Història, PAU 2026 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

Madrid, juliol del 1876. Benvolguts lectors: fa poc més d’un any i mig que Espanya torna a ser una monarquia. Per entendre-ho cal recordar el caos dels últims anys. Després de la revolució del 1868 i del breu regnat d’Amadeu de Savoia, el febrer del 1873 es va proclamar la Primera República, que en menys d’un any va tenir quatre presidents i va haver de fer front a la revolta cantonal, a la tercera guerra carlina i a la guerra de Cuba. El gener del 1874 el general Pavía va dissoldre les Corts, i el general Serrano va governar sense Corts i amb les garanties constitucionals suspeses. Molts, sobretot la burgesia i els propietaris, desitjaven ordre. Des de l’exili, el príncep Alfons de Borbó, fill d’Isabel II, s’oferia com a solució: l’1 de desembre de 1874, des de l’acadèmia militar britànica de Sandhurst, on estudiava, va fer públic el manifest de Sandhurst, preparat per Cánovas, en què es presentava com un rei catòlic, liberal i constitucional, disposat a tornar a Espanya.

Cánovas volia una restauració pacífica, preparada pels civils, però els militars es van avançar. El 29 de desembre de 1874 el general Arsenio Martínez Campos es va pronunciar a Sagunt i va proclamar rei Alfons XII. El govern no s’hi va oposar, i el gener del 1875 el jove rei va arribar a Barcelona i a Madrid. El pronunciament va precipitar el retorn del monarca.

L’home fort del nou règim és Antonio Cánovas del Castillo. Va dirigir el govern provisional mentre el rei arribava i ara presideix el govern. El seu objectiu és acabar amb els pronunciaments i la inestabilitat: un règim en què dos grans partits monàrquics, un de conservador i un de liberal, s’alternin pacíficament al govern, i en què l’exèrcit quedi apartat de la política. Ha estat també l’artífex de la nova Constitució, aprovada per unes Corts constituents elegides a principis d’aquest any.

La Constitució, promulgada el 30 de juny, és conservadora i alhora flexible. Estableix la sobirania compartida entre el rei i les Corts, que fan les lleis plegats, i dona àmplies prerrogatives a la corona: el rei nomena i destitueix els ministres, sanciona les lleis, pot suspendre i dissoldre les Corts i nomena una part dels senadors, mentre que els altres ho són per dret propi o són elegits per les corporacions i els contribuents més rics. Defineix Espanya com un estat confessional catòlic: l’Estat manté el culte i el clergat, i les altres religions només es toleren en privat. Reconeix els drets dels ciutadans, però deixa que les lleis els limitin.

La Constitució no fixa el tipus de sufragi, que haurà de regular una llei. Les Corts constituents es van elegir amb el sufragi universal masculí que venia del Sexenni, però Cánovas és partidari d’un sufragi censatari, en què només votin els homes amb una certa renda, i tot fa pensar que és el que s’imposarà.

Epíleg, escrit des d’avui: Cánovas va imposar el sufragi censatari amb la llei electoral del 1878, i el 1890 un govern liberal de Práxedes Mateo Sagasta va restablir el sufragi universal masculí. Des del 1881 conservadors i liberals es van alternar en el poder en l’anomenat torn pacífic, que es va sostenir en el falsejament de les eleccions: el govern que convocava les eleccions decidia abans els resultats amb l’encasellat, i els cacics locals controlaven el vot amb favors, amenaces i fraus. Amb aquestes característiques, el sistema va arribar a la crisi del 1898.

Barcelona, novembre del 1936. Estimat company: et devia aquesta carta des del juliol, i ara que les coses s’han calmat una mica t’explico tot el que ha passat. El 19 de juliol, a primera hora del matí, les tropes de les casernes de Barcelona van sortir al carrer per sumar-se al cop d’estat que els militars havien començat el dia 17 al Marroc. El general Goded va arribar de Mallorca en hidroavió per dirigir la revolta, però la vam aixafar en poc més d’un dia.

Els militants de la CNT i de la FAI vam aconseguir armes i vam aixecar barricades per tota la ciutat. T’ho he de reconèixer: la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, fidels al govern, també van ser decisives per derrotar els soldats. Goded es va rendir i va haver de demanar per ràdio als seus que deixessin les armes.

