L’energia: exercicis de la PAU de Geografia resolts

La taula mostra que l’electricitat de Catalunya depèn sobretot de la nuclear, que el 2024 va generar 22.972,3 GW h, el 56,7 % del total. La segueixen, de lluny, els cicles combinats (12,5 %) i la cogeneració (7,2 %), que funcionen amb combustibles fòssils, sobretot gas natural. En conjunt, les fonts no renovables van aportar el 78,4 % de la producció.

Les renovables, amb 8.728,8 GW h, només en van representar el 21,6 %, és a dir, una mica més d’una cinquena part. Entre aquestes destaquen, per ordre, la hidroelèctrica, l’eòlica i la solar fotovoltaica.

La producció nuclear es concentra a la província de Tarragona, on hi ha els tres reactors en funcionament: dos a Ascó, a la Ribera d’Ebre, i un a Vandellòs, al Baix Camp. Les centrals són Ascó I, Ascó II i Vandellòs II.

Un primer problema és la dependència energètica de l’exterior: Catalunya ha d’importar els combustibles fòssils que consumeix, com el gas natural i el petroli, i és vulnerable als canvis en el seu preu i en el seu subministrament.

Un segon problema és l’impacte ambiental de la producció: les centrals tèrmiques contaminen, i les preses de les centrals hidroelèctriques alteren els ecosistemes dels rius.

El primer repte és augmentar la quota de renovables, que avui només és del 21,6 % de l’electricitat, per tenir un model energètic més sostenible.

El segon és millorar l’eficiència energètica i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, com demana la transició energètica.

L’afirmació reflecteix un canvi real: a Catalunya s’han instal·lat cada vegada més plantes solars i parcs eòlics, aquests sobretot al sud, a les Terres de l’Ebre. Aquest creixement forma part de la transició energètica, que vol reduir la dependència dels combustibles fòssils i les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Tanmateix, les renovables encara només aporten el 21,6 % de l’electricitat, i Catalunya no és autosuficient: continua depenent de la nuclear, del gas i de la importació d’electricitat, sobretot quan fa poc sol o poc vent. A més, alguns grans projectes generen rebuig en part de la ciutadania per l’impacte que tenen en l’entorn i en el paisatge.

Les plantes solars es concentren en uns pocs municipis rurals de l’interior i del sud: a l’entorn de la ciutat de Lleida (Segrià), al Pallars Jussà, a les Terres de l’Ebre (Ribera d’Ebre i Terra Alta) i en alguns punts del centre, com l’Anoia i el Bages.

Les plaques d’autoconsum, en canvi, són molt més repartides i tenen la potència més alta a l’àrea metropolitana de Barcelona (Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat), al litoral i al prelitoral, del Maresme al Tarragonès, i també a l’entorn de Lleida (Segrià).

L’autoconsum es concentra on hi ha més edificis i més consum: el litoral, el prelitoral i l’àrea metropolitana tenen la major part del teixit residencial i industrial, és a dir, moltes teulades, i les plaques s’instal·len allà on es fa servir l’energia per estalviar en la factura.

Les plantes solars, en canvi, necessiten moltes hectàrees de terreny pla, i a l’interior de Lleida, de Tarragona i de l’Ebre el sòl agrícola és molt més barat que a l’àrea metropolitana, on és car i ja està urbanitzat.

A més, les comarques de Tarragona ja tenen una xarxa elèctrica de molt alta tensió, construïda per a les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, i connectar-s’hi és més barat que construir línies noves.

Un avantatge és que és una energia neta i inesgotable: mentre produeix electricitat no emet gasos contaminants ni d’efecte hivernacle, i el sol no s’acaba.

Un inconvenient és que depèn de la meteorologia: de nit les plaques no produeixen i, quan és ennuvolat, en produeixen molt menys, i per tenir energia en aquests moments cal un acumulador, com les bateries, que encareix la instal·lació.

Catalunya té una forta dependència energètica: produeix poca energia renovable pròpia i ha d’importar bona part dels combustibles que consumeix.

Pel que fa a la fotovoltaica, va força endarrerida respecte d’altres comunitats autònomes, tant en parcs solars com en plaques d’autoconsum, i aporta només al voltant del 3-4 % de l’electricitat generada, molt lluny del que caldria per a la transició energètica. Els mapes ho confirmen: les plantes solars es limiten encara a uns pocs municipis de l’interior.

A més, la instal·lació i l’explotació dels grans parcs solars són en mans de grans companyies, cosa que reprodueix la situació d’oligopoli d’altres fonts d’energia.

