La Unió Europea: exercicis de la PAU de Geografia resolts

Segons el gràfic, el 2023 la UE representa el 22,2 % de les exportacions mundials de serveis, però només el 14,3 % de les de mercaderies. Això s’explica pel seu model econòmic, molt terciaritzat i d’alt valor afegit: és molt competitiva en serveis financers, assegurances, consultoria, transport, tecnologia, turisme i serveis professionals. En canvi, la indústria hi pesa menys que en altres potències com la Xina, que lidera les exportacions de mercaderies (17,5 %) gràcies a una economia orientada a la manufactura i a uns costos de producció més baixos.

El primer avantatge és el lideratge en serveis d’alt valor afegit: la UE és la primera exportadora mundial de serveis, amb el 22,2 % del total el 2023, per davant dels EUA (15,4 %) i molt per sobre de la Xina (5,9 %).

El segon és el mercat únic: amb unes normes compartides per vint-i-set estats, les empreses europees poden créixer i internacionalitzar-se amb més facilitat.

Pel que fa als reptes, el gràfic mostra el risc de perdre pes industrial: entre el 2019 i el 2023 la quota de la UE en mercaderies baixa del 15,3 % al 14,3 %, mentre que la de la Xina puja del 16,0 % al 17,5 %. Per això la UE ha de mantenir una base industrial competitiva.

L’altre repte és la dependència de components i matèries primeres de tercers països, que fa vulnerable la producció europea davant de les tensions geopolítiques i les guerres comercials.

Els sis països fundadors van ser Alemanya (aleshores, la República Federal d’Alemanya), França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. El 1951 van crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) i el 1957, amb els Tractats de Roma, la Comunitat Econòmica Europea (CEE), l’origen de l’actual UE.

El Parlament Europeu representa la ciutadania dels estats membres, que l’escull per sufragi universal; decideix sobre la legislació europea i aprova el pressupost de la UE.

La Comissió Europea és el principal òrgan executiu i defensa els interessos comuns de la Unió: proposa les noves lleis, que després estudien i adopten el Parlament i el Consell de la UE.

Les polítiques regionals, també anomenades de cohesió, són el conjunt de mesures amb què la UE impulsa el creixement econòmic, l’ocupació i la qualitat de vida de les regions dels 27 estats per reduir la bretxa entre els territoris més rics i els menys desenvolupats. La UE hi dedica prop d’un terç del seu pressupost.

Entre els seus àmbits d’actuació hi ha la inversió en les persones (ocupació, educació i inclusió social), l’ajut a les petites i mitjanes empreses i la modernització del transport i de la producció d’energia, amb el focus posat en les energies renovables per lluitar contra el canvi climàtic.

Les cinc regions que n’han rebut més són Andalusia (35.365 milions d’euros), el Nord (26.203) i el Centre (18.263) de Portugal, la Campània (18.094) i Sicília (17.700).

Totes les regions de la taula són del sud de la UE (Espanya, Portugal, el sud d’Itàlia i Grècia) o de l’est (Polònia i Letònia). Són territoris amb una renda per càpita més baixa i més atur que els de l’Europa central i del nord, i la política regional hi concentra els fons perquè vol reduir aquests desequilibris. Els països de l’est, a més, es van incorporar més tard a la UE i han hagut d’adaptar-hi la seva economia.

Els requisits d’adhesió, coneguts com a criteris de Copenhaguen, són tres. El primer és polític: el país ha de tenir institucions estables que garanteixin la democràcia, l’Estat de dret, els drets humans i el respecte i la protecció de les minories.

El segon és econòmic: ha de tenir una economia de mercat que funcioni i que sigui capaç de fer front a la competència dins del mercat de la UE.

El tercer és assumir el cabal comunitari, és a dir, ser capaç d’aplicar de manera efectiva el conjunt de lleis i d’objectius polítics i econòmics de la UE.

Quatre països candidats a entrar a la UE són Ucraïna, Moldàvia, Sèrbia i Montenegro.

La UE depèn sobretot dels combustibles fòssils. El petroli continua sent la primera font d’energia (35 %), tot i que des de 1990 només ha baixat 4 punts; el gas ha crescut 7 punts, fins al 24 %, i el carbó s’ha reduït fins al 10 %. Les fonts que no emeten gasos amb efecte hivernacle, la nuclear (13 %) i les renovables (17 %), només sumen un terç del total. A més, la UE té pocs jaciments d’hidrocarburs i ha d’importar el 57,5 % de l’energia que consumeix, de manera que pateix una gran dependència energètica.

La primera afirmació és falsa. La UE és una potència econòmica, però té pocs jaciments d’hidrocarburs i ha d’importar més de la meitat de l’energia que consumeix (el 57,5 %), sobretot petroli i gas. Aquestes importacions no estan garantides, perquè depenen de la situació política dels països proveïdors: la invasió russa d’Ucraïna, per exemple, va provocar una crisi en el subministrament de gas. L’accés a l’energia és, doncs, un dels punts febles de la UE.

