La indústria: exercicis de la PAU de Geografia resolts

Les cinc comarques són: 1, l’Alt Penedès; 2, la Conca de Barberà; 3, l’Alt Camp; 4, el Priorat; i 5, l’Alt Empordà. Al mapa, les quatre primeres formen part de la gran franja de punts que va del Penedès a les comarques de Tarragona, i l’Alt Empordà correspon a l’agrupació de l’extrem nord-est.

La indústria de begudes no es reparteix de manera uniforme: presenta un patró d’especialització territorial lligat a les zones vitivinícoles tradicionals del sud i el sud-oest, com el Penedès i el Camp de Tarragona, i a l’Empordà. En canvi, al Pirineu n’hi ha molt poques, i a l’àrea metropolitana de Barcelona la densitat és molt més baixa que al Penedès.

El clima mediterrani, amb estius càlids i secs i moltes hores de sol, és molt adequat per al conreu de la vinya, la principal matèria primera del sector.

I uns sòls calcaris i ben drenats, en terrasses i vessants, on es fan vinyes de qualitat.

Una llarga tradició vitivinícola i unes denominacions d’origen reconegudes, com la DO Penedès o la DOQ Priorat, que donen prestigi als productes.

I la concentració d’empreses, cooperatives i serveis especialitzats, que genera economies d’aglomeració: les empreses comparteixen proveïdors, mà d’obra qualificada i coneixement.

La primera és la innovació tecnològica: la digitalització, el control de qualitat i l’agricultura de precisió han modernitzat les vinyes i els cellers.

La segona és l’adaptació al canvi climàtic: per l’escalfament, es canvien les tècniques de conreu i algunes vinyes es traslladen a zones més altes o més fresques.

El primer repte és l’alt consum d’aigua, per elaborar les begudes i per netejar les instal·lacions, en un territori amb sequeres freqüents.

El segon és l’impacte dels envasos, de vidre, plàstic o llauna, que generen molts residus.

Com a mesura, proposem que la nova planta depuri i reutilitzi l’aigua del procés i en redueixi el consum, d’acord amb l’ODS 6, aigua neta i sanejament.

Les tres branques amb més pes són l’alimentació, begudes i tabac (15,2 %), els materials de transport i vehicles de motor (11,0 %) i la química i refinació de petroli (10,6 %). Entre totes tres aporten el 36,8 % del VAB industrial català (15,2 + 11,0 + 10,6).

Alguns exemples representatius són la indústria del cava al Penedès, per a l’alimentació i les begudes; la fàbrica d’automòbils de SEAT, per als vehicles de motor, i la petroquímica de Tarragona, per a la química i la refinació de petroli.

En primer lloc, té una estructura productiva diversificada, en què destaquen dues grans branques, l’alimentació, begudes i tabac i els materials de transport i vehicles de motor, com mostra la taula.

En segon lloc, hi predominen les empreses mitjanes i petites.

En tercer lloc, es concentra a l’àrea metropolitana de Barcelona, al llarg d’eixos com l’AP-7 i les valls del Llobregat i del Ter, i al Camp de Tarragona, on hi ha la química.

Finalment, és una indústria oberta als mercats europeu i mundial, molt internacionalitzada, amb una presència creixent d’empreses multinacionals.

El primer repte és la sostenibilitat. La indústria ha de reduir el consum d’energia, d’aigua i de matèries primeres, generar menys residus i reciclar-los, en una lògica d’economia circular, i controlar les emissions contaminants i els abocaments, tant per complir la legislació com per reduir costos i millorar la seva imatge.

El segon és garantir els subministraments. Moltes empreses depenen de matèries primeres i de components que arriben de fora d’Europa, i els conflictes i la inestabilitat política en poden aturar l’arribada; per això cal diversificar els proveïdors i les rutes logístiques.

El tercer és el capital humà: cal disposar de treballadors amb la formació tècnica que demana una indústria cada cop més innovadora, cosa que obliga a connectar millor les empreses amb la formació professional, les universitats i els centres tecnològics.

L’economia de mercat es regeix per la llei de l’oferta i la demanda, la llibertat de producció i la competència, i el seu objectiu bàsic és obtenir el màxim benefici econòmic. Amb la globalització, això ha fet possible produir qualsevol cosa a qualsevol lloc del món: les empreses porten la producció allà on els costos són més baixos.

D’aquí ve la deslocalització industrial que descriu el text: des dels anys setanta i vuitanta, amb les polítiques neoliberals i el lliure comerç, la confecció es va traslladar dels països rics a l’Àsia, on els salaris i els costos laborals són molt baixos. A Bangladesh, un treballador cobra vint-i-vuit euros de salari mínim, i les condicions de treball són tan precàries que poden acabar en tragèdies com l’esfondrament del complex de Savar, perquè els aspectes ètics i la seguretat dels treballadors queden en segon pla.

Així, les grans empreses tenen la seu als països rics, on dissenyen i venen els productes i on van a parar la major part dels beneficis, mentre que la fabricació la fan treballadors dels països pobres.

Avui la primera branca industrial de Catalunya és la de maquinària, material elèctric i de transport (32,04 % dels ocupats industrials), i el tèxtil ja no surt sol a la taula, sinó agrupat amb l’alimentació, la fusta, el paper i les arts gràfiques. Durant el franquisme el tèxtil català havia viscut en unes condicions artificials: el règim el protegia amb aranzels que encarien els productes estrangers, i la repressió impedia les reivindicacions obreres, de manera que es mantenien salaris baixos i beneficis alts.

La crisi del petroli del 1973 va disparar el preu dels combustibles, que es va traslladar als costos de producció i de transport: el producte es va encarir i va perdre competitivitat.

A més, amb la fi del proteccionisme i l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea, el 1986, van arribar teixits més barats o de més qualitat, i més endavant la competència dels països en vies de desenvolupament, sobretot asiàtics, amb una mà d’obra i unes matèries primeres molt més barates, va fer molt difícil competir en preu.

Un polígon industrial és una àrea de sòl planificada i urbanitzada expressament per acollir indústries i altres activitats econòmiques, amb accessos, subministraments i serveis comuns, normalment als afores de les ciutats i a prop de les grans vies de comunicació.

N’hi ha de diversos tipus segons les activitats: polígons especialitzats en la transformació de matèries primeres, polígons semiindustrials, que a més de la producció fan recerca i desenvolupament, i polígons logístics, dedicats als serveis logístics de les empreses. Per això sovint es parla de zones d’activitat econòmica, i la tendència actual és crear polígons mixtos, que agrupen empreses molt diverses i ofereixen serveis associats.

El primer canvi és l’obertura de la indústria catalana al mercat europeu i mundial: les empreses competeixen ara amb tot el món i n’exporten una part creixent de la producció, de manera que la indústria s’ha internacionalitzat molt.

El segon és la deslocalització selectiva: moltes indústries tradicionals que necessiten molta mà d’obra, com el tèxtil, la confecció, el cuir i el calçat, han traslladat la producció a països perifèrics amb salaris més baixos.

El tercer és el pes creixent de les empreses multinacionals instal·lades a Catalunya: tot i que són només un 3 % de les empreses industrials, generen aproximadament la meitat de la producció i un 60 % de les exportacions.

La indústria europea decreix lentament per la globalització, que fa competir els productes europeus amb els de països tercers amb costos més baixos, i per la deslocalització d’empreses. Tot i així, continua donant molta ocupació en sectors com la maquinària, els equips electrònics, l’alimentació, la química i el material de transport.