Població i migracions: exercicis de la PAU de Geografia resolts

El mapa mostra que la població estrangera no es reparteix de manera homogènia. Es concentra sobretot al litoral mediterrani, des de Catalunya fins a Andalusia, on s’acumulen els cercles més grans, és a dir, amb més estrangers, i els més foscos, en què la població estrangera supera el 15 %, i també a les Illes Balears i a les Illes Canàries.

A l’interior destaquen la Comunitat de Madrid, amb la concentració més gran de tot l’Estat, i l’eix de l’Ebre (Lleida, Saragossa, la Rioja i Navarra). En canvi, bona part de l’interior peninsular i del nord-oest té poca població estrangera.

Tres comunitats autònomes amb una presència clarament elevada de població estrangera són Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears.

La relació és directa: la recerca de feina és una de les causes principals de les migracions, i per això la població estrangera s’instal·la sobretot on l’economia és més dinàmica i hi ha més oportunitats laborals.

Al litoral mediterrani i a les illes, molts immigrants treballen en el turisme i en els serveis que hi estan lligats, com l’hoteleria, la restauració i el comerç.

A les grans ciutats, com Madrid o Barcelona, treballen sobretot en la indústria i en els serveis.

I en algunes zones agrícoles de l’interior, com les de l’eix de l’Ebre, treballen sobretot en el sector primari, en l’agricultura i la ramaderia.

En primer lloc, dinamitza l’economia dels pobles, perquè sovint fa les feines agrícoles, ramaderes o de serveis que costa cobrir amb la població local, que és escassa i envellida.

En segon lloc, rejoveneix l’estructura d’edats: els immigrants solen ser joves, de manera que augmenten la població en edat de treballar i la natalitat i asseguren la continuïtat del municipi.

Finalment, l’arribada de noves famílies permet mantenir oberts serveis bàsics com l’escola o les botigues, que sense infants ni clients acabarien tancant.

Una primera mesura serien programes d’acollida, com cursos gratuïts de llengua en horaris compatibles amb la feina i serveis de mediació cultural, per reduir les barreres lingüístiques i socials i facilitar l’arrelament al poble.

Una segona mesura serien incentius per a l’ocupació i l’emprenedoria rural: ajuts per crear petites empreses o cooperatives i formació en sectors amb demanda, com l’agricultura ecològica, les cures o el turisme sostenible.

La tercera, una política d’habitatge i de serveis: rehabilitar habitatges buits per llogar-los a preus assequibles i garantir la sanitat, l’educació i el transport públic, perquè les famílies s’hi puguin quedar.

El component A és el creixement natural o vegetatiu, és a dir, la diferència entre el nombre de naixements i el de defuncions d’un territori durant un període determinat. Si hi ha més naixements que defuncions, és positiu i fa créixer la població; si n’hi ha menys, és negatiu.

El component B és el saldo migratori: la diferència entre les persones que arriben a un territori (immigrants) i les que se’n van (emigrants) en el mateix període. És positiu quan les entrades superen les sortides, i negatiu en el cas contrari.

Fins a cert punt, cada component té una dinàmica pròpia: el creixement natural depèn de la natalitat i la mortalitat, i el saldo migratori, sobretot de la situació econòmica. Per això es poden combinar de tres maneres. Si tots dos són positius, la població creix, com entre el 2002 i el 2011; si tots dos són negatius, disminueix; i si tenen signe diferent, el resultat depèn del més gran, com des del 2018, quan el saldo migratori positiu compensa amb escreix el creixement natural negatiu. Només hi ha una relació indirecta: una immigració jove fa augmentar després els naixements.

El motiu principal del creixement ha estat el saldo migratori. Ha estat positiu tots els anys excepte del 2012 al 2014, i amb valors molt superiors als del creixement natural, que no passa d’uns 30.000 habitants l’any i que des del 2018 és negatiu.