Amb la victòria, el poder era al carrer, a les mans dels treballadors armats. Aquella revolució que vam començar, la Generalitat volia controlar-la. El president de la Generalitat, Lluís Companys, ens va reunir i va reconèixer que la victòria era nostra, i el 21 de juliol la Generalitat va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb representants de tots els partits i sindicats antifeixistes, per controlar l’ordre públic i organitzar les milícies que havien d’anar a lluitar al front d’Aragó.

Per a nosaltres, el Comitè era molt més que això: era el nou poder popular, el poder dels treballadors, i des d’allà vam dirigir de fet la vida de la ciutat durant l’estiu.

A la ciutat hi havia, doncs, dos poders, la Generalitat i el Comitè, i ningú no controlava de debò l’ordre públic. Patrulles i grups armats van perseguir i matar molts dels qui consideraven suports dels revoltats: capellans, propietaris, patrons i gent de dretes. T’ho he de dir amb sinceritat: hi ha hagut molts excessos, i algunes morts no tenen cap justificació.

Mentre els milicians lluitaven al front, a la rereguarda els treballadors ens vam fer càrrec de les fàbriques, dels tramvies, dels serveis i de moltes terres. La col·lectivització es va estendre per tot Catalunya, i a molts pobles els pagesos van posar les terres en comú.

A finals de setembre la situació va canviar. Es va formar un nou govern de la Generalitat, amb Josep Tarradellas com a conseller primer, i hi vam entrar la CNT i altres organitzacions obreres; a primers d’octubre el Comitè de Milícies es va dissoldre. Molts companys diuen que hem renunciat a la revolució, però el 24 d’octubre el govern Tarradellas va aprovar el decret de col·lectivitzacions, que reconeix el que vam fer a l’estiu. Encara no sé si guanyarem la guerra ni si la revolució resistirà, però mai no havia vist Barcelona tan viva. Una abraçada.

L’afirmació és en bona part certa, però cal matisar-la. La Segona República va voler construir un estat laic: la Constitució del 1931 va separar l’Església i l’Estat, va permetre el divorci i va preveure la supressió del pressupost de culte i clergat; el 1932 es va dissoldre la Companyia de Jesús, i la Llei de confessions i congregacions religioses (1933) va prohibir als ordes religiosos dedicar-se a l’ensenyament. La República va impulsar, a més, una escola pública laica i mixta.

Per a la jerarquia de l’Església, aquestes reformes eren un atac a la religió. La crema de convents del maig del 1931 a Madrid i en altres ciutats havia enverinat les relacions des del principi, i el cardenal primat, Pedro Segura, es va enfrontar obertament al govern. L’Església va donar suport als partits de dretes contraris a les reformes dels governs republicanosocialistes, com la CEDA, que va guanyar les eleccions del 1933, i a les candidatures de dretes que es van enfrontar al Front Popular el 1936.

La guerra ho va canviar tot. Després del cop d’estat del juliol del 1936, a la zona republicana va esclatar una violència revolucionària anticlerical: es van assassinar milers de sacerdots, religiosos i religioses, i es van cremar esglésies i convents. Aquesta persecució va acabar de posar la majoria dels catòlics espanyols al costat dels revoltats, i el 1937 la Carta col·lectiva dels bisbes espanyols va donar suport al bàndol de Franco. La guerra es va presentar com una croada en defensa de la religió.

Tot i això, no tots els catòlics van estar al costat dels revoltats. El cardenal arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, no va signar la Carta col·lectiva i va morir a l’exili; el polític catòlic Manuel Carrasco i Formiguera, d’Unió Democràtica de Catalunya, va ser afusellat pels franquistes el 1938, i molts catòlics bascos van defensar la República. Més endavant, als anys seixanta i setanta, capellans obrers i grups catòlics de base es van oposar al franquisme.

El franquisme va suposar el retorn a un estat confessional catòlic, vertebrat pels valors tradicionals: el catolicisme va tornar a ser la religió oficial, l’Església va recuperar el control de l’ensenyament i de la moral pública, es va derogar el divorci i l’Estat va tornar a pagar el clergat. És el que s’anomena nacionalcatolicisme. El Concordat del 1953 amb la Santa Seu va consagrar aquesta aliança, i a canvi el règim intervenia en el nomenament dels bisbes.

