Filosofia, PAU 2025 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 4) resolt

Hume rebutja la tesi de Descartes segons la qual l’essència de la ment és el pensament en general. Tot el que existeix és particular: no hi ha un pensament en general, sinó aquest o aquell pensament concret. Per tant, la ment ha d’estar formada per les diferents percepcions particulars.

A més, Hume nega que la ment sigui una substància que sosté les percepcions. No en tenim cap idea, perquè totes les idees deriven d’impressions i no tenim cap impressió de substància, ni material ni espiritual. Només coneixem qualitats i percepcions particulars, i la ment no és res més que el conjunt que formen: les percepcions la componen, no li pertanyen.

«Particular»: allò que és individual i concret, aquest o aquell, com aquest pensament d’ara, i no una cosa en general.

«Percepcions»: tot allò que es fa present a la ment de manera immediata, és a dir, impressions i idees.

Hume és empirista: tot el nostre coneixement prové de l’experiència. Els continguts de la ment són percepcions, que poden ser de dos tipus: impressions, les percepcions vives que tenim quan sentim o veiem, i idees, còpies més febles de les impressions, que fem servir quan pensem o recordem. Tota idea simple deriva d’una impressió, i les idees complexes es formen combinant idees simples. Per tant, tots els materials del pensament provenen, en últim terme, de l’experiència.

D’aquest principi en surt un criteri per examinar les idees filosòfiques: quan sospitem que un terme no té significat, cal preguntar de quina impressió deriva, i si no en trobem cap, la idea és buida. Hume aplica aquest criteri a la noció de substància, és a dir, d’un suport permanent que sosté les qualitats i que existeix per si mateix.

Descartes havia entès la ment com una substància pensant, un jo simple i idèntic que roman sota els pensaments canviants. Però no tenim cap impressió d’una cosa així: quan observem la nostra ment, només hi trobem percepcions particulars, aquesta sensació, aquest record, aquest desig, que se succeeixen sense parar. No tenim cap impressió d’un jo que les tingui, ni d’una substància, material o espiritual. Per tant, la idea d’un jo substancial no té contingut.

D’aquí el sentit de la frase. La ment no és un recipient on hi ha les percepcions, sinó el mateix conjunt de percepcions; per això Hume diu que les percepcions la componen, no que li pertanyen. Allò que anomenem ment és una sèrie d’estats mentals particulars, units per relacions de semblança i de causalitat, que fan que la imaginació passi fàcilment de l’un a l’altre i els vegi com una sola cosa. No tenim cap coneixement d’un substrat on existeixin aquestes percepcions.

Kant anuncia que examinarà alguns deures, classificats en deures envers un mateix i envers els altres, i en perfectes i imperfectes. Un dels exemples és el d’un home a qui tot va bé i que, davant d’altres persones en grans dificultats, decideix no ajudar-les: no els farà cap mal, però tampoc no vol contribuir al seu benestar.

Kant admet que, si aquesta manera de pensar fos una llei universal de la naturalesa, la humanitat podria subsistir. Tanmateix, és impossible voler aquesta llei: la voluntat que la decidís es contradiria, perquè aquell home pot necessitar algun dia l’ajuda dels altres, i amb aquesta llei se’n privaria ell mateix.

«Deures envers nosaltres mateixos»: obligacions en què qui rep l’acció és la pròpia persona, com no llevar-se la vida.

«Llei universal de la naturalesa»: una manera d’actuar que tothom seguiria necessàriament, sense excepció, com passa amb les lleis naturals.

A la Fonamentació de la metafísica dels costums Kant busca el principi suprem de la moralitat. Parteix de la idea que l’única cosa bona sense restricció és una bona voluntat, i que una acció té valor moral quan es fa per deure, no només conforme al deure ni per inclinació. Els deures s’expressen en imperatius. Els imperatius hipotètics manen una acció com a mitjà per a un fi que es desitja («si vols aprovar, estudia»); l’imperatiu categòric mana de manera incondicionada, sigui quin sigui el fi que tinguem.

La primera formulació de l’imperatiu categòric diu: obra només segons aquella màxima per la qual puguis voler, al mateix temps, que esdevingui una llei universal. Una màxima és el principi subjectiu amb què actuem; la prova consisteix a imaginar que tothom actués sempre així, com si fos una llei de la naturalesa, i preguntar-se si ho podem voler.

Per mostrar que aquest criteri serveix, Kant l’aplica a uns quants deures, classificats en deures envers un mateix i envers els altres, perfectes i imperfectes. El quart exemple és el d’algú a qui tot va bé i que decideix no ajudar els qui pateixen. La seva màxima és: «si no tinc ganes d’ajudar qui passa necessitat, no ho faré». Per saber si actua bé, s’ha de preguntar si pot voler que aquesta màxima esdevingui una llei universal.

La frase explica la resposta. Un món on ningú no ajudés ningú es pot pensar sense contradicció, i potser fins i tot funcionaria. Però no es pot voler sense contradir-se. Tots, com a éssers finits, podem necessitar en algun moment l’ajuda dels altres, i la volem. Qui volgués aquella llei universal voldria alhora que l’ajudin i que ningú no l’ajudi: la seva voluntat xocaria amb ella mateixa.

Per això aquest és un deure imperfecte envers els altres. És imperfecte perquè la màxima contrària es pot pensar com a llei universal, encara que no es pugui voler; és envers els altres perquè té per objecte el seu benestar. En canvi, en els deures perfectes, com el de no fer falses promeses, la màxima contrària ni tan sols es pot pensar com a llei universal sense contradicció.