Geografia, PAU 2024 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

El nombre de matrimonis segueix una tendència general al descens, molt marcada en els darrers anys. Es parteix de xifres molt altes, d’uns 270.000 matrimonis el 1975, perquè aleshores arribaven a l’edat de casar-se les generacions nombroses del baby-boom. A començament dels anys vuitanta la xifra ja ha baixat fins a uns 195.000.

Entre el 1981 i el 2007 el nombre de matrimonis s’estabilitza, entre uns 195.000 i uns 220.000 l’any, amb una tendència lleugerament descendent. A partir del 2007 la crisi econòmica i financera, amb l’atur i les dificultats per accedir a un habitatge, intensifica el descens, i el 2020 el nombre s’enfonsa fins a 90.670 per la pandèmia de COVID-19, que va obligar a ajornar moltes cerimònies; el 2021 i el 2022 es recupera en part.

A més de les circumstàncies socioeconòmiques de cada període, hi ha influït un canvi de valors: el matrimoni ha deixat de ser l’única manera de formar una família, moltes parelles decideixen no casar-se i augmenten les parelles de fet i les famílies monoparentals.

La taxa global de fecunditat relaciona el nombre de nascuts en un any amb el nombre de dones en edat fèrtil, de 15 a 49 anys, i s’expressa en tant per mil: a Espanya, el 2022 van néixer 31,4 infants per cada 1.000 dones d’aquestes edats.

L’indicador conjuntural de fecunditat expressa el nombre mitjà de fills per dona: el valor d’1,16 vol dir que, amb la fecunditat d’aquell any, cada dona tindria de mitjana poc més d’un fill.

Un indicador conjuntural d’1,16 fills per dona queda molt per sota del nivell de reemplaçament generacional, d’uns 2,1 fills per dona, que és el mínim perquè cada generació substitueixi l’anterior. Si aquest valor es mantingués durant molt de temps, i sense tenir en compte les migracions, cada generació seria més petita que l’anterior: la població d’Espanya disminuiria i s’envelliria progressivament, perquè hi hauria cada cop menys joves i més gent gran.

Una primera mesura serien ajuts econòmics a les famílies amb fills, com prestacions per cada fill o deduccions fiscals: tenir fills és car, i moltes parelles en tenen menys dels que voldrien per motius econòmics.

Una segona mesura seria facilitar la conciliació de la feina i la família, allargant els permisos de maternitat i de paternitat i facilitant la reducció de jornada a les persones amb fills a càrrec, perquè la dificultat de compaginar-ho fa que molts retardin el primer fill o renunciïn a tenir-ne més.

Bellvitge és un barri de funció residencial, del tipus que s’anomena ciutat dormitori: la major part dels seus habitants hi viuen, però treballen, estudien i fan bona part de les seves activitats en altres zones de l’àrea metropolitana.

Aquest tipus de barri es va construir a les perifèries de les grans ciutats, en terrenys fins aleshores agrícoles o sense urbanitzar, sovint als municipis que envolten la ciutat central, com l’Hospitalet de Llobregat respecte de Barcelona.

La majoria d’aquests barris es van construir als anys seixanta i setanta del segle XX, durant el franquisme, per allotjar la gran quantitat d’immigrants que arribaven d’altres regions d’Espanya a treballar a la indústria. Es van fer de pressa, amb blocs d’alta densitat, i el principal problema urbanístic era la manca de serveis: escoles, centres sanitaris, transport públic i comunicacions amb la resta de la ciutat, a més de la falta de carrers urbanitzats i d’espais verds.

L’afirmació és vertadera. A les ciutats els grups socials no es reparteixen de manera homogènia: el preu del sòl i de l’habitatge fa que les famílies amb més renda es concentrin als barris més cars i ben equipats, i les de renda baixa, als barris on l’habitatge és més barat. Els barris com Bellvitge en són un exemple: en els seus inicis els van ocupar sobretot treballadors immigrants de renda baixa.

A la ciutat compacta la població, els serveis i les activitats es concentren en una àrea reduïda. Les distàncies són curtes, molts desplaçaments es poden fer a peu o en bicicleta, i la densitat fa rendible el transport col·lectiu. Per això la mobilitat hi és més sostenible: es consumeix menys energia per persona i s’emeten menys gasos contaminants.

En canvi, una zona suburbana de cases unifamiliars aïllades ocupa molt de sòl amb poca població. Els habitatges queden lluny de la feina, de les escoles i dels comerços, i el transport públic hi és escàs perquè no és rendible, de manera que gairebé tots els desplaçaments diaris es fan en cotxe privat. Això comporta un gran consum d’energia, més emissions de gasos d’efecte hivernacle i més congestió a les vies d’accés, a més de la pèrdua de sòl agrícola i natural.

