Turisme, comerç i transport: exercicis de la PAU de Geografia resolts

La fotografia mostra un carrer ple de visitants i de locals adreçats als turistes. Com passa amb l’habitatge, l’expectativa de guanys que genera el turisme fa pujar el preu dels locals comercials: el comerç menys rendible, però més necessari per a la població, n’és expulsat, i només s’hi poden instal·lar els negocis més lucratius.

Els qui poden pagar aquests lloguers solen ser cadenes i multinacionals, que uniformitzen els carrers: a totes les destinacions turístiques es repeteixen el mateix tipus de comerç i les mateixes marques, i es perd el comerç local i de proximitat.

Això complica la vida del veïnat, que ha d’anar més lluny, fora de les zones turístiques, per fer la compra diària, i sovint a preus més cars.

Finalment, aquest monocultiu turístic fa la localitat cada vegada més dependent d’un sector molt volàtil i exposat a crisis sobtades, de manera que és més vulnerable.

És un turisme de sol i platja, de masses, com el de bona part de la costa mediterrània, cosa que es reflecteix en els carrers plens de visitants de la fotografia.

És un turisme amb un màxim d’afluència a l’estiu, entre juny i setembre, tot i que a Benidorm el turisme d’hivern, sobretot de jubilats europeus, en suavitza l’estacionalitat.

I és un turisme internacional i estatal: hi arriben molts estrangers, sobretot europeus, com britànics, alemanys o francesos, i també visitants de la resta d’Espanya.

La primera és el canvi climàtic: les onades de calor poden fer menys agradable l’estada a l’estiu, i la pujada del nivell del mar i l’erosió poden reduir les platges, que són el recurs bàsic d’aquest turisme.

La segona és la mateixa massificació: l’excés de visitants en temporada alta satura platges, carrers i serveis, empitjora la qualitat de vida dels residents i deteriora l’experiència dels turistes.

La tercera és la competència d’altres destinacions mediterrànies amb preus més baixos o instal·lacions més modernes, que li poden fer perdre atractiu si no renova la seva oferta.

La fotografia mostra el primer impacte: la pressió sobre les infraestructures. L’aparcament és ple, i els accessos, els senders i els serveis queden col·lapsats perquè no estaven pensats per a tanta gent.

El segon és la degradació del medi: el trepig de milers de visitants erosiona el sòl dels senders i de les zones sensibles i malmet la vegetació.

Limitar l’accés en els dies de més afluència amb un sistema de reserva prèvia i un nombre màxim de visitants o de vehicles.

Promoure el transport sostenible, per exemple amb autobusos llançadora des dels pobles propers, perquè els visitants no hagin d’arribar en cotxe fins a l’interior del parc.

El Hard Rock és un macrocomplex turístic i d’oci, amb casinos i jocs d’atzar, que es vol construir entre Vila-seca i Salou, a prop de Port Aventura. És l’hereu d’Eurovegas i de BCN World, i fa més d’onze anys que està encallat, perquè divideix el Camp de Tarragona: els alcaldes de Vila-seca i Salou hi donen suport, i part dels moviments socials s’hi oposa.

Els qui hi estan a favor defensen que impulsaria l’economia del Camp de Tarragona i que desestacionalitzaria el turisme, és a dir, que atrauria visitants fora de l’estiu.

Els qui hi estan en contra critiquen que fomentaria els jocs d’atzar, com va dir el conseller de Salut, i que no es concreten les compensacions ambientals ni la connectivitat ecològica, que es consideren imprescindibles per tirar-lo endavant.

Crec que no hi encaixarien. Un model turístic sostenible busca desestacionalitzar i diversificar l’oferta amb un turisme de més valor afegit, cultural, familiar, esportiu o de natura, que atregui visitants interessats a conèixer el territori i que en respecti el medi i la població.

El Hard Rock, en canvi, es basa en els casinos i els jocs d’atzar, una activitat sense cap vinculació amb el territori, que pot generar problemes socials com l’addicció al joc i que ocuparia molt de sòl, sense garanties de compensacions ambientals ni de connectivitat ecològica. Per tant, encara que desestacionalitzés el turisme, ho faria amb un model allunyat de la sostenibilitat, el mateix que, segons els seus opositors, «ens empobreix».

