La ciutat i el sistema urbà: exercicis de la PAU de Geografia resolts

La redensificació urbana és el creixement de la ciutat cap a dins: en lloc d’ocupar sòl nou a la perifèria, s’augmenta la densitat d’habitants i d’activitats en zones que ja estan urbanitzades, per recuperar el model de ciutat compacta.

Dues mesures per impulsar-la són construir en els solars buits que queden dins de la ciutat i promoure usos mixtos del sòl, de manera que habitatges, comerços i serveis convisquin en un mateix barri.

Mobilitat dels ciutadans. A la ciutat compacta les distàncies són curtes i molts desplaçaments es fan a peu o en bicicleta; a més, la densitat permet mantenir una bona xarxa de transport públic. A la ciutat difusa, en canvi, és difícil oferir un bon transport públic en una àrea tan extensa, i la gent depèn del vehicle privat, que genera molt trànsit.

Ocupació de l’espai. La ciutat compacta aprofita molt l’espai: té una trama densa i consumeix poc sòl. La ciutat difusa s’estén sobre una gran superfície i consumeix molt de sòl.

Especialització funcional. A la ciutat compacta les funcions es barregen: habitatges, comerços, oficines i serveis comparteixen els mateixos carrers. A la ciutat difusa les funcions estan separades en zones especialitzades (residencials, comercials, administratives i de serveis), i cal desplaçar-se d’una a l’altra.

La ciutat compacta és més sostenible, tal com defensa el text. En primer lloc, consumeix menys sòl, mentre que la ciutat dispersa n’ocupa molt i en fa perdre per als usos agraris i forestals.

En segon lloc, contamina menys: amb distàncies curtes i un bon transport públic es fa servir menys el cotxe, i per tant s’emeten menys gasos contaminants i d’efecte hivernacle.

En tercer lloc, necessita menys infraestructures: la ciutat dispersa obliga a construir i mantenir quilòmetres de carreteres, línies elèctriques i clavegueram per a pocs habitants.

El primer criteri és el nombre d’habitants. No hi ha un llindar únic, perquè cada país fixa el seu; a Espanya es considera ciutat un nucli a partir de 10.000 habitants.

El segon és la concentració: a la ciutat s’acumulen molts habitants, habitatges i activitats en poc espai, és a dir, hi ha una densitat elevada, com es veu a la fotografia de São Paulo.

El tercer és l’activitat econòmica de la població: a la ciutat predominen les feines de la indústria, el comerç, el transport, l’administració i la resta de serveis, mentre que als nuclis rurals pesa més el sector primari.

El quart és l’arquitectura i l’urbanisme: edificis alts, com els gratacels de la imatge, i avingudes llargues i amples.

L’afirmació vol dir que la ciutat es tracta com un producte que es compra i es ven. L’espai urbà, l’habitatge i els serveis es mercantilitzen: s’imposen l’especulació i la lògica del màxim benefici per sobre de les necessitats dels veïns, i la dimensió social de la ciutat i la planificació queden en segon pla.

La primera és l’encariment de l’habitatge: els lloguers i els preus de compra pugen molt per sobre dels salaris, i molta gent, sobretot els joves, no pot accedir a un habitatge.

La segona és la gentrificació: els veïns amb menys recursos dels barris cèntrics o renovats no poden fer front a les despeses i n’han de marxar, i els substitueixen persones amb més renda o activitats més rendibles.

La tercera és la manca d’equipaments i de serveis: en una ciutat tan densa com la de la fotografia, on el sòl es dedica sobretot a edificar, falten escoles, centres de salut, zones verdes i espais públics.

Una primera iniciativa seria augmentar l’oferta d’habitatge públic, de compra o de lloguer assequible, perquè el preu de l’habitatge no depengui només del mercat.

Una segona seria protegir els veïns dels barris històrics més afectats per la gentrificació, amb ajuts al lloguer i límits als pisos turístics, perquè no n’hagin de marxar.

Bellvitge és un barri de funció residencial, del tipus que s’anomena ciutat dormitori: la major part dels seus habitants hi viuen, però treballen, estudien i fan bona part de les seves activitats en altres zones de l’àrea metropolitana.

