Geografia, PAU 2023 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

El text explica que la Unió Europea ha de decidir com afronta la transició energètica i quin paper hi té l’energia nuclear. La Comissió Europea vol considerar-la energia verda, almenys durant un període transitori, i, per aconseguir el vistiplau de països reticents com Alemanya, hi ha afegit les centrals de gas. La proposta encara s’ha d’aprovar i ja ha generat polèmica.

Els països implicats hi tenen posicions oposades. El Govern espanyol s’hi oposa, perquè considera que els residus nuclears impedeixen qualificar aquesta energia de verda, i manté les dates de tancament de les seves set centrals. Alemanya també s’allunya de la nuclear: només li queden tres reactors en funcionament i ha anunciat que els tancarà el 2022.

A l’altra banda hi ha França, que aposta clarament per l’energia nuclear: té cinquanta-sis reactors en marxa i un en construcció, i el president Macron vol construir noves centrals per garantir la independència energètica del país.

La primera afirmació és falsa. El gas natural té un impacte ambiental elevat, com tots els combustibles fòssils: quan es crema emet CO₂, el principal gas d’efecte hivernacle, tot i que n’emet menys que el carbó o el petroli. Per això no es pot considerar una energia verda; com a molt, s’ha acceptat com una energia de transició mentre les renovables no puguin substituir del tot els combustibles fòssils.

Tal com està formulada, la segona afirmació és falsa o, com a mínim, discutible. És cert que els països rics consumeixen molta energia, però la nuclear no n’és l’única font possible. És rendible un cop construïda la central, malgrat la gran inversió inicial, però també té inconvenients, com els residus radioactius i el risc d’accidents. A més, les renovables ja poden cobrir una part creixent de la demanda, i també es pot reduir el consum amb més eficiència, perquè molta energia es malgasta.

No. Fa cinquanta anys les àrees urbanes més poblades eren sobretot les dels països desenvolupats, com Tòquio, Nova York o Londres. Avui Londres ja no és a la llista i Nova York ha baixat a l’onzè lloc, mentre que la major part de les quinze són ciutats de països en vies de desenvolupament que han crescut molt en poc temps, com Jakarta, Nova Delhi o el Caire.

Gairebé totes les aglomeracions de la taula són a l’Àsia: n’hi ha onze, a l’Àsia oriental, meridional i del sud-est. De la resta, tres són a Amèrica (São Paulo, Ciutat de Mèxic i Nova York) i una a l’Àfrica (el Caire), i cap a Europa. La causa és el gran creixement demogràfic d’aquests països i l’èxode rural cap a les ciutats, atret per la industrialització, mentre que els països desenvolupats ja estaven urbanitzats i creixen poc.

Una àrea metropolitana és un territori format per una gran ciutat central i un conjunt de ciutats petites i mitjanes que l’envolten, amb les quals forma una unitat funcional: cada dia hi ha fluxos intensos de persones, mercaderies i serveis entre elles, com els desplaçaments per anar a treballar o a estudiar.

La ciutat central està especialitzada en les funcions comercials i de serveis i hi concentra els centres de decisió política i econòmica, com les seus de govern i de les grans empreses. A la resta de ciutats de l’àrea hi predominen les funcions residencial i industrial: molta gent hi viu i hi ha els polígons industrials, però una part de la població es desplaça cada dia a la ciutat central per treballar.

No. Una megalòpolis és una regió urbana de centenars de quilòmetres de llarg formada per diverses àrees metropolitanes molt properes, que en conjunt superen els 20 milions d’habitants, com la que va de Boston a Washington. L’Àrea Metropolitana de Barcelona és una sola àrea metropolitana, separada de les altres àrees urbanes properes per espais no urbanitzats, i amb uns 3,3 milions d’habitants queda molt lluny dels 20 milions.

Sí, almenys en part. Una conurbació és un conjunt de ciutats de diferent grandària que han crescut fins a unir-se en un continu urbà. Dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha una conurbació que inclou Barcelona i els municipis de la primera corona, com l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet o Cornellà de Llobregat, on no es distingeix on acaba un municipi i on comença l’altre.

