Geografia, PAU 2024 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

Els països amb un PIB per capita més alt que la mitjana de la UE són al centre i al nord d’Europa: Luxemburg (256) i Irlanda (235) encapçalen la llista, seguits de Dinamarca, els Països Baixos, Àustria, Bèlgica, Suècia, Alemanya i Finlàndia, tots amb 110 o més. En canvi, els països amb el PIB més baix són els de l’Europa de l’Est, com Bulgària (62), Eslovàquia (71), Croàcia i Letònia (73), Romania i Hongria (76) o Polònia (79), i els del sud d’Europa, com Grècia (67), Portugal (79) i Espanya (86).

Una primera causa és històrica: els països del nord i del centre, com Alemanya, els Països Baixos o Bèlgica, es van industrialitzar abans i amb més intensitat. Per això avui tenen economies basades en la indústria, la tecnologia i els serveis de més valor afegit, mentre que les economies del sud depenen més de l’agricultura i del turisme, sectors amb una productivitat i uns salaris més baixos.

Una segona causa, en el cas dels països de l’Est, és que durant més de quaranta anys van tenir una economia planificada i centralitzada d’orientació soviètica, sense iniciativa privada. Quan aquest sistema va caure, a partir del 1989, van haver de transformar tota la seva economia, i encara no han recuperat la distància que els separa dels països de l’oest.

La Unió Europea té grans desigualtats econòmiques, no només entre estats, com mostra la taula, sinó també entre les regions d’un mateix estat. La política regional, o de cohesió, té com a objectiu principal reduir aquestes diferències, ajudant les regions menys desenvolupades a créixer més de pressa, per aconseguir una Unió amb una situació econòmica més homogènia i més cohesionada.

Escullo el Fons de Cohesió. Va dirigit als estats membres amb un PIB per capita inferior al 90 % de la mitjana europea, que avui són sobretot els de l’Europa de l’Est i alguns del sud, com Grècia i Portugal. El seu objectiu és ajudar-los a acostar-se a la resta de la Unió, finançant grans projectes d’infraestructures, sobretot de transport, i accions de protecció del medi ambient.

El plànol A és un plànol radial o radioconcèntric, i el plànol B és un plànol ortogonal, també anomenat reticular o en quadrícula.

El plànol radioconcèntric s’organitza a partir d’un punt central, normalment un edifici o un espai històric, com una catedral, una fortificació o una plaça de mercat. D’aquest centre surten carrers i avingudes com si fossin radis, que es completen amb vies concèntriques, com rondes o cinturons, que connecten els barris sense haver de passar pel centre. Aquesta forma afavoreix que el centre concentri la major part de les activitats econòmiques.

El plànol ortogonal està format per carrers rectes que es tallen perpendicularment, de manera que les illes de cases són quadrades o rectangulars i els edificis tenen una disposició ordenada. Facilita la parcel·lació del terreny i el traçat de carrers amples, airejats i assolellats, i els desplaçaments en sentit vertical i horitzontal, però complica els trajectes transversals; per això, de vegades s’hi obren avingudes en diagonal, com les que travessen la quadrícula del plànol B.

Un exemple de plànol radioconcèntric és el centre històric de Vitòria, i a l’estranger, Moscou, amb els seus anells de vies al voltant del Kremlin.

Un exemple de plànol ortogonal és l’Eixample de Barcelona, dissenyat per Ildefons Cerdà al segle XIX, amb illes de cases quadrades travessades per l’avinguda Diagonal.

Els eixamples es van construir al segle XIX i a començament del XX, quan les ciutats van enderrocar les muralles i es van estendre, i es van concebre sobretot com a zones residencials per a les classes benestants, amb carrers amples i habitatges de qualitat. Avui mantenen la funció residencial, però han canviat molt: les classes benestants s’han traslladat a zones més exclusives, i molts dels antics habitatges estan ocupats per famílies amb un poder adquisitiu més baix o s’han convertit en oficines, despatxos i comerços, de manera que l’eixample ha guanyat una funció terciària.

La segregació urbana és la separació dels diferents grups socials en espais diferents de la ciutat segons la renda, l’origen ètnic, la religió o altres característiques, sovint a causa del preu del sòl i de l’habitatge.

Un exemple són els barris perifèrics construïts als anys seixanta i setanta per acollir immigrants, on es concentra població de rendes baixes, mentre que les rendes altes viuen en barris residencials exclusius, com la zona alta de Barcelona.

Avui la primera branca industrial de Catalunya és la de maquinària, material elèctric i de transport (32,04 % dels ocupats industrials), i el tèxtil ja no surt sol a la taula, sinó agrupat amb l’alimentació, la fusta, el paper i les arts gràfiques. Durant el franquisme el tèxtil català havia viscut en unes condicions artificials: el règim el protegia amb aranzels que encarien els productes estrangers, i la repressió impedia les reivindicacions obreres, de manera que es mantenien salaris baixos i beneficis alts.

