Relleu, clima i aigua: exercicis de la PAU de Geografia resolts

Un aqüífer és una formació de roques poroses i permeables del subsol impregnada d’aigua subterrània. Com mostra l’esquema, es recarrega amb l’aigua de pluja que s’infiltra pel sòl i baixa fins que troba una capa impermeable, que n’impedeix el pas a més profunditat; per sobre d’aquesta capa, l’aigua omple els porus de la roca fins al nivell freàtic. A dins, l’aigua circula lentament i surt de manera natural cap als rius i les fonts, o bé se n’extreu amb pous, com el del dibuix.

La primera és la contaminació per nitrats i altres substàncies químiques. A les zones de ramaderia intensiva, com Osona, els purins s’infiltren cap al subsol i contaminen l’aigua, que deixa de ser apta per al consum.

La segona és la salinització dels aqüífers litorals. Quan se n’extreu més aigua de la que s’hi recarrega, baixa la pressió de l’aigua dolça i l’aigua de mar hi penetra; és la intrusió marina, que ha afectat, per exemple, el delta del Llobregat.

La tercera és la impermeabilització del sòl. L’expansió urbana cobreix el terreny d’asfalt i de formigó, de manera que la pluja no s’hi pot infiltrar, l’aqüífer es recarrega menys i se n’altera el funcionament.

La primera mesura seria evitar-ne la sobreexplotació: controlar i limitar les extraccions, amb comptadors als pous i permisos que no superin la recàrrega natural, i fer servir aigua regenerada de les depuradores per al reg i la indústria en lloc d’aigua subterrània. Així l’aqüífer no es buida i es conserva com a reserva per als anys de sequera.

La segona seria afavorir-ne la recàrrega: fer recàrrega artificial, infiltrant aigua depurada o aigua de pluja en basses o pous, i conservar sense urbanitzar els sòls permeables de les zones de recàrrega, perquè la pluja pugui tornar a omplir l’aqüífer.

El climograma 1 correspon a un clima oceànic. Hi plou molt, 939,7 mm l’any, i de manera regular: tots els mesos hi plou uns 60 mm o més, amb màxims al maig i al novembre, i no hi ha cap mes sec. Les temperatures són baixes, amb una mitjana anual de 9,6 °C: els hiverns són freds, d’uns 2-3 °C de mitjana al gener, i els estius suaus, d’uns 18 °C al juliol.

El climograma 2 correspon a un clima mediterrani continental sec. Hi plou poc, 359,0 mm l’any, i de manera irregular: els màxims són a la primavera (uns 47 mm al maig) i a la tardor, i a l’estiu gairebé no plou (uns 12 mm al juliol), de manera que de juny a setembre la línia de temperatura queda per sobre de les barres i l’estiu és àrid. Els estius són calorosos, d’uns 25 °C al juliol i a l’agost, i els hiverns freds, d’uns 5 °C al gener; l’amplitud tèrmica, d’uns 20 °C, és alta, pròpia de la continentalitat.

Per al clima oceànic, Vielha, capital de la Vall d’Aran. Per al clima mediterrani continental sec, Lleida, capital del Segrià.

Una conca hidrogràfica és el territori que drena les seves aigües superficials cap a un mateix riu principal, directament o a través dels seus afluents.

A la conca catalana de l’Ebre hi ha, a més del mateix Ebre, el Segre i la Noguera Pallaresa.

A les conques internes hi ha, per exemple, el Llobregat, el Ter i el Besòs.

A la conca catalana de l’Ebre hi viu només el 8 % de la població de Catalunya (0,57 milions d’habitants), però els seus embassaments poden emmagatzemar 2.279 hm³, més del triple que els de les conques internes. Per tant, la major part d’aquesta aigua no es destina a l’abastament urbà, sinó al reg de les comarques de Lleida, la principal zona agrícola i de regadiu de Catalunya, i a la producció d’electricitat a les centrals hidroelèctriques del Pirineu i del Prepirineu.

A les conques internes, en canvi, hi viu el 92 % de la població (6,53 milions d’habitants), amb l’àrea metropolitana de Barcelona, i els embassaments només tenen 694 hm³ de capacitat, menys d’un terç dels de l’Ebre. Per això la seva aigua es destina sobretot a l’abastament urbà.

