Geografia, PAU 2023 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

El text parteix d’un objectiu: Catalunya vol cobrir amb renovables el 50 % de l’energia el 2030, però ara només n’obté un 15-20 %, de manera que el ritme actual és insuficient. Segons l’ICAEN, una bona solució seria posar plaques fotovoltaiques a les teulades útils, que podrien cobrir el 50 % de l’energia elèctrica.

El problema és que les promotores, la majoria propietat de fons d’inversió que busquen el màxim benefici, prefereixen fer els parcs en sòl rural, lluny de les ciutats, perquè el terreny hi és més barat que a les teulades urbanes. Per això busquen zones perifèriques amb ajuntaments pobres, on és més fàcil que els projectes s’acceptin.

A més, si els projectes deixen de ser rendibles, les empreses els poden abandonar, com va passar el 2013 amb més de 1.000 MW eòlics autoritzats que no es van construir. Per a la població rural, tot això vol dir que el seu territori i les seves terres de conreu es posen al servei d’unes inversions que decideixen empreses de fora i que poden quedar a mitges.

Com a avantatges, d’una banda, hi ha molta superfície disponible: l’abandonament de moltes terres per part de la pagesia deixa una gran quantitat de sòl rústic lliure. De l’altra, aquest sòl és molt més barat que el sòl urbà, i això fa que els projectes siguin més econòmics.

Com a inconvenients, molts parcs es plantegen en sòls agrícoles, quan la superfície agrària de Catalunya ja disminueix any rere any; així es perd capacitat productiva, pagesia i paisatge rural. A més, els grans parcs mantenen la producció d’energia en mans de poques grans empreses, en lloc d’afavorir l’autoconsum de les famílies i dels pobles.

Aquest fenomen es coneix com a efecte NIMBY (de l’anglès Not In My Back Yard, «no al meu pati del darrere»): la població accepta que la infraestructura és necessària, però no la vol al seu territori. Quan es presenta un projecte, sovint impulsat o autoritzat per l’Administració, es formen plataformes d’afectats que, tot i defensar les renovables, s’oposen a la manera com es fa i al lloc on es fa. Un exemple a Catalunya és l’oposició al projecte de parc eòlic Costa Brava.

La gran majoria dels incendis forestals a Catalunya tenen un origen humà. Les causes directes són, en uns nou de cada deu casos, activitats humanes, com les feines agrícoles i forestals, els abocadors, les línies d’alta tensió o els accidents, i també imprudències i negligències; els llamps hi tenen un paper menor. Hi ha també causes indirectes: l’abandonament de conreus i l’augment de la superfície forestal, les urbanitzacions dins dels boscos i el clima mediterrani, amb estius calorosos, sequeres llargues i vents secs que n’afavoreixen la propagació.

Per prevenir-los cal fer mapes diaris de risc d’incendi, mantenir guardes a les zones de risc i disposar de mitjans aeris específics per actuar ràpidament. També cal conscienciar la població i coordinar-la amb el personal de lluita contra incendis.

Segons el mapa, les comarques amb més incendis són el Vallès Occidental i el Baix Llobregat, amb més de 300, i l’Alt Empordà, el Segrià, el Baix Ebre, el Vallès Oriental i l’Anoia, amb entre 251 i 300. El Bages, Osona, el Baix Empordà i l’Alt Penedès també en passen de 200.

Totes aquestes comarques tenen clima mediterrani, amb estius secs i calorosos que afavoreixen els incendis. A l’Alt Empordà i al Baix Ebre, a més, la tramuntana i el mestral, respectivament, fan que un foc s’estengui molt de pressa un cop ha començat.

Al Vallès i al Baix Llobregat, que són comarques metropolitanes, la gran densitat de població multiplica les imprudències i les negligències.

Al Segrià i a altres comarques amb molta superfície agrícola, molts incendis s’originen en feines del camp, com les cremes de restes vegetals o les espurnes de la maquinària.

