Globalització i desenvolupament: exercicis de la PAU de Geografia resolts

El primer avantatge és el lideratge en serveis d’alt valor afegit: la UE és la primera exportadora mundial de serveis, amb el 22,2 % del total el 2023, per davant dels EUA (15,4 %) i molt per sobre de la Xina (5,9 %).

El segon és el mercat únic: amb unes normes compartides per vint-i-set estats, les empreses europees poden créixer i internacionalitzar-se amb més facilitat.

Pel que fa als reptes, el gràfic mostra el risc de perdre pes industrial: entre el 2019 i el 2023 la quota de la UE en mercaderies baixa del 15,3 % al 14,3 %, mentre que la de la Xina puja del 16,0 % al 17,5 %. Per això la UE ha de mantenir una base industrial competitiva.

L’altre repte és la dependència de components i matèries primeres de tercers països, que fa vulnerable la producció europea davant de les tensions geopolítiques i les guerres comercials.

Com a aspectes positius, la globalització converteix el món en un sol mercat. Podem disposar de matèries primeres i de productes de qualsevol lloc del planeta, i, com diu el text, cadascú pot buscar el producte que més l’interessi al millor preu, de manera que molts productes s’abarateixen.

Com a aspectes negatius, els beneficis van a parar a les grans multinacionals. Quan les matèries primeres són en països pobres sense capital per explotar-les, les companyies estrangeres se n’emporten els guanys i hi deixen només «les engrunes» en forma de salaris baixos, és a dir, s’explota la població d’aquests països. A més, el text mostra que dependre d’altres països ens fa vulnerables en un conflicte, com ha passat amb el gas rus per la guerra d’Ucraïna.

El decreixement proposa consumir menys i millor. Si es compren menys productes, es redueix el transport marítim de mercaderies a llarga distància i, per tant, la contaminació; disminueix la pressió per fabricar a uns costos tan baixos que només s’aconsegueixen en països pobres, i hi ha menys persones explotades en aquests països.

Tres accions que hi contribueixen són comprar productes locals i de proximitat, cosa que afavoreix la producció a prop dels punts de venda; reduir el consum del que no és necessari, i allargar la vida dels béns reparant-los i reutilitzant-los en lloc de substituir-los.

L’afirmació és, en general, vertadera. L’intercanvi desigual consisteix en el fet que molts països pobres exporten sobretot matèries primeres i aliments, com el cafè, el cacau o la fruita, a uns preus baixos que fixen els mercats dels països rics. En canvi, han d’importar dels països rics béns de producció i de consum, com maquinària o productes manufacturats, que són molt més cars. Com que venen barat i compren car, acumulen un dèficit comercial elevat que els dificulta el desenvolupament.

L’economia de mercat es regeix per la llei de l’oferta i la demanda, la llibertat de producció i la competència, i el seu objectiu bàsic és obtenir el màxim benefici econòmic. Amb la globalització, això ha fet possible produir qualsevol cosa a qualsevol lloc del món: les empreses porten la producció allà on els costos són més baixos.

D’aquí ve la deslocalització industrial que descriu el text: des dels anys setanta i vuitanta, amb les polítiques neoliberals i el lliure comerç, la confecció es va traslladar dels països rics a l’Àsia, on els salaris i els costos laborals són molt baixos. A Bangladesh, un treballador cobra vint-i-vuit euros de salari mínim, i les condicions de treball són tan precàries que poden acabar en tragèdies com l’esfondrament del complex de Savar, perquè els aspectes ètics i la seguretat dels treballadors queden en segon pla.

Així, les grans empreses tenen la seu als països rics, on dissenyen i venen els productes i on van a parar la major part dels beneficis, mentre que la fabricació la fan treballadors dels països pobres.

En els darrers cinquanta anys l’economia de mercat ha polaritzat l’economia mundial: un petit grup de països rics, amb un PIB per capita i un índex de desenvolupament humà alts, concentra la major part de la riquesa, mentre que un gran grup de països pobres no arriba al benestar o hi arriba amb molta dificultat. Entremig, països emergents com els BRICS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica) tenen alhora trets de país ric i de país pobre.

La globalització ha estès el model capitalista a tot el planeta, amb la lliure circulació de capitals i la deslocalització de la indústria, però els beneficis no s’han repartit de manera equitativa.