El primer és la desestacionalització: abans els turistes es concentraven al juliol i a l’agost, i ara n’arriben cada cop més a la primavera i a la tardor, atrets pel turisme cultural, gastronòmic i d’esdeveniments.

El segon és la diversificació territorial: a més de Barcelona i la Costa Brava, els visitants s’interessen per l’interior i les zones rurals, com el Pirineu o el Priorat.

El 2022 van arribar a Catalunya uns 14,9 milions de turistes estrangers, sobretot europeus (només de França en van venir 3,4 milions). La destinació principal és la ciutat de Barcelona, una de les grans destinacions urbanes d’Europa, que atrau turisme cultural i de ciutat, pel seu patrimoni arquitectònic, els museus i els esdeveniments, i també turisme de negocis i de congressos.

La segona gran destinació és el litoral, sobretot la Costa Brava i la Costa Daurada, on el turisme de sol i platja continua sent molt important, especialment a l’estiu.

La gentrificació és el procés pel qual un barri degradat, habitat per persones de rendes baixes, es rehabilita i es revaloritza, i hi van arribant a poc a poc residents de classe mitjana i alta, nous comerços i, a les ciutats turístiques, visitants i pisos turístics. Per a la població resident, la conseqüència principal és l’expulsió: els propietaris apugen els lloguers, molts veïns de tota la vida no els poden pagar i han de marxar del barri, que perd la seva població i el seu comerç tradicionals.

A favor: la gentrificació permet rehabilitar barris que feia molts anys que estaven degradats, amb edificis renovats i espais públics millorats.

En contra: encareix excessivament l’habitatge i acaba expulsant els veïns que hi vivien, que no poden assumir els nous preus.

L’afirmació és vertadera. El turisme de masses, concentrat en el sol i platja i en uns pocs destins, ha creat molts problemes (massificació, estacionalitat, pressió sobre el territori i els recursos), i per això fa temps que es reclama un canvi de model que passa, en part, per diversificar l’oferta.

Diversificar evita dependre d’un únic recurs i permet repartir els visitants pel territori i al llarg de l’any. Catalunya hi té molt potencial: turisme cultural i de museus, urbà, rural, de natura als parcs naturals, esportiu o gastronòmic.

Ara bé, tot i que fa anys que s’hi aposta, el model de masses encara té molt de pes a Catalunya.

Les cinc comunitats autònomes amb un grau d’ocupació hotelera superior al 60 % són Catalunya, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears, les Canàries i la Comunitat de Madrid.

El turisme majoritari a Espanya és el de sol i platja. Es concentra al litoral mediterrani, a les Balears i a les Canàries, on hi ha la majoria de les comunitats amb més ocupació al mapa, i és molt estacional: l’ocupació màxima es dona a l’estiu, llevat de les Canàries, que pel seu clima tenen turisme tot l’any. És un turisme de masses, amb molts visitants estrangers, sobretot europeus. També ha guanyat molta importància el turisme cultural i urbà, a ciutats com Madrid i Barcelona, i això explica que Madrid, sense costa, tingui una de les ocupacions més altes.

Les comunitats amb un grau d’ocupació inferior al 50 % són Galícia, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura i Aragó, i també Astúries, Navarra i La Rioja. Són sobretot comunitats de l’interior, que queden al marge del turisme de sol i platja.

Una primera mesura seria potenciar un turisme alternatiu, més sostenible i amb menys impacte ambiental, com el turisme rural, l’esportiu o l’ecoturisme, aprofitant els espais naturals i els pobles d’aquests territoris.

Una segona mesura seria millorar les infraestructures de transport, com l’AVE, els aeroports i les carreteres, perquè hi puguin arribar més turistes, i que les administracions promocionin aquestes destinacions al llarg de tot l’any, ja que no depenen de l’estiu.

Sobre el paisatge, la urbanització abusiva del litoral, amb apartaments, hotels, camps de golf i ports, ha destruït espais naturals i té un gran impacte paisatgístic.

Sobre els recursos, la massificació de certes zones a l’estiu dispara el consum d’aigua, per a piscines i camps de golf, i pot provocar problemes de subministrament i de depuració, sobretot en anys de sequera.