A Catalunya l’aigua està molt mal repartida. Les conques internes i la conca de l’Ebre ocupen una superfície semblant (el 52 % i el 48 % del territori), però els embassaments de l’Ebre tenen més del triple de capacitat.

Les conques internes concentren el 92 % de la població, la major part de la indústria i el turisme de la costa i de Barcelona, de manera que tenen una demanda d’aigua molt alta amb poques reserves. En una sequera, les restriccions poden afectar el consum domèstic, la indústria i el turisme, i per això cal garantir-ne les reserves.

La conca de l’Ebre té molta aigua per a la poca població que hi viu, però la necessita per a activitats bàsiques: el regadiu de la plana de Lleida, que n’és el principal usuari, i la producció d’energia hidroelèctrica, renovable i neta.

La primera causa és el clima. Les conques internes tenen un clima mediterrani, amb hiverns suaus i estius calorosos i secs, en què les sequeres són un fenomen habitual.

La segona és el canvi climàtic, que afecta especialment la Mediterrània: les temperatures són més altes, sobretot a l’estiu, i les onades de calor i les nits tropicals són cada cop més freqüents, cosa que fa augmentar l’evaporació.

A més, el canvi climàtic ha reduït les precipitacions, sobretot a l’estiu, i ha allargat els períodes de sequera. Com que els embassaments de les conques internes tenen poca capacitat (694 hm³, davant dels 2.279 de la conca de l’Ebre), les reserves han baixat molt i s’ha hagut de restringir l’ús de l’aigua.

CA 1 correspon a Cantàbria. Gairebé tota la superfície (un 94 %) són pastures: el clima atlàntic, amb pluges abundants i ben repartides durant l’any i temperatures suaus, afavoreix els prats permanents, que alimenten una ramaderia bovina extensiva, l’activitat agrària principal.

CA 3 correspon a la Comunitat Valenciana, on predominen els conreus llenyosos (un 67 %): els cítrics al regadiu i la vinya, l’olivera i l’ametller al secà. Són conreus adaptats al clima mediterrani, amb hiverns suaus i una forta sequera estival.

CA 2 correspon a Castella i Lleó, on predominen els conreus herbacis (un 64 %), sobretot els cereals de secà, com el blat i l’ordi, que s’adapten bé al clima de l’interior de la península, amb hiverns llargs i freds i poca pluja; les pastures (un 30 %) mantenen també una ramaderia extensiva.

Segons el mapa, el risc alt i molt alt de desertificació es concentra al sud i a l’est de la península, a la costa mediterrània i a prop: a la Comunitat Valenciana, Múrcia, Castella-la Manxa i Andalusia, amb les taques més extenses de risc molt alt al sud-est. Són zones de clima mediterrani, amb una sequera estival llarga, pluges irregulars i episodis de pluges torrencials, sobretot a la tardor, que erosionen un sòl amb poca vegetació. Al sud-est, a més, l’aridesa és més gran.

També tenen un risc alt moltes àrees de les Canàries: al mapa, Tenerife i Gran Canària tenen zones de risc molt alt, i Lanzarote i Fuerteventura, de risc alt. El seu clima és subtropical, amb temperatures càlides tot l’any i precipitacions escasses, sobretot a les illes orientals, on és gairebé desèrtic.

La primera causa és que Catalunya i la península Ibèrica tenen territoris de les tres grans regions biogeogràfiques d’Europa: la mediterrània, que n’ocupa la major part; l’eurosiberiana, atlàntica i continental, a la façana nord i a la muntanya mitjana, i la boreoalpina, a l’alta muntanya.

Això és possible per la gran varietat del relleu i del clima: en poca distància es passa de la costa a l’alta muntanya i de climes secs a climes humits, i cada combinació té els seus ecosistemes i les seves espècies.

A més, l’aïllament de la península respecte de la resta del continent, separada pels Pirineus i envoltada de mar, ha afavorit l’aparició d’espècies endèmiques, que només viuen aquí.

El vessant cantàbric, una franja estreta al nord, té rius nombrosos, curts i bastant cabalosos: neixen a la Serralada Cantàbrica, molt a prop de la costa, i com que el clima és humit i plou tot l’any, el seu cabal és abundant i regular.