Aquest tipus de barri es va construir a les perifèries de les grans ciutats, en terrenys fins aleshores agrícoles o sense urbanitzar, sovint als municipis que envolten la ciutat central, com l’Hospitalet de Llobregat respecte de Barcelona.

La majoria d’aquests barris es van construir als anys seixanta i setanta del segle XX, durant el franquisme, per allotjar la gran quantitat d’immigrants que arribaven d’altres regions d’Espanya a treballar a la indústria. Es van fer de pressa, amb blocs d’alta densitat, i el principal problema urbanístic era la manca de serveis: escoles, centres sanitaris, transport públic i comunicacions amb la resta de la ciutat, a més de la falta de carrers urbanitzats i d’espais verds.

L’afirmació és vertadera. A les ciutats els grups socials no es reparteixen de manera homogènia: el preu del sòl i de l’habitatge fa que les famílies amb més renda es concentrin als barris més cars i ben equipats, i les de renda baixa, als barris on l’habitatge és més barat. Els barris com Bellvitge en són un exemple: en els seus inicis els van ocupar sobretot treballadors immigrants de renda baixa.

A la ciutat compacta la població, els serveis i les activitats es concentren en una àrea reduïda. Les distàncies són curtes, molts desplaçaments es poden fer a peu o en bicicleta, i la densitat fa rendible el transport col·lectiu. Per això la mobilitat hi és més sostenible: es consumeix menys energia per persona i s’emeten menys gasos contaminants.

En canvi, una zona suburbana de cases unifamiliars aïllades ocupa molt de sòl amb poca població. Els habitatges queden lluny de la feina, de les escoles i dels comerços, i el transport públic hi és escàs perquè no és rendible, de manera que gairebé tots els desplaçaments diaris es fan en cotxe privat. Això comporta un gran consum d’energia, més emissions de gasos d’efecte hivernacle i més congestió a les vies d’accés, a més de la pèrdua de sòl agrícola i natural.

La gentrificació és el procés pel qual un barri degradat, habitat per persones de rendes baixes, es rehabilita i es revaloritza, i hi van arribant a poc a poc residents de classe mitjana i alta, nous comerços i, a les ciutats turístiques, visitants i pisos turístics. Per a la població resident, la conseqüència principal és l’expulsió: els propietaris apugen els lloguers, molts veïns de tota la vida no els poden pagar i han de marxar del barri, que perd la seva població i el seu comerç tradicionals.

A favor: la gentrificació permet rehabilitar barris que feia molts anys que estaven degradats, amb edificis renovats i espais públics millorats.

En contra: encareix excessivament l’habitatge i acaba expulsant els veïns que hi vivien, que no poden assumir els nous preus.

El plànol A és un plànol radial o radioconcèntric, i el plànol B és un plànol ortogonal, també anomenat reticular o en quadrícula.

El plànol radioconcèntric s’organitza a partir d’un punt central, normalment un edifici o un espai històric, com una catedral, una fortificació o una plaça de mercat. D’aquest centre surten carrers i avingudes com si fossin radis, que es completen amb vies concèntriques, com rondes o cinturons, que connecten els barris sense haver de passar pel centre. Aquesta forma afavoreix que el centre concentri la major part de les activitats econòmiques.

El plànol ortogonal està format per carrers rectes que es tallen perpendicularment, de manera que les illes de cases són quadrades o rectangulars i els edificis tenen una disposició ordenada. Facilita la parcel·lació del terreny i el traçat de carrers amples, airejats i assolellats, i els desplaçaments en sentit vertical i horitzontal, però complica els trajectes transversals; per això, de vegades s’hi obren avingudes en diagonal, com les que travessen la quadrícula del plànol B.

Un exemple de plànol radioconcèntric és el centre històric de Vitòria, i a l’estranger, Moscou, amb els seus anells de vies al voltant del Kremlin.

Un exemple de plànol ortogonal és l’Eixample de Barcelona, dissenyat per Ildefons Cerdà al segle XIX, amb illes de cases quadrades travessades per l’avinguda Diagonal.