Es poden distingir quatre fases. Del 2002 al 2008, la població creix molt, fins a uns 150.000 habitants l’any: el creixement natural és positiu, perquè les generacions nascudes durant el baby boom arriben a l’edat de tenir fills, i la immigració és molt elevada, en una etapa d’aparent bonança econòmica.

Del 2009 al 2014, la crisi econòmica redueix molt l’arribada d’immigrants, i del 2012 al 2014 el saldo migratori és fins i tot negatiu.

Del 2015 al 2017, la tímida recuperació econòmica fa que el saldo migratori torni a ser positiu, mentre el creixement natural s’acosta a zero.

Des del 2018, el creixement natural és negatiu, perquè hi ha més defuncions que naixements, i el saldo migratori, que creix molt, torna a explicar tot l’augment de la població, amb una baixada el 2020 i el 2021 per la pandèmia de la covid-19.

La primera causa és la baixa fecunditat: les dones tenen pocs fills, molt per sota dels 2,1 per dona que asseguren el reemplaçament de les generacions.

La segona és l’envelliment de la població: com que hi ha molta gent gran, el nombre de defuncions es manté alt o fins i tot augmenta, i supera el de naixements.

En primer lloc, la base s’ha estretit. El 1987 els infants i adolescents eren els grups més nombrosos, i el 2023 els menors de 15 anys pesen molt menys sobre el total, a causa de la caiguda de la natalitat.

En segon lloc, la població adulta ha passat a ser majoritària: les edats amb més població, que el 1987 eren al voltant dels 12 anys, el 2023 són al voltant dels 46-47. Les generacions nombroses s’han desplaçat cap amunt de la piràmide.

En tercer lloc, la cúspide s’ha eixamplat: hi ha moltes més persones de més de 65 anys gràcies a l’augment de l’esperança de vida. A les edats més avançades les dones superen clarament els homes, perquè viuen gairebé sis anys més; és la feminització de l’envelliment.

La població creix per dues vies: el creixement natural, que és la diferència entre naixements i defuncions, i el saldo migratori, la diferència entre immigrants i emigrants. Entre el 1987 i el 2023 el factor decisiu ha estat el segon.

La gran onada immigratòria va arribar entre el 2000 i el 2007, en una etapa de bonança econòmica, amb persones del Magreb, de l’Àfrica subsahariana, de l’Europa de l’est, d’Àsia i d’Amèrica Llatina. Entre el 2004 i el 2007 el saldo migratori va superar les cent mil persones l’any.

Des del 2014 i fins a la pandèmia de la COVID-19 va arribar una segona onada, amb orígens semblants però amb un volum més baix, d’unes cinquanta mil persones l’any.

El creixement natural hi ha aportat poc. Va ser positiu fins al 2018, però cada cop més baix, i només va tornar a créixer entre el 2000 i el 2007, quan les generacions del baby boom van arribar a l’edat de tenir fills. Des del 2018 moren més persones de les que neixen, de manera que el creixement actual es deu únicament a la immigració.

En primer lloc, la millora general del sistema públic de salut, que arriba a tota la població i ofereix més prevenció i millors tractaments.

En segon lloc, la reducció de la mortalitat per malalties infeccioses i cardiovasculars.

En tercer lloc, uns hàbits de vida més saludables, sobretot una dieta més sana i equilibrada.

L’augment, però, no ha estat continu: la pandèmia de la COVID-19 va fer baixar temporalment l’esperança de vida, que després ha recuperat la tendència d’abans del 2020.

L’envelliment de tot Espanya té una doble causa: la caiguda de la natalitat, que fa que neixin pocs infants, i l’augment de l’esperança de vida, que fa que la gent visqui més anys.

En aquestes províncies, a més, l’envelliment és més intens perquè són territoris de poc dinamisme econòmic, amb molt pes del sector primari, que van patir un èxode rural fort i primerenc: n’han marxat els joves cap a les ciutats i hi han quedat sobretot persones grans. I com que hi ha poques ofertes de feina, gairebé no hi arriben immigrants que podrien rejovenir la població. Per això totes superen el 25 % de població de 65 anys o més, quan la mitjana espanyola és del 19,9 %.