Sobre l’economia, el model és molt estacional: moltes feines només duren la temporada d’estiu i, quan s’acaba, augmenta l’atur; a més, sovint són feines poc especialitzades i amb salaris baixos.

Finalment, l’economia de les zones turístiques depèn d’una activitat molt sensible al context internacional: una crisi econòmica o política, o una pandèmia com la de la COVID-19, pot fer caure de cop l’arribada de turistes.

Entre els impactes positius, els creuers allarguen la temporada turística més enllà de l’estiu, perquè n’arriben durant bona part de l’any; reforcen la imatge i la marca turística de Catalunya i, sobretot, de Barcelona, un dels grans ports de creuers de la Mediterrània; i porten turistes de procedències molt variades.

Els impactes negatius, que són els que destaca el text, són més visibles. Els creuers emeten grans quantitats de gasos molt contaminants i perjudicials per a la salut, com el SO₂ i el NO₂, mentre circulen i estan atracats. A més, Barcelona rep més de 3,5 milions de creueristes l’any, que es concentren en pocs punts de la ciutat i n’agreugen la turistització: el comerç tradicional és substituït per botigues per a turistes i el preu de l’habitatge puja. El text també critica que les navilieres operen sota banderes de paradisos fiscals, amb menys drets laborals i regulacions ambientals laxes.

La turistització és el procés pel qual una localitat o un indret es converteix en un destí turístic i el turisme hi passa a dominar. El terme s’utilitza sovint en sentit crític, per referir-se a la massificació: els serveis, el comerç i l’habitatge s’orienten als visitants i no als residents. Un exemple és Barcelona, sobretot el centre històric i barris com la Barceloneta, on en els darrers anys els pisos turístics i les botigues per a visitants han desplaçat part dels veïns i del comerç de proximitat.

Les principals zones turístiques són el litoral, sobretot la Costa Brava i la Costa Daurada, on es concentra la major part dels allotjaments i el gran atractiu és el sol i la platja, completat amb oferta cultural, ports esportius i parcs temàtics; Barcelona, una de les grans destinacions de turisme urbà del món pel seu patrimoni històric i artístic (sobretot l’obra de Gaudí), la cultura i els negocis; el Pirineu, amb el turisme de neu i, cada cop més, el turisme actiu i de natura; i les comarques de l’interior, amb el turisme rural.

La majoria dels turistes vénen d’altres països europeus, sobretot de França i, en menor mesura, d’Alemanya, el Regne Unit, Itàlia i els Països Baixos, i el tipus de turista més nombrós és el de sol i platja.

El turisme és una de les activitats econòmiques més importants de Catalunya: aporta més del 10 % del PIB i una part important de l’ocupació, i Catalunya és la comunitat autònoma que rep més turistes i més ingressos turístics. A més, dinamitza altres sectors, com la construcció, el comerç i els transports.

Pel que fa al medi ambient, el turisme massiu ha provocat l’ocupació massiva del sòl per la urbanització, sobretot al litoral, la degradació del paisatge, l’alteració d’ecosistemes fràgils com els litorals i l’alta muntanya, i un augment del consum d’aigua i de la producció de residus.

Els grans aeroports espanyols se situen a Madrid i Barcelona, a la costa mediterrània i als arxipèlags. Segons el mapa, el que té més passatgers és el de Madrid (61 milions el 2019), seguit dels de Barcelona (52), Mallorca (29), la costa de Màlaga (19) i Alacant (15), i a les Canàries n’hi ha dos de més de 10 milions.

Aquesta distribució s’explica sobretot pel turisme de sol i platja: la costa mediterrània, les Balears i les Canàries reben milions de turistes que hi arriben amb avió. A més, la població i les activitats econòmiques es concentren al litoral (litoralització), i a les illes l’avió és el mitjà principal per connectar-se amb la península i amb l’estranger (insularitat).

Madrid i Barcelona tenen els aeroports més grans per la importància econòmica de les dues ciutats i de les seves àrees metropolitanes, pel turisme cultural i urbà que atreuen i perquè fan de nus de connexió (hub) entre vols regionals i internacionals. Entre totes dues hi ha, a més, el pont aeri.

