Geografia, PAU 2024 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

El consum total d’energia primària ha augmentat gairebé un 50 %: passa d’unes 17.000 ktep el 1990 a unes 25.500 el 2019. Creix fins al 2007, quan arriba al màxim, d’unes 27.500 ktep; després baixa per l’efecte de la crisi econòmica, fins a unes 23.500 ktep el 2013, i a partir del 2014 es recupera lentament.

Per fonts, el petroli és sempre la més consumida, gairebé la meitat del total, amb un consum força estable. La nuclear també es manté estable, entre unes 4.800 i unes 6.400 ktep, i al final del període és la segona font. El gas natural és la que més ha crescut, d’unes 1.700 ktep a unes 6.000, perquè s’utilitza per generar electricitat i en usos domèstics i industrials; a mitjan dècada del 2000 fins i tot supera la nuclear. Les renovables continuen tenint un pes molt petit, tot i que augmenten lleugerament, i el carbó i el saldo elèctric són poc rellevants.

Sí, Catalunya és energèticament dependent. No té recursos fòssils propis, i el petroli i el gas natural, que s’han d’importar, sumen al voltant de dues terceres parts del consum d’energia primària. Aquesta dependència l’exposa a problemes d’abastament i a pujades de preus, amb greus repercussions en l’economia.

Només al voltant d’una tercera part de l’energia es produeix a Catalunya, gràcies a les centrals nuclears, tot i que l’urani també s’importa, i a les renovables. Per reduir la dependència, és fonamental desenvolupar molt més les energies renovables.

Catalunya no ha avançat prou en la transició energètica. El 2019 el petroli i el gas natural continuen sent prop de dues terceres parts del consum d’energia primària, i el petroli és encara la font més consumida, de manera que les emissions de gasos d’efecte hivernacle continuen. En canvi, les energies renovables, que no contaminen, només han passat d’unes 500 a unes 1.400 ktep, una part molt petita del total. Per descarbonitzar l’economia caldrà desenvolupar-les molt més.

La primera font d’energia renovable de Catalunya és la hidroelèctrica, que produeix més que totes les altres, gràcies als embassaments dels rius pirinencs i de l’Ebre. La segueixen l’energia eòlica i, en tercer lloc, la solar fotovoltaica.

Les energies renovables es van començar a utilitzar, sobretot a partir de les crisis del petroli dels anys setanta, perquè les energies fòssils s’esgoten, perquè fan dependre els països consumidors dels països productors i pels impactes ambientals que generen, com la contaminació i el canvi climàtic.

Entre els seus avantatges, no contaminen ni emeten gasos d’efecte hivernacle mentre funcionen; redueixen la dependència energètica respecte dels països productors de petroli, gas i carbó; i es poden produir de manera descentralitzada, perquè el sol, el vent o l’aigua es troben gairebé a tot arreu.

Com a inconvenients, requereixen inversions importants per construir i mantenir les instal·lacions; tenen impacte sobre el paisatge, el sòl, la vegetació i la fauna, com els parcs eòlics o els embassaments, i per això generen rebuig en alguns territoris; i les grans instal·lacions poden impedir altres usos del sòl, com l’agricultura o el turisme.

CA 1 correspon a Cantàbria. Gairebé tota la superfície (un 94 %) són pastures: el clima atlàntic, amb pluges abundants i ben repartides durant l’any i temperatures suaus, afavoreix els prats permanents, que alimenten una ramaderia bovina extensiva, l’activitat agrària principal.

CA 3 correspon a la Comunitat Valenciana, on predominen els conreus llenyosos (un 67 %): els cítrics al regadiu i la vinya, l’olivera i l’ametller al secà. Són conreus adaptats al clima mediterrani, amb hiverns suaus i una forta sequera estival.

CA 2 correspon a Castella i Lleó, on predominen els conreus herbacis (un 64 %), sobretot els cereals de secà, com el blat i l’ordi, que s’adapten bé al clima de l’interior de la península, amb hiverns llargs i freds i poca pluja; les pastures (un 30 %) mantenen també una ramaderia extensiva.

Castella i Lleó té les explotacions més grans, amb 63,02 ha de mitjana, perquè hi domina el cereal de secà, un conreu extensiu de rendiments baixos per hectàrea: per obtenir una renda suficient, una explotació necessita molta superfície.

La Comunitat Valenciana, en canvi, té les explotacions més petites, de 5,90 ha, perquè hi pesen molt els conreus intensius de regadiu, com l’horta i els cítrics, que donen rendiments molt alts: una explotació pot ser rendible amb poca terra.

Cantàbria queda en una posició intermèdia, amb 29,96 ha: la ramaderia bovina extensiva, que aprofita les pastures, necessita una superfície considerable per al ramat, tot i que la majoria són explotacions familiars petites.

Les cinc comunitats autònomes amb un grau d’ocupació hotelera superior al 60 % són Catalunya, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears, les Canàries i la Comunitat de Madrid.