Les vies amb més trànsit són a l’àrea metropolitana de Barcelona i al seu entorn, on algunes superen els 100.000 vehicles diaris, i en els grans eixos que en surten: l’AP-7, pel corredor prelitoral, i les autopistes de la costa, la del Maresme i la del Garraf.

També en tenen molt l’Eix Transversal, entre Lleida i Girona, els eixos del Llobregat i del Ter-Congost, les vies cap a la Costa Brava i la Costa Daurada i les que uneixen capitals de comarca properes, com Tarragona, Reus i Valls o Tortosa i Amposta.

La causa principal és la mobilitat obligada de cada dia dins de les àrees urbanes, sobretot la de Barcelona: moltes persones viuen en una ciutat i treballen o estudien en una altra, i fan aquests desplaçaments diaris, sovint amb cotxe. A aquest trànsit s’hi afegeix el de les furgonetes i els camions que distribueixen mercaderies per les ciutats i els polígons de l’àrea.

Una segona causa és el transport de mercaderies de llarga distància: l’AP-7 és la principal via de camions entre la península Ibèrica i la resta d’Europa, i en menor mesura també ho són l’A-2 i l’Eix Transversal.

Finalment, el turisme fa augmentar molt el trànsit cap a la costa i la muntanya, sobretot els caps de setmana i a l’estiu.

La primera afirmació és vertadera. Les ciutats més poblades concentren empreses i serveis, i per això hi ha més desplaçaments diaris. El mapa ho confirma: l’àrea metropolitana de Barcelona, la de més densitat de població, és l’única amb vies de més de 100.000 vehicles diaris.

La segona afirmació és falsa. El mapa mostra un fort desequilibri territorial: les vies amb més trànsit, i per tant les ciutats més poblades, es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona i al litoral, mentre que a l’interior i a la muntanya, sobretot al Pirineu, hi ha poques vies amb molt de trànsit perquè la població hi és escassa.

El vessant cantàbric, una franja estreta al nord, té rius nombrosos, curts i bastant cabalosos: neixen a la Serralada Cantàbrica, molt a prop de la costa, i com que el clima és humit i plou tot l’any, el seu cabal és abundant i regular.

El vessant atlàntic és el més extens. Com que la Meseta està inclinada cap a l’oest, hi desguassen la majoria dels grans rius, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir, que són llargs, tenen conques molt extenses i sovint neixen a prop del Mediterrani. A l’estiu, però, pateixen la sequera i el seu cabal baixa molt.

El vessant mediterrani, a l’est i al sud-est, té conques petites i rius curts, amb pendents forts i cabals molt irregulars, excepte l’Ebre, que té una conca molt gran. A l’estiu tenen estiatges intensos, i alguns s’arriben a assecar, mentre que les pluges torrencials de la tardor provoquen inundacions.

Sí, la condiciona, perquè cada vessant té un relleu i un clima diferents. El vessant cantàbric, orientat al nord i amb muntanyes altes a prop de la costa, rep pluges molt abundants i repartides tot l’any, i té aigua de sobres.

La divisòria d’aigües és molt asimètrica: és molt a prop del Mediterrani, de manera que la major part de les aigües de la península van cap a l’Atlàntic, per rius més llargs i conques més grans. Això crea un desequilibri hídric a favor del vessant atlàntic.

Al vessant mediterrani, en canvi, excepte l’Ebre, que rep l’aigua de rius pirinencs, els rius depenen del clima mediterrani, amb estius molt secs i pluges irregulars, i tenen poc cabal i estiatges forts. Per això és on hi ha més dèficit d’aigua, sobretot al sud-est.

Primer, reutilitzar les aigües residuals depurades, per exemple per regar. Segon, fer un ús més eficient de l’aigua, sobretot al regadiu, que és el que en consumeix més, substituint el reg per inundació pel reg gota a gota. I tercer, fer servir aigua no potable en els usos que no la necessiten potable, com les cisternes dels vàters, el reg dels jardins públics o la neteja dels carrers.