Geografia, PAU 2025 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 4) resolt

a) El reg per gravetat o de superfície és el sistema més antic: l’aigua corre per la superfície del camp, per regueres o solcs, aprofitant una lleugera diferència de nivell. El reg per aspersió reparteix l’aigua en forma de pluja amb aspersors o difusors i mulla tota la superfície. El reg per degoteig o localitzat porta l’aigua per tubs amb petits orificis que la deixen anar gota a gota al peu de cada planta. Aquests dos últims es poden programar.

b) El reg per gravetat és el menys eficient i el que gasta més aigua, perquè se’n perd molta abans que l’aprofiti la planta. El degoteig és el més eficient: aporta directament a l’arrel només l’aigua que cada conreu necessita segons l’època i el clima. L’aspersió queda en una posició intermèdia.

c) Segons el gràfic, el reg per gravetat ha caigut d’uns 12.400.000 milers de m³ el 2000 a uns 5.100.000 el 2018, és a dir, a menys de la meitat, amb una forta baixada el 2004. L’aspersió ha crescut lleugerament, d’uns 3.050.000 a uns 4.100.000, i el degoteig, que era el menys utilitzat el 2000 (uns 1.450.000), s’ha multiplicat per més de quatre fins a uns 6.250.000 i des del 2014 és el sistema que fa servir més aigua. Els motius són la necessitat d’estalviar aigua i de millorar l’eficiència amb sistemes més sostenibles i també més rendibles, i les sequeres, que han reduït els cabals disponibles i han empès les explotacions a substituir la gravetat pel degoteig.

L’activitat agrària, quan es practica de manera respectuosa, és clau per conservar el medi ambient. Preserva recursos naturals com l’aigua i el sòl, evita l’erosió i la desertificació i manté la biodiversitat i les varietats autòctones de conreus. A més, els camps conreats fan de tallafocs i frenen la propagació dels incendis forestals.

També manté el paisatge. Els paisatges agraris, amb els conreus, la flora i la fauna que hi viuen, les construccions agrícoles i els pobles, formen part del nostre patrimoni i de la nostra identitat, i sense pagesos s’abandonarien i es perdrien.

Finalment, l’agricultura redueix els desequilibris territorials. Dona feina i fixa la població al món rural, de manera que frena el despoblament, l’envelliment i la pèrdua de serveis, i evita que la població es concentri a les grans ciutats. A més, proveeix d’aliments la població i de matèries primeres altres sectors, com la indústria agroalimentària, i els compra béns i serveis.

Les tres branques amb més pes són l’alimentació, begudes i tabac (15,2 %), els materials de transport i vehicles de motor (11,0 %) i la química i refinació de petroli (10,6 %). Entre totes tres aporten el 36,8 % del VAB industrial català (15,2 + 11,0 + 10,6).

Alguns exemples representatius són la indústria del cava al Penedès, per a l’alimentació i les begudes; la fàbrica d’automòbils de SEAT, per als vehicles de motor, i la petroquímica de Tarragona, per a la química i la refinació de petroli.

En primer lloc, té una estructura productiva diversificada, en què destaquen dues grans branques, l’alimentació, begudes i tabac i els materials de transport i vehicles de motor, com mostra la taula.

En segon lloc, hi predominen les empreses mitjanes i petites.

En tercer lloc, es concentra a l’àrea metropolitana de Barcelona, al llarg d’eixos com l’AP-7 i les valls del Llobregat i del Ter, i al Camp de Tarragona, on hi ha la química.

Finalment, és una indústria oberta als mercats europeu i mundial, molt internacionalitzada, amb una presència creixent d’empreses multinacionals.

El primer repte és la sostenibilitat. La indústria ha de reduir el consum d’energia, d’aigua i de matèries primeres, generar menys residus i reciclar-los, en una lògica d’economia circular, i controlar les emissions contaminants i els abocaments, tant per complir la legislació com per reduir costos i millorar la seva imatge.

El segon és garantir els subministraments. Moltes empreses depenen de matèries primeres i de components que arriben de fora d’Europa, i els conflictes i la inestabilitat política en poden aturar l’arribada; per això cal diversificar els proveïdors i les rutes logístiques.

El tercer és el capital humà: cal disposar de treballadors amb la formació tècnica que demana una indústria cada cop més innovadora, cosa que obliga a connectar millor les empreses amb la formació professional, les universitats i els centres tecnològics.

El Hard Rock és un macrocomplex turístic i d’oci, amb casinos i jocs d’atzar, que es vol construir entre Vila-seca i Salou, a prop de Port Aventura. És l’hereu d’Eurovegas i de BCN World, i fa més d’onze anys que està encallat, perquè divideix el Camp de Tarragona: els alcaldes de Vila-seca i Salou hi donen suport, i part dels moviments socials s’hi oposa.

Els qui hi estan a favor defensen que impulsaria l’economia del Camp de Tarragona i que desestacionalitzaria el turisme, és a dir, que atrauria visitants fora de l’estiu.

Els qui hi estan en contra critiquen que fomentaria els jocs d’atzar, com va dir el conseller de Salut, i que no es concreten les compensacions ambientals ni la connectivitat ecològica, que es consideren imprescindibles per tirar-lo endavant.

Crec que no hi encaixarien. Un model turístic sostenible busca desestacionalitzar i diversificar l’oferta amb un turisme de més valor afegit, cultural, familiar, esportiu o de natura, que atregui visitants interessats a conèixer el territori i que en respecti el medi i la població.

El Hard Rock, en canvi, es basa en els casinos i els jocs d’atzar, una activitat sense cap vinculació amb el territori, que pot generar problemes socials com l’addicció al joc i que ocuparia molt de sòl, sense garanties de compensacions ambientals ni de connectivitat ecològica. Per tant, encara que desestacionalitzés el turisme, ho faria amb un model allunyat de la sostenibilitat, el mateix que, segons els seus opositors, «ens empobreix».

El primer és la desestacionalització: abans els turistes es concentraven al juliol i a l’agost, i ara n’arriben cada cop més a la primavera i a la tardor, atrets pel turisme cultural, gastronòmic i d’esdeveniments.

El segon és la diversificació territorial: a més de Barcelona i la Costa Brava, els visitants s’interessen per l’interior i les zones rurals, com el Pirineu o el Priorat.