Geografia, PAU 2026 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

Segons el gràfic, el 2023 la UE representa el 22,2 % de les exportacions mundials de serveis, però només el 14,3 % de les de mercaderies. Això s’explica pel seu model econòmic, molt terciaritzat i d’alt valor afegit: és molt competitiva en serveis financers, assegurances, consultoria, transport, tecnologia, turisme i serveis professionals. En canvi, la indústria hi pesa menys que en altres potències com la Xina, que lidera les exportacions de mercaderies (17,5 %) gràcies a una economia orientada a la manufactura i a uns costos de producció més baixos.

El primer avantatge és el lideratge en serveis d’alt valor afegit: la UE és la primera exportadora mundial de serveis, amb el 22,2 % del total el 2023, per davant dels EUA (15,4 %) i molt per sobre de la Xina (5,9 %).

El segon és el mercat únic: amb unes normes compartides per vint-i-set estats, les empreses europees poden créixer i internacionalitzar-se amb més facilitat.

Pel que fa als reptes, el gràfic mostra el risc de perdre pes industrial: entre el 2019 i el 2023 la quota de la UE en mercaderies baixa del 15,3 % al 14,3 %, mentre que la de la Xina puja del 16,0 % al 17,5 %. Per això la UE ha de mantenir una base industrial competitiva.

L’altre repte és la dependència de components i matèries primeres de tercers països, que fa vulnerable la producció europea davant de les tensions geopolítiques i les guerres comercials.

Els sis països fundadors van ser Alemanya (aleshores, la República Federal d’Alemanya), França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. El 1951 van crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) i el 1957, amb els Tractats de Roma, la Comunitat Econòmica Europea (CEE), l’origen de l’actual UE.

El Parlament Europeu representa la ciutadania dels estats membres, que l’escull per sufragi universal; decideix sobre la legislació europea i aprova el pressupost de la UE.

La Comissió Europea és el principal òrgan executiu i defensa els interessos comuns de la Unió: proposa les noves lleis, que després estudien i adopten el Parlament i el Consell de la UE.

La fotografia mostra un carrer ple de visitants i de locals adreçats als turistes. Com passa amb l’habitatge, l’expectativa de guanys que genera el turisme fa pujar el preu dels locals comercials: el comerç menys rendible, però més necessari per a la població, n’és expulsat, i només s’hi poden instal·lar els negocis més lucratius.

Els qui poden pagar aquests lloguers solen ser cadenes i multinacionals, que uniformitzen els carrers: a totes les destinacions turístiques es repeteixen el mateix tipus de comerç i les mateixes marques, i es perd el comerç local i de proximitat.

Això complica la vida del veïnat, que ha d’anar més lluny, fora de les zones turístiques, per fer la compra diària, i sovint a preus més cars.

Finalment, aquest monocultiu turístic fa la localitat cada vegada més dependent d’un sector molt volàtil i exposat a crisis sobtades, de manera que és més vulnerable.

És un turisme de sol i platja, de masses, com el de bona part de la costa mediterrània, cosa que es reflecteix en els carrers plens de visitants de la fotografia.

És un turisme amb un màxim d’afluència a l’estiu, entre juny i setembre, tot i que a Benidorm el turisme d’hivern, sobretot de jubilats europeus, en suavitza l’estacionalitat.

I és un turisme internacional i estatal: hi arriben molts estrangers, sobretot europeus, com britànics, alemanys o francesos, i també visitants de la resta d’Espanya.

La primera és el canvi climàtic: les onades de calor poden fer menys agradable l’estada a l’estiu, i la pujada del nivell del mar i l’erosió poden reduir les platges, que són el recurs bàsic d’aquest turisme.

La segona és la mateixa massificació: l’excés de visitants en temporada alta satura platges, carrers i serveis, empitjora la qualitat de vida dels residents i deteriora l’experiència dels turistes.

La tercera és la competència d’altres destinacions mediterrànies amb preus més baixos o instal·lacions més modernes, que li poden fer perdre atractiu si no renova la seva oferta.

La notícia exposa diverses idees principals. La pagesia catalana ha tornat a mobilitzar-se i ha bloquejat amb tractors nodes estratègics de la xarxa viària, com l’Eix Transversal a Gurb i Cervera, per fer visible el seu malestar. Denuncia que la sobrepoblació de senglars i cabirols s’ha convertit en una plaga; reclama més controls a la frontera i que es prohibeixi l’entrada de boví de França, i considera que les indemnitzacions que rep són minses i que els ajuts es paguen amb retard.

Un primer problema és la fauna salvatge: els senglars i els cabirols destrueixen fins al 30 % de les collites, cosa que redueix els ingressos dels pagesos i amenaça la viabilitat econòmica de les explotacions.

Un segon problema són les malalties: aquests animals actuen com a vectors de la grip aviària, la pesta porcina o la llengua blava, i la dermatosi nodular pot arribar amb el boví importat. Això posa en perill la ramaderia catalana i la seguretat alimentària.

El primer problema és la baixa rendibilitat: els preus que cobra el pagès s’han estancat mentre pugen els costos del gasoil, els fertilitzants i l’electricitat, i hi ha un gran desequilibri entre el que cobra el pagès i el que paga el consumidor.

El segon és la manca de relleu generacional: pocs joves continuen les explotacions familiars.

El tercer és la sobrepoblació de fauna salvatge, com els senglars i els cabirols, que destrueix les collites.

I el quart, les crisis sanitàries, com la grip aviària o la pesta porcina, que amenacen les granges.

La primera causa és la pèrdua del mosaic agroforestal: amb l’abandonament de camps i pastures, el bosc s’ha estès de manera contínua, i els senglars i els cabirols hi troben més refugi i aliment.

La segona és la manca de depredadors naturals, com el llop o l’os, de manera que res no frena el creixement d’aquestes poblacions.

L’afirmació és falsa. En primer lloc, un país no pot dependre del tot de l’exterior per alimentar-se: la pagesia garanteix la sobirania alimentària, com reclama la notícia, i és la base de l’agroindústria, una de les indústries més potents del país.

En segon lloc, els pagesos gestionen el territori: els conreus i les pastures trenquen la continuïtat del bosc i en redueixen la biomassa, cosa que ajuda a prevenir incendis, i el paisatge en mosaic conserva la biodiversitat.