Els eixamples es van construir al segle XIX i a començament del XX, quan les ciutats van enderrocar les muralles i es van estendre, i es van concebre sobretot com a zones residencials per a les classes benestants, amb carrers amples i habitatges de qualitat. Avui mantenen la funció residencial, però han canviat molt: les classes benestants s’han traslladat a zones més exclusives, i molts dels antics habitatges estan ocupats per famílies amb un poder adquisitiu més baix o s’han convertit en oficines, despatxos i comerços, de manera que l’eixample ha guanyat una funció terciària.

La segregació urbana és la separació dels diferents grups socials en espais diferents de la ciutat segons la renda, l’origen ètnic, la religió o altres característiques, sovint a causa del preu del sòl i de l’habitatge.

Un exemple són els barris perifèrics construïts als anys seixanta i setanta per acollir immigrants, on es concentra població de rendes baixes, mentre que les rendes altes viuen en barris residencials exclusius, com la zona alta de Barcelona.

No. Fa cinquanta anys les àrees urbanes més poblades eren sobretot les dels països desenvolupats, com Tòquio, Nova York o Londres. Avui Londres ja no és a la llista i Nova York ha baixat a l’onzè lloc, mentre que la major part de les quinze són ciutats de països en vies de desenvolupament que han crescut molt en poc temps, com Jakarta, Nova Delhi o el Caire.

Gairebé totes les aglomeracions de la taula són a l’Àsia: n’hi ha onze, a l’Àsia oriental, meridional i del sud-est. De la resta, tres són a Amèrica (São Paulo, Ciutat de Mèxic i Nova York) i una a l’Àfrica (el Caire), i cap a Europa. La causa és el gran creixement demogràfic d’aquests països i l’èxode rural cap a les ciutats, atret per la industrialització, mentre que els països desenvolupats ja estaven urbanitzats i creixen poc.

Una àrea metropolitana és un territori format per una gran ciutat central i un conjunt de ciutats petites i mitjanes que l’envolten, amb les quals forma una unitat funcional: cada dia hi ha fluxos intensos de persones, mercaderies i serveis entre elles, com els desplaçaments per anar a treballar o a estudiar.

La ciutat central està especialitzada en les funcions comercials i de serveis i hi concentra els centres de decisió política i econòmica, com les seus de govern i de les grans empreses. A la resta de ciutats de l’àrea hi predominen les funcions residencial i industrial: molta gent hi viu i hi ha els polígons industrials, però una part de la població es desplaça cada dia a la ciutat central per treballar.

No. Una megalòpolis és una regió urbana de centenars de quilòmetres de llarg formada per diverses àrees metropolitanes molt properes, que en conjunt superen els 20 milions d’habitants, com la que va de Boston a Washington. L’Àrea Metropolitana de Barcelona és una sola àrea metropolitana, separada de les altres àrees urbanes properes per espais no urbanitzats, i amb uns 3,3 milions d’habitants queda molt lluny dels 20 milions.

Sí, almenys en part. Una conurbació és un conjunt de ciutats de diferent grandària que han crescut fins a unir-se en un continu urbà. Dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha una conurbació que inclou Barcelona i els municipis de la primera corona, com l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet o Cornellà de Llobregat, on no es distingeix on acaba un municipi i on comença l’altre.

La causa principal és la mobilitat obligada de cada dia dins de les àrees urbanes, sobretot la de Barcelona: moltes persones viuen en una ciutat i treballen o estudien en una altra, i fan aquests desplaçaments diaris, sovint amb cotxe. A aquest trànsit s’hi afegeix el de les furgonetes i els camions que distribueixen mercaderies per les ciutats i els polígons de l’àrea.

Una segona causa és el transport de mercaderies de llarga distància: l’AP-7 és la principal via de camions entre la península Ibèrica i la resta d’Europa, i en menor mesura també ho són l’A-2 i l’Eix Transversal.

Finalment, el turisme fa augmentar molt el trànsit cap a la costa i la muntanya, sobretot els caps de setmana i a l’estiu.

A l’ortofotografia es distingeixen dues trames molt diferents. A la part superior i a l’esquerra hi ha l’Eixample, una trama ortogonal o en quadrícula: els carrers són amples, rectes i es tallen en angle recte, i formen illes de cases iguals, amb les cantonades tallades en xamfrà. A la part inferior dreta hi ha el nucli antic, amb una trama irregular de carrers estrets i tortuosos, sense planificació, i illes de formes i mides molt diverses, al voltant d’edificis singulars com esglésies i palaus.