Finalment, la implantació de parcs solars en sòl agrícola genera conflictes, perquè fa perdre superfície agrària útil (SAU).

La UE depèn sobretot dels combustibles fòssils. El petroli continua sent la primera font d’energia (35 %), tot i que des de 1990 només ha baixat 4 punts; el gas ha crescut 7 punts, fins al 24 %, i el carbó s’ha reduït fins al 10 %. Les fonts que no emeten gasos amb efecte hivernacle, la nuclear (13 %) i les renovables (17 %), només sumen un terç del total. A més, la UE té pocs jaciments d’hidrocarburs i ha d’importar el 57,5 % de l’energia que consumeix, de manera que pateix una gran dependència energètica.

La primera afirmació és falsa. La UE és una potència econòmica, però té pocs jaciments d’hidrocarburs i ha d’importar més de la meitat de l’energia que consumeix (el 57,5 %), sobretot petroli i gas. Aquestes importacions no estan garantides, perquè depenen de la situació política dels països proveïdors: la invasió russa d’Ucraïna, per exemple, va provocar una crisi en el subministrament de gas. L’accés a l’energia és, doncs, un dels punts febles de la UE.

La segona és només parcialment vertadera. La UE s’ha proposat reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i augmentar la producció d’energies renovables, i ha reduït molt l’ús del carbó. Però la transició energètica és lluny d’haver acabat: el petroli i el gas encara aporten el 59 % del subministrament, i la nuclear i les renovables, que no emeten aquests gasos, només un terç.

El cotxe elèctric és una de les eines per complir l’ODS 13, perquè ajuda a descarbonitzar el transport. El seu primer avantatge és ambiental: no crema combustible i, per tant, no fa emissions locals de CO2, d’òxids de nitrogen ni de partícules en suspensió. Així millora la qualitat de l’aire de les ciutats i redueix les emissions de gasos amb efecte hivernacle, sobretot si l’electricitat que fa servir prové de fonts renovables.

El segon avantatge és energètic: redueix la dependència del petroli, un combustible que la UE ha d’importar perquè té pocs jaciments, i permet que la mobilitat funcioni amb l’electricitat que produeixen les energies renovables.

Tot i això, la seva implantació topa amb limitacions. La primera és que encara hi ha pocs punts de recàrrega i estan mal repartits, sobretot fora de les ciutats. La segona és que té menys autonomia que un cotxe de combustió, de manera que en els trajectes llargs cal aturar-se més sovint, i recarregar-lo és més lent que omplir un dipòsit.

Els aerogeneradors es concentren a la meitat sud-occidental de Catalunya. Les comarques que en tenen més de 100 són la Terra Alta i el Baix Ebre, a les Terres de l’Ebre (148 i 159), i l’Anoia (105); després vénen diverses comarques de les terres de Lleida i del Camp de Tarragona, amb entre 40 i 100. Totes són comarques de l’interior i del sud, rurals i poc poblades, allunyades de l’àrea metropolitana de Barcelona, que és on es consumeix més energia, i amb un sòl més barat, on és més fàcil instal·lar els parcs.

El primer factor és el vent: en molts llocs no bufa amb prou intensitat ni constància per moure les pales dels aerogeneradors de manera rendible. A més, cada zona té els seus límits: al Pirineu i l’Aran hi ha moltes zones de difícil accés, i els aerogeneradors tindrien un fort impacte sobre un paisatge molt valorat; a l’àmbit metropolità de Barcelona hi ha poc sòl lliure i és molt car; i a les comarques gironines hi ha hagut una forta oposició social a la instal·lació de parcs eòlics.

Com que els parcs es concentren en unes poques comarques del sud i de l’interior, aquestes comarques produeixen una electricitat que es consumeix sobretot a l’àrea metropolitana, i això genera desequilibris i desigualtats territorials: unes comarques assumeixen els costos de la producció d’energia i unes altres en reben els beneficis. A més, l’acumulació de molts aerogeneradors en un mateix territori en multiplica l’impacte visual i degrada la qualitat estètica del paisatge.

L’afirmació és falsa, almenys en principi. Els parcs eòlics produeixen electricitat amb la força del vent, una font d’energia renovable i neta: mentre funcionen no emeten gasos contaminants ni d’efecte hivernacle, i per això ajuden a reduir la dependència dels combustibles fòssils i a lluitar contra el canvi climàtic.

Això no vol dir que no tinguin inconvenients. Construir-los i instal·lar-los consumeix energia i materials; com que se situen en llocs elevats i ventosos, són visibles des de molt lluny i tenen un impacte visual i paisatgístic important; i les pales poden matar aus. Són problemes reals, però es poden reduir triant bé on s’instal·len, i no justifiquen renunciar a una energia neta.

