Geografia, PAU 2023 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

Segons el mapa, el risc alt i molt alt de desertificació es concentra al sud i a l’est de la península, a la costa mediterrània i a prop: a la Comunitat Valenciana, Múrcia, Castella-la Manxa i Andalusia, amb les taques més extenses de risc molt alt al sud-est. Són zones de clima mediterrani, amb una sequera estival llarga, pluges irregulars i episodis de pluges torrencials, sobretot a la tardor, que erosionen un sòl amb poca vegetació. Al sud-est, a més, l’aridesa és més gran.

També tenen un risc alt moltes àrees de les Canàries: al mapa, Tenerife i Gran Canària tenen zones de risc molt alt, i Lanzarote i Fuerteventura, de risc alt. El seu clima és subtropical, amb temperatures càlides tot l’any i precipitacions escasses, sobretot a les illes orientals, on és gairebé desèrtic.

Una primera acció humana és la pèrdua de la coberta forestal pels incendis i la tala de boscos: sense vegetació, les pluges arrosseguen el sòl i l’erosió avança.

Una segona és la pastura excessiva: quan el bestiar pastura de manera intensiva i continuada en un mateix terreny, hi desapareix la vegetació i el sòl perd nutrients més de pressa del que es pot regenerar.

Les àrees costaneres, sobretot la costa mediterrània i els arxipèlags balear i canari, tenen una densitat de població molt alta i hi concentren gran part de les activitats econòmiques: les grans ciutats, la indústria i el turisme, que a l’estiu encara hi multiplica la població.

Aquesta ocupació intensa transforma el medi: s’hi construeixen habitatges, polígons industrials, centres comercials, carreteres, ports, aeroports i equipaments turístics, sovint en zones inundables o al costat de boscos. Per això, quan hi ha un risc natural propi del litoral, com una inundació per pluges torrencials o un incendi, l’impacte és molt més gran i les pèrdues materials i humanes són molt importants.

Els factors ambientals són els del medi de muntanya: els vessants costeruts obliguen a conrear en feixes estretes, sostingudes per marges de pedra com les de la fotografia, on la mecanització és molt difícil; els sòls són prims i pobres, i és difícil regar, de manera que el rendiment és baix comparat amb el d’altres territoris.

Els factors socioeconòmics són els generals de la crisi de l’agricultura: aquests conreus són poc rendibles davant d’altres activitats, com la indústria, els serveis o l’agricultura intensiva de les planes. A més, molts joves han deixat el camp, i el despoblament i la manca de relleu generacional han fet abandonar moltes finques.

Una estratègia és apostar per produccions de qualitat diferenciada, amb denominació d’origen (DO), indicació geogràfica protegida (IGP) o certificació ecològica. Com que el consumidor paga un preu més alt per aquests productes, la producció pot ser menor i l’explotació continua sent rendible. És el camí que ha seguit la vinya del Priorat amb els vins de la seva denominació d’origen.

Una altra és estendre el regadiu, per exemple amb reg localitzat, que gasta poca aigua. El reg assegura les collites els anys secs i en millora el rendiment, i fa que l’explotació depengui menys de la irregularitat de les pluges.

A més del Priorat, aquesta agricultura es practica en comarques de la Serralada Prelitoral i del Prepirineu, com la Conca de Barberà, als peus de les muntanyes de Prades, i el Pallars Jussà, al Prepirineu.

La primera causa és que Catalunya i la península Ibèrica tenen territoris de les tres grans regions biogeogràfiques d’Europa: la mediterrània, que n’ocupa la major part; l’eurosiberiana, atlàntica i continental, a la façana nord i a la muntanya mitjana, i la boreoalpina, a l’alta muntanya.

Això és possible per la gran varietat del relleu i del clima: en poca distància es passa de la costa a l’alta muntanya i de climes secs a climes humits, i cada combinació té els seus ecosistemes i les seves espècies.

A més, l’aïllament de la península respecte de la resta del continent, separada pels Pirineus i envoltada de mar, ha afavorit l’aparició d’espècies endèmiques, que només viuen aquí.

La destrucció d’hàbitats té l’origen en l’acció humana. En primer lloc, molts ecosistemes naturals es destrueixen per convertir-los en camps de conreu, pastures o zones urbanes. En segon lloc, l’explotació excessiva dels recursos, com l’aigua dels rius i dels aqüífers, degrada els hàbitats, i això ajuda a explicar que la pèrdua més gran, del 54 %, sigui la de les espècies de rius, llacs i aiguamolls. I, en tercer lloc, la contaminació afecta els ecosistemes directament, com la de l’aigua, o indirectament, a través del canvi climàtic.

Cal conservar la biodiversitat, primer, perquè ens proporciona béns i materials imprescindibles: aliments, fibres, combustibles i moltes substàncies que fa servir la farmàcia.

Segon, perquè regula els cicles naturals: els boscos i els aiguamolls intervenen en el clima i en el cicle de l’aigua, i insectes com les abelles pol·linitzen els conreus.

I tercer, perquè té un valor cultural, educatiu, estètic i espiritual: els paisatges i les espècies formen part de la nostra identitat i del nostre gaudi.

El turisme predominant a Espanya ha estat el de sol i platja, un turisme de masses molt concentrat a l’estiu.

Les destinacions principals eren la costa mediterrània de la península i els arxipèlags de les Balears i les Canàries.

El gràfic mostra la magnitud de la crisi: el PIB turístic, que havia crescut de 45.665 milions d’euros el 1995 a 152.590 milions el 2019, va caure a 46.431 milions el 2020, és a dir, va perdre prop del 70 % del seu valor en un sol any i va tornar al nivell del 1995. Les restriccions de moviment per frenar la pandèmia van paralitzar l’activitat, i moltes empreses del sector, com hotels, restaurants, agències de viatges o companyies aèries, van haver de tancar o van quedar en una situació econòmica molt difícil.

La caiguda també va tenir un gran impacte en l’ocupació: l’atur va augmentar molt, perquè bona part dels treballadors del sector tenen contractes de temporada i, sense temporada turística, no van ser contractats.

El turisme de masses ocupa grans extensions de sòl amb urbanitzacions, hotels i infraestructures, que degraden el paisatge i alteren ecosistemes fràgils com les platges, les dunes o l’alta muntanya. A més, augmenta molt el consum de recursos, sobretot d’aigua potable, just a l’estiu, quan n’hi ha menys, i genera una gran quantitat de residus.

El turisme ecològic o ecoturisme és un tipus de turisme sostenible centrat en el contacte amb la natura i en el seu coneixement, que procura reduir al mínim l’impacte de l’activitat turística sobre el medi, per exemple als espais naturals protegits.

Un operador turístic, o tour operador, és una empresa que dissenya i organitza programes i paquets turístics, que combinen el transport, l’allotjament i altres serveis, i els ofereix a les agències de viatges perquè els venguin al públic.