Geografia, PAU 2026 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

La taula mostra que l’electricitat de Catalunya depèn sobretot de la nuclear, que el 2024 va generar 22.972,3 GW h, el 56,7 % del total. La segueixen, de lluny, els cicles combinats (12,5 %) i la cogeneració (7,2 %), que funcionen amb combustibles fòssils, sobretot gas natural. En conjunt, les fonts no renovables van aportar el 78,4 % de la producció.

Les renovables, amb 8.728,8 GW h, només en van representar el 21,6 %, és a dir, una mica més d’una cinquena part. Entre aquestes destaquen, per ordre, la hidroelèctrica, l’eòlica i la solar fotovoltaica.

La producció nuclear es concentra a la província de Tarragona, on hi ha els tres reactors en funcionament: dos a Ascó, a la Ribera d’Ebre, i un a Vandellòs, al Baix Camp. Les centrals són Ascó I, Ascó II i Vandellòs II.

Un primer problema és la dependència energètica de l’exterior: Catalunya ha d’importar els combustibles fòssils que consumeix, com el gas natural i el petroli, i és vulnerable als canvis en el seu preu i en el seu subministrament.

Un segon problema és l’impacte ambiental de la producció: les centrals tèrmiques contaminen, i les preses de les centrals hidroelèctriques alteren els ecosistemes dels rius.

El primer repte és augmentar la quota de renovables, que avui només és del 21,6 % de l’electricitat, per tenir un model energètic més sostenible.

El segon és millorar l’eficiència energètica i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, com demana la transició energètica.

L’afirmació reflecteix un canvi real: a Catalunya s’han instal·lat cada vegada més plantes solars i parcs eòlics, aquests sobretot al sud, a les Terres de l’Ebre. Aquest creixement forma part de la transició energètica, que vol reduir la dependència dels combustibles fòssils i les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Tanmateix, les renovables encara només aporten el 21,6 % de l’electricitat, i Catalunya no és autosuficient: continua depenent de la nuclear, del gas i de la importació d’electricitat, sobretot quan fa poc sol o poc vent. A més, alguns grans projectes generen rebuig en part de la ciutadania per l’impacte que tenen en l’entorn i en el paisatge.

Les cinc comarques són: 1, l’Alt Penedès; 2, la Conca de Barberà; 3, l’Alt Camp; 4, el Priorat; i 5, l’Alt Empordà. Al mapa, les quatre primeres formen part de la gran franja de punts que va del Penedès a les comarques de Tarragona, i l’Alt Empordà correspon a l’agrupació de l’extrem nord-est.

La indústria de begudes no es reparteix de manera uniforme: presenta un patró d’especialització territorial lligat a les zones vitivinícoles tradicionals del sud i el sud-oest, com el Penedès i el Camp de Tarragona, i a l’Empordà. En canvi, al Pirineu n’hi ha molt poques, i a l’àrea metropolitana de Barcelona la densitat és molt més baixa que al Penedès.

El clima mediterrani, amb estius càlids i secs i moltes hores de sol, és molt adequat per al conreu de la vinya, la principal matèria primera del sector.

I uns sòls calcaris i ben drenats, en terrasses i vessants, on es fan vinyes de qualitat.

Una llarga tradició vitivinícola i unes denominacions d’origen reconegudes, com la DO Penedès o la DOQ Priorat, que donen prestigi als productes.

I la concentració d’empreses, cooperatives i serveis especialitzats, que genera economies d’aglomeració: les empreses comparteixen proveïdors, mà d’obra qualificada i coneixement.

La primera és la innovació tecnològica: la digitalització, el control de qualitat i l’agricultura de precisió han modernitzat les vinyes i els cellers.

La segona és l’adaptació al canvi climàtic: per l’escalfament, es canvien les tècniques de conreu i algunes vinyes es traslladen a zones més altes o més fresques.

El primer repte és l’alt consum d’aigua, per elaborar les begudes i per netejar les instal·lacions, en un territori amb sequeres freqüents.

El segon és l’impacte dels envasos, de vidre, plàstic o llauna, que generen molts residus.

Com a mesura, proposem que la nova planta depuri i reutilitzi l’aigua del procés i en redueixi el consum, d’acord amb l’ODS 6, aigua neta i sanejament.

Un parc natural és una de les figures legals de protecció dels espais naturals. Protegeix una part del territori poc transformada per l’acció humana que té un valor especial, biològic, geològic, paisatgístic o patrimonial. A diferència d’altres figures més estrictes, hi permet activitats econòmiques, com l’agricultura o el turisme, sempre que hi hagi una gestió rigorosa i un ús regulat i sostenible dels recursos. Es crea per conservar aquests valors, com al Cap de Creus el paisatge i la geologia de la costa rocosa, i per evitar que l’urbanisme o la massificació els degradin.

El Parc Natural del Montseny, protegit per la varietat de paisatges i d’ecosistemes que s’hi escalonen amb l’altitud, de l’alzinar a la fageda i als prats dels cims, en un massís molt proper a l’àrea metropolitana de Barcelona.

El Parc Natural del Delta de l’Ebre, protegit per les seves zones humides (llacunes, platges i arrossars), que són un dels hàbitats més importants del Mediterrani occidental per a les aus aquàtiques.

La diferència és el grau de protecció. Els parcs nacionals protegeixen ecosistemes molt poc alterats i excepcionals per la seva bellesa, la seva representativitat o la seva singularitat, i hi té prioritat la conservació: les activitats econòmiques hi estan molt més restringides que en un parc natural i s’hi aplica el principi de no-intervenció, que deixa que els processos naturals evolucionin lliurement. Els parcs naturals, en canvi, fan compatible la protecció amb usos com l’agricultura, la ramaderia o el turisme.

Un exemple és el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l’únic de Catalunya.

La fotografia mostra el primer impacte: la pressió sobre les infraestructures. L’aparcament és ple, i els accessos, els senders i els serveis queden col·lapsats perquè no estaven pensats per a tanta gent.

El segon és la degradació del medi: el trepig de milers de visitants erosiona el sòl dels senders i de les zones sensibles i malmet la vegetació.

Limitar l’accés en els dies de més afluència amb un sistema de reserva prèvia i un nombre màxim de visitants o de vehicles.

Promoure el transport sostenible, per exemple amb autobusos llançadora des dels pobles propers, perquè els visitants no hagin d’arribar en cotxe fins a l’interior del parc.