L’afirmació és falsa. És cert que la gran majoria dels incendis tenen un origen humà, directe o indirecte, per negligència o intencionat, però no tots: alguns tenen causes naturals, sobretot els llamps de les tempestes d’estiu. A més, no tots comencen a prop de les àrees urbanes: molts s’inicien en zones agrícoles o forestals allunyades, com els de les cremes agrícoles o els dels llamps a la muntanya.

Els grans aeroports espanyols se situen a Madrid i Barcelona, a la costa mediterrània i als arxipèlags. Segons el mapa, el que té més passatgers és el de Madrid (61 milions el 2019), seguit dels de Barcelona (52), Mallorca (29), la costa de Màlaga (19) i Alacant (15), i a les Canàries n’hi ha dos de més de 10 milions.

Aquesta distribució s’explica sobretot pel turisme de sol i platja: la costa mediterrània, les Balears i les Canàries reben milions de turistes que hi arriben amb avió. A més, la població i les activitats econòmiques es concentren al litoral (litoralització), i a les illes l’avió és el mitjà principal per connectar-se amb la península i amb l’estranger (insularitat).

Madrid i Barcelona tenen els aeroports més grans per la importància econòmica de les dues ciutats i de les seves àrees metropolitanes, pel turisme cultural i urbà que atreuen i perquè fan de nus de connexió (hub) entre vols regionals i internacionals. Entre totes dues hi ha, a més, el pont aeri.

Les províncies dels cinc aeroports amb més passatgers són Madrid (61 milions), Barcelona (52), les Illes Balears, amb l’aeroport de Palma (29), Màlaga (19) i Alacant (15).

En bona part, sí. En distàncies mitjanes, el tren d’alta velocitat ja és més competitiu que l’avió: el temps total del viatge és semblant o menor, perquè les estacions són al centre de les ciutats i no cal desplaçar-se a l’aeroport ni passar-hi controls. Per això, a mesura que s’ha consolidat la xarxa d’alta velocitat, el tren ha captat una part dels viatgers que abans volaven, per exemple entre Madrid i Barcelona.

A més, el ferrocarril és un mitjà de transport molt més sostenible que l’avió, perquè emet molt menys CO₂ per viatger, i és d’esperar que les polítiques contra el canvi climàtic l’afavoreixin. Tot i això, difícilment substituirà l’avió en els viatges a les illes ni en els trajectes més llargs.

L’abandonament s’explica, primer, per les condicions del medi: els sòls de les feixes són prims i pobres i donen un rendiment baix, i els vessants costeruts i les feixes estretes fan molt difícil entrar-hi amb maquinària. Per això cal molta feina manual, i el cost en hores de treball fa que aquests conreus siguin poc rendibles davant dels de les planes, més mecanitzades.

A més, des de mitjan segle XX molts joves han marxat a treballar a la indústria i als serveis de les ciutats, i la pagesia que queda és gran i no té relleu generacional, de manera que, quan es jubila, les feixes queden abandonades.

Les conseqüències socioeconòmiques han estat el despoblament de moltes àrees rurals i l’envelliment de la població, perquè han emigrat sobretot els joves; amb menys parelles joves, la natalitat és baixa. A més, amb menys habitants es perden serveis com l’escola, el centre de salut, el banc o les botigues, i això encara empeny més gent a marxar.

Les conseqüències ambientals es veuen a les fotografies: la vegetació ha colonitzat les antigues feixes i la superfície forestal ha augmentat. Aquest bosc continu, sense els conreus que el tallaven, fa créixer el risc d’incendi forestal. També canvia la biodiversitat local, perquè les espècies dels espais oberts de conreu perden hàbitat, mentre que la nova coberta vegetal protegeix millor el sòl de l’erosió.

Es podrien impulsar noves activitats econòmiques que fixin la població al territori, com el turisme rural, el gastronòmic o l’ecoturisme, l’artesania o la producció d’aliments ecològics de qualitat, com la mel o el formatge. També caldria facilitar l’arribada de nous habitants amb lloguers baixos, una bona connexió a internet, que permet el teletreball, i ofertes de feina al sector agroforestal i ramader.