El problema és que la població agrària està molt envellida: tres de cada cinc agricultors tenen més de cinquanta-cinc anys i en deu anys bona part s’haurà jubilat, però els joves no s’incorporen a l’activitat agrària. El text n’apunta diverses causes: els ajuts de la PAC per animar els joves a continuar l’explotació familiar són insuficients; els preus que cobren els pagesos baixen mentre els costos de producció pugen; la majoria d’explotacions són massa petites per ser rendibles; i la terra és cara i difícil d’aconseguir si no s’hereta. A més, el món rural ofereix pocs serveis i oportunitats en comparació amb les ciutats.

Els joves són imprescindibles perquè el sector pugui afrontar els seus reptes: la digitalització, l’adaptació al canvi climàtic i la transició ecològica. A més, la continuïtat de l’agricultura és clau per garantir la seguretat alimentària de la població, per conservar el medi ambient, ja que un camp cultivat i cuidat ajuda a evitar la desforestació i els incendis, i per mantenir un patrimoni cultural molt valuós. Sense relleu, s’acceleraria el despoblament rural, moltes terres es deixarien de conrear i l’agricultura es concentraria en uns pocs propietaris; en canvi, un camp viu permet diversificar l’economia, amb una economia verda i un turisme que donin noves oportunitats.

La PAC (política agrària comuna) és la política de la Unió Europea per al sector agrari i una de les més antigues de la Unió: s’hi dedica una gran part del pressupost comunitari, en forma d’ajuts als agricultors i de mesures de regulació dels mercats. Espanya s’hi va incorporar el 1986, quan va entrar a la Comunitat Econòmica Europea.

Els seus objectius inicials eren augmentar la productivitat de l’agricultura, assegurar un nivell de vida equitatiu i una renda justa als agricultors, estabilitzar els mercats i garantir l’abastament d’aliments a preus raonables per als consumidors.

Amb les reformes més recents s’hi han afegit objectius ambientals i territorials: actuar contra el canvi climàtic, protegir el medi ambient, els paisatges i la biodiversitat, donar suport al relleu generacional i mantenir zones rurals dinàmiques.

En primer lloc, l’augment de les temperatures redueix els rendiments i la qualitat de moltes collites, sobretot a les zones més caloroses i àrides del sud de la península.

En segon lloc, les sequeres són cada cop més freqüents i persistents: afecten directament els conreus de secà i també els de regadiu, perquè baixen les reserves d’aigua dels embassaments i s’imposen restriccions al reg.

En tercer lloc, la pujada del nivell del mar amenaça els conreus de les zones costaneres baixes, com l’arròs del delta de l’Ebre, i la salinització dels aqüífers costaners perjudica el regadiu.

El 2022 van arribar a Catalunya uns 14,9 milions de turistes estrangers, sobretot europeus (només de França en van venir 3,4 milions). La destinació principal és la ciutat de Barcelona, una de les grans destinacions urbanes d’Europa, que atrau turisme cultural i de ciutat, pel seu patrimoni arquitectònic, els museus i els esdeveniments, i també turisme de negocis i de congressos.

La segona gran destinació és el litoral, sobretot la Costa Brava i la Costa Daurada, on el turisme de sol i platja continua sent molt important, especialment a l’estiu.

La gentrificació és el procés pel qual un barri degradat, habitat per persones de rendes baixes, es rehabilita i es revaloritza, i hi van arribant a poc a poc residents de classe mitjana i alta, nous comerços i, a les ciutats turístiques, visitants i pisos turístics. Per a la població resident, la conseqüència principal és l’expulsió: els propietaris apugen els lloguers, molts veïns de tota la vida no els poden pagar i han de marxar del barri, que perd la seva població i el seu comerç tradicionals.

A favor: la gentrificació permet rehabilitar barris que feia molts anys que estaven degradats, amb edificis renovats i espais públics millorats.

En contra: encareix excessivament l’habitatge i acaba expulsant els veïns que hi vivien, que no poden assumir els nous preus.

L’afirmació és vertadera. El turisme de masses, concentrat en el sol i platja i en uns pocs destins, ha creat molts problemes (massificació, estacionalitat, pressió sobre el territori i els recursos), i per això fa temps que es reclama un canvi de model que passa, en part, per diversificar l’oferta.

Diversificar evita dependre d’un únic recurs i permet repartir els visitants pel territori i al llarg de l’any. Catalunya hi té molt potencial: turisme cultural i de museus, urbà, rural, de natura als parcs naturals, esportiu o gastronòmic.

Ara bé, tot i que fa anys que s’hi aposta, el model de masses encara té molt de pes a Catalunya.