La segona és només parcialment vertadera. La UE s’ha proposat reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i augmentar la producció d’energies renovables, i ha reduït molt l’ús del carbó. Però la transició energètica és lluny d’haver acabat: el petroli i el gas encara aporten el 59 % del subministrament, i la nuclear i les renovables, que no emeten aquests gasos, només un terç.

La PAC (política agrària comuna) és la política de la Unió Europea per al sector agrari i una de les més antigues de la Unió: s’hi dedica una gran part del pressupost comunitari, en forma d’ajuts als agricultors i de mesures de regulació dels mercats. Espanya s’hi va incorporar el 1986, quan va entrar a la Comunitat Econòmica Europea.

Els seus objectius inicials eren augmentar la productivitat de l’agricultura, assegurar un nivell de vida equitatiu i una renda justa als agricultors, estabilitzar els mercats i garantir l’abastament d’aliments a preus raonables per als consumidors.

Amb les reformes més recents s’hi han afegit objectius ambientals i territorials: actuar contra el canvi climàtic, protegir el medi ambient, els paisatges i la biodiversitat, donar suport al relleu generacional i mantenir zones rurals dinàmiques.

Els països amb un PIB per capita més alt que la mitjana de la UE són al centre i al nord d’Europa: Luxemburg (256) i Irlanda (235) encapçalen la llista, seguits de Dinamarca, els Països Baixos, Àustria, Bèlgica, Suècia, Alemanya i Finlàndia, tots amb 110 o més. En canvi, els països amb el PIB més baix són els de l’Europa de l’Est, com Bulgària (62), Eslovàquia (71), Croàcia i Letònia (73), Romania i Hongria (76) o Polònia (79), i els del sud d’Europa, com Grècia (67), Portugal (79) i Espanya (86).

Una primera causa és històrica: els països del nord i del centre, com Alemanya, els Països Baixos o Bèlgica, es van industrialitzar abans i amb més intensitat. Per això avui tenen economies basades en la indústria, la tecnologia i els serveis de més valor afegit, mentre que les economies del sud depenen més de l’agricultura i del turisme, sectors amb una productivitat i uns salaris més baixos.

Una segona causa, en el cas dels països de l’Est, és que durant més de quaranta anys van tenir una economia planificada i centralitzada d’orientació soviètica, sense iniciativa privada. Quan aquest sistema va caure, a partir del 1989, van haver de transformar tota la seva economia, i encara no han recuperat la distància que els separa dels països de l’oest.

La Unió Europea té grans desigualtats econòmiques, no només entre estats, com mostra la taula, sinó també entre les regions d’un mateix estat. La política regional, o de cohesió, té com a objectiu principal reduir aquestes diferències, ajudant les regions menys desenvolupades a créixer més de pressa, per aconseguir una Unió amb una situació econòmica més homogènia i més cohesionada.

Escullo el Fons de Cohesió. Va dirigit als estats membres amb un PIB per capita inferior al 90 % de la mitjana europea, que avui són sobretot els de l’Europa de l’Est i alguns del sud, com Grècia i Portugal. El seu objectiu és ajudar-los a acostar-se a la resta de la Unió, finançant grans projectes d’infraestructures, sobretot de transport, i accions de protecció del medi ambient.

El principal avantatge és la lliure circulació de persones: els ciutadans poden anar d’un país de l’espai Schengen a un altre sense passar controls fronterers, tant per viatjar com per anar a treballar cada dia a l’altra banda de la frontera.

Aquesta llibertat de moviment facilita, a més, que puguin residir sense restriccions en qualsevol dels països de l’acord, treballar-hi, estudiar-hi o establir-hi una empresa, de manera que poden buscar feina, formació o oportunitats de negoci en tot l’espai.

En els darrers deu anys han arribat diverses onades d’immigració no autoritzada, procedents del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient, que han intentat entrar a la UE per la Mediterrània o pels països de l’est. La més gran va ser la del 2015, amb molts refugiats que fugien de la guerra de Síria.

Com que dins de l’espai Schengen no hi ha controls, alguns estats van tornar a posar controls temporals a les seves fronteres interiors per evitar que aquests immigrants arribessin als països de destinació, sobretot del centre d’Europa. Algun país fins i tot ha qüestionat el mateix acord, i la UE ha reforçat molt la vigilància de les seves fronteres exteriors.

Segons el mapa, del gener del 2023: a) Espanya, o qualsevol altre estat de la UE adherit, com França, Itàlia o Croàcia; b) Noruega, o també Islàndia, Suïssa o Liechtenstein; c) Romania o Bulgària; d) Irlanda o Xipre.

