Geografia, PAU 2022 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 2) resolt

La principal font d’energia primària que es consumeix a Espanya és el petroli, amb més del 40 % del consum. El segueixen el gas natural, les energies renovables i l’energia nuclear, mentre que el carbó ja hi té un pes molt petit.

Les fonts d’energia renovable principals són la hidroelèctrica, l’eòlica i la solar; les dues últimes són les que més han crescut els darrers anys.

Les comunitats amb més potència renovable instal·lada són, per ordre, Castella i Lleó, Galícia, Andalusia i Castella-la Manxa: són extenses i tenen molt de vent, rius amb embassaments o moltes hores de sol.

El principal benefici ambiental és que les energies renovables no emeten contaminants ni CO₂ a l’atmosfera (amb l’excepció de la biomassa), de manera que ajuden a frenar el canvi climàtic i a reduir la contaminació de l’aire.

Pel que fa als problemes, alguns recursos són irregulars en el temps i en l’espai, com l’aigua o el vent, i la producció té alts i baixos que s’han de compensar amb altres fonts.

A més, tenen un impacte territorial i paisatgístic: les hidroelèctriques necessiten embassaments que inunden valls, i els parcs eòlics i solars ocupen molt de sòl i transformen el paisatge, de manera que no tot el territori és adequat per acollir-los.

La primera afirmació és vertadera. Espanya gairebé no produeix gas i depèn de les importacions, sobretot d’Algèria, de manera que no en controla la producció ni el preu. Quan la demanda és molt alta i la producció està concentrada en pocs països, el preu del gas puja molt i, com que el gas fixa el preu de l’electricitat, encareix també la llum.

La segona afirmació és falsa. Encara que els combustibles fòssils puguin tenir un cost de producció més baix, la política de la Unió Europea obliga a incloure en el preu el seu cost ambiental: les centrals que emeten CO₂ han de pagar drets d’emissió, que s’han encarit i que s’encariran més per afavorir la transició energètica. Per tant, tornar als combustibles fòssils no abaratiria l’electricitat; el camí és continuar augmentant les renovables.

Els números que van a les caselles són: Cítrics, 2 (Comunitat Valenciana); Oliveres, 5 (Andalusia); Hortalisses, 4 (Regió de Múrcia); Plàtans, 1 (Canàries); i Vinya, 3 (Castella-la Manxa).

En primer lloc, substituir el reg per inundació o per aspersió pel reg per degoteig, que porta l’aigua gota a gota a l’arrel de cada planta i en gasta molta menys.

En segon lloc, mantenir en bon estat les canalitzacions i els sistemes de reg per evitar fuites, i regar a les hores de menys calor, a primera hora del matí o al vespre, perquè s’evapori menys aigua.

En tercer lloc, per protegir la qualitat de l’aigua, reduir l’ús d’adobs químics i de pesticides i controlar els abocaments de purins de les granges, perquè els nitrats i els productes tòxics s’infiltren i contaminen els aqüífers.

El primer és la sequera. En el clima mediterrani els estius són llargs, càlids i secs, i les pluges són escasses i irregulars; quan no plou durant mesos, els conreus de secà, com els cereals, la vinya o l’olivera, pateixen per la manca d’aigua i les collites baixen molt.

El segon són les pluges torrencials, sobretot a la primavera i a la tardor: en poques hores pot caure molta aigua, i els rius i les rieres es desborden i inunden els camps de conreu, s’enduen el sòl i malmeten les collites.

A l’ortofotografia es distingeixen dues trames molt diferents. A la part superior i a l’esquerra hi ha l’Eixample, una trama ortogonal o en quadrícula: els carrers són amples, rectes i es tallen en angle recte, i formen illes de cases iguals, amb les cantonades tallades en xamfrà. A la part inferior dreta hi ha el nucli antic, amb una trama irregular de carrers estrets i tortuosos, sense planificació, i illes de formes i mides molt diverses, al voltant d’edificis singulars com esglésies i palaus.

El nucli antic és la ciutat preindustrial: té un origen romà i es va desenvolupar a l’edat mitjana dins de les muralles, on la població vivia amuntegada. L’Eixample neix a mitjan segle XIX amb la industrialització: les fàbriques atreuen molts immigrants del camp, la ciutat emmurallada queda petita i insalubre i, després d’enderrocar les muralles, es construeix l’Eixample seguint el pla de Cerdà (1859); s’hi va instal·lar sobretot la burgesia.

Al nucli antic hi ha sobretot funcions administratives i de serveis, comercials i turístiques, perquè és la part més cèntrica i monumental de la ciutat. També hi ha barris antics, amb habitatges vells on viu població de rendes baixes, que conviuen amb zones gentrificades on s’han instal·lat residents de classe benestant.

L’Eixample es va concebre com un espai residencial per a les classes benestants i continua sent sobretot residencial, encara que molts habitatges s’han convertit en oficines o els ocupen persones amb menys poder adquisitiu, perquè les classes altes s’han desplaçat a zones més exclusives. També hi ha moltes funcions administratives, de serveis i comercials, sobretot a les grans avingudes.

Al nucli antic, els carrers estrets i irregulars dificulten la circulació de vehicles, i per això molts s’han fet de vianants i s’hi va sobretot a peu o en transport públic. En canvi, a l’Eixample la quadrícula de carrers amples i rectes facilita el trànsit de tota mena de vehicles, tot i que per això també hi circulen molts cotxes.

Entre els espais naturals protegits més visitats de Catalunya hi ha els propers a Barcelona, com el parc de Collserola, Montserrat o el Montseny; els de muntanya pirinenca, com el Parc Natural de l’Alt Pirineu, on hi ha la Pica d’Estats de la fotografia; i els propers a zones turístiques del litoral, com el cap de Creus.

Amb la pandèmia, l’augment de visitants ha estat més gran en els espais propers a les ciutats, on es podia anar en poc temps quan hi havia restriccions de mobilitat, i en els espais de muntanya, que permeten fer esport a l’aire lliure, excursionisme i turisme actiu i d’aventura, com la pujada a la Pica d’Estats que mostra la fotografia.

Com a aspectes positius, el turisme de natura porta ingressos i llocs de treball (allotjaments, restaurants, guies) a zones rurals i de muntanya que sovint tenen una renda més baixa que la mitjana catalana i pateixen despoblament. A més, fa conèixer els valors naturals de cada zona i del país i ajuda a valorar-los i protegir-los.

Com a aspectes negatius, la massificació té un impacte ambiental: els visitants deixen més residus, fan soroll, molesten la fauna, erosionen els camins (sobretot els vehicles motoritzats) i afecten els cursos d’aigua. També genera conflictes de convivència amb els veïns, els pagesos i els ramaders, per l’ocupació dels camins i de l’espai públic, el soroll o el desgast de les carreteres i les infraestructures.

Algunes mesures són: limitar el nombre de persones que poden accedir als punts i itineraris més concorreguts, per exemple amb reserva prèvia; tancar al trànsit les pistes i els aparcaments més propers i substituir el cotxe per un transport col·lectiu; i cobrar una entrada per accedir a les zones més fràgils.