Valorant els canvis i les continuïtats, l’afirmació és encertada pel que fa a la jerarquia: l’Església es va oposar a la República perquè la seva política laica li treia privilegis i influència, i va donar suport al franquisme, que li’ls retornava. Però no es pot generalitzar a tots els catòlics, i la relació amb el franquisme tampoc no va ser sempre igual: a partir del Concili Vaticà II (1962-1965) una part de l’Església es va anar distanciant del règim, i als anys setanta, amb el cardenal Vicente Enrique y Tarancón al capdavant de la Conferència Episcopal, la jerarquia en va prendre distàncies.

En conclusió, l’afirmació descriu bé la posició majoritària de la jerarquia catòlica, que es va enfrontar a la República laica i va legitimar el franquisme com una croada, però no recull la diversitat dels catòlics ni l’evolució de l’Església als darrers anys de la dictadura.

El primer factor és el desastre colonial del 1898. La derrota davant dels Estats Units i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines van ser un cop molt dur per a l’exèrcit, que es va sentir culpat injustament per la premsa i els polítics. Molts militars van desenvolupar un ressentiment contra el poder civil i una mentalitat corporativa, i es van començar a veure com els guardians de la unitat i l’honor de la pàtria.

El segon factor són les campanyes del Marroc. Després del 1898, el Marroc es va convertir en la principal empresa colonial d’Espanya, i el 1912 s’hi va establir un protectorat. La guerra contra les tribus rifenyes va donar a l’exèrcit un protagonisme constant, però també grans desastres: el del Barranco del Lobo (1909), el mateix estiu de la Setmana Tràgica, amb centenars de morts i ferits, i sobretot el d’Annual (1921), amb milers de morts. Al Marroc es va formar una generació d’oficials africanistes, com Francisco Franco, que van fer carrera ràpida per mèrits de guerra i tenien una visió autoritària de la política.

El tercer factor són les tendències colpistes. Avesat a intervenir en la política des dels pronunciaments del segle XIX, l’exèrcit no va renunciar a imposar-se per la força. El 1923 el general Miguel Primo de Rivera va fer un cop d’estat que va acabar amb el règim parlamentari; el 1932 el general José Sanjurjo es va revoltar contra la República, sense èxit, i el juliol del 1936 un grup de generals, entre els quals Mola i Franco, van fer el cop d’estat antirepublicà que va desencadenar la Guerra Civil.

El quart factor és la rivalitat entre el poder militar i el poder civil. El novembre del 1905, uns oficials van assaltar a Barcelona les redaccions del ¡Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya, i el govern, en lloc de castigar-los, va aprovar el 1906 la Llei de jurisdiccions, que posava sota la jurisdicció militar les ofenses a l’exèrcit i a la pàtria: va començar així un enfrontament durador entre l’exèrcit i el catalanisme. El 1917 les Juntes de Defensa van demostrar que els oficials podien pressionar el govern. Durant la Segona República, Manuel Azaña va voler sotmetre l’exèrcit al poder civil amb unes reformes militars que reduïen el nombre d’oficials i tancaven l’Acadèmia General Militar de Saragossa, i molts militars les van viure com una humiliació.

Raonant els canvis i les continuïtats, hi ha una línia de fons que travessa tot el període: l’exèrcit es considerava el garant de la unitat i de l’ordre i se sentia autoritzat a intervenir quan creia que la pàtria era en perill. El que va canviar va ser contra qui: el 1923 va actuar contra un règim liberal desprestigiat i amb el vistiplau del rei, mentre que el 1932 i el 1936 es va revoltar contra una república democràtica. La guerra del Marroc va ser l’escenari on es va forjar aquesta mentalitat, i els africanistes van ser els protagonistes del cop del 1936.

En conclusió, la pèrdua de les colònies, la guerra del Marroc, el colpisme i la rivalitat amb el poder civil expliquen que, entre el 1898 i el 1936, l’exèrcit espanyol tingués un paper polític molt més gran del que li corresponia en un estat liberal, i que acabés provocant la Guerra Civil i la dictadura de Franco.