Filosofia, PAU 2025 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

Nietzsche contraposa dues morals, la dels senyors i la dels esclaus, que entenen de manera oposada què és «bo». L’esclau desconfia de les virtuts dels poderosos i honora, en canvi, les qualitats que alleugen la vida dels qui pateixen, com la compassió, la paciència o la humilitat. Per a ell, el poderós, temible i fort, és el «malvat».

En la moral dels senyors passa el contrari: «bo» és precisament qui inspira por, i el seu oposat és el «dolent», el menyspreable. El contrast arriba a l’extrem perquè l’esclau acaba mirant amb un cert menyspreu fins i tot el seu propi «bo», l’home inofensiu i fàcil d’enganyar; per això, on domina aquesta moral, «bo» i «ximple» s’acosten.

«Compassió»: el sentiment que ens empeny a evitar o alleujar el mal que pateixen els altres.

«Acostar les paraules»: fer que dos mots acabin tenint significats semblants, com si designessin el mateix tipus de persona.

Per a Nietzsche, els valors morals no són eterns: tenen una història, i la genealogia en busca l’origen. En aquesta història distingeix dos tipus fonamentals de moral. La moral dels senyors neix dels poderosos, que se senten plens de força i anomenen «bo» el que ells mateixos són: noble, fort, orgullós, capaç d’imposar-se. La moral de l’esclau neix dels febles i oprimits, i valora les qualitats que fan suportable el patiment: la compassió, la paciència, la humilitat, la disposició a ajudar.

Les dues morals no neixen de la mateixa manera. La dels senyors és una autoafirmació: diu sí a si mateixa i només després, gairebé de passada, anomena «dolent» el que no és com ella. La de l’esclau neix del ressentiment: l’esclau no pot venjar-se del poderós i, en lloc d’actuar, converteix el seu odi en una manera de valorar. El seu primer acte és dir no: el poderós és el «malvat», i ell mateix, que no fa mal a ningú, és el «bo». Aquesta és la inversió dels valors.

Per això les dues parelles de conceptes no són simètriques. En la parella «bo-dolent» dels senyors, el concepte primer és «bo», i «dolent» només n’és el contrast: designa el comú, el feble, que no fa por sinó que inspira menyspreu. En la parella «bo-malvat» de l’esclau, el concepte primer és «malvat», carregat d’odi i de por, i «bo» se’n deriva per oposició. I el contingut s’inverteix: el «malvat» de l’esclau és exactament el «bo» del senyor, vist amb els ulls del ressentiment.

Ara s’entén la frase, que barreja les dues perspectives. Quan diu que en la moral de l’esclau el «malvat» fa por, «malvat» s’oposa al «bo» de l’esclau: és el poderós vist des de baix. Quan diu que en la moral dels senyors el «bo» desperta la por, «bo» té el sentit dels senyors i s’oposa a «dolent». Totes dues meitats parlen, de fet, del mateix home fort, que per al senyor és el bo i per a l’esclau el malvat. La por que inspira és motiu d’orgull en una moral i d’acusació en l’altra.

Nietzsche no es limita a descriure aquest contrast. Per a ell, la moral de l’esclau és la que ha acabat dominant, i aquest triomf ha afeblit l’home; per això proposa una transvaloració: crear valors nous que afirmin la vida.

Descartes manté encara la hipòtesi que hi ha un ésser molt poderós i maliciós que l’enganya en tot. Mentre la manté, no pot estar segur de tenir cap de les propietats que depenen del cos: ni nodrir-se, ni caminar, ni percebre amb els sentits, que ja l’han enganyat altres vegades en somnis.

Només el pensament resisteix el dubte: és l’únic atribut que no es pot separar d’ell. Per tant, sap que existeix i que és, parlant amb propietat, una cosa que pensa. D’aquí conclou que no és el cos humà ni cap cosa material subtil, perquè pot suposar que res d’això no existeix i, tot i així, continua sabent amb certesa que ell és alguna cosa.

«Necessàriament»: de manera que no podria ser d’una altra manera; aquí, sense cap possibilitat d’error.

«Suposició»: acceptar provisionalment que les coses són d’una manera, per examinar-ne les conseqüències, sense afirmar que ho siguin.

Descartes vol trobar un fonament absolutament segur per al coneixement, i per això aplica el dubte metòdic: tracta com a fals tot allò de què es pugui dubtar, encara que sigui mínimament. Els sentits de vegades enganyen; en somnis creiem percebre coses que no existeixen; i podria haver-hi un geni maligne, molt poderós i astut, que ens fes equivocar en tot. Aquesta hipòtesi permet dubtar fins i tot de l’existència del propi cos.

Però hi ha una cosa que el geni maligne no pot fer: que jo no existeixi mentre penso. Si m’enganya, és que jo existeixo; i si dubto, penso. «Jo soc, jo existeixo» és, doncs, la primera veritat segura, el cogito, que resisteix el dubte més radical.

A continuació es pregunta què és aquest jo del qual està segur. Repassa les propietats que s’atribuïa: nodrir-se, caminar o percebre amb els sentits depenen del cos, i del cos encara en dubta. L’única propietat que no pot separar de si mateix és pensar. Per tant, el jo és una cosa que pensa: la seva essència és el pensament.

D’aquí ve la frase. Descartes pot continuar suposant que no té cos i, al mateix temps, sap amb certesa que existeix com a cosa que pensa. Si ell i el seu cos fossin una mateixa cosa, no podria estar segur que existeix ell sense estar segur també que existeix el cos. Com que sí que pot, conclou que no és aquesta agrupació de membres que anomenem cos humà.

En aquest punt de l’obra, però, la conclusió és provisional: just després del fragment, Descartes adverteix que encara no decideix si allò que suposa que no existeix és diferent del jo que coneix. La distinció real arriba a la Meditació sisena. Allà argumenta que puc concebre clarament i distintament la ment sense el cos, i que Déu pot fer existir per separat tot allò que concebo així. També hi afegeix que el cos és divisible i la ment no: si em tallessin un peu, no perdria cap part de la meva ment.