Les províncies són: 1, Ourense (31,9 %); 2, Zamora (31,6 %); 3, Lugo (29,9 %); 4, Lleó (28,1 %); 5, Salamanca (27,2 %); 6, Astúries (27,1 %); 7, Palència (26,7 %); 8, Àvila (26,3 %); 9, A Coruña (25,5 %), i 10, Sòria (25,5 %).

Una primera mesura seria impulsar el desenvolupament local, amb ajuts a l’emprenedoria basada en els recursos del territori, com els productes agroalimentaris de qualitat o el turisme rural sostenible, perquè els joves hi trobin feina i no hagin de marxar.

Una segona mesura seria fer atractiu viure-hi: facilitar l’accés a l’habitatge rehabilitant les cases buides i garantir una bona connexió a internet, que permeti el teletreball i atregui famílies joves.

El primer problema és la sostenibilitat del sistema de pensions. Les pensions es paguen amb les cotitzacions de la població que treballa, i cada cop hi ha més jubilats, que viuen més anys, i menys persones en edat de treballar, que a més s’incorporen més tard al món laboral. La relació entre treballadors i pensionistes empitjora i el sistema costa més de finançar.

El segon és l’augment de la despesa en serveis per a la gent gran. Calen més serveis sanitaris, socials i assistencials, com residències, centres de dia i atenció a domicili. En territoris poc poblats, com els del mapa, aquests serveis són encara més cars de mantenir, perquè la població està dispersa.

El nombre de matrimonis segueix una tendència general al descens, molt marcada en els darrers anys. Es parteix de xifres molt altes, d’uns 270.000 matrimonis el 1975, perquè aleshores arribaven a l’edat de casar-se les generacions nombroses del baby-boom. A començament dels anys vuitanta la xifra ja ha baixat fins a uns 195.000.

Entre el 1981 i el 2007 el nombre de matrimonis s’estabilitza, entre uns 195.000 i uns 220.000 l’any, amb una tendència lleugerament descendent. A partir del 2007 la crisi econòmica i financera, amb l’atur i les dificultats per accedir a un habitatge, intensifica el descens, i el 2020 el nombre s’enfonsa fins a 90.670 per la pandèmia de COVID-19, que va obligar a ajornar moltes cerimònies; el 2021 i el 2022 es recupera en part.

A més de les circumstàncies socioeconòmiques de cada període, hi ha influït un canvi de valors: el matrimoni ha deixat de ser l’única manera de formar una família, moltes parelles decideixen no casar-se i augmenten les parelles de fet i les famílies monoparentals.

La taxa global de fecunditat relaciona el nombre de nascuts en un any amb el nombre de dones en edat fèrtil, de 15 a 49 anys, i s’expressa en tant per mil: a Espanya, el 2022 van néixer 31,4 infants per cada 1.000 dones d’aquestes edats.

L’indicador conjuntural de fecunditat expressa el nombre mitjà de fills per dona: el valor d’1,16 vol dir que, amb la fecunditat d’aquell any, cada dona tindria de mitjana poc més d’un fill.

Un indicador conjuntural d’1,16 fills per dona queda molt per sota del nivell de reemplaçament generacional, d’uns 2,1 fills per dona, que és el mínim perquè cada generació substitueixi l’anterior. Si aquest valor es mantingués durant molt de temps, i sense tenir en compte les migracions, cada generació seria més petita que l’anterior: la població d’Espanya disminuiria i s’envelliria progressivament, perquè hi hauria cada cop menys joves i més gent gran.

Una primera mesura serien ajuts econòmics a les famílies amb fills, com prestacions per cada fill o deduccions fiscals: tenir fills és car, i moltes parelles en tenen menys dels que voldrien per motius econòmics.