El vessant atlàntic és el més extens. Com que la Meseta està inclinada cap a l’oest, hi desguassen la majoria dels grans rius, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir, que són llargs, tenen conques molt extenses i sovint neixen a prop del Mediterrani. A l’estiu, però, pateixen la sequera i el seu cabal baixa molt.

El vessant mediterrani, a l’est i al sud-est, té conques petites i rius curts, amb pendents forts i cabals molt irregulars, excepte l’Ebre, que té una conca molt gran. A l’estiu tenen estiatges intensos, i alguns s’arriben a assecar, mentre que les pluges torrencials de la tardor provoquen inundacions.

Sí, la condiciona, perquè cada vessant té un relleu i un clima diferents. El vessant cantàbric, orientat al nord i amb muntanyes altes a prop de la costa, rep pluges molt abundants i repartides tot l’any, i té aigua de sobres.

La divisòria d’aigües és molt asimètrica: és molt a prop del Mediterrani, de manera que la major part de les aigües de la península van cap a l’Atlàntic, per rius més llargs i conques més grans. Això crea un desequilibri hídric a favor del vessant atlàntic.

Al vessant mediterrani, en canvi, excepte l’Ebre, que rep l’aigua de rius pirinencs, els rius depenen del clima mediterrani, amb estius molt secs i pluges irregulars, i tenen poc cabal i estiatges forts. Per això és on hi ha més dèficit d’aigua, sobretot al sud-est.

Primer, reutilitzar les aigües residuals depurades, per exemple per regar. Segon, fer un ús més eficient de l’aigua, sobretot al regadiu, que és el que en consumeix més, substituint el reg per inundació pel reg gota a gota. I tercer, fer servir aigua no potable en els usos que no la necessiten potable, com les cisternes dels vàters, el reg dels jardins públics o la neteja dels carrers.

En primer lloc, substituir el reg per inundació o per aspersió pel reg per degoteig, que porta l’aigua gota a gota a l’arrel de cada planta i en gasta molta menys.

En segon lloc, mantenir en bon estat les canalitzacions i els sistemes de reg per evitar fuites, i regar a les hores de menys calor, a primera hora del matí o al vespre, perquè s’evapori menys aigua.

En tercer lloc, per protegir la qualitat de l’aigua, reduir l’ús d’adobs químics i de pesticides i controlar els abocaments de purins de les granges, perquè els nitrats i els productes tòxics s’infiltren i contaminen els aqüífers.

Els Pirineus són una serralada de direcció oest-est, de més de 100 km d’amplada, formada per diverses alineacions paral·leles que baixen en grans esglaons des de la part central. S’hi distingeixen dues grans unitats: el Pirineu axial i el Prepirineu.

El Pirineu axial, on és Vilac, és la part central i més alta. S’ha modelat sobre roques ígnies, com el granit, i metamòrfiques, com la pissarra, i hi ha els cims i els massissos més elevats, que perden altitud d’oest a est, com el Comaloforno, la Pica d’Estats o el Puigmal. El relleu és abrupte, amb grans desnivells, com es veu a la fotografia.

El Prepirineu és més baix i té formes més suaus, modelades en materials calcaris. El formen dues alineacions paral·leles a la zona axial: les serres interiors, que superen els 2.500 m, i les serres exteriors, més baixes. Entre totes dues hi ha la Depressió Mitjana, allargada i estreta.

Durant les glaciacions del Quaternari, un gran mantell de gel cobria la serralada, i les glaceres van modelar el relleu. Van originar grans valls en forma d’U, com la de la Garona, a la Vall d’Aran, on hi ha Vilac, o la de la Noguera Pallaresa, a la vall d’Àneu; circs glacials a la capçalera de les valls; crestes i arestes entre els circs; i centenars d’estanys d’origen glacial, com els del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

A l’alta muntanya la temperatura baixa a mesura que s’hi puja i els hiverns són llargs, freds i nevats, i per això la vegetació s’ordena en estatges. Per sobre dels 1.600 m hi ha l’estatge subalpí, amb boscos de pi negre, un arbre de fulla perenne que resisteix el fred i la neu d’aquests hiverns.

Per sobre dels 2.300 m, el clima és tan dur (hiverns molt freds i llargs, molta neu i vent, i un estiu curt) que no hi pot créixer cap bosc: és l’estatge alpí, on la vegetació es redueix a prats de gespa.