El consum total d’energia primària ha augmentat gairebé un 50 %: passa d’unes 17.000 ktep el 1990 a unes 25.500 el 2019. Creix fins al 2007, quan arriba al màxim, d’unes 27.500 ktep; després baixa per l’efecte de la crisi econòmica, fins a unes 23.500 ktep el 2013, i a partir del 2014 es recupera lentament.

Per fonts, el petroli és sempre la més consumida, gairebé la meitat del total, amb un consum força estable. La nuclear també es manté estable, entre unes 4.800 i unes 6.400 ktep, i al final del període és la segona font. El gas natural és la que més ha crescut, d’unes 1.700 ktep a unes 6.000, perquè s’utilitza per generar electricitat i en usos domèstics i industrials; a mitjan dècada del 2000 fins i tot supera la nuclear. Les renovables continuen tenint un pes molt petit, tot i que augmenten lleugerament, i el carbó i el saldo elèctric són poc rellevants.

Sí, Catalunya és energèticament dependent. No té recursos fòssils propis, i el petroli i el gas natural, que s’han d’importar, sumen al voltant de dues terceres parts del consum d’energia primària. Aquesta dependència l’exposa a problemes d’abastament i a pujades de preus, amb greus repercussions en l’economia.

Només al voltant d’una tercera part de l’energia es produeix a Catalunya, gràcies a les centrals nuclears, tot i que l’urani també s’importa, i a les renovables. Per reduir la dependència, és fonamental desenvolupar molt més les energies renovables.

Catalunya no ha avançat prou en la transició energètica. El 2019 el petroli i el gas natural continuen sent prop de dues terceres parts del consum d’energia primària, i el petroli és encara la font més consumida, de manera que les emissions de gasos d’efecte hivernacle continuen. En canvi, les energies renovables, que no contaminen, només han passat d’unes 500 a unes 1.400 ktep, una part molt petita del total. Per descarbonitzar l’economia caldrà desenvolupar-les molt més.

La primera font d’energia renovable de Catalunya és la hidroelèctrica, que produeix més que totes les altres, gràcies als embassaments dels rius pirinencs i de l’Ebre. La segueixen l’energia eòlica i, en tercer lloc, la solar fotovoltaica.

Les energies renovables es van començar a utilitzar, sobretot a partir de les crisis del petroli dels anys setanta, perquè les energies fòssils s’esgoten, perquè fan dependre els països consumidors dels països productors i pels impactes ambientals que generen, com la contaminació i el canvi climàtic.

Entre els seus avantatges, no contaminen ni emeten gasos d’efecte hivernacle mentre funcionen; redueixen la dependència energètica respecte dels països productors de petroli, gas i carbó; i es poden produir de manera descentralitzada, perquè el sol, el vent o l’aigua es troben gairebé a tot arreu.

Com a inconvenients, requereixen inversions importants per construir i mantenir les instal·lacions; tenen impacte sobre el paisatge, el sòl, la vegetació i la fauna, com els parcs eòlics o els embassaments, i per això generen rebuig en alguns territoris; i les grans instal·lacions poden impedir altres usos del sòl, com l’agricultura o el turisme.

El text parteix d’un objectiu: Catalunya vol cobrir amb renovables el 50 % de l’energia el 2030, però ara només n’obté un 15-20 %, de manera que el ritme actual és insuficient. Segons l’ICAEN, una bona solució seria posar plaques fotovoltaiques a les teulades útils, que podrien cobrir el 50 % de l’energia elèctrica.

El problema és que les promotores, la majoria propietat de fons d’inversió que busquen el màxim benefici, prefereixen fer els parcs en sòl rural, lluny de les ciutats, perquè el terreny hi és més barat que a les teulades urbanes. Per això busquen zones perifèriques amb ajuntaments pobres, on és més fàcil que els projectes s’acceptin.

A més, si els projectes deixen de ser rendibles, les empreses els poden abandonar, com va passar el 2013 amb més de 1.000 MW eòlics autoritzats que no es van construir. Per a la població rural, tot això vol dir que el seu territori i les seves terres de conreu es posen al servei d’unes inversions que decideixen empreses de fora i que poden quedar a mitges.

Com a avantatges, d’una banda, hi ha molta superfície disponible: l’abandonament de moltes terres per part de la pagesia deixa una gran quantitat de sòl rústic lliure. De l’altra, aquest sòl és molt més barat que el sòl urbà, i això fa que els projectes siguin més econòmics.

