Filosofia, PAU 2023 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

Descartes creu que podem conèixer de manera fiable com és el món, però només si fonamentem el coneixement en la raó i no en els sentits. A les Meditacions metafísiques dubta de tot el que admet el menor dubte: dels sentits, que de vegades enganyen, i fins i tot de les matemàtiques, davant la possibilitat d’un geni maligne. La primera certesa és el cogito: mentre penso, no puc dubtar que existeixo. Després demostra que existeix un Déu perfecte, que no pot ser enganyador, i aquesta veracitat garanteix tot el que concebem clarament i distintament. Així recupera el món: els cossos existeixen, però la seva naturalesa no és la que mostren els sentits, sinó l’extensió, que coneixem amb l’enteniment.

Hume parteix del contrari. Tots els continguts de la ment són percepcions, impressions o idees, i les idees són còpies de les impressions. La raó per si sola només coneix relacions entre idees, com les de la geometria, que són certes però no diuen res del que existeix. El que sabem sobre fets que no observem es basa en la relació de causa i efecte, i aquesta no la descobreix la raó, sinó l’experiència d’una conjunció constant i el costum, que ens fa esperar que el futur s’assembli al passat. Cap raonament no pot demostrar, doncs, que el món seguirà comportant-se igual.

Tots dos examinen críticament les idees de la ment i desconfien dels sentits com a font de certesa, però en treuen conclusions oposades. Per a Descartes, la raó troba un fonament absolutament cert i, amb la garantia de Déu, arriba a un coneixement segur del món material; per a Hume, la raó no pot anar més enllà de l’experiència, i una prova de Déu o de l’essència dels cossos queda sense fonament. On Descartes veu certesa demostrativa, Hume veu creença probable. Hume mateix critica, a la Investigació sobre l’enteniment humà, el dubte universal cartesià: si dubtéssim de totes les nostres facultats, cap raonament no ens en podria treure. Per això defensa un escepticisme moderat: sobre els fets no hi ha certesa, però el costum ens dona creences prou fiables per viure.

Per a Plató, l’ésser humà és una ànima unida a un cos, i l’ànima n’és la part més valuosa. És immaterial i immortal i està emparentada amb el món intel·ligible de les idees, mentre que el cos pertany al món sensible, canviant i corruptible. A La República l’ànima té tres parts: la racional, que coneix i ha de governar; la fogosa, seu de l’ànim i del coratge, i la concupiscible, on hi ha els desitjos de menjar, beure i altres plaers. Els desitjos lligats al cos poden apartar l’ànima de la veritat, i l’educació consisteix a girar-la cap a les idees, com mostra l’al·legoria de la caverna.

Descartes també defensa que ànima i cos són dues realitats diferents, però les entén d’una altra manera. L’ànima o ment és una cosa que pensa i res més: entendre, voler, imaginar i sentir són maneres de pensar. El cos és una cosa extensa, una mena de màquina feta d’ossos, nervis i músculs, que s’explica per la figura i el moviment. A les Meditacions metafísiques ho demostra amb dos arguments: puc concebre clarament la ment sense el cos, i la ment és indivisible mentre que el cos és divisible.

Tots dos són dualistes i situen el més valuós de l’ésser humà en la seva capacitat de pensar, però hi ha diferències importants. L’ànima de Plató té parts, i el conflicte entre la raó i el desig és un conflicte dins l’ànima; la ment de Descartes no en té, i és un únic esperit el que vol, sent i entén. A més, per a Plató els desitjos corporals pertanyen a una part de l’ànima, mentre que per a Descartes neixen de la unió de la ment amb el cos. Finalment, per a Plató la unió amb el cos és sobretot un obstacle que l’ànima ha de superar per conèixer, mentre que Descartes subratlla que la ment hi està tan unida que hi forma una unitat, i per això sentim la fam o el dolor com a propis.

El text planteja una hipòtesi escèptica: és possible que Déu hagi creat el món fa trenta minuts, amb uns records falsos d’un passat que no ha existit. Com que tot el que podria servir per refutar-la (els records, els apunts, el que diuen els altres) també hauria estat creat fa trenta minuts, en conclou que no puc assegurar que he estudiat. Accepto la premissa: la hipòtesi és lògicament possible i cap prova no la pot descartar. Però no estic d’acord amb la conclusió, perquè confon el que és possible amb el que és raonable dubtar.

Primer, assegurar una cosa no vol dir haver descartat totes les possibilitats imaginables, sinó tenir bones raons a favor i cap raó concreta en contra. Si n’hi hagués prou amb una possibilitat no contradictòria per no poder assegurar res, no podríem assegurar cap fet del passat, ni tan sols què volen dir les paraules amb què formulem el dubte, que també vam aprendre en aquell passat suposadament fals. Un criteri que ho anul·la tot no és més exigent, sinó inservible.

Segon, la hipòtesi no explica res millor que l’explicació habitual. Tot el que observo encaixa igual de bé amb totes dues, però l’habitual no necessita suposar res més, mentre que la hipòtesi hi afegeix un Déu que fabrica records falsos, una suposició sense cap suport. A més, Descartes, que va portar el dubte fins al geni maligne, el feia servir com a mètode, i sostenia que un Déu perfecte no pot ser enganyador, perquè l’engany és una imperfecció. Un Déu que ens omplís el cap de records falsos ens enganyaria, i per això qui accepta un Déu perfecte té una raó més per rebutjar la hipòtesi.

Reconec que hi ha raons per defensar el contrari: no tinc cap demostració que exclogui la hipòtesi, i si assegurar volgués dir tenir una certesa infal·lible, no podria assegurar que he estudiat. Però en aquest sentit tampoc no podríem assegurar gairebé res, i per això el més raonable és entendre «assegurar» com tenir proves suficients. En aquest sentit, puc assegurar que he estudiat, encara que no ho pugui demostrar com un teorema.

La tesi té dues parts: que l’acció política s’ha de guiar sempre per una raó desapassionada, i que la indignació o la ràbia no hi tenen mai cap paper positiu. La primera té molt de sentit si vol dir que les decisions s’han de prendre després de raonar; la segona és una afirmació universal, «mai», i n’hi ha prou amb un cas en què la indignació hagi tingut un paper positiu per rebutjar-la. Crec que la tesi, tal com està formulada, és falsa.

Primer, la indignació no és un sentiment cec: és la reacció davant d’una injustícia que percebem. Qui s’indigna davant d’una discriminació o d’un abús de poder no s’equivoca per sentir-ho; al contrari, no sentir res seria senyal que no s’ha adonat de la gravetat del que passa. La indignació pot ser, doncs, una manera de percebre la injustícia, i sovint és el primer avís que alguna cosa ha de canviar.

Segon, la raó pot dir què és just, però no sempre mou a actuar. Molts canvis polítics han començat quan prou gent s’ha indignat per organitzar-se, protestar i assumir riscos; sense aquesta força, sabríem que una situació és injusta i la deixaríem estar. I els dirigents no en són una excepció: un governant que no s’indigna davant del patiment dels ciutadans no és més racional, sinó més indiferent.

És plausible que molta gent defensi la tesi, i amb bones raons: la ràbia es pot manipular, pot portar a la violència i a castigar culpables equivocats, i les decisions preses en calent sovint són injustes. Però això mostra que les emocions s’han de sotmetre al judici de la raó, no que no tinguin cap paper positiu. La bona combinació és una indignació que detecta la injustícia i empeny a actuar, i una raó que decideix com respondre-hi de manera justa i eficaç.