Geografia, PAU 2022 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

Fins al 2005 el PIB per capita espanyol creix molt i s’acosta al de la UE, i entre el 2005 i el 2008, durant la bombolla immobiliària, fins i tot el supera lleugerament. Amb la crisi del 2008, però, el PIB espanyol baixa i s’estanca fins al 2013, mentre que el de la UE es recupera, i la distància es torna a obrir. Tot i que des del 2014 Espanya torna a créixer, el 2018 continua per sota de la mitjana (uns 28.000 davant de prop de 31.000) i la diferència és més gran que a finals dels anys noranta. Per tant, l’economia espanyola no acaba de convergir amb les més desenvolupades d’Europa.

La causa principal és l’estructura de l’economia espanyola, basada sobretot en els serveis i en la construcció, sectors de poc valor afegit. La bombolla immobiliària va fer créixer molt el PIB, però quan va esclatar el 2008 va provocar una caiguda forta i molt d’atur. A més, la indústria ha anat perdent pes i la inversió en R+D és baixa, de manera que la productivitat creix poc.

L’índex de convergència compara el PIB per capita d’un país amb la mitjana de la UE, a la qual es dona el valor 100. Si el país té un valor més alt que 100, és per sobre de la mitjana, i si el té més baix, per sota. Serveix per mesurar fins a quin punt l’economia d’un país s’acosta (convergeix) a la dels països més desenvolupats de la Unió.

Des que va entrar a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, Espanya ha rebut molts fons europeus per reduir les diferències de desenvolupament (els fons estructurals i, des dels anys noranta, el Fons de Cohesió, del qual ha estat el principal receptor en termes absoluts), que han ajudat molt al seu desenvolupament i a reduir la distància amb els països més rics. Aquests ajuts van ser molt grans els primers anys i després han anat disminuint a mesura que han entrat a la UE països de l’Europa de l’est, menys desenvolupats que Espanya.

Al principi els fons es van dedicar sobretot a construir grans infraestructures, com autopistes, línies de tren d’alta velocitat o depuradores, que han modernitzat el país. Amb el temps s’han anat orientant a la recerca i la innovació (R+D), les TIC, la competitivitat de les pimes i les energies renovables.

L’ús excessiu d’adobs químics. La causa és la necessitat d’augmentar la productivitat i obtenir rendiments molt alts; l’efecte és que els nitrats que les plantes no absorbeixen s’infiltren al sòl i contaminen les aigües freàtiques.

L’aplicació de plaguicides i fungicides als conreus. La causa és assegurar les collites contra les plagues i augmentar-ne la producció; l’efecte és la pèrdua de biodiversitat, perquè també maten insectes beneficiosos, com les abelles, que són necessàries per a la pol·linització.

La desforestació. La causa és la necessitat d’ampliar la superfície agrària útil per produir més; l’efecte és que el sòl queda desprotegit i, segons el grau de desforestació, es perd per l’erosió de la pluja i el vent.

Una primera pràctica és l’agricultura ecològica o orgànica, que no fa servir adobs químics ni productes fitosanitaris en el creixement de les plantes i dels animals, sinó adobs orgànics i la rotació de conreus, i així no contamina el sòl ni l’aigua.

Una segona és conrear espècies autòctones, adaptades al sòl i al clima de cada zona, que necessiten menys aigua, adobs i tractaments que les espècies que provenen d’altres climes.

Una tercera és fer servir sistemes de reg eficients, com el reg gota a gota, que porten l’aigua just on la necessita la planta i en redueixen molt el consum.

No hi ha una resposta única. La revolució verda va augmentar molt la producció, però tampoc no ha acabat amb la fam i ja no és sostenible. Una agricultura sostenible podria alimentar la població mundial si es malbaratessin menys recursos i aliments i es potenciés el consum local; ara bé, té rendiments més baixos, i per això només n’hi hauria prou si es reduís la demanda, sobretot de carn de ramaderia intensiva, que consumeix molta aigua.

També depèn del territori: les zones fèrtils i plujoses poden produir prou amb pràctiques sostenibles, però les zones àrides necessiten recursos que arriben d’altres llocs. A més, la fam no depèn només de quant es produeix, sinó també de com es reparteixen els aliments i de la pobresa.