El nucli antic és la ciutat preindustrial: té un origen romà i es va desenvolupar a l’edat mitjana dins de les muralles, on la població vivia amuntegada. L’Eixample neix a mitjan segle XIX amb la industrialització: les fàbriques atreuen molts immigrants del camp, la ciutat emmurallada queda petita i insalubre i, després d’enderrocar les muralles, es construeix l’Eixample seguint el pla de Cerdà (1859); s’hi va instal·lar sobretot la burgesia.

Al nucli antic hi ha sobretot funcions administratives i de serveis, comercials i turístiques, perquè és la part més cèntrica i monumental de la ciutat. També hi ha barris antics, amb habitatges vells on viu població de rendes baixes, que conviuen amb zones gentrificades on s’han instal·lat residents de classe benestant.

L’Eixample es va concebre com un espai residencial per a les classes benestants i continua sent sobretot residencial, encara que molts habitatges s’han convertit en oficines o els ocupen persones amb menys poder adquisitiu, perquè les classes altes s’han desplaçat a zones més exclusives. També hi ha moltes funcions administratives, de serveis i comercials, sobretot a les grans avingudes.

Al nucli antic, els carrers estrets i irregulars dificulten la circulació de vehicles, i per això molts s’han fet de vianants i s’hi va sobretot a peu o en transport públic. En canvi, a l’Eixample la quadrícula de carrers amples i rectes facilita el trànsit de tota mena de vehicles, tot i que per això també hi circulen molts cotxes.

El gran canvi és que les ciutats més poblades deixen de ser les dels països desenvolupats i passen a ser les dels països emergents o del sud global. El 1960 el rànquing l’encapçalaven Tòquio, Nova York, Osaka, Londres i París. En canvi, en la previsió per al 2030 només hi queda Tòquio, que es manté en primer lloc, i la segueixen Nova Delhi, Shanghai, Bombai i Pequín, amb ciutats que fa poc no hi eren, com Dhaka, Karachi, el Caire i Lagos.

Per continents, l’Amèrica del Nord passa de tenir tres ciutats entre les deu primeres el 1960 (Nova York, Los Angeles i Chicago) a no tenir-ne cap el 2030, i Europa, de tres (Londres, París i Moscou) a cap. Àsia passa de tres a set ciutats, sobretot de la Xina i l’Índia, i l’Àfrica hi entra amb el Caire i Lagos. L’Amèrica Llatina, que a finals del segle XX hi tenia ciutats com Ciutat de Mèxic i São Paulo, el 2030 només hi conserva Ciutat de Mèxic, en desè lloc.

Problema de transport: la congestió del trànsit. Causa: la ciutat creix i s’estén pel territori, molta gent s’ha de desplaçar cada dia per treballar o estudiar, i el nombre de vehicles privats ha crescut molt més que la capacitat dels carrers i les carreteres. Possible solució: millorar i estendre el transport públic i fer ciutats més compactes, on la feina i els serveis siguin a prop de casa.

Problema ambiental: la contaminació de l’aire. Causa: l’augment del trànsit i de les activitats productives fa créixer les emissions de gasos de combustió, nocius per a la salut i el medi ambient. Possible solució: potenciar el transport públic, ajudar les energies netes i obligar la indústria a fer servir tecnologies netes.

Problema social: el preu de l’habitatge. Causa: el creixement de la ciutat i l’especialització dels barris encareixen els lloguers i els pisos del centre, i els habitants amb menys ingressos han de marxar a perifèries cada cop més llunyanes o viure en edificis en mal estat. Possible solució: construir habitatge social i regular el preu dels lloguers.

La ciutat difusa és un tipus d’àrea urbana de baixa densitat que ocupa grans extensions de territori, amb urbanitzacions de cases unifamiliars, polígons industrials i centres comercials separats entre si.

És un problema per a la mobilitat perquè cal agafar el vehicle per anar a treballar, a estudiar o a comprar, i gairebé sempre el cotxe privat: amb tan poca densitat, el transport públic és molt car de mantenir. Això provoca embussos freqüents a les hores punta.