Les províncies dels cinc aeroports amb més passatgers són Madrid (61 milions), Barcelona (52), les Illes Balears, amb l’aeroport de Palma (29), Màlaga (19) i Alacant (15).

En bona part, sí. En distàncies mitjanes, el tren d’alta velocitat ja és més competitiu que l’avió: el temps total del viatge és semblant o menor, perquè les estacions són al centre de les ciutats i no cal desplaçar-se a l’aeroport ni passar-hi controls. Per això, a mesura que s’ha consolidat la xarxa d’alta velocitat, el tren ha captat una part dels viatgers que abans volaven, per exemple entre Madrid i Barcelona.

A més, el ferrocarril és un mitjà de transport molt més sostenible que l’avió, perquè emet molt menys CO₂ per viatger, i és d’esperar que les polítiques contra el canvi climàtic l’afavoreixin. Tot i això, difícilment substituirà l’avió en els viatges a les illes ni en els trajectes més llargs.

El turisme predominant a Espanya ha estat el de sol i platja, un turisme de masses molt concentrat a l’estiu.

Les destinacions principals eren la costa mediterrània de la península i els arxipèlags de les Balears i les Canàries.

El gràfic mostra la magnitud de la crisi: el PIB turístic, que havia crescut de 45.665 milions d’euros el 1995 a 152.590 milions el 2019, va caure a 46.431 milions el 2020, és a dir, va perdre prop del 70 % del seu valor en un sol any i va tornar al nivell del 1995. Les restriccions de moviment per frenar la pandèmia van paralitzar l’activitat, i moltes empreses del sector, com hotels, restaurants, agències de viatges o companyies aèries, van haver de tancar o van quedar en una situació econòmica molt difícil.

La caiguda també va tenir un gran impacte en l’ocupació: l’atur va augmentar molt, perquè bona part dels treballadors del sector tenen contractes de temporada i, sense temporada turística, no van ser contractats.

El turisme de masses ocupa grans extensions de sòl amb urbanitzacions, hotels i infraestructures, que degraden el paisatge i alteren ecosistemes fràgils com les platges, les dunes o l’alta muntanya. A més, augmenta molt el consum de recursos, sobretot d’aigua potable, just a l’estiu, quan n’hi ha menys, i genera una gran quantitat de residus.

El turisme ecològic o ecoturisme és un tipus de turisme sostenible centrat en el contacte amb la natura i en el seu coneixement, que procura reduir al mínim l’impacte de l’activitat turística sobre el medi, per exemple als espais naturals protegits.

Un operador turístic, o tour operador, és una empresa que dissenya i organitza programes i paquets turístics, que combinen el transport, l’allotjament i altres serveis, i els ofereix a les agències de viatges perquè els venguin al públic.

Les vies amb més trànsit són a l’àrea metropolitana de Barcelona i al seu entorn, on algunes superen els 100.000 vehicles diaris, i en els grans eixos que en surten: l’AP-7, pel corredor prelitoral, i les autopistes de la costa, la del Maresme i la del Garraf.

També en tenen molt l’Eix Transversal, entre Lleida i Girona, els eixos del Llobregat i del Ter-Congost, les vies cap a la Costa Brava i la Costa Daurada i les que uneixen capitals de comarca properes, com Tarragona, Reus i Valls o Tortosa i Amposta.

La causa principal és la mobilitat obligada de cada dia dins de les àrees urbanes, sobretot la de Barcelona: moltes persones viuen en una ciutat i treballen o estudien en una altra, i fan aquests desplaçaments diaris, sovint amb cotxe. A aquest trànsit s’hi afegeix el de les furgonetes i els camions que distribueixen mercaderies per les ciutats i els polígons de l’àrea.

Una segona causa és el transport de mercaderies de llarga distància: l’AP-7 és la principal via de camions entre la península Ibèrica i la resta d’Europa, i en menor mesura també ho són l’A-2 i l’Eix Transversal.

Finalment, el turisme fa augmentar molt el trànsit cap a la costa i la muntanya, sobretot els caps de setmana i a l’estiu.

