Geografia, PAU 2025 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

En primer lloc, la base s’ha estretit. El 1987 els infants i adolescents eren els grups més nombrosos, i el 2023 els menors de 15 anys pesen molt menys sobre el total, a causa de la caiguda de la natalitat.

En segon lloc, la població adulta ha passat a ser majoritària: les edats amb més població, que el 1987 eren al voltant dels 12 anys, el 2023 són al voltant dels 46-47. Les generacions nombroses s’han desplaçat cap amunt de la piràmide.

En tercer lloc, la cúspide s’ha eixamplat: hi ha moltes més persones de més de 65 anys gràcies a l’augment de l’esperança de vida. A les edats més avançades les dones superen clarament els homes, perquè viuen gairebé sis anys més; és la feminització de l’envelliment.

La població creix per dues vies: el creixement natural, que és la diferència entre naixements i defuncions, i el saldo migratori, la diferència entre immigrants i emigrants. Entre el 1987 i el 2023 el factor decisiu ha estat el segon.

La gran onada immigratòria va arribar entre el 2000 i el 2007, en una etapa de bonança econòmica, amb persones del Magreb, de l’Àfrica subsahariana, de l’Europa de l’est, d’Àsia i d’Amèrica Llatina. Entre el 2004 i el 2007 el saldo migratori va superar les cent mil persones l’any.

Des del 2014 i fins a la pandèmia de la COVID-19 va arribar una segona onada, amb orígens semblants però amb un volum més baix, d’unes cinquanta mil persones l’any.

El creixement natural hi ha aportat poc. Va ser positiu fins al 2018, però cada cop més baix, i només va tornar a créixer entre el 2000 i el 2007, quan les generacions del baby boom van arribar a l’edat de tenir fills. Des del 2018 moren més persones de les que neixen, de manera que el creixement actual es deu únicament a la immigració.

En primer lloc, la millora general del sistema públic de salut, que arriba a tota la població i ofereix més prevenció i millors tractaments.

En segon lloc, la reducció de la mortalitat per malalties infeccioses i cardiovasculars.

En tercer lloc, uns hàbits de vida més saludables, sobretot una dieta més sana i equilibrada.

L’augment, però, no ha estat continu: la pandèmia de la COVID-19 va fer baixar temporalment l’esperança de vida, que després ha recuperat la tendència d’abans del 2020.

Com a aspectes positius, la globalització converteix el món en un sol mercat. Podem disposar de matèries primeres i de productes de qualsevol lloc del planeta, i, com diu el text, cadascú pot buscar el producte que més l’interessi al millor preu, de manera que molts productes s’abarateixen.

Com a aspectes negatius, els beneficis van a parar a les grans multinacionals. Quan les matèries primeres són en països pobres sense capital per explotar-les, les companyies estrangeres se n’emporten els guanys i hi deixen només «les engrunes» en forma de salaris baixos, és a dir, s’explota la població d’aquests països. A més, el text mostra que dependre d’altres països ens fa vulnerables en un conflicte, com ha passat amb el gas rus per la guerra d’Ucraïna.

El decreixement proposa consumir menys i millor. Si es compren menys productes, es redueix el transport marítim de mercaderies a llarga distància i, per tant, la contaminació; disminueix la pressió per fabricar a uns costos tan baixos que només s’aconsegueixen en països pobres, i hi ha menys persones explotades en aquests països.

Tres accions que hi contribueixen són comprar productes locals i de proximitat, cosa que afavoreix la producció a prop dels punts de venda; reduir el consum del que no és necessari, i allargar la vida dels béns reparant-los i reutilitzant-los en lloc de substituir-los.

L’afirmació és, en general, vertadera. L’intercanvi desigual consisteix en el fet que molts països pobres exporten sobretot matèries primeres i aliments, com el cafè, el cacau o la fruita, a uns preus baixos que fixen els mercats dels països rics. En canvi, han d’importar dels països rics béns de producció i de consum, com maquinària o productes manufacturats, que són molt més cars. Com que venen barat i compren car, acumulen un dèficit comercial elevat que els dificulta el desenvolupament.

Un aqüífer és una formació de roques poroses i permeables del subsol impregnada d’aigua subterrània. Com mostra l’esquema, es recarrega amb l’aigua de pluja que s’infiltra pel sòl i baixa fins que troba una capa impermeable, que n’impedeix el pas a més profunditat; per sobre d’aquesta capa, l’aigua omple els porus de la roca fins al nivell freàtic. A dins, l’aigua circula lentament i surt de manera natural cap als rius i les fonts, o bé se n’extreu amb pous, com el del dibuix.

La primera és la contaminació per nitrats i altres substàncies químiques. A les zones de ramaderia intensiva, com Osona, els purins s’infiltren cap al subsol i contaminen l’aigua, que deixa de ser apta per al consum.

La segona és la salinització dels aqüífers litorals. Quan se n’extreu més aigua de la que s’hi recarrega, baixa la pressió de l’aigua dolça i l’aigua de mar hi penetra; és la intrusió marina, que ha afectat, per exemple, el delta del Llobregat.

La tercera és la impermeabilització del sòl. L’expansió urbana cobreix el terreny d’asfalt i de formigó, de manera que la pluja no s’hi pot infiltrar, l’aqüífer es recarrega menys i se n’altera el funcionament.

La primera mesura seria evitar-ne la sobreexplotació: controlar i limitar les extraccions, amb comptadors als pous i permisos que no superin la recàrrega natural, i fer servir aigua regenerada de les depuradores per al reg i la indústria en lloc d’aigua subterrània. Així l’aqüífer no es buida i es conserva com a reserva per als anys de sequera.

La segona seria afavorir-ne la recàrrega: fer recàrrega artificial, infiltrant aigua depurada o aigua de pluja en basses o pous, i conservar sense urbanitzar els sòls permeables de les zones de recàrrega, perquè la pluja pugui tornar a omplir l’aqüífer.