Geografia, PAU 2022 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

Segons el mapa, la mitjana de la UE és del 7,1 %. Les taxes d’atur més altes, del 14,2 % o més, es concentren al sud: a la meitat sud d’Espanya, al sud d’Itàlia i a Grècia. Les més baixes, de menys del 3,6 %, són a l’Europa central, sobretot a la República Txeca, a Polònia i al sud d’Alemanya, i en general el centre i el nord d’Europa tenen valors baixos.

Aquesta distribució s’explica per l’estructura econòmica de cada regió. Al centre i al nord d’Europa predominen la indústria i, sobretot, els serveis d’alt valor afegit, que creen ocupació estable. En canvi, a les regions del sud dels països mediterranis l’agricultura extensiva de secà (vinya i olivera) encara té molt de pes, la industrialització és molt baixa i l’ocupació depèn molt del turisme i la construcció, que tenen molta feina temporal.

El sector primari (agricultura, ramaderia i pesca) ha perdut molta importància en l’economia europea. Gràcies a la mecanització i la modernització de les explotacions és molt productiu i rendible, però ocupa un percentatge molt baix de la població activa. A més, està molt regulat i subvencionat per la Política Agrícola Comuna (PAC).

La indústria europea decreix lentament per la globalització, que fa competir els productes europeus amb els de països tercers amb costos més baixos, i per la deslocalització d’empreses. Tot i així, continua donant molta ocupació en sectors com la maquinària, els equips electrònics, l’alimentació, la química i el material de transport.

El sector terciari és el predominant: en les darreres dècades l’economia s’ha terciaritzat i més de la meitat de la població activa treballa en els serveis, sobretot en el comerç, el transport, les finances i el turisme. Les xarxes de transport estan molt ben organitzades: grans ports a l’Atlàntic i a la Mediterrània, aeroports que són hubs de vols internacionals, una bona xarxa d’autopistes que connecta les capitals i les grans ciutats, i una xarxa europea de ferrocarril d’alta velocitat que encara s’està construint.

Els Pirineus són una serralada de direcció oest-est, de més de 100 km d’amplada, formada per diverses alineacions paral·leles que baixen en grans esglaons des de la part central. S’hi distingeixen dues grans unitats: el Pirineu axial i el Prepirineu.

El Pirineu axial, on és Vilac, és la part central i més alta. S’ha modelat sobre roques ígnies, com el granit, i metamòrfiques, com la pissarra, i hi ha els cims i els massissos més elevats, que perden altitud d’oest a est, com el Comaloforno, la Pica d’Estats o el Puigmal. El relleu és abrupte, amb grans desnivells, com es veu a la fotografia.

El Prepirineu és més baix i té formes més suaus, modelades en materials calcaris. El formen dues alineacions paral·leles a la zona axial: les serres interiors, que superen els 2.500 m, i les serres exteriors, més baixes. Entre totes dues hi ha la Depressió Mitjana, allargada i estreta.

Durant les glaciacions del Quaternari, un gran mantell de gel cobria la serralada, i les glaceres van modelar el relleu. Van originar grans valls en forma d’U, com la de la Garona, a la Vall d’Aran, on hi ha Vilac, o la de la Noguera Pallaresa, a la vall d’Àneu; circs glacials a la capçalera de les valls; crestes i arestes entre els circs; i centenars d’estanys d’origen glacial, com els del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

A l’alta muntanya la temperatura baixa a mesura que s’hi puja i els hiverns són llargs, freds i nevats, i per això la vegetació s’ordena en estatges. Per sobre dels 1.600 m hi ha l’estatge subalpí, amb boscos de pi negre, un arbre de fulla perenne que resisteix el fred i la neu d’aquests hiverns.

Per sobre dels 2.300 m, el clima és tan dur (hiverns molt freds i llargs, molta neu i vent, i un estiu curt) que no hi pot créixer cap bosc: és l’estatge alpí, on la vegetació es redueix a prats de gespa.

Les activitats tradicionals, com l’agricultura, la ramaderia extensiva i l’explotació del bosc, estan en declivi perquè són poc rendibles, falta relleu generacional i no poden competir amb els productes de països amb costos de producció més baixos.

Com a alternativa s’hi han desenvolupat el turisme de neu, sobretot l’esquí (a la Vall d’Aran, per exemple, l’estació de Baqueira-Beret), el turisme rural i noves modalitats com el turisme d’aventura i els esports de muntanya.