La primera afirmació és vertadera. Les ciutats més poblades concentren empreses i serveis, i per això hi ha més desplaçaments diaris. El mapa ho confirma: l’àrea metropolitana de Barcelona, la de més densitat de població, és l’única amb vies de més de 100.000 vehicles diaris.

La segona afirmació és falsa. El mapa mostra un fort desequilibri territorial: les vies amb més trànsit, i per tant les ciutats més poblades, es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona i al litoral, mentre que a l’interior i a la muntanya, sobretot al Pirineu, hi ha poques vies amb molt de trànsit perquè la població hi és escassa.

Entre els espais naturals protegits més visitats de Catalunya hi ha els propers a Barcelona, com el parc de Collserola, Montserrat o el Montseny; els de muntanya pirinenca, com el Parc Natural de l’Alt Pirineu, on hi ha la Pica d’Estats de la fotografia; i els propers a zones turístiques del litoral, com el cap de Creus.

Amb la pandèmia, l’augment de visitants ha estat més gran en els espais propers a les ciutats, on es podia anar en poc temps quan hi havia restriccions de mobilitat, i en els espais de muntanya, que permeten fer esport a l’aire lliure, excursionisme i turisme actiu i d’aventura, com la pujada a la Pica d’Estats que mostra la fotografia.

Com a aspectes positius, el turisme de natura porta ingressos i llocs de treball (allotjaments, restaurants, guies) a zones rurals i de muntanya que sovint tenen una renda més baixa que la mitjana catalana i pateixen despoblament. A més, fa conèixer els valors naturals de cada zona i del país i ajuda a valorar-los i protegir-los.

Com a aspectes negatius, la massificació té un impacte ambiental: els visitants deixen més residus, fan soroll, molesten la fauna, erosionen els camins (sobretot els vehicles motoritzats) i afecten els cursos d’aigua. També genera conflictes de convivència amb els veïns, els pagesos i els ramaders, per l’ocupació dels camins i de l’espai públic, el soroll o el desgast de les carreteres i les infraestructures.

Algunes mesures són: limitar el nombre de persones que poden accedir als punts i itineraris més concorreguts, per exemple amb reserva prèvia; tancar al trànsit les pistes i els aparcaments més propers i substituir el cotxe per un transport col·lectiu; i cobrar una entrada per accedir a les zones més fràgils.

Fins als anys seixanta del segle XX, els ports de la costa catalana eren comercials i pesquers: els grans ports de Barcelona i Tarragona, lligats a les ciutats, i els de viles pesqueres o de ciutats mitjanes amb activitat comercial i pesquera, com Sant Carles de la Ràpita, l’Ametlla de Mar, el Port de la Selva, Palamós o Blanes.

A partir dels anys setanta, amb l’expansió del turisme de sol i platja, es van construir ports esportius a moltes localitats del litoral per oferir amarratges a les embarcacions d’esbarjo. Per això avui predominen, com es veu al mapa: dels 47 ports, la gran majoria són esportius o mixtos, i només Palamós, Barcelona, Tarragona i Sant Carles de la Ràpita són comercials amb dàrsenes esportiva i pesquera. A finals dels anys noranta es va aprovar una moratòria a la construcció de nous ports esportius, que s’ha anat prorrogant.

El sector terciari és el predominant: en les darreres dècades l’economia s’ha terciaritzat i més de la meitat de la població activa treballa en els serveis, sobretot en el comerç, el transport, les finances i el turisme. Les xarxes de transport estan molt ben organitzades: grans ports a l’Atlàntic i a la Mediterrània, aeroports que són hubs de vols internacionals, una bona xarxa d’autopistes que connecta les capitals i les grans ciutats, i una xarxa europea de ferrocarril d’alta velocitat que encara s’està construint.

Les activitats tradicionals, com l’agricultura, la ramaderia extensiva i l’explotació del bosc, estan en declivi perquè són poc rendibles, falta relleu generacional i no poden competir amb els productes de països amb costos de producció més baixos.

Com a alternativa s’hi han desenvolupat el turisme de neu, sobretot l’esquí (a la Vall d’Aran, per exemple, l’estació de Baqueira-Beret), el turisme rural i noves modalitats com el turisme d’aventura i els esports de muntanya.