Una segona mesura seria facilitar la conciliació de la feina i la família, allargant els permisos de maternitat i de paternitat i facilitant la reducció de jornada a les persones amb fills a càrrec, perquè la dificultat de compaginar-ho fa que molts retardin el primer fill o renunciïn a tenir-ne més.

El nombre de catalans residents a l’estranger creix de manera contínua durant tot el període: passa d’uns 145.000 el 2009 a uns 356.000 el 2022, és a dir, es multiplica gairebé per dos i mig. El creixement és especialment ràpid entre el 2012 i el 2018, quan s’hi afegeixen uns 20.000 residents cada any.

Aquesta tendència s’explica per la crisi financera i econòmica que va començar el 2008. Espanya se’n va recuperar més lentament que altres països del seu entorn, i la crisi va afectar molt sectors com la construcció i els que depenen de la inversió pública, com la sanitat, que van perdre molts llocs de treball.

Molts dels qui van marxar eren joves amb una bona formació, com metges, infermeres o enginyers, que van emigrar sobretot a altres països europeus buscant millors oportunitats laborals.

No hi ha biaix de gènere: al gràfic, les línies dels homes i de les dones gairebé coincideixen durant tot el període, i totes dues passen d’unes 75.000 persones el 2009 a unes 185.000 el 2022. Això s’explica perquè l’emigració va afectar per igual homes i dones, molts amb estudis superiors, i perquè, com que es tractava de feines qualificades, sovint va emigrar tota la família, i no només un dels seus membres.

La causa principal és la falta crònica d’inversió de l’Estat en el sistema públic de recerca, que es va agreujar amb les retallades dels anys de més impacte de la crisi: hi havia poques places i contractes precaris, mentre que els centres i les universitats estrangers oferien més mitjans, més estabilitat i millors sous.

Aquest fenomen es coneix com a fuga de cervells o de talent, un procés que normalment s’associa als països pobres o en vies de desenvolupament i que en aquest cas afecta un país desenvolupat.

Per al país emissor, la conseqüència principal és que perd la inversió que ha fet en la formació d’aquestes persones: l’educació pública, de l’escola fins a la universitat i el doctorat, l’ha pagada el país d’origen, però el coneixement i la innovació que generen beneficien el país receptor, que no ha participat en aquesta despesa. A més, el país emissor perd població jove i capacitat d’innovació.

La distribució desigual de la població s’explica sobretot pel desenvolupament econòmic, que s’ha concentrat al litoral i a Madrid. Durant els anys seixanta i a començament dels setanta, amb la industrialització, molta gent va emigrar de les zones rurals i agràries de l’interior cap a les grans àrees industrials: Madrid, Barcelona, Bilbao i altres ciutats del litoral. Per això Madrid i Barcelona superen avui els 600 hab/km², mentre que moltes províncies de l’interior, com Sòria, Terol o Conca, no arriben als 40 hab/km².

Més endavant, el desenvolupament del turisme de masses, concentrat a la costa mediterrània i a les illes, ha reforçat aquestes desigualtats: València, Alacant, Màlaga, les Balears i les Canàries tenen entre 201 i 600 hab/km². També els immigrants estrangers arribats en les darreres dècades s’han instal·lat sobretot a les zones costaneres, que és on hi ha més oportunitats laborals.

L’afirmació és vertadera. Les províncies menys poblades de l’interior, com Sòria, Terol o Zamora, no tenen una economia diversificada: depenen sobretot de l’agricultura i d’uns pocs serveis, i ofereixen poques oportunitats laborals als joves.

Per això els joves emigren cap a les capitals de província o de comunitat autònoma o cap a altres zones amb feina. Com que marxa la població en edat de tenir fills, hi neixen pocs infants, i l’estructura de la població queda dominada pels adults i la gent gran: la piràmide d’edats és estreta a la base i ampla al cim, i en molts municipis les defuncions superen els naixements.

