Geografia, PAU 2026 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

El component A és el creixement natural o vegetatiu, és a dir, la diferència entre el nombre de naixements i el de defuncions d’un territori durant un període determinat. Si hi ha més naixements que defuncions, és positiu i fa créixer la població; si n’hi ha menys, és negatiu.

El component B és el saldo migratori: la diferència entre les persones que arriben a un territori (immigrants) i les que se’n van (emigrants) en el mateix període. És positiu quan les entrades superen les sortides, i negatiu en el cas contrari.

Fins a cert punt, cada component té una dinàmica pròpia: el creixement natural depèn de la natalitat i la mortalitat, i el saldo migratori, sobretot de la situació econòmica. Per això es poden combinar de tres maneres. Si tots dos són positius, la població creix, com entre el 2002 i el 2011; si tots dos són negatius, disminueix; i si tenen signe diferent, el resultat depèn del més gran, com des del 2018, quan el saldo migratori positiu compensa amb escreix el creixement natural negatiu. Només hi ha una relació indirecta: una immigració jove fa augmentar després els naixements.

El motiu principal del creixement ha estat el saldo migratori. Ha estat positiu tots els anys excepte del 2012 al 2014, i amb valors molt superiors als del creixement natural, que no passa d’uns 30.000 habitants l’any i que des del 2018 és negatiu.

Es poden distingir quatre fases. Del 2002 al 2008, la població creix molt, fins a uns 150.000 habitants l’any: el creixement natural és positiu, perquè les generacions nascudes durant el baby boom arriben a l’edat de tenir fills, i la immigració és molt elevada, en una etapa d’aparent bonança econòmica.

Del 2009 al 2014, la crisi econòmica redueix molt l’arribada d’immigrants, i del 2012 al 2014 el saldo migratori és fins i tot negatiu.

Del 2015 al 2017, la tímida recuperació econòmica fa que el saldo migratori torni a ser positiu, mentre el creixement natural s’acosta a zero.

Des del 2018, el creixement natural és negatiu, perquè hi ha més defuncions que naixements, i el saldo migratori, que creix molt, torna a explicar tot l’augment de la població, amb una baixada el 2020 i el 2021 per la pandèmia de la covid-19.

La primera causa és la baixa fecunditat: les dones tenen pocs fills, molt per sota dels 2,1 per dona que asseguren el reemplaçament de les generacions.

La segona és l’envelliment de la població: com que hi ha molta gent gran, el nombre de defuncions es manté alt o fins i tot augmenta, i supera el de naixements.

La redensificació urbana és el creixement de la ciutat cap a dins: en lloc d’ocupar sòl nou a la perifèria, s’augmenta la densitat d’habitants i d’activitats en zones que ja estan urbanitzades, per recuperar el model de ciutat compacta.

Dues mesures per impulsar-la són construir en els solars buits que queden dins de la ciutat i promoure usos mixtos del sòl, de manera que habitatges, comerços i serveis convisquin en un mateix barri.

Mobilitat dels ciutadans. A la ciutat compacta les distàncies són curtes i molts desplaçaments es fan a peu o en bicicleta; a més, la densitat permet mantenir una bona xarxa de transport públic. A la ciutat difusa, en canvi, és difícil oferir un bon transport públic en una àrea tan extensa, i la gent depèn del vehicle privat, que genera molt trànsit.

Ocupació de l’espai. La ciutat compacta aprofita molt l’espai: té una trama densa i consumeix poc sòl. La ciutat difusa s’estén sobre una gran superfície i consumeix molt de sòl.

Especialització funcional. A la ciutat compacta les funcions es barregen: habitatges, comerços, oficines i serveis comparteixen els mateixos carrers. A la ciutat difusa les funcions estan separades en zones especialitzades (residencials, comercials, administratives i de serveis), i cal desplaçar-se d’una a l’altra.

La ciutat compacta és més sostenible, tal com defensa el text. En primer lloc, consumeix menys sòl, mentre que la ciutat dispersa n’ocupa molt i en fa perdre per als usos agraris i forestals.

En segon lloc, contamina menys: amb distàncies curtes i un bon transport públic es fa servir menys el cotxe, i per tant s’emeten menys gasos contaminants i d’efecte hivernacle.

En tercer lloc, necessita menys infraestructures: la ciutat dispersa obliga a construir i mantenir quilòmetres de carreteres, línies elèctriques i clavegueram per a pocs habitants.

Sí. Els boscos fan funcions essencials: protegeixen el sòl de l’erosió, regulen el cicle de l’aigua, són una reserva de biodiversitat i capturen CO₂. Però en els espais mediterranis són fràgils: la seva capacitat de regenerar-se queda superada quan la pressió humana o ambiental és elevada, i després d’un incendi es recuperen molt a poc a poc, perquè la sequera de l’estiu i la irregularitat de les pluges en frenen el creixement. Per això, perdre’ls és difícil de reparar.

Les sequeres llargues i les onades de calor, que ressequen la vegetació i fan que s’encengui amb més facilitat.

L’abandonament del món rural: sense conreus ni pastures, el bosc creix de manera contínua i acumula molt de combustible vegetal.

La urbanització dispersa i la pressió humana, com mostra la fotografia: com més cases i activitats hi ha dins del bosc, més possibilitats que s’hi iniciï un foc.

El sòl. El foc crema la matèria orgànica i la coberta vegetal i deixa el sòl desprotegit: les pluges l’erosionen, perd fertilitat i es pot degradar de manera irreversible.

Les cases toquen directament el bosc, sense franges de protecció que separin la vegetació dels habitatges, com es veu a la fotografia, de manera que el foc hi arriba sense obstacles.

A més, solen tenir pocs accessos, cosa que dificulta alhora l’evacuació dels veïns i l’arribada dels bombers.

Proposaria a la comunitat de veïns i a l’ajuntament crear i mantenir una franja perimetral de protecció al voltant de la urbanització, sense vegetació densa, que freni el foc abans que arribi a les cases.

També demanaria millorar els accessos i la senyalització i instal·lar hidrants, perquè els bombers hi puguin arribar i treballar i els veïns puguin evacuar amb seguretat.

Un impacte ambiental és la fragmentació del paisatge: les urbanitzacions trossegen el bosc en illes separades, i les espècies perden la connectivitat entre els espais naturals.

Per reduir-lo, proposaria una planificació urbanística restrictiva, que no permeti noves urbanitzacions en zones forestals d’alt risc i que faci créixer els pobles dins dels espais ja urbanitzats.