament democràtic: els procuradors no s’elegien per sufragi universal: n’hi havia per raó del càrrec, designats per Franco o elegits indirectament per corporacions com els ajuntaments i el sindicat vertical, i només preparaven i aprovaven les lleis, que el cap de l’Estat podia vetar. El règim les presentava com una «democràcia orgànica», basada en la família, el municipi i el sindicat.

La Ley de Sucesión (1947), aprovada en referèndum, definia Espanya com un regne i establia que Franco seria cap de l’Estat de manera vitalícia i que ell designaria el seu successor a títol de rei o de regent. En aplicació d’aquesta llei, el 1969 Franco va nomenar successor Joan Carles de Borbó.

Ni les Corts ni la Ley de Sucesión van limitar el poder personal de Franco, que va governar com a dictador fins a la seva mort, el 1975.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939, Espanya es va declarar neutral, tot i la seva proximitat a l’Alemanya nazi i a la Itàlia feixista, que havien ajudat Franco a guanyar la Guerra Civil. El país estava arruïnat i no podia fer una nova guerra.

El juny del 1940, davant les victòries alemanyes, Franco va passar a la no-bel·ligerància, una posició de suport a l’Eix sense entrar a la guerra. L’octubre del 1940 es va entrevistar amb Hitler a Hendaia per negociar l’entrada a la guerra, però no hi va haver acord perquè les seves demandes eren massa altes. El 1941, després de l’atac alemany a la Unió Soviètica, el règim va enviar la División Azul, una unitat de voluntaris que va lluitar amb l’exèrcit alemany al front rus. El 1943, quan la guerra girava a favor dels aliats, Franco va tornar a la neutralitat.

Després de la derrota d’Alemanya i Itàlia, el 1945, el règim va quedar aïllat: l’ONU no el va admetre i el 1946 va recomanar retirar els ambaixadors de Madrid. Franco va intentar amagar la seva antiga amistat amb l’Eix i presentar-se com un règim catòlic i anticomunista: el 1945 va aprovar el Fuero de los Españoles i la Ley del Referéndum, el 1947 la Ley de Sucesión, i va formar un govern amb ministres catòlics, com Alberto Martín-Artajo a Afers Exteriors, que va reduir el pes de Falange.

Des del 1939 el règim va aplicar una política econòmica autàrquica i intervencionista, inspirada en el feixisme italià: volia que Espanya s’autoabastís sense dependre de l’exterior, i l’Estat controlava els preus, la producció i el comerç exterior. El 1941 es va crear l’Instituto Nacional de Industria (INI) per impulsar la indústria pública.

El resultat va ser un fracàs. La producció agrària i industrial va caure, i va faltar de tot: aliments, electricitat i matèries primeres. Les cartilles de racionament, que van durar fins al 1952, no cobrien les necessitats, i es va estendre l’estraperlo, el mercat negre, amb el qual uns pocs s’enriquien mentre la majoria passava gana. Els anys quaranta van ser els «anys de la fam», amb un gran empobriment de la població.

L’autarquia va suposar un retrocés econòmic d’una dècada, que no es va començar a superar fins als anys cinquanta i, sobretot, fins al Pla d’Estabilització del 1959.