La piràmide 1 correspon a la província d’Almeria i la piràmide 2, a la de Zamora. La primera té més població (731.792 habitants) i una base més ampla, pròpia de la província més jove; la segona, amb 168.725 habitants, té la base molt estreta i molta gent gran: és la de la població més envellida.

La piràmide d’Almeria té molta població jove i adulta. Els grups més nombrosos són els de 35 a 49 anys, amb el màxim als 40-44, on els homes superen el 4,5 %; en aquestes edats hi ha més homes que dones, i la població de més de 65 anys és escassa. S’explica pel dinamisme econòmic de la província, basat en l’agricultura intensiva d’hivernacle i en el turisme de sol i platja, que ha atret molts immigrants en edat de treballar, sobretot homes, que també han fet pujar la natalitat.

La piràmide de Zamora és clarament regressiva: la base és molt estreta, poc més de l’1 % per sexe als 0-4 anys, i els grups més nombrosos són els de 55 a 64 anys. Hi ha molta gent de més de 65 anys i fins i tot de més de 85 (sobreenvelliment), amb més dones que homes perquè viuen més. Les causes són l’elevada esperança de vida, el despoblament de l’interior des dels anys seixanta del segle XX i la manca de feina, que fa que gairebé no hi arribin immigrants que podrien rejovenir la piràmide.

L’envelliment, propi de les societats desenvolupades, té dues causes. D’una banda, la natalitat ha baixat molt des de les darreres dècades del segle XX, de manera que cada generació jove és més petita que l’anterior.

De l’altra, l’esperança de vida ha augmentat gràcies a la millora de l’alimentació, la sanitat i les condicions de vida, i per això hi ha cada vegada més persones grans, com el 6,08 % de la població que té 80 anys o més.

Una conseqüència econòmica és la dificultat de mantenir el sistema de pensions: cada vegada hi ha més jubilats i menys població activa que cotitza, també perquè els joves s’incorporen més tard al món laboral.

Una conseqüència social és que cal crear i mantenir més serveis sanitaris i assistencials per a la gent gran, com residències o atenció domiciliària.

A més, al món rural l’envelliment és més acusat i contribueix al despoblament de molts pobles.

A la fase I, la natalitat i la mortalitat són molt altes, entre uns 35 i 38 ‰ al gràfic, sobretot per la mortalitat infantil i la manca de mesures sanitàries i higièniques. El creixement natural és molt feble i irregular per les crisis de mortalitat (fams, epidèmies i guerres).

A la fase II, la mortalitat baixa ràpidament, fins a menys de 20 ‰ (uns 18 ‰), gràcies a les millores en la higiene, la sanitat i l’alimentació, mentre que la natalitat es manté alta: la població creix molt de pressa, és l’explosió demogràfica.

A la fase III, la mortalitat s’estabilitza en nivells baixos i la natalitat cau de pressa per raons socioeconòmiques, com la incorporació de la dona al treball, la urbanització i el retard de l’edat del matrimoni. El creixement natural es redueix.

A la fase IV, o règim demogràfic modern, les dues taxes són baixes i semblants, al voltant del 13 ‰, i el creixement natural és gairebé nul o fins i tot negatiu; la mortalitat pot repuntar per l’envelliment, i de vegades hi ha un baby-boom.

A Catalunya, el règim demogràfic antic s’acaba a les darreres dècades del segle XIX. La causa és la industrialització, que millora les condicions de vida: una alimentació millor, més higiene i els avenços de la medicina fan baixar la mortalitat, sobretot la infantil, i comença la transició demogràfica.

Catalunya entra en la darrera fase, el règim demogràfic modern, entre les dècades del 1980 i del 1990, quan les taxes de natalitat i de mortalitat s’igualen en valors baixos i el creixement vegetatiu és molt feble. El factor principal és la generalització del model de família urbana: les parelles es casen més tard, la dona s’incorpora al mercat de treball i es tenen pocs fills, de manera que la fecunditat és molt baixa.