Als països rics, sobretot a Europa, l’estat del benestar garanteix serveis públics com la sanitat i l’educació i ajuts estatals importants, com les pensions, les baixes laborals o les prestacions de maternitat. Són països amb un PIB per capita i un IDH elevats, molt urbanitzats i amb estabilitat política.

Als països pobres, en canvi, no hi ha garantides aquestes polítiques d’ajuts ni un sistema públic comparable, i la sanitat i l’educació no arriben a tothom. Hi viu la major part de la població mundial, depenen del sector agrari, la indústria hi és escassa, sovint pateixen inestabilitat política i, en alguns, com els de l’Àfrica subsahariana, la pobresa és endèmica.

Els països rics controlen l’explotació de bona part dels recursos naturals del planeta, com els minerals, el petroli o els productes agraris, que sovint es troben en països pobres. És una relació que ve de l’època colonial, quan les metròpolis explotaven els recursos de les colònies, i que explica que la pobresa de molts d’aquests països sigui estructural.

Avui aquesta relació es manté a través de l’intercanvi desigual: els països pobres exporten matèries primeres a preus baixos i importen productes elaborats i tecnologia molt més cars, de manera que s’empobreixen i acumulen un deute extern amb els països rics.

Així, tot i que la globalització ha creat una xarxa d’interrelacions econòmiques entre tots els països, la majoria dels habitants del planeta no n’han tret grans avantatges, i la corrupció de molts governs dels països pobres dificulta encara més el seu progrés.

El primer canvi és l’obertura de la indústria catalana al mercat europeu i mundial: les empreses competeixen ara amb tot el món i n’exporten una part creixent de la producció, de manera que la indústria s’ha internacionalitzat molt.

El segon és la deslocalització selectiva: moltes indústries tradicionals que necessiten molta mà d’obra, com el tèxtil, la confecció, el cuir i el calçat, han traslladat la producció a països perifèrics amb salaris més baixos.

El tercer és el pes creixent de les empreses multinacionals instal·lades a Catalunya: tot i que són només un 3 % de les empreses industrials, generen aproximadament la meitat de la producció i un 60 % de les exportacions.

La primera causa és el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Com mostra el gràfic, els usuaris d’Internet han passat d’uns 1.100 milions el 2005 a uns 4.700 milions el 2021, més del quàdruple. Internet permet que empreses i persones molt allunyades facin transaccions i comparteixin informació a l’instant, de manera que la distància geogràfica pesa molt menys que abans.

La segona és la millora de les xarxes de transport (vaixells portacontenidors, avions, autopistes), que ha fet els intercanvis de mercaderies i els desplaçaments de persones molt més ràpids i barats.

La tercera és la liberalització dels mercats de productes, serveis i capitals, impulsada per organismes internacionals com l’Organització Mundial del Comerç (OMC) o el Fons Monetari Internacional (FMI), que han suprimit barreres comercials i administratives.

Finalment, el creixement de les empreses multinacionals, que organitzen la producció a escala mundial per obtenir el màxim benefici i han creat una nova divisió internacional del treball: per exemple, dissenyen els productes en un país i els fabriquen en un altre, on la mà d’obra és més barata.

En la cultura, la globalització ha facilitat l’accés a la informació, a la ciència i a la cultura de tot el món, sobretot gràcies a Internet. Però també ha portat una homogeneïtzació cultural: arreu s’escolta la mateixa música, es veuen les mateixes sèries i pel·lícules i se segueixen els mateixos esports, sobretot per la influència de la indústria de l’oci dels Estats Units, i això posa en perill la diversitat de les cultures i les llengües locals.

El desenvolupament econòmic mesura el nivell de vida d’un país només en termes econòmics, sobretot amb el producte interior brut (PIB) per habitant. El desenvolupament humà, en canvi, té en compte altres dimensions de la vida a més de la renda, com la salut i l’educació, i per això dona una imatge més completa del benestar de la població.

El desenvolupament humà es mesura amb l’índex de desenvolupament humà (IDH), que elabora l’ONU a partir de tres indicadors: l’esperança de vida en néixer, que reflecteix la salut; el nivell d’instrucció o d’educació; i el nivell de renda per habitant.