Com a inconvenients, molts parcs es plantegen en sòls agrícoles, quan la superfície agrària de Catalunya ja disminueix any rere any; així es perd capacitat productiva, pagesia i paisatge rural. A més, els grans parcs mantenen la producció d’energia en mans de poques grans empreses, en lloc d’afavorir l’autoconsum de les famílies i dels pobles.

Aquest fenomen es coneix com a efecte NIMBY (de l’anglès Not In My Back Yard, «no al meu pati del darrere»): la població accepta que la infraestructura és necessària, però no la vol al seu territori. Quan es presenta un projecte, sovint impulsat o autoritzat per l’Administració, es formen plataformes d’afectats que, tot i defensar les renovables, s’oposen a la manera com es fa i al lloc on es fa. Un exemple a Catalunya és l’oposició al projecte de parc eòlic Costa Brava.

El text explica que la Unió Europea ha de decidir com afronta la transició energètica i quin paper hi té l’energia nuclear. La Comissió Europea vol considerar-la energia verda, almenys durant un període transitori, i, per aconseguir el vistiplau de països reticents com Alemanya, hi ha afegit les centrals de gas. La proposta encara s’ha d’aprovar i ja ha generat polèmica.

Els països implicats hi tenen posicions oposades. El Govern espanyol s’hi oposa, perquè considera que els residus nuclears impedeixen qualificar aquesta energia de verda, i manté les dates de tancament de les seves set centrals. Alemanya també s’allunya de la nuclear: només li queden tres reactors en funcionament i ha anunciat que els tancarà el 2022.

A l’altra banda hi ha França, que aposta clarament per l’energia nuclear: té cinquanta-sis reactors en marxa i un en construcció, i el president Macron vol construir noves centrals per garantir la independència energètica del país.

La primera afirmació és falsa. El gas natural té un impacte ambiental elevat, com tots els combustibles fòssils: quan es crema emet CO₂, el principal gas d’efecte hivernacle, tot i que n’emet menys que el carbó o el petroli. Per això no es pot considerar una energia verda; com a molt, s’ha acceptat com una energia de transició mentre les renovables no puguin substituir del tot els combustibles fòssils.

Tal com està formulada, la segona afirmació és falsa o, com a mínim, discutible. És cert que els països rics consumeixen molta energia, però la nuclear no n’és l’única font possible. És rendible un cop construïda la central, malgrat la gran inversió inicial, però també té inconvenients, com els residus radioactius i el risc d’accidents. A més, les renovables ja poden cobrir una part creixent de la demanda, i també es pot reduir el consum amb més eficiència, perquè molta energia es malgasta.

La principal font d’energia primària que es consumeix a Espanya és el petroli, amb més del 40 % del consum. El segueixen el gas natural, les energies renovables i l’energia nuclear, mentre que el carbó ja hi té un pes molt petit.

Les fonts d’energia renovable principals són la hidroelèctrica, l’eòlica i la solar; les dues últimes són les que més han crescut els darrers anys.

Les comunitats amb més potència renovable instal·lada són, per ordre, Castella i Lleó, Galícia, Andalusia i Castella-la Manxa: són extenses i tenen molt de vent, rius amb embassaments o moltes hores de sol.

El principal benefici ambiental és que les energies renovables no emeten contaminants ni CO₂ a l’atmosfera (amb l’excepció de la biomassa), de manera que ajuden a frenar el canvi climàtic i a reduir la contaminació de l’aire.

Pel que fa als problemes, alguns recursos són irregulars en el temps i en l’espai, com l’aigua o el vent, i la producció té alts i baixos que s’han de compensar amb altres fonts.

A més, tenen un impacte territorial i paisatgístic: les hidroelèctriques necessiten embassaments que inunden valls, i els parcs eòlics i solars ocupen molt de sòl i transformen el paisatge, de manera que no tot el territori és adequat per acollir-los.

La primera afirmació és vertadera. Espanya gairebé no produeix gas i depèn de les importacions, sobretot d’Algèria, de manera que no en controla la producció ni el preu. Quan la demanda és molt alta i la producció està concentrada en pocs països, el preu del gas puja molt i, com que el gas fixa el preu de l’electricitat, encareix també la llum.

La segona afirmació és falsa. Encara que els combustibles fòssils puguin tenir un cost de producció més baix, la política de la Unió Europea obliga a incloure en el preu el seu cost ambiental: les centrals que emeten CO₂ han de pagar drets d’emissió, que s’han encarit i que s’encariran més per afavorir la transició energètica. Per tant, tornar als combustibles fòssils no abaratiria l’electricitat; el camí és continuar augmentant les renovables.