Filosofia, PAU 2026 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

Hume parteix d’una constatació: tots els nostres raonaments sobre causes i efectes es basen en l’experiència, i tota inferència feta a partir de l’experiència suposa que la natura seguirà comportant-se de la mateixa manera, és a dir, que el futur s’assemblarà al passat. La pregunta és què ens autoritza a fer aquesta suposició.

La resposta és que res. No es pot demostrar a priori, perquè podem concebre sense contradicció que el curs de la natura canviï, i el que es pot concebre és possible. Tampoc no es pot provar amb un argument probable, basat en l’experiència, perquè tot argument d’aquesta mena ja dona per suposada la semblança entre passat i futur que es vol provar. Per tant, acceptem aquest principi, tan important, sense cap prova.

«Raonaments»: inferències que justifiquen una afirmació a partir d’altres, com quan concloem un efecte a partir de la seva causa.

«Conformitat»: semblança; aquí, que el futur sigui com el passat i que la natura es comporti de la mateixa manera.

L’afirmació forma part de la crítica de Hume a la causalitat, que surt del seu empirisme. Per a Hume, tot el nostre coneixement de fets prové de l’experiència: les idees són còpies de les impressions. Però de la connexió necessària entre una causa i el seu efecte no en tenim cap impressió; només observem que un fet en segueix un altre. Per això es pregunta què ens autoritza a creure que, en el futur, les mateixes causes produiran els mateixos efectes que en el passat.

Si aquesta creença tingués justificació, només podria venir de dues bandes, que corresponen a la distinció de Hume entre relacions d’idees i qüestions de fet: o bé d’una demostració, un argument a priori com els de les matemàtiques, o bé d’un argument probable, que es basa en l’experiència. Hume vol mostrar que cap de les dues vies no funciona.

La frase sobre Adam s’ocupa de la primera via. Adam, amb tota la seva saviesa però sense cap experiència prèvia, no hauria pogut demostrar que la natura ha de continuar igual. Una demostració estableix una cosa el contrari de la qual és contradictori, com que un triangle té tres angles. En canvi, puc imaginar sense cap contradicció que demà el sol no surti o que el pa deixi d’alimentar, encara que fins ara sempre hagi passat; i el que es pot concebre sense contradicció és possible. Per tant, que la natura sigui uniforme no és cap veritat a priori.

La segona via tampoc no ens salva. Un argument basat en l’experiència diria que, com que la natura sempre ha estat uniforme, ho continuarà sent; però aquest pas del passat al futur és precisament el que estava en qüestió. L’argument és circular.

La conclusió de Hume és que la creença en la uniformitat de la natura no ve de la raó, sinó del costum: la repetició d’experiències ens inclina a esperar el mateix. No en tenim cap prova, però no podem viure sense aquesta creença, i el costum és, diu Hume, la gran guia de la vida humana.

Els fins que cadascú es proposa segons els seus desitjos només tenen un valor relatiu, perquè depèn d’aquests desitjos, i per això només fonamenten imperatius hipotètics, que diuen què cal fer si es vol aconseguir alguna cosa. Si hi hagués alguna cosa amb valor absolut, un fi en si mateix, en podria sortir un imperatiu categòric, una llei pràctica vàlida per a tot ésser racional.

Aquest fi és la humanitat, i d’aquí surt la fórmula que mana tractar-la sempre també com a fi i mai només com a mitjà.

Aplicada al deure d’ajudar els altres, aquesta fórmula demana més que no perjudicar ningú: com que els altres també són fins en si mateixos, he de fer meus els seus fins i contribuir activament a la seva felicitat.

«Imperatius hipotètics»: manaments condicionats a un fi que es desitja; indiquen què he de fer si vull aconseguir una cosa.

«Llei pràctica»: principi que obliga tot ésser racional a actuar d’una manera, sense dependre de cap desig.

La frase pertany a la fonamentació de l’ètica de Kant. Kant distingeix entre els imperatius hipotètics, que manen una acció com a mitjà per a un fi que es desitja («si vols aprovar, estudia»), i l’imperatiu categòric, que mana incondicionalment, sigui quin sigui el desig. Només aquest pot ser una llei moral, perquè només ell val per a tot ésser racional, i obrar moralment és obrar per deure, per respecte a aquesta llei.

Una de les formulacions de l’imperatiu categòric és la del fi en si mateix: actua de manera que tractis la humanitat, en tu i en els altres, sempre també com a fi i mai només com a mitjà. Les coses tenen preu; les persones, com a éssers racionals, tenen dignitat. Tractar algú només com a mitjà és servir-se’n per als propis fins sense que ell hi pugui consentir: qui fa una falsa promesa per obtenir diners utilitza l’altre com un simple instrument.

La frase aplica aquesta fórmula al cas d’ajudar els altres. No fer mal a ningú ja seria una concordança negativa amb la humanitat: ningú no és tractat com un instrument. Però si els altres són de debò fins en si mateixos, amb això no n’hi ha prou. Cada persona persegueix la seva pròpia felicitat, i reconèixer-la com a fi vol dir prendre’s seriosament aquests fins: fer-los, tant com sigui possible, també meus i contribuir activament a fer que els assoleixi. Respectar algú com a fi inclou, doncs, promoure el seu bé.

Kant classifica aquest deure com a meritori o contingent, i no com a deure estricte. Els deures estrictes, com no suïcidar-se o no fer falses promeses, no admeten cap excepció a favor de les inclinacions; els meritoris, com desenvolupar les pròpies capacitats o ajudar els altres, obliguen a adoptar un fi, però deixen marge per decidir com i quan es compleixen.