La crisi del petroli del 1973 va disparar el preu dels combustibles, que es va traslladar als costos de producció i de transport: el producte es va encarir i va perdre competitivitat.

A més, amb la fi del proteccionisme i l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea, el 1986, van arribar teixits més barats o de més qualitat, i més endavant la competència dels països en vies de desenvolupament, sobretot asiàtics, amb una mà d’obra i unes matèries primeres molt més barates, va fer molt difícil competir en preu.

Un polígon industrial és una àrea de sòl planificada i urbanitzada expressament per acollir indústries i altres activitats econòmiques, amb accessos, subministraments i serveis comuns, normalment als afores de les ciutats i a prop de les grans vies de comunicació.

N’hi ha de diversos tipus segons les activitats: polígons especialitzats en la transformació de matèries primeres, polígons semiindustrials, que a més de la producció fan recerca i desenvolupament, i polígons logístics, dedicats als serveis logístics de les empreses. Per això sovint es parla de zones d’activitat econòmica, i la tendència actual és crear polígons mixtos, que agrupen empreses molt diverses i ofereixen serveis associats.

El primer canvi és l’obertura de la indústria catalana al mercat europeu i mundial: les empreses competeixen ara amb tot el món i n’exporten una part creixent de la producció, de manera que la indústria s’ha internacionalitzat molt.

El segon és la deslocalització selectiva: moltes indústries tradicionals que necessiten molta mà d’obra, com el tèxtil, la confecció, el cuir i el calçat, han traslladat la producció a països perifèrics amb salaris més baixos.

El tercer és el pes creixent de les empreses multinacionals instal·lades a Catalunya: tot i que són només un 3 % de les empreses industrials, generen aproximadament la meitat de la producció i un 60 % de les exportacions.

Entre els impactes positius, els creuers allarguen la temporada turística més enllà de l’estiu, perquè n’arriben durant bona part de l’any; reforcen la imatge i la marca turística de Catalunya i, sobretot, de Barcelona, un dels grans ports de creuers de la Mediterrània; i porten turistes de procedències molt variades.

Els impactes negatius, que són els que destaca el text, són més visibles. Els creuers emeten grans quantitats de gasos molt contaminants i perjudicials per a la salut, com el SO₂ i el NO₂, mentre circulen i estan atracats. A més, Barcelona rep més de 3,5 milions de creueristes l’any, que es concentren en pocs punts de la ciutat i n’agreugen la turistització: el comerç tradicional és substituït per botigues per a turistes i el preu de l’habitatge puja. El text també critica que les navilieres operen sota banderes de paradisos fiscals, amb menys drets laborals i regulacions ambientals laxes.

La turistització és el procés pel qual una localitat o un indret es converteix en un destí turístic i el turisme hi passa a dominar. El terme s’utilitza sovint en sentit crític, per referir-se a la massificació: els serveis, el comerç i l’habitatge s’orienten als visitants i no als residents. Un exemple és Barcelona, sobretot el centre històric i barris com la Barceloneta, on en els darrers anys els pisos turístics i les botigues per a visitants han desplaçat part dels veïns i del comerç de proximitat.

Les principals zones turístiques són el litoral, sobretot la Costa Brava i la Costa Daurada, on es concentra la major part dels allotjaments i el gran atractiu és el sol i la platja, completat amb oferta cultural, ports esportius i parcs temàtics; Barcelona, una de les grans destinacions de turisme urbà del món pel seu patrimoni històric i artístic (sobretot l’obra de Gaudí), la cultura i els negocis; el Pirineu, amb el turisme de neu i, cada cop més, el turisme actiu i de natura; i les comarques de l’interior, amb el turisme rural.

La majoria dels turistes vénen d’altres països europeus, sobretot de França i, en menor mesura, d’Alemanya, el Regne Unit, Itàlia i els Països Baixos, i el tipus de turista més nombrós és el de sol i platja.

El turisme és una de les activitats econòmiques més importants de Catalunya: aporta més del 10 % del PIB i una part important de l’ocupació, i Catalunya és la comunitat autònoma que rep més turistes i més ingressos turístics. A més, dinamitza altres sectors, com la construcció, el comerç i els transports.

Pel que fa al medi ambient, el turisme massiu ha provocat l’ocupació massiva del sòl per la urbanització, sobretot al litoral, la degradació del paisatge, l’alteració d’ecosistemes fràgils com els litorals i l’alta muntanya, i un augment del consum d’aigua i de la producció de residus.