La immigració ha estat decisiva en la demografia catalana. Les onades migratòries del segle XX, sobretot les dels anys vint i les dels anys cinquanta a setanta, procedents de la resta d’Espanya, i la immigració estrangera de començament del segle XXI han fet créixer molt la població. Com que la majoria dels immigrants eren joves, també han fet augmentar la natalitat, la fecunditat i el creixement vegetatiu, i han rejovenit la població.

Les àrees costaneres, sobretot la costa mediterrània i els arxipèlags balear i canari, tenen una densitat de població molt alta i hi concentren gran part de les activitats econòmiques: les grans ciutats, la indústria i el turisme, que a l’estiu encara hi multiplica la població.

Aquesta ocupació intensa transforma el medi: s’hi construeixen habitatges, polígons industrials, centres comercials, carreteres, ports, aeroports i equipaments turístics, sovint en zones inundables o al costat de boscos. Per això, quan hi ha un risc natural propi del litoral, com una inundació per pluges torrencials o un incendi, l’impacte és molt més gran i les pèrdues materials i humanes són molt importants.

En els darrers deu anys han arribat diverses onades d’immigració no autoritzada, procedents del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient, que han intentat entrar a la UE per la Mediterrània o pels països de l’est. La més gran va ser la del 2015, amb molts refugiats que fugien de la guerra de Síria.

Com que dins de l’espai Schengen no hi ha controls, alguns estats van tornar a posar controls temporals a les seves fronteres interiors per evitar que aquests immigrants arribessin als països de destinació, sobretot del centre d’Europa. Algun país fins i tot ha qüestionat el mateix acord, i la UE ha reforçat molt la vigilància de les seves fronteres exteriors.

La primera afirmació és vertadera. Les ciutats més poblades concentren empreses i serveis, i per això hi ha més desplaçaments diaris. El mapa ho confirma: l’àrea metropolitana de Barcelona, la de més densitat de població, és l’única amb vies de més de 100.000 vehicles diaris.

La segona afirmació és falsa. El mapa mostra un fort desequilibri territorial: les vies amb més trànsit, i per tant les ciutats més poblades, es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona i al litoral, mentre que a l’interior i a la muntanya, sobretot al Pirineu, hi ha poques vies amb molt de trànsit perquè la població hi és escassa.

La taxa de creixement real de Catalunya ha seguit una evolució molt irregular. Als anys noranta el creixement és feble, entre el 0 i el 4 ‰, però a partir del 1999 s’accelera molt: arriba a uns 25 ‰ el 2002 i es manté per sobre del 20 ‰ fins al 2007. Després cau ràpidament i és negativa del 2012 al 2014, amb un mínim d’uns –6 ‰ el 2013, és a dir, Catalunya perd població. A partir del 2015 es recupera i supera el 10 ‰ el 2018 i el 2019, però el 2020 torna a caure de cop, fins a uns 2 ‰.

La causa principal d’aquesta tendència és la immigració estrangera. La taxa de creixement natural es manté sempre baixa, per sota del 5 ‰, mentre que la línia de la taxa real segueix gairebé exactament la de la taxa de creixement migratori. El gran creixement de començament de segle es deu a l’arribada massiva d’immigrants estrangers, atrets per una economia en expansió que demanava molta mà d’obra.

La crisi econòmica que va començar el 2008 va reduir molt l’arribada d’immigrants, i molts van tornar als seus països: el saldo migratori va ser negatiu a començament de la dècada del 2010, i per això la població va disminuir. Quan l’economia es va recuperar, la immigració va tornar a créixer, fins que el 2020 la pandèmia de la COVID-19 va frenar bruscament els moviments migratoris.

La taxa de creixement natural només té en compte els naixements i les defuncions: és la diferència entre la natalitat i la mortalitat. La taxa de creixement real, en canvi, hi suma també el saldo migratori (els immigrants menys els emigrants), és a dir, és la suma del creixement natural i del creixement migratori.