El gran canvi és que les ciutats més poblades deixen de ser les dels països desenvolupats i passen a ser les dels països emergents o del sud global. El 1960 el rànquing l’encapçalaven Tòquio, Nova York, Osaka, Londres i París. En canvi, en la previsió per al 2030 només hi queda Tòquio, que es manté en primer lloc, i la segueixen Nova Delhi, Shanghai, Bombai i Pequín, amb ciutats que fa poc no hi eren, com Dhaka, Karachi, el Caire i Lagos.

Per continents, l’Amèrica del Nord passa de tenir tres ciutats entre les deu primeres el 1960 (Nova York, Los Angeles i Chicago) a no tenir-ne cap el 2030, i Europa, de tres (Londres, París i Moscou) a cap. Àsia passa de tres a set ciutats, sobretot de la Xina i l’Índia, i l’Àfrica hi entra amb el Caire i Lagos. L’Amèrica Llatina, que a finals del segle XX hi tenia ciutats com Ciutat de Mèxic i São Paulo, el 2030 només hi conserva Ciutat de Mèxic, en desè lloc.

Problema de transport: la congestió del trànsit. Causa: la ciutat creix i s’estén pel territori, molta gent s’ha de desplaçar cada dia per treballar o estudiar, i el nombre de vehicles privats ha crescut molt més que la capacitat dels carrers i les carreteres. Possible solució: millorar i estendre el transport públic i fer ciutats més compactes, on la feina i els serveis siguin a prop de casa.

Problema ambiental: la contaminació de l’aire. Causa: l’augment del trànsit i de les activitats productives fa créixer les emissions de gasos de combustió, nocius per a la salut i el medi ambient. Possible solució: potenciar el transport públic, ajudar les energies netes i obligar la indústria a fer servir tecnologies netes.

Problema social: el preu de l’habitatge. Causa: el creixement de la ciutat i l’especialització dels barris encareixen els lloguers i els pisos del centre, i els habitants amb menys ingressos han de marxar a perifèries cada cop més llunyanes o viure en edificis en mal estat. Possible solució: construir habitatge social i regular el preu dels lloguers.

La ciutat difusa és un tipus d’àrea urbana de baixa densitat que ocupa grans extensions de territori, amb urbanitzacions de cases unifamiliars, polígons industrials i centres comercials separats entre si.

És un problema per a la mobilitat perquè cal agafar el vehicle per anar a treballar, a estudiar o a comprar, i gairebé sempre el cotxe privat: amb tan poca densitat, el transport públic és molt car de mantenir. Això provoca embussos freqüents a les hores punta.

Fins als anys seixanta del segle XX, els ports de la costa catalana eren comercials i pesquers: els grans ports de Barcelona i Tarragona, lligats a les ciutats, i els de viles pesqueres o de ciutats mitjanes amb activitat comercial i pesquera, com Sant Carles de la Ràpita, l’Ametlla de Mar, el Port de la Selva, Palamós o Blanes.

A partir dels anys setanta, amb l’expansió del turisme de sol i platja, es van construir ports esportius a moltes localitats del litoral per oferir amarratges a les embarcacions d’esbarjo. Per això avui predominen, com es veu al mapa: dels 47 ports, la gran majoria són esportius o mixtos, i només Palamós, Barcelona, Tarragona i Sant Carles de la Ràpita són comercials amb dàrsenes esportiva i pesquera. A finals dels anys noranta es va aprovar una moratòria a la construcció de nous ports esportius, que s’ha anat prorrogant.

L’afirmació és vertadera. Tradicionalment les dones han tingut un paper molt important en l’activitat pesquera, però sobretot en tasques de suport fetes a terra i poc visibles, mentre que el reconeixement social i professional l’han tingut els pescadors que sortien a la mar. És una conseqüència de la mentalitat patriarcal de les societats tradicionals, que minimitzava el treball de les dones.

Per exemple, les dones portaven els papers de l’empresa familiar, netejaven les embarcacions o cosien i reparaven les xarxes trencades: eren les remendadores, una feina que avui s’està perdent. A més, també hi ha dones que han sortit a pescar a la mar.

Els corrents marins paral·lels a la costa transporten sorra que alimenta les platges, i els dics dels ports fan un efecte barrera que talla aquest transport.

Per això la sorra s’acumula al costat del dic on arriba el corrent i la platja adossada al port creix, mentre que les platges que hi ha més enllà del port deixen de rebre sediments i s’erosionen ràpidament.