El text explica que la Unió Europea ha de decidir com afronta la transició energètica i quin paper hi té l’energia nuclear. La Comissió Europea vol considerar-la energia verda, almenys durant un període transitori, i, per aconseguir el vistiplau de països reticents com Alemanya, hi ha afegit les centrals de gas. La proposta encara s’ha d’aprovar i ja ha generat polèmica.

Els països implicats hi tenen posicions oposades. El Govern espanyol s’hi oposa, perquè considera que els residus nuclears impedeixen qualificar aquesta energia de verda, i manté les dates de tancament de les seves set centrals. Alemanya també s’allunya de la nuclear: només li queden tres reactors en funcionament i ha anunciat que els tancarà el 2022.

A l’altra banda hi ha França, que aposta clarament per l’energia nuclear: té cinquanta-sis reactors en marxa i un en construcció, i el president Macron vol construir noves centrals per garantir la independència energètica del país.

Fins al 2005 el PIB per capita espanyol creix molt i s’acosta al de la UE, i entre el 2005 i el 2008, durant la bombolla immobiliària, fins i tot el supera lleugerament. Amb la crisi del 2008, però, el PIB espanyol baixa i s’estanca fins al 2013, mentre que el de la UE es recupera, i la distància es torna a obrir. Tot i que des del 2014 Espanya torna a créixer, el 2018 continua per sota de la mitjana (uns 28.000 davant de prop de 31.000) i la diferència és més gran que a finals dels anys noranta. Per tant, l’economia espanyola no acaba de convergir amb les més desenvolupades d’Europa.

La causa principal és l’estructura de l’economia espanyola, basada sobretot en els serveis i en la construcció, sectors de poc valor afegit. La bombolla immobiliària va fer créixer molt el PIB, però quan va esclatar el 2008 va provocar una caiguda forta i molt d’atur. A més, la indústria ha anat perdent pes i la inversió en R+D és baixa, de manera que la productivitat creix poc.

L’índex de convergència compara el PIB per capita d’un país amb la mitjana de la UE, a la qual es dona el valor 100. Si el país té un valor més alt que 100, és per sobre de la mitjana, i si el té més baix, per sota. Serveix per mesurar fins a quin punt l’economia d’un país s’acosta (convergeix) a la dels països més desenvolupats de la Unió.

Des que va entrar a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, Espanya ha rebut molts fons europeus per reduir les diferències de desenvolupament (els fons estructurals i, des dels anys noranta, el Fons de Cohesió, del qual ha estat el principal receptor en termes absoluts), que han ajudat molt al seu desenvolupament i a reduir la distància amb els països més rics. Aquests ajuts van ser molt grans els primers anys i després han anat disminuint a mesura que han entrat a la UE països de l’Europa de l’est, menys desenvolupats que Espanya.

Al principi els fons es van dedicar sobretot a construir grans infraestructures, com autopistes, línies de tren d’alta velocitat o depuradores, que han modernitzat el país. Amb el temps s’han anat orientant a la recerca i la innovació (R+D), les TIC, la competitivitat de les pimes i les energies renovables.

Segons el mapa, la mitjana de la UE és del 7,1 %. Les taxes d’atur més altes, del 14,2 % o més, es concentren al sud: a la meitat sud d’Espanya, al sud d’Itàlia i a Grècia. Les més baixes, de menys del 3,6 %, són a l’Europa central, sobretot a la República Txeca, a Polònia i al sud d’Alemanya, i en general el centre i el nord d’Europa tenen valors baixos.

Aquesta distribució s’explica per l’estructura econòmica de cada regió. Al centre i al nord d’Europa predominen la indústria i, sobretot, els serveis d’alt valor afegit, que creen ocupació estable. En canvi, a les regions del sud dels països mediterranis l’agricultura extensiva de secà (vinya i olivera) encara té molt de pes, la industrialització és molt baixa i l’ocupació depèn molt del turisme i la construcció, que tenen molta feina temporal.

El sector primari (agricultura, ramaderia i pesca) ha perdut molta importància en l’economia europea. Gràcies a la mecanització i la modernització de les explotacions és molt productiu i rendible, però ocupa un percentatge molt baix de la població activa. A més, està molt regulat i subvencionat per la Política Agrícola Comuna (PAC).

La indústria europea decreix lentament per la globalització, que fa competir els productes europeus amb els de països tercers amb costos més baixos, i per la deslocalització d’empreses. Tot i així, continua donant molta ocupació en sectors com la maquinària, els equips electrònics, l’alimentació, la química i el material de transport.

El sector terciari és el predominant: en les darreres dècades l’economia s’ha terciaritzat i més de la meitat de la població activa treballa en els serveis, sobretot en el comerç, el transport, les finances i el turisme. Les xarxes de transport estan molt ben organitzades: grans ports a l’Atlàntic i a la Mediterrània, aeroports que són hubs de vols internacionals, una bona xarxa d’autopistes que connecta les capitals i les grans ciutats, i una xarxa europea de ferrocarril d’alta velocitat que encara s’està construint.