L’afirmació és falsa. La població catalana té una taxa de natalitat molt baixa, semblant a la de la majoria de països europeus del seu entorn. El mateix gràfic ho indica: la taxa de creixement natural no arriba mai al 5 ‰, s’acosta a zero des del 2017 i el 2020 és negativa, és a dir, hi ha més defuncions que naixements.

El gràfic mostra que la població espanyola passa de 40.202.160 habitants el 1999 a un màxim de 47.265.321 el 2012, és a dir, guanya uns 7 milions d’habitants. En el mateix període, els estrangers passen de 748.953 a un màxim de 5.751.487 el 2011: augmenten en uns 5 milions. Per tant, la major part del creixement de la població es deu a la immigració, perquè el creixement vegetatiu és molt baix; sense l’arribada d’immigrants, la població hauria crescut molt poc.

A partir del 2012 la tendència s’inverteix. Amb la crisi econòmica, molts immigrants, que són un col·lectiu molt vulnerable a l’atur, tornen al seu país d’origen, i els estrangers baixen fins a 4.729.644 el 2015. Com a conseqüència, la població total també disminueix, fins a 46.624.382 habitants el 2015.

El risc de pobresa d’aquests immigrants es deu sobretot a la manca d’ingressos suficients per cobrir les necessitats bàsiques. En primer lloc, els qui es troben en situació irregular tenen moltes dificultats per trobar una feina amb contracte, perquè no tenen permís de treball.

En segon lloc, molts treballen en feines precàries, de poques hores al dia o de pocs dies a la setmana, i amb salaris baixos, sovint per sota del que fixen els convenis, en sectors com el servei domèstic, l’hostaleria o l’agricultura.

A més, moltes d’aquestes feines no tenen alta a la Seguretat Social, i això els deixa sense prestacions d’atur ni cotitzacions, i sovint els ingressos del conjunt de la família són escassos, perquè depenen d’un sol sou baix. El risc és més alt entre les dones (57 %) perquè sovint ocupen les feines més precàries i pitjor pagades, com el servei domèstic i les cures.

Històricament, la població espanyola ha emigrat a l’estranger per una combinació de causes econòmiques i demogràfiques. En moltes zones rurals, l’agricultura ocupava poca mà d’obra i sovint només una part de l’any; com que la població creixia i no es creaven prou llocs de treball, hi havia molta desocupació. Per això, als segles XIX i XX molta gent va emigrar a l’estranger buscant feina i millors salaris. Més recentment, amb la crisi del 2008, també van marxar molts joves, alguns amb estudis superiors.

Les deu províncies són al nord-oest de la península (Galícia, Astúries i l’oest de Castella i Lleó, a més de Sòria) i a les illes occidentals de les Canàries. Són territoris amb poc dinamisme econòmic, sobretot en l’àmbit rural, molt dependents del sector primari o que han patit reconversions dures, com la de la mineria del carbó. Per això, al llarg del segle XX molta gent en va marxar: primer en les migracions transoceàniques cap a l’Amèrica Llatina i, als anys seixanta, cap a països europeus com Alemanya, França o Suïssa. Molts d’aquells emigrants i els seus descendents encara viuen fora, i per això aquestes províncies tenen tants residents a l’estranger.

Sí: l’emigració accentua l’envelliment de la població. Com que els qui marxen són sobretot joves en edat de treballar i de tenir fills, a la piràmide d’edats d’aquestes províncies s’estrenyen la part central i la base (neixen menys infants) i, en canvi, guanyen pes els adults de més edat i la gent gran. És a dir, és una piràmide envellida o regressiva.

Les províncies senyalades al mapa són: 1, Ourense; 2, Lugo; 3, Pontevedra; 4, la Corunya; 5, Astúries; 6, Lleó; 7, Zamora; 8, Salamanca; 9, Sòria; i 10, Santa Cruz de Tenerife.