La primera causa és el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Com mostra el gràfic, els usuaris d’Internet han passat d’uns 1.100 milions el 2005 a uns 4.700 milions el 2021, més del quàdruple. Internet permet que empreses i persones molt allunyades facin transaccions i comparteixin informació a l’instant, de manera que la distància geogràfica pesa molt menys que abans.

La segona és la millora de les xarxes de transport (vaixells portacontenidors, avions, autopistes), que ha fet els intercanvis de mercaderies i els desplaçaments de persones molt més ràpids i barats.

La tercera és la liberalització dels mercats de productes, serveis i capitals, impulsada per organismes internacionals com l’Organització Mundial del Comerç (OMC) o el Fons Monetari Internacional (FMI), que han suprimit barreres comercials i administratives.

Finalment, el creixement de les empreses multinacionals, que organitzen la producció a escala mundial per obtenir el màxim benefici i han creat una nova divisió internacional del treball: per exemple, dissenyen els productes en un país i els fabriquen en un altre, on la mà d’obra és més barata.

En la cultura, la globalització ha facilitat l’accés a la informació, a la ciència i a la cultura de tot el món, sobretot gràcies a Internet. Però també ha portat una homogeneïtzació cultural: arreu s’escolta la mateixa música, es veuen les mateixes sèries i pel·lícules i se segueixen els mateixos esports, sobretot per la influència de la indústria de l’oci dels Estats Units, i això posa en perill la diversitat de les cultures i les llengües locals.

El desenvolupament econòmic mesura el nivell de vida d’un país només en termes econòmics, sobretot amb el producte interior brut (PIB) per habitant. El desenvolupament humà, en canvi, té en compte altres dimensions de la vida a més de la renda, com la salut i l’educació, i per això dona una imatge més completa del benestar de la població.

El desenvolupament humà es mesura amb l’índex de desenvolupament humà (IDH), que elabora l’ONU a partir de tres indicadors: l’esperança de vida en néixer, que reflecteix la salut; el nivell d’instrucció o d’educació; i el nivell de renda per habitant.

L’efecte d’hivernacle és un fenomen natural: alguns gasos de l’atmosfera, sobretot el vapor d’aigua i el diòxid de carboni (CO₂), deixen passar la radiació del Sol però absorbeixen una part de la radiació infraroja que emet la Terra, i així mantenen una temperatura apta per a la vida. El problema és l’excés d’aquests gasos, sobretot de CO₂ i de metà, que acumula més calor a l’atmosfera i provoca l’escalfament global i el canvi climàtic.

L’activitat que més hi contribueix és la crema de combustibles fòssils (petroli, carbó i gas) en els automòbils i altres mitjans de transport, les indústries, les centrals tèrmiques i les calefaccions, que emet CO₂. També hi contribueixen la desforestació, que redueix els boscos que absorbeixen CO₂, i la ramaderia i l’agricultura, que emeten metà.

La taula preveu que, entre el 2031 i el 2050, la temperatura augmentarà a Catalunya en totes les estacions, sobretot a l’estiu (1,8 °C) i a la tardor (1,7 °C), i que la precipitació disminuirà, sobretot a la primavera (–10,7 %) i a l’estiu (–10,2 %). Això comportaria més onades de calor, sequeres més llargues, episodis de pluja torrencial, més risc d’incendis i canvis en els conreus que es poden fer a cada zona.

A escala global, l’escalfament fa fondre les glaceres de muntanya i els casquets polars, i això eleva el nivell del mar, que podria inundar zones costaneres molt poblades, com els deltes.

La comunitat internacional proposa reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle que provenen dels combustibles fòssils, cosa que vol dir potenciar les energies renovables, l’eficiència energètica i les tecnologies netes, i també fer programes de reforestació.

Entre les conferències sobre el clima destaquen la de Kyoto (1997), on es va aprovar el Protocol de Kyoto, el primer acord que va fixar objectius obligatoris de reducció de les emissions de CO₂ i d’altres gasos d’efecte hivernacle als països industrialitzats; la de París (2015), on gairebé tots els països es van comprometre a mantenir l’escalfament global ben per sota dels 2 °C respecte del nivell preindustrial i a fer esforços perquè no passi d’1,5 °C; i la COP26 de Glasgow (2021), on es va acordar accelerar les accions per complir l’Acord de París.