El turisme majoritari a Espanya és el de sol i platja. Es concentra al litoral mediterrani, a les Balears i a les Canàries, on hi ha la majoria de les comunitats amb més ocupació al mapa, i és molt estacional: l’ocupació màxima es dona a l’estiu, llevat de les Canàries, que pel seu clima tenen turisme tot l’any. És un turisme de masses, amb molts visitants estrangers, sobretot europeus. També ha guanyat molta importància el turisme cultural i urbà, a ciutats com Madrid i Barcelona, i això explica que Madrid, sense costa, tingui una de les ocupacions més altes.

Les comunitats amb un grau d’ocupació inferior al 50 % són Galícia, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura i Aragó, i també Astúries, Navarra i La Rioja. Són sobretot comunitats de l’interior, que queden al marge del turisme de sol i platja.

Una primera mesura seria potenciar un turisme alternatiu, més sostenible i amb menys impacte ambiental, com el turisme rural, l’esportiu o l’ecoturisme, aprofitant els espais naturals i els pobles d’aquests territoris.

Una segona mesura seria millorar les infraestructures de transport, com l’AVE, els aeroports i les carreteres, perquè hi puguin arribar més turistes, i que les administracions promocionin aquestes destinacions al llarg de tot l’any, ja que no depenen de l’estiu.

Sobre el paisatge, la urbanització abusiva del litoral, amb apartaments, hotels, camps de golf i ports, ha destruït espais naturals i té un gran impacte paisatgístic.

Sobre els recursos, la massificació de certes zones a l’estiu dispara el consum d’aigua, per a piscines i camps de golf, i pot provocar problemes de subministrament i de depuració, sobretot en anys de sequera.

Sobre l’economia, el model és molt estacional: moltes feines només duren la temporada d’estiu i, quan s’acaba, augmenta l’atur; a més, sovint són feines poc especialitzades i amb salaris baixos.

Finalment, l’economia de les zones turístiques depèn d’una activitat molt sensible al context internacional: una crisi econòmica o política, o una pandèmia com la de la COVID-19, pot fer caure de cop l’arribada de turistes.

L’economia de mercat es regeix per la llei de l’oferta i la demanda, la llibertat de producció i la competència, i el seu objectiu bàsic és obtenir el màxim benefici econòmic. Amb la globalització, això ha fet possible produir qualsevol cosa a qualsevol lloc del món: les empreses porten la producció allà on els costos són més baixos.

D’aquí ve la deslocalització industrial que descriu el text: des dels anys setanta i vuitanta, amb les polítiques neoliberals i el lliure comerç, la confecció es va traslladar dels països rics a l’Àsia, on els salaris i els costos laborals són molt baixos. A Bangladesh, un treballador cobra vint-i-vuit euros de salari mínim, i les condicions de treball són tan precàries que poden acabar en tragèdies com l’esfondrament del complex de Savar, perquè els aspectes ètics i la seguretat dels treballadors queden en segon pla.

Així, les grans empreses tenen la seu als països rics, on dissenyen i venen els productes i on van a parar la major part dels beneficis, mentre que la fabricació la fan treballadors dels països pobres.

En els darrers cinquanta anys l’economia de mercat ha polaritzat l’economia mundial: un petit grup de països rics, amb un PIB per capita i un índex de desenvolupament humà alts, concentra la major part de la riquesa, mentre que un gran grup de països pobres no arriba al benestar o hi arriba amb molta dificultat. Entremig, països emergents com els BRICS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica) tenen alhora trets de país ric i de país pobre.

La globalització ha estès el model capitalista a tot el planeta, amb la lliure circulació de capitals i la deslocalització de la indústria, però els beneficis no s’han repartit de manera equitativa.

Als països rics, sobretot a Europa, l’estat del benestar garanteix serveis públics com la sanitat i l’educació i ajuts estatals importants, com les pensions, les baixes laborals o les prestacions de maternitat. Són països amb un PIB per capita i un IDH elevats, molt urbanitzats i amb estabilitat política.

Als països pobres, en canvi, no hi ha garantides aquestes polítiques d’ajuts ni un sistema públic comparable, i la sanitat i l’educació no arriben a tothom. Hi viu la major part de la població mundial, depenen del sector agrari, la indústria hi és escassa, sovint pateixen inestabilitat política i, en alguns, com els de l’Àfrica subsahariana, la pobresa és endèmica.

Els països rics controlen l’explotació de bona part dels recursos naturals del planeta, com els minerals, el petroli o els productes agraris, que sovint es troben en països pobres. És una relació que ve de l’època colonial, quan les metròpolis explotaven els recursos de les colònies, i que explica que la pobresa de molts d’aquests països sigui estructural.

Avui aquesta relació es manté a través de l’intercanvi desigual: els països pobres exporten matèries primeres a preus baixos i importen productes elaborats i tecnologia molt més cars, de manera que s’empobreixen i acumulen un deute extern amb els països rics.

Així, tot i que la globalització ha creat una xarxa d’interrelacions econòmiques entre tots els països, la majoria dels habitants del planeta no n’han tret grans avantatges, i la corrupció de molts governs dels països